D’Azorín i el país meu d’Antoni Ródenas

D’Azorín i el país meu d’Antoni Ródenas

Hi ha llibres que no es deixen ressenyar sense que l’acció de posar-se a ressenyar-los no demane una ressenya autobiogràfica simultània. El llibre d’Antoni Ródenas -veí de Monòver, de Barcelona i habitant del barri de la Sénia i de la Canyada de la Farina- va ser una lectura de formació per a dues tongades de monovers. En el cas de qui signa aquestes ratlles, la lectura de D’Azorín i el país meu es produí en el moment de la seua alfabetització en català -la seua llengua familiar- als 20 anys. L’alfabetització tardana no és només l’aprenentatge més o menys reeixit del codi d’una llengua, en el cas de molts catalanoparlants suposa també el trencament d’una visió dual i desplaçada de la pròpia llengua materna. Hi ha una llengua digna d’aquest nom, la llengua de cultura apresa a l’escola i a l’institut, i també ja al barri entre els fills d’immigrants, o en els jocs amb els coetanis criats en castellà per pares valencianoparlants, o davant el televisor; hi ha també un dialecte sense nom per a parlar amb la família i alguns amics… Em recorde amb 5 anys barbotejant les primeres frases en castellà jugant en la replaceta del Mancebo; em recorde amb 10 anys llegint amb el meu iaio Gasparo un article de Julià Corbí –»La llengua dels monovers»- publicat en el programa de festes: «Este -em deia l’avi- és el valencià correcte, este –un capítol del Cañís-, el valencià monovero». Més tard, aquell valencià correcte era el de les narracions de l’Equip Harmonia, dels catàlegs de les exposicions de pintura dels primers vuitanta, i el d‘El Veïnat de Joan Serrano, el de 1979, l’autèntic El Veïnat; aquella publicació al servei dels ciutadans -del «veïnat», i no de la classe política-, que parlava de la memòria històrica, de l’actualitat local, de la cultura popular, però també del pas de les estacions o de la irrupció d’un eixam en els carrers del poble, i que era al mateix temps un mitjà per a fer-se sentir per primera volta en tants anys.

Aquella llengua, però, no s’ensenyava als instituts i, quan molt més tard, en aquell curs fora de l’horari universitari, vam estudiar aquell valencià correcte que va resultar ser el mateix del Cañís, aquella cadena de sons -veu pura- se’ns convertia en signes gràfics, en paraules diferenciades, en pronoms, en articles, en adverbis; i quan aquelles paraules que havíem sentit tantes vegades, familiars, humils, es trobaven en un vers de Foix o Espriu, en una rondalla de Valor, o en un assaig de Fuster, la consciència s’il·luminava i s’eixamplava i la llengua minúscula, el dialecte sense nom, es convertia en una veu poderosa. Una vegada arribats a aquest punt acudia la necessitat d’explicar-se el fet: qui o què i en nom de què ens havia privat de la plena possessió de la nostra llengua, de les manifestacions cultes escrites en la nostra llengua? Llavors, uns altres que s’havien fet les mateixes preguntes abans, ens van ajudar: el Fuster de Nosaltres els valencians, el Sanchis Guarner de La llengua dels valencians, l’Alacant a part de Josevicente Mateo, el D’Azorín i el país meud’Antoni Ródenas, del qual ja havíem llegit, retallat i guardat l’article «Tirant lo Blanc i el meu poble», publicat al costat de l’article de Julià i del capítol del Cañís.

Així va ser com abans de conèixer Ródenas en persona, l’havíem conegut en la lletra, és a dir, en l’esperit. En persona el vam conèixer a la Canyada de la Farina una vesprada de les darreries de l’agost monover amb olor de marge de segadissa ressequida i agitació de bagerugos i orenetes… però aquesta és una altra història. D’Azorín i el país meu el vam llegir en un exemplar de la pionera col·lecció taronja de l’editorial L’Estel que s’havia publicat el 1973 i que era propietat de la Biblioteca Municipal de Monòver -no cal dir que es tractava d’un llibre introbable a les llibreries. Llegir-lo ens va ajudar a arribar abans a unes respostes, o potser a fixar millor els interrogants. Déiem més amunt que va ser una lectura de formació i això, a pesar de l’autor, cal que ens afanyem a dir, perquè Ródenas, com Fuster, no aspira a la catequesi ni al proselitisme, tant l’un com l’altre miren la realitat amb els ulls nets i intenten explicar-la amb la major precisió possible, amb un estil clar, amé, intimista si cal, però privat d’inflors i, en el cas de Ródenas, desinfectat amb bones arruixades de fina ironia monovera. Tot això acompanyat d’un gran domini de la frase, d’una extraodinària claredat expositiva, d’una aparença de facilitat expressiva que amaga el gran esforç esmerçat a aclarir la calima retoricista. Acostumats com estem a un català escrit de tesi doctoral, estandaritzat, -«corretjós» en diria Ródenas- sec i dur de rosegar, com el de qui ara us escriu, el seu, que és l’empelt reeixit de la saviesa lingüística popular amb una altra de literària apresa dels grans estilistes del català modern -Pla, Gaziel, Fuster-, és una contínua lliçó de bona retòrica.

La mirada escrutadora d’Antoni Ródenas es projecta sobre la realitat des d’un punt de vista dual, però complementari: «Us parlaré d’Azorín des de Monòver. En canvi de Fuster, de Sanchis Guarner, de Pla i d’altres escriptors, us parlaré des de Barcelona.» Aquesta és la segona lliçó de D’Azorín i el país meu. Si la primera és l’estil, la segona és el punt de vista. La primera cosa és observar el món amb una mirada «centrada», és a dir, des de la pròpia consciència no interferida, això és, des de la catalanitat. «El meu desig íntim és que aquest llibre es quede a mig camí entre Superrealismo i Cañís y cañisaes.» Ródenas -com li agrada de fer sempre- es trau importància. D’Azorín i el país meu es podria situar entre un Superrealismo i un hipotètic Nosaltres els valencians (meridionals), o entre El quadern grisEl pagés i el seu món o Cadaqués de Josep Pla i Notícia de Catalunya de Vicens Vives o Els mallorquins de Josep Melià. La primera cosa és mirar la realitat monovera partint de la catalanitat constitutiva per analitzar, tot seguit, en la línia que s’havia encetat a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears en obres com les de Vicens Vives, Pla, Fuster, Sanchis Guarner, Mateo o Melià, l’evolució històrica, social, econòmica, lingüística, cultural de Monòver dins el context del Països Catalans. Tot açò amb la intenció d’interpretar el present i d’interrogar-se sobre el futur. Col·locar-se en aquesta posició era l’única manera d’entendre la realitat monovera des del punt de vista històric. Perquè Monòver només es pot abordar des del castellanisme falsejant la història, o bé ignorant-la, o desentenent-se d’ella i acudint simultàniment a l’estatisme esteticista (Azorín), o combinant tot això amb el casticisme localista (Amanci Martínez Ruiz, Pepe Alfonso, Martínez Limorti) o bé optant per atendre el present, deixant de costat el passat, denunciant les injustícies i proposant reformes per aconseguir un futur millor (Joaquim Amo, Josep García i els redactors de la premsa obrera), i és que el republicanisme federal, com l’internacionalisme obrer, parteixen d’un present sense fonaments i conflueixen en un mateix punt d’arribada: la castellanització.

Amb aquesta mirada «centrada» s’ocupa de la repoblació medieval de les Valls del Vinalopó i de Monòver, de l’expulsió dels moriscos i de la segona repoblació cristiana del segle XVII, del repartiment lingüístic de la comarca, del Cañís y cañisaes, de les peculiaritats de la variant meridional de la llengua catalana parlada a Monòver, de la relació entre la llengua literària i la llengua parlada, de la influència lingüística dels mitjans de comunicació de masses, de la lectura i la televisió. Dedica uns capítols a l’evolució socioeconòmica de Monòver i de la comarca que Azorín oblidà en la seua obra. Parla de la relació d’Azorín amb el seu poble, de l’estatisme azorinià i de la seua mentalitat preburgesa, del seu bilingüisme latent, del seu coneixement de la literatura catalana i dels lligams que va mantenir al llarg de la seua vida amb representants del món literari i cultural català. I tot això conjuminant perfectament el component autobiogràfic, la seua història de vida, la dels seus besavis, avis i pares, que és la història de tants altres oblidats que pateixen la història i a qui la història no recorda; o bé incorporant al text una anècdota que il·lustra una reflexió de llarga volada: un capítol pot començar explicant el procés d’expansió militar de Jaume I i acabar glossant una conversa entre uns fabricants de joguines d’Ibi i uns representants barcelonins.

Per un altre costat, l’interés de Ródenas per les manifestacions de la cultura popular com el teatre, les cançons, els oficis, la història oral, ens va ensenyar a molts llegidors monovers a estimar el llegat lingüístic, cultural, paisatgístic dels nostres majors com alguna cosa digna de valorar-se, estudiar-se i preservar-se. Perquè també Josep Alfonso, Luveral o José García paren de vegades l’atenció a les llegendes, les cançons o les tradicions populars, però els venç el «descentrament», l’efecte de considerar com a superior i digna la cultura llibresca castellana o francesa, el veritable centre sobre el qual gravita la mentalitat diglòssica d’aquests autors.

En els capítols que dedica a la situació de la llengua catalana a la comarca es descriu el present de la llengua, el present de 1973, ja que Ródenas, segurament perquè no viu de continu al poble, es fixa sobretot en la interferència del castellà en el sistema lingüístic dels monovers, bàsicament en el lèxic: en la pèrdua dels modismes, en la introducció de castellanismes i en l’empobriment del lèxic. Només detecta el procés d’interrupció de la transmissió de la llengua de pares a fills, que pren un impuls extraordinari a tota la comarca a partir dels anys seixanta, a Petrer, una ciutat que preveu assimilada a Elda. L’autor és un observador privilegiat, mira des de Barcelona i és capaç, per tant, de superar la visió regional –no fa diferències entre el procés de castellanització de Barcelona i Monòver. És immune, per tant, a les vel·leïtats secessionistes valencianes, com a l’excés localista dels alimentadors del «monovero» -el nostre secessionisme particular-, però també està vacunat contra el regionalisme barretinaire dels catalans de Catalunya; com a prova n’hi hauria prou a repassar els autors que cita, Fabra, Sanchis Guarner o Moll entre els lingüistes, Pedrolo, Valor, Espriu, Pla, Gaziel o Villalonga, entre els escriptors. Però és la concepció mateixa del llibre l’exemple més contundent d’antiregionalisme: el «país seu» s’estén des del Carxe fins a Salses i l’Alguer.

Reeditar és recuperar la memòria col·lectiva. Es torna a editar allò que considerem que encara necessitem llegir. Després de 1973 el llibre de Ródenas va acabar descatalogat i, a pesar de les gestions d’alguns lectors que pensaven que D’Azorín i el país meu havia de tornar a circular entre les noves generacions de lectors perquè gran part del que s’hi deia continuava sent interessant, no ha sigut fins a novembre de l’any passat que hem tingut a les mans una nova edició del llibre. L’oportunitat de la reedició a càrrec de l’Institut de Cultura Juan Gil-Albert ha permès que l’autor haja pogut esmenar alguns errrors i afegir al final d’alguns capítols noves informacions basades en lectures i estudis posteriors a la data de la primera edició. Aquells que vam veure en Ródenas un precursor ens hem alegrat de la nova vida del llibre, l’hem tornat a llegir i el ressenyem ressenyant-nos perquè aquelles terceres i quartes tongades de monovers que, gràcies als precursors, no han arribat a ser analfabets en la seua llengua, el lligen també. Ja faran ells la seua ressenya.

Paül Limorti, setembre 1998

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.