Eleccions 2003
En primer lloc vull advertir al lector que l’únic propòsit d’aquest article és fer una reflexió purament política de l’actualitat monovera i contribuir al debat constructiu sobre el present i futur del nostre poble de cara a les pròximes eleccions locals. Inevitablement he de parlar de persones que tenen nom i cognoms, que conec personalment, que son veïns meus i de vegades també amics. Per tant demane que les manifestacions que aquí expresse es tanquen dins de l’àmbit estricte de la política i que no s’interpreten com opinions de tipus personal. Dit això parlarem del Partit Socialista, el primer que ha donat el pas de presentar la llista de candidats.
La candidatura a l’alcaldia per part de Juan Antonio Buendicho és una de les novetats més interessants dels últims anys i ve a trencar el tediós tàndem Peiró-Ginés que tants èxits i fracassos a donat al socialisme monover. La presència de Buendicho al front de la candidatura no deixa de ser una fresca i sana oxigenació del enrarit ambient que els passats esdeveniments havien convertit a l’agrupació local. Però la carrera meteòrica del candidat cap al cim del partit no ha estat exempta de problemes i contrarietats, a més presenta a priori un llarga sèrie d’incògnites i contradiccions evidents. El seu misteriós i suposat apadrinament per instàncies superiors del partit, ha estat posat parcialment en dubte per l’omnipresent influència del secretari local José Ginés. Només cal mirar els noms inclosos en la llista per a observar fins a on arriba el poder de Serrello. Començant pel propi candidat, Ginés ha col·locat capritxosament els seus fidels en els llocs d’eixida i de pas s’ha assegurat que no aparegueren els que li han contestat o els que, aprofitant la seu absència forçosa, havien agafat massa lideratge.
Hem de reconèixer-li a Buendicho que el seu primer objectiu –ser cap de llista- ha tingut èxit. Però la seua ambició política –d’altra banda més que llegítima- té un preu molt alt. Buendi ha deixat un rastre de cadàvers darrere d’ell que supera en molt al dels seus correligionaris. Ha dut unes negociacions plenes d’incertes promeses, d’ambigüitats calculades i de continues i desesperants consultes a l’autoritat superior. La dependència més que manifesta del secretari local i les seues maquiavèliques maniobres, han fet que al final el candidat es veja obligat a encapçalar una llista molt sorprenent de persones a les quals els atorgarem, de moment, el benefici del dubte. Però si aquesta candidatura destaca per alguna cosa, és òbviament per les més que cridaneres absències. El dimitit portaveu Tomàs Alfonso, el número dos natural, l’home que ha portat el pes del grup municipal els darrers anys, un del més veterans i experimentats polítics monovers ha quedat exclòs sense més explicacions i substituït per Salud Pastor, regidora que ha passat sense pena ni glòria per aquesta legislatura. Etel Amorós, altra afiliada de tota la vida, entregada i fidel militant que ha sigut castigada per mostrar-se crìtica i poc disciplinada amb l’actual direcció. Però la més clara mostra de política desintegradora, personalista i de culte al líder és la no inclusió de cap dels membres de la influent e important corrent interna Izquierda Socialista, representada per Mª del Carme Lorenzo, regidora avalada per una impecable gestió, un dels valors més sòlids del partit, representant, juntament amb Alejandro Garcia, del sector més format i preparat per a l’actual gestió municipal.
De moment el candidat no diu massa coses; no a la guerra i altres generalitats més que òbvies i previsibles. Si que és veritat que ha complit la primera promesa que li va fer als seus companys: carregar-se a Tomàs. Ara li queda la segona, la que diu en veu baixeta als seus íntims: carregar-se a Serrello.
Mal i difícil començament el que presenta el candidat Buendicho, que naix debilitat per una considerable contestació interna, ningunejat per Serrello, amb la sensació general de que és un polític provisional, amb una llista d’amiguets i quintacolumnistes de Ginés i amb l’espasa de Damocles d’un probable indult al secretari local que espera, cegat per la seua pròpia megalomania i messianisme, el seu retorn triomfant.