L’onze de setembre un any després.

Sols quinze dies abans del 11 de setembre de 2001 vaig estar al World Trade Center. Havia anat a Nova York amb la meua esposa Esther Verheul a passar una setmana de vacances invitat per uns amics que disposaven d’un fantàstic apartament en la 40 amb la 2. De pas podria entrevistar-me amb l’importador dels meus vins, els que produeixc a Monòver.

Vam fer quasi tot el que uns turistes com nosaltres poden fer, MOMA, Gugenheim, Broodway, Centre Internacional de la Fotografia, Central Park, Victoria de Los Angeles en el Metropolitan Opera House, una volta en helicòpter per la badia i per suposat una visita al World Trade Center on vam muntar al bar de la torre nord, al pis cent i escaig. Allí vam prendre un muffi, un pastisset típic de la ciutat i vam contemplar extasiats la visió superba de Manhattan, de la estàtua de la llibertat i de l’illa d’Ellis, on tants valencians, i un monover Lluís Esteve, van arribar als anys vint fugint de la fam. Òbviament es vam fer fotos, que ara conservem com un tresor. Tot això passava dos setmanes abans del bàrbar atac. Eixe dia, dimarts a les 3 de la vesprada d’aquí, tornava de treballar del celler i em disposava dinar en solitari mentre mirava la tele. Al principi, en vore el fum en una de les torres, un sentiment d’angoixa em va invadir, ingènuament vaig pensar de seguida: Déu meu, un incendi!, espere que ho puguen controlar. Després en veure tot el que passava un sentiment de frustració i ràbia em va esfondrar al sofà i en va deixar enganxat fins les 3 de la matinada. A l’estavellar-se el segon avió vaig cridar al mòbil de Marta Prats, la meua amiga de NY. Rafa, em va dir, ara mateix estic abandonant l’edifici de l’O.N.U. on treballe. Estem espantats!.

Passaven les hores d’aquell dia terrible mirant les imatges i parlant pel telèfon amb els meus amics. Mentre les torres s’enfonsaven anava recordant amb una nitidesa inusual les cares de les persones que havia vist en la torre nord. Un ascensorista de color la mar de simpàtic, una cambrera hispana que ens va ensenyar el nou restaurant que estaven habilitant, el cuiner japonès que preparava sushi i altres cares que el pas del temps no ha conseguit dissipar.

Al vore aquelles dos joies de l’enginy humà transformar-se en runa, notava com es destruïa una part de mi mateix. Si la destrucció de les torres bessones implicava en primer lloc la desaparició irreparable d’éssers humans, també constituïa la mort d’una part inqüestionable de les nostres idees, de la nostra manera de vore la vida i en definitiva de la nostra llibertat.

Dies desprès alguns amics i coneguts, militants encara del maig del 68, parlaven amb una inpudorosa insensibilitat d’aquells fets com si no anara amb ells, Que es foten els americans! deien. Si aquella indiferència m’escandalitzava, més encara em feria la ceguesa romàntica de molts col·legues que s’empenyaven en justificar els fets apel·lant a la tradicional immoralitat de la política exterior nord-americana. Em negue a caure en el parany de debatre el més mínim argument justificador. Ara un any després de l’onze de setembre l’amenaça de la violència derivada del fanatisme religiós s’ha convertit en un aspecte quotidià de la nostra existència. Tots els avanços que els occidentals hem anat assolint aquestos darrers temps cap al laïcisme lliurepensador estan en perill. Les llibertats civils que tan sofriment han costat aconseguir estan ara qüestionades per l’integrisme islàmic. No estem segurs.

Rafael Poveda