Gran Vidal, Elia

presen2

(Monòver 196…) Es llicenciada en Dret per la Universitat d’Alacant.

 

Presentació llegida el 9 d’Octubre de 1998 al llibre

Els dietaris de Bernardo Rico i José Rico 1894-1932

Hola, bon dia a tots. He d’agrair a Rafa i a Consol que m’hagen oferit la possibilitat de tenir una experiència tan interessant, molt especialment quan es tracta d’un llibre com són els dietaris de Bernardo i del seu fill José, que m’han incitat a formular moltes preguntes i a conèixer moltes més coses de les tradicions i de la història del meu poble.

En efecte, els dietaris de Bernardo i José Rico van despertar la meva curiositat. Si no els haguera llegits, probablement no m’hauria plantejat anar al Collado d’Azorín. Però, després de llegir el llibre, m’apetia molt conèixer on va viure el protagonista i vaig fer-hi una excursió. És un lloc xicotet i encantador, rodejat de muntanyes i d’arbres, amb una petita ermita dedicada a Sant Blai, a qui els veïns, en la inscripció llatina que apareix en la façana, li demanen protecció per a ells i per a les terres, el seu mitjà de vida. Em va agradar molt i us recomane que aneu a visitar-lo si encara no el coneixeu. En aquest lloc, per a mi tan bonic, va passar Bernardo la major part de la seva vida.

Bernardo era el majoral de la família Martínez-Ruíz, la persona encarregada d’administrar les seves terres i hisendes i de traure’n profit. I com a part del seu quefer quotidià, va escriure els dietaris, en els quals tots els dies fa constar allò que passa i que, per a ell, és més important.

Pràcticament, tots els dies comença descrivint amb gran precisió el temps que havia fet. És lògic, si pensem que Bernardo era agricultor i que per a tota persona que es dedica a treballar el camp, el clima és fonamental. Així, cada dia ens diu si ha fet sol o calor, si ha plogut fins a fer «xorrar les canals» de vegades (senyal, per a ell, que havia plogut prou), si havia fet aire o havia tronat, si el vent era de Ponent o de Llevant. A mi, llegint el llibre, em sembla que, com el meu iaio em deia, abans plovia més que ara. Però, potser, als agricultors que viuen de la terra i per a qui el aigua és tan necessària, no els pareix prou mai. Per això, Bernardo explica que es feien rogatives a la Mare de Déu perquè ploguera. Pel maig de 1928 escriu:

Hamanese el dia lo mismo y por la tarde ysieron rogativas sacando a la Virgen del Remedio, patrona de Monóvar, por la calle Mayor, por la Venta de Blay, por la Ronda a entrar por el chalet de Nebot, y se puso a llover asta la entrada y iso una lluvia regular.

Ens parla també d’una gota freda pel setembre de 1929, el tercer dia de les festes, i diu:

A las 3 de la tarde cayó una tempestá de truenos y aua que salía la Rambla del Salitre llegando a la casa asta el segundo piso. No se ha conosido en más de 20 años.

Per altra part, era Bernardo qui contractava els jornalers que havien de fer les feines del camp, de vegades quadrilles de dones. Per aquest motiu, després d’anotar el temps, feia constar en el seu dietari el jornal que cada dia els pagava, distingint a voltes entre home i mig home, per a referir-se en l’últim cas a unzagal, a qui corresponia un salari menor. Ens diu quin tipus de feina s’havia fet, i es refereix molt especialment a la verema. Tot el raïm que s’arreplegava es destinava a fer vi. La major part es venia a través de corredors, a voltes estrangers (en una ocasió ens parla d’un comprador suís ). Bernardo també feia vi, el vi de l’amo i el seu vi propi del raïm recollit en les seves terres. Fins i tot era propietari d’un celler a Monòver:

Merqué en Monóvar la bodega del tío Cabreta i me costó 7.000 reales, y la bodega estava en la Golecha a lado de la del tio Munsó y la de les Devanies, y tenia la bodega dos lagares y dos cubos.

A més, apunta les peces de terra que s’havien treballat i, a voltes, parla de «lo mio», perquè Bernardo tenia terres pròpies. En realitat, gaudia d’una posició econòmica prou acomodada, si bé no tenia el prestigi social dels senyorets de Monòver, en ocasions amb moltes menys possibilitats econòmiques que ell.

De fet, la diferència entre classes socials es reflecteix molt clarament en els dietaris, gràcies a la forma en què Bernardo es refereix a les persones amb les quals tracta: el pare d’Azorín és sempre l’amo i els seus fills els senyorets; als amics i coneguts de l’amo que anaven a caçar al Collado, els posa sempre el Dondavant del nom (per exemple, Don Gregorio Colesido, Don Ciro); i a la resta de persones, excepte als criats, es refereix sempre pel seu malnom: els Estrilaus, Botija, Caneu, Botitos, l’Ordinari…, la majoria dels quals coneixem perquè els han heretats el seus néts i rebesnéts actuals. Molt millor es reflecteix esta diferència social (a més de la decadència econòmica de la família Martínez-Ruíz) en la correspondència que apareix al final del llibre i que, Bernardo primer i després el seu fill José, mantenia amb Azorín i amb els seus germans, fonamentalment amb Ramon, (amb qui el tracte era molt més familiar i cordial que amb la resta) per a retre’ls comptes i rebre instruccions. Si bé Bernardo comença sempre les seves cartes dirigint-se al «señorito»(«mi distinguido señorito» o «mi apreciable señorito») i finalitza de la següent forma: «mande Vd. como guste o como quiera a su fiel servidor», en la actitud de José s’aprecia, tanmateix, un cert canvi, i mentre que continua adreçant-se amb respecte als germans Martínez-Ruíz, no es mostra tan servil com el seu pare.

Després d’anotar el temps i les qüestions administratives, Bernardo tracta una enorme diversitat de temes. Per exemple, ens parla de les festes i conta coses molt curioses com quan va venir la banda l’Empastre, però es deté molt especialment en els actes religiosos i, així, fa referència a la processó de setembre, als pregons dels frares i dels missioners que venien per Pasqua i que moltes voltes comenta que el fan plorar. Perquè Bernardo era un home catòlic i molt religiós, devoció que es demostra en la participació en la fundació de l’Adoració Nocturna, que ell denomina «vela». Per altre costat, narra com va ser la primera Cavalcada de Reis, el 6 de gener de 1928:

Oi en Monóvar a echo entrada de Reies que aquí no savía conosido y todo el público estava a las puertas del pueblo y salió la música al encuentro.

Bernardo era un home polifacètic, ja que no sols cultivava els camps i feia vi, sinó que tenia també coneixements de pirotècnia i preparava focs artificials per a les festes dels pobles. Una vegada ens diu que va fer ell la traca que es va tirar en les Festes de Setembre i presumeix que li va eixir molt bé. Personalment, em sembla que Bernardo estava ben poc interessat en la política, ja que tan sols destaca a voltes qui ha sigut elegit alcalde o episodis de la vida del poble com ara la revolta de la farina de maig de 1898, però es limita a constatar-los com a fets que no afecten la seva vida. En este sentit, les notícies que ens detalla sobre la política nacional i internacional, probablement les coneixia per l’amo o perquè les havia llegides als periòdics, i les conta com un fet extraordinari per al seu record. Per això, apunta sobretot fets quotidians.

Quan escriu, Bernardo és descriptiu, ens relata allò que ha passat, però mai no ens diu què li ha semblat o com s’ha trobat quan algun fet important ha afectat la seva vida, com ara la mort del seu fill. A més, en llegir el llibre us adonareu que era valencià però escrivia en castellà, de manera que traduïa literalment allò que pensava utilitzant les mateixes estructures que en valencià i castellanitzant paraules que desconeixia. Així, ens dirà que ha recollit «albiriquoques» «paniso» o «pencas«; que hi ha hagut «boiras» i que havien estat «asclando leña» o «mangencando la pieza del basó«.

A més de les coses que us he dit, en llegir-lo, en descobrireu moltes més. Us fareu una idea de com era la vida dels nostres avis i besavis i de com era Bernardo, un perfecte administrador, un home catòlic, un gran caçador. Estic segura que molts de vosaltres trobareu algun avantpassat entre les pàgines del llibre. Jo vaig trobar el meu besavi Rosendo i em va fer molta il·lusió. El meu iaio em contava com al seu germà, el meu tio Félix, li va caure un raig a Santa Bàrbera que li havia parat el rellotge, que jo conserve a casa. Pel setembre de 1929, José diu:

En Santa Bárbara ha caído una chispa y aporreó a un hijo de Roseldo pero ya está bueno.

Si llegint qualsevol altre llibre, hem d’imaginar el lloc i els personatges, en este podem passejar pels llocs on van viure i podem preguntar pels fets que ens relaten. Crec que això és el que més m’ha agradat del llibre: les llarges converses que he mantingut amb els meus pares, jo preguntant-los i ells contant-me tot allò que coneixen, racons, persones, fets que, a ells, els contaven els seus pares… Estic segura que us agradarà i no us deixarà indiferents.

Ja podeu aplaudir.

Elia Gran

Monòver, Casa de Cultura, 9 d’octubre de 1998.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.