MONÒVER: UN PASSEIG BIBLIO-DOCUMENTAL PEL SEU PASSAT.*
Consuelo Payà Amat.
A la meua iaia Antonieta, a qui més m’agradava
escoltar les històries del nostre poble, in memoriam.
La ciutat de Monòver apareix situada sota les faldes de dos turons, en els quals s’alcen dos dels edificis més emblemàtics del poble, el castell, d’època almohade, i l’ermita de Santa Bàrbera. Si bé l’ètim del topònim Monòver és indubtablement àrab, es desconeix la forma exacta de la qual procedeix: Monnauuir, que significa far lluminós, referint-se al seu emplaçament geogràfic, o Monauuar, que vol dir camp florit, potser referint-se a la flor dels ametlers, un dels conreus tradicionals d’aquesta terra de secà juntament amb la vinya i les oliveres. Tanmateix, aquest nucli de població no és l’originari, ja que, arran d’unes excavacions arqueològiques l’any 1900 es trobaren testimoniatges d’un assentament ibèric a la Serra de la Vella. Fragments de ceràmica, agulles d’os, eines de pedra, com també un crani braquicefàlic (actualment al Museu Arqueològic de Madrid) ens demostren l’existència d’un assentament de població ja en l’època eneolítica.
Les primeres notícies documentades que tenim del nostre poble apareixen a l’edat mitjana : Monòver forma part del regne musulmà de Múrcia, la conquesta del qual se la disputen les corones d’Aragó i de Castella. Aquestes, per al repartiment dels territoris, estableixen una política de pactes i tractats mitjançant la qual el regne de Múrcia s’assigna a Castella i així, Monòver passarà a ser propietat de l’infant don Juan Manuel. Tanmateix, el 1296, amb Jaume II, les fronteres dels regnes de Múrcia i València es rectifiquen i Monòver, des d’aquest moment i per sempre, pertany al regne de València.
1296, jul., 31. Múrcia.
Jaume II assegura i confirma les condicions de poblament dels musulmans d’Elx, Xinosa, Monòver i les Salines en el moment en què es produeix la conquesta i annexió del territori al regne de València.
ACA, Reial Cancelleria, reg. núm. 340, fol. 270r.
Jaume II, tot i que la propietat encara la posseïa l’infant don Juan Manuel, confia la defensa de Monòver i Xinosa al raïs de Crevillent, Ahmad, i nomena alcaid del castell a un cristià, Garci López d’Ançano, fins que, a la mort d’Ahmad, el 1298, Monòver i Xinosa retornen al control de la corona. Es produeix així una doble i confusa possessió del territori que la sentència arbitral de Torrellas, l’any 1304, solucionà amb la pèrdua de la propietat per part de l’infant castellà i la definitiva possessió del territori per a Jaume II, qui la donarà a un dels seus consellers, Gonçal Garcia. D’aquesta manera, Monòver continuarà sent vila senyorial, primer sota el domini de Gonçal Garcia i els seus succesors, els Maça de Liçana, i després, la duquessa de Pastrana, Anna de Borja, i els seus succesors, els marquesos d’Oraní i els ducs d’Ixer, esdevingueren barons de Monòver fins a la supressió dels senyorius ja en el segle XIX.
1304, ag., 17. Tarazona.
Jaume II fa donació dels llocs de Monòver i Xinosa al seu conseller, Gonçal Garcia.
ACA, Cancelleria, 202.
1304, ag., 17. Tarazona.
Jaume II comunica als habitants de Monòver i Xinosa la donació feta a Gonçal Garcia i els demana submissió a aquest.
ACA, Cancelleria, 202.
1304, nov., 3. València.
Jaume II comunica al comanador de l’orde de Montesa, Artal d’Orta, que envie Gonçal Garcia per a ocupar els llocs de Monòver i Xinosa que li havia donat.
ACA, Cancelleria, 202.
1328, jun., 22. Lleida.
Alfons IV fa donació dels llocs i castell de Monòver i Xinosa, en el regne de València ultra Sexona a Gonçal Garcia i als seus successors, qui ja el posseïa des de l’any 1304, amb la condició que aquestos llocs retornen a la corona si s’extingueix la línia de successió legítima masculina.
ARV, Real, núm. 614, fol. 117v.
1330, nov., 4. València.
Alfons IV concedeix a Gonçal Garcia, per compersar-li d’haver renunciat als furs d’Aragó i acollir-se als de València, franquícia de tots els drets reials i per tot arreu de la corona a tots els habitants dels seus dominis, com eren Albalat, Segairen, Llombai, Jumella, Xinosa i Monòver.
ARV, Real, núm. 496, fol. 156.
En la guerra dels dos Peres, Monòver fou saquejada per les tropes del rei castellà. Aquesta guerra, amb d’altres conflictes que es perpetuen en el segle XV entre les dues corones, deixa al poble en una greu situació per la qual cosa, el rei concedirà exempcions i segurs als seus habitants perquè se’n refacen.
1356, set., 13. Perpinyà.
Pere IV ordena a Pere Maça, senyor de Monòver, avituallar el castell de Monòver i prepare les tropes per a defensar la frontera.
ACA, Cancilleria, reg. 1379, fol. 23v.
1431, des., 4. Barcelona.
Alfons V concedeix a Pere Maça i als habitants de Monòver i Xinosa, els seus vassalls, guiatge i segur per cinc anys, per a que puguen reposar-se, comprar ramat i eines de treball, per la greu situació en què han quedat com a conseqüència de la guerra contra Castella.
ARV, Real, núm. 256, fol. 114.
Els Maça de Liçana, descendents de Gonçal Garcia, foren senyors de Monòver fins les darreries del segle XVI quan, al declarar-se exhaurida la línia directa de la família els seus estats foren desmembrant-se’n, la baronia de Monòver passà a n’Anna de Borja, duquessa de Pastrana.
1469, ag., 24. València.
Lluís de Vilanova, procurador d’en Pere Maça de Liçana, ven a Pere Maça de Liçana, àlies Luis Cornell, les viles de Moixent, Novelda, i els llocs de Xinosa, Monòver i La Mola, amb tots els seus drets i obligacions per 90.000 florins de a 11 sous cadascú.
ARV, Manaments i empares, lib. 3, m. 12, fol. 9.
1577, mar., 19. Monòver.
Fou col.locada la primera pedra de la nova església parroquial erigida sota l’advocació de sant Joan Baptista, per mossèn Llorenç Banyuls i na Josepa Martinez de Vera, muller de Lluís Despuig, batlle de Monòver. Fou construïda pels mestres Thomàs i Francesc de la ciutat de Castalla. Sobre aquesta, en enderrocar-la al segle XVIII, es construí l’actual, que és la tercera.
APSJB, Cuaderno de cláusulas testamentarias (1626-1651), sig. 221-2.
APSJB, Libros de árboles genealógicos (s. XVII-XVIII), sig. 50.
APSJB, Libros de fábrica (1582-1652), sig. 77, f. 11r.
1595, set., 22. Monòver.
El bisbe d’Oriola, en Josep Esteve, en visita pastoral a l’església, ordena enderrocar la primera parròquia monovera perquè està derroïda y sols resten unes parets antigues. Aquesta restà inútil al culte a conseqüència de les disposicions eclesiàstiques per a la conversió dels moros, els quals, a Monòver, constituïen quasi la totalitat de la població, i si bé conviurien cristians vells, com ara els representants del poder senyorial i d’altres què s’hi establirien, aquestos representarien una proporció reduïda respecte dels moros.
APSJB, Libros de Visitas Pastorales (1595-1661), sig. 68.
1609, oct., 11. Monòver.
Els moriscos de Monòver se’n passen a Berberia a conseqüència de l’expulsió decretada pel rei Felip III el 4 d’agost i publicada en València pel virrei Luis Carrillo de Toledo, marqués de Caracena, el 22 de setembre. Aquest fet porta a Monòver a una greu situació de despoblament.
APSJB, Bautismos (1598-1650), sig.107, f. 24r.
Belando Carbonell, Remedios, Estudio demográfico de Monóvar (siglos XVI-XX). Alacant, Universitat, 1980.
1611, jun.,1. Madrid.
N’Anna de Borja, duquessa de Pastrana i senyora de Monòver, atorga poder a Carlos Juan de Torres per a concertar la carta de població del lloc, despoblat com a conseqüència de l’expulsió dels moriscos.
ARV, Manaments i empares, any 1611, lib. 8, mà 75, fol. 27.
1611, set., 22. València.
Carlos Juan de Torres atorga poder a Lluís d’Arbisu, procurador general i batlle de la ciutat d’Elx per a emetre la carta de població i els capítols que regiran el govern, consell i regiment dels oficis de justícia, jurats, mostassaf i sobrecequier de la vila de Monòver: «Y en virtud del dicho poder que aquí va encorporado dixeron que por quanto a quedado despoblada la dicha villa de Monnòver de los moriscos que la abitaron y poblaron por la expulsión que dichos moriscos a mandado hazer el rey Philippe tercero …. y por dicha expulsión muchos de los pueblos y villas de dichos reynos de Valencia y en particular la dicha villa de Monnóvar an quedado y queda sin abitadores ni pobladores y an si se an seguido que los edifficios y cassa de dicha villa de Monnóvar la mayor parte están perdidos y van cayendo y la huerta y campo están yermos y sin cultura de forma que dicha villa de Monnóvar nesecita de vezinos y hombres que la rehinquen y pueblen para que aren y cultiven las huertas y campos y conserven las cassa y habiten en ellas para que dicha población se haga a toda utilidad de dicha villa.»
AMM, Manual de Consells (1620-1660)
1611, oct., 3. Monòver.
Ginés Rico, Antón Sans, Cristòfol Llorente, veïns de Monòver, i Francesc Rico, veí de Castalla, tots quatre llauradors, són designats experts y prohoms per Lluís d’Arbisu, nomenat batlle de Monòver, i misser Ginés Pomares, com a procuradors de n’Anna de Borja, per asentar lo repartiment y sorts que se an de fer per a cent pobladors per egual parts de les ortes Major y de Chinorla, olivars y vinyes de regadiu y del secà y del aygua discorrent per la cèquia de dita vila de les fahenes que dexaren los moriscos que habitaven la dita vila … per a partir y dividir ab ygualtat y per sortejar dites cent sorts y parts que se an de repartir per via d’establiment y nova població.
AMM, Manual de Consells (1620-1660)
1620, maig, 24. Monòver.
El primer consell que es conserva estava format per Francisco del Castillo Concha, cavaller general procurador y batle de dita vila y baronia de Monnòver, Pere Molina, justícia, Joseph Rico de Ayala, Antoni Pérez, Pere Payà, jurats, Damià Cortés, Damià Rico, Anton Sans, Francés Gosalbes, Joan Rico, Christòfol Llorente, Felip Llorente, Françés Payà, Alonso López, Ginés Rico de Ginés, consellers.
AMM, Manual de Consells (1620-1660)
1630, des., 15. Monòver.
El consell de la vila determina que no se celebren danses i balls a la plaça i carrer de l’església per quant estam més per a pregar a nostre senyor que se apiade de nosaltres y que ens done aigua y axí no es deguen consentir danses ni balls.
AMM, Manual de Consells (1620-1660)
1636, mar.,24. Monòver.
El consell de la vila proposa que es destine part de l’impost de la sisa a l’ermita de Sant Roc perquè s’acabe de construir.
AMM, Manual de Consells (1620-1660)
1644, mar., 17. Monòver.
Se celebra un consell general per nomenar el patró de Monòver i, mitjançant insaculació, resulta elegida santa Caterina d’Alexandria, a la qual ja se li professava devoció com demostren les diverses processons de pregàries i rogatives.
AMM, Manual de Consells (1620-1660)
1682, nov., 1. Monòver.
S’edifica la Sala del Consell que dóna nom a l’actual plaça de la Sala.
Poveda Giménez, José. «La Sala», en Revista de Festes, Monòver, 1981.
Poveda Peñataro, Marcial. «La Sala del Consell», en Revista de Festes, Monòver, 1997, p. 5-12.
1696, ab., 13. Monòver.
El mestre Thomàs Estacio edifica l’ermita de Santa Bàrbera.
AMM, Claveries(1652-1695).
Poveda i Bernabé, Rafael. Els llibres de claveria de Monòver, 1652-1695. Monòver, Ajuntament, 1995.
1705, des., 14. Onil.
Les viles de Castalla, Onil, Tibi, Banyeres, Biar, Petrer i Monòver se comprometen a prestar fidelitat al rei Felip V.
ANX, Protocol de Salvador Rico, any 1705.
Amb la Guerra de Successió, Monòver com a estat de la casa ducal d’Híxer, s’adhereix a la causa borbònica, per la qual cosa, acabada la guerra, , Felip V li concedeix, a l’any 1708, el títol de Muy Noble, Fiel, Ilustre y Leal i el privilegi d’afegir al seu escut qualsevol símbol. Monòver li afegeix la flor de lis.
1729, des., 25. Monòver.
Els frares caputxins prenen possessió d’una casa situada en el portal de la Santa Faç per la fundació d’un hospici.
ANM, Protocol de Josep Mira (1729-1731), any 1729, f. 41-43.
1734.
Es construeix un dels edificis emblemàtics del poble, la torre. Edificada pel mestre Tomàs Terol de planta quadrada, consta de quatre cossos decreixents. Al segon cos s’allotja un rellotge mecànic sobre un altre de sol, mentre que el tercer i quart cossos constitueixen el campanari. Té 18 metres d’alçària.
Vidal Bernabé, Inmaculada. «La torre del reloj», en Revista de Festes, Monòver, 1995, p. 89-95.
1742, jul., 29. Monòver.
Després d’un llarg plet, els frares caputxins obtenen llicència per a l’erecció d’un convent-seminari, del qual ixqueren molts missioners cap a Sudamèrica.
ARV, Clero, Lib. 25, f. 22-40.
1750.
Comença a edificar-se l’actual església de Sant Joan Baptista. A l’haver-se caigut el 18 de novembre de 1749 un bocí del campanari, el bisbe d’Oriola, que s’encontrava lliuran la visita pastoral, ordena l’enderrocament de l’església, construïda en 1577, davant l’amenaça de ruïna que patia. Les obres de construcció finalitzaren el 1755, encara que es deixà inacabat el cos del segon campanari, situació en la qual encara es troba. Consta de tres cossos: la pròpia església, la capella de la mare de Déu del Remei i la capella de la Comunió, aquesta última ja del segle XIX. Des de l’any 1851 té el rang d’arxiprestal.
APSJB, Libros de Visitas Pastorales(1739-1966), sig. 70.
Payà Amat, C. «L´església de sant Joan Baptista en la història de Monòver», en Revista de Festes. Monòver, 1995; p. 43-49.
1760.
Es comença la construcció de la capella de la Mare de Déu del Remei, patrona de Monòver per les seues accions miraculoses davant les situacions adverses que va patir el poble a les darreries del segle XVII i en el segle XVIII . Construïda com annex de la església, desde la qual es pot accedir mitjançant una valuosa i bellísima reixa de ferro del segle XVIII, també té entrada pròpia, la façana de la qual apareix presidida per una imatge de pedra de la verge, esculpida l’any 1765.
A l’interior, un retaule barroc de 1774, obra de l’esculptor monoverí Francesc Mira d’Ochoa, allotja el camarí amb la imatge de la Mare de Déu del Remei que presideix la capella. En la sagristia d’aquesta es troba actualment l’arxiu parroquial, que conserva documentació des de l’any 1576 en davant.
Payá Amat, Consuelo. «En torno al 75 aniversario del patronazgo canónico de la Virgen del Remedio. Aportaciones históricas sobre su culto en Monóvar», en Revista de Festes. Monòver, 1996, p.35-38.
1771.
Fou col.locat a l’església, l’orgue barroc construït pel mestre organer Julian de la Orden, qui va fer també els orgues de les catedrals de Conca i Màlaga. Fou sufragat pel poble amb el suport de la duquessa d’Híxer, qui va còrrer amb les despeses del trasllat i la col.locació.
Payá Amat, Consuelo i Rafael Poveda Bernabé, «L’orgue barroc de Sant Joan Baptista: recull documental» (en premsa)
1773, des., 24. Monòver.
Naix Joan Rico Vidal, caputxí, conegut com el pare Joan Rico. En la guerra de la independència contra el francesos acabdillà el poble valencià. Publicà les Memorias históricas sobre la revolución de Valencia, on narra els esdeveniments ocorreguts a la ciutat de València al 1808.
Defensor del liberalisme, fou diputat a corts havent d’exilar-se amb la vinguda de Ferràn VII, primer als Estats Units i després a Anglaterra, per a tornar, una vegada restablert el règim constitucional, retornant a Monòver on morí el 25 de juliol de 1845.
Montoro, Francisco : «El padre Juan Rico Vidal» en MONÓVAR : Revista Cultural de la Asociación de Estudios Monoveros, n. 19 (Sep. 1993), p. 9.
1835.
A conseqüència de la desamortització, el convent de caputxins de Monòver es desallotjat. Alguns dels seus membres restaren com a residents a l’església parroquial.
APSJB, Correspondencia, sig. 238/347.
1845,set., 5.Monòver.
Comença la construcció de l’actual edifici de la Sala, l’ajuntament de Monòver,al mateix lloc de l’anterior.
Poveda Giménez, José. «La Sala», en Revista de Festes, Monòver, 1981.
Poveda Peñataro, Marcial. «La Sala del Consell», en Revista de Festes, Monòver, 1997, p. 5-12.
1873, jun., 8. Monòver.
Naix Josep Martinez Ruiz, Azorin. Escriptor de la nomenada Generació del 98, periodista, diputat, membre de la Real Academia Española, les seues obres i el seu estil transparent, concís, minuciós i descriptiu, l’han fet mereixedor d’ocupar un lloc destacat en les lletres hispàniques. La casa-museu de l’escriptor fou inaugurada a Monòver l’any 1969. Mort a Madrid al 1967, les seues despulles foren traslladades al seu poble el 1990, on descansa per sempre.
TRASLADO de los restos mortales de José Martínez Ruiz «Azorín» y su esposa Julia Guinda Urzanqui, Madrid-Monóvar, junio 1990. València, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, 1990.
1880, gen., 11. Monòver.
Es funda el Casino de Monòver per la fussió de les societats Casino del Teatro i Círculo Agrícola Industrial.
CASINO de Monóvar : Primer centenario, 1880-1980. Monòver, 1980
1883, des., 15. Monòver.
Es planta per primera vegada la Fira sota la tutel.la de l’ajuntament i a petició d’un grup de comerciants locals per afavorir l’agricultura, indústria i comerç de la localitat. Parades d’eines de treball, d’eines domèstiques, conviuen amb parades gastronòmiques, de joguets…, i amb tot tipus d’activitats lúdiques. Des de l’any 1884 se celebra els dies 19 al 27 de novembre. Des de l’any 1983 se l’anomena Fira de Santa Caterina, en honor a aquesta santa, antiga patrona de Monòver, la festivitat de la qual se celebra el dia 25 de novembre. Actualment, la Fira es visitada per gran nombre de gent, constituint una celebració festiva i cultural que realça i promou el poble de Monòver.
Cerdá Romero, Alicia : «Orígenes de la Feria de noviembre» en MONÓVAR : Revista Cultural de la Asociación de Estudios Monoveros, n. 23 (Dic. 1995), p 24-25.
Maestre Brotons, Antoni. «La fira i Santa Caterina», Conferencia pronunciada el dia 25 de novembre de 1995 a la Casa de Cultura de Monòver dins de les I Jornades de Cultura Popular, organitzades per l’Associació Cívica per a la normalització del valencià El Bull de Monòver.
1900, ab., 24.
La regent d’Espanya, Mª Cristina, en nom del seu fill, el futur Alfons XIII, atorga el títol de ciutat a la vila de Monòver.
AMM, Plenos, any 1990.
Martínez Limorti, Luis. «Historia de Monóvar» en SANZ SAINZ, Carmelo, La ciudad de Monóvar : memoria sobre administración local. Monòver, Ajuntament, 1947, p. 7-17.
1923, gen., 12. Roma.
La Sagrada Congregació de Ritus eregeix canònicament en patrona de Monòver a la Mare de Déu del Remei, la qual havia estat aclamada popularment com a tal desde feia més de doscents anys. Les festes en el seu honor se celebren els dies 7 al 10 de setembre.
APSJB, Mayordomía de la Virgen del Remedio, Sig. 225-26.
Payá Amat, Consuelo. «En torno al 75 aniversario del patronazgo canónico de la Virgen del Remedio. Aportaciones históricas sobre su culto en Monóvar», en Revista de Festes. Monòver, 1996, p.35-38.