Ha mort Montoro. La noticia, si no del tot inesperada, m’arriba prematurament. Em commou tenint en compte que em quedaven encara moltes converses i discussions pendents amb ell. Quan falta un amic te dones conte de tot el que t’has perdut i la quantitat de preguntes que t’has deixat sense fer-li. Sóc dels que, malgrat la distància generacional, mantenia una relació fluïda amb un home de vegades difícil però a l’hora vital i lliurat en cos i ànima a la cultura del seu poble. Home que al meu parer pertanyia a la vella guàrdia cultural local. Dic això perquè, si hi ha un escriptor que represente globalment la «vella escola monovera», eixe és Paco Montoro. L’apel·latiu «vella escola monovera» atribuïble a il·lustres noms com els ja absents Luis Martínez Limorti, José Artiaga, etc. i els encara presents D. José Maria Roman, i D. Francisco Peiró, crec que podria atribuir-se -amb els matisos obvis- al grup de escriptors que enllacen el mateix estil retòric del autors de la preguerra: Peñataro, Luveral o Antonio Montoro. La seua creació es va fonamentar en una literatura construïda des de l’anècdota convenientment idealitzada per encaixar-la en una suposada realitat pintoresca amb algunes pinzellades d’erudicció i sota l’omnipresent i aclaparant figura d’Azorín. Aquesta opinió personal, que no crítica, ve avalada per tot un seguit de llibres i articles, publicats majoritàriament en la premsa monovera, que un servidor ha llegit, catalogat i publicat en una pàgina d’internet que està a l’abast –mai millor dit- de tot el món.

Dit això, Francisco Montoro és, tant per la seua producció literària, com per la seua dinàmica activitat cultural, el millor exponent del –si em permeten l’adjectiu- «ombusdman cultural», al que tots acudien a preguntar, l’home que estava en tot els «tinglados»; El Casino, El Veïnat, La Revista Monóvar, Les Tertúlies, La ràdio, La tele, L’Església, els llibres i les processons. Contradictori i romàntic va practicar unes maneres que per la lògica transformació del pas del temps esta cridades a desaparèixer. Si primer censurava un quadre de Fabian Mira penjat al Casino, després encarregava quatre murals pagats a joves pintors monovers per a que presidiren el saló de dalt. Si m’animava a deixar els estudis i l’assaig i passar-me al relat o la novel·la, després encapçalava una creuada contra un conte de Juanjo Alcaraz per que el considerava ofensiu. En definitiva, un ésser humà amb totes les virtuts i defectes, com tots nosaltres.

Si analitzen des de la distància i amb el màxim respecte els seus llibres i escrits ens trobarem primerament amb l’edició de Canyís (1990) on Montoro va afegir de la seua pròpia collita el subtítol «El llibre de Munove» i on li hem d’agrair que arreplegara un recull quasi complet dels escrits publicats en el setmanari «El Pueblo» pel tàndem Joaquim Amo-Amancio Martínez Ruiz. Montoro, però, fidel a la vella escola, va descuidar els aspectes lingüístics de l’obra, reduint-los a la «gràcia popular monovera», un paraigües justificatiu per tal de no complicar-se la vida. Al llibre s’incloïa un pròleg i uns peus de foto escrits en castellà i un punt incoherents. Una oportunitat perduda si tenim en compte que l’edició de Canyís de 1950 portava un deliciós pròleg d’Amancio escrit en valencià. Encara recorde la forta però cordial discussió que vam tenir a propòsit i que evidentment jo vaig perdre. Després va venir el llibret sobre la Rondalla i un nou llibre sobre «Remedios Picó- La Poetisa» (1993) que va ser el millor assaig de la seua obra. Montoro va analitzar el poemari d’aquesta autora fent un gran esforç per tal d’elevar de categoria uns versos senzills e insubstancials. A continuació va publicar «Monóvar Fiestas y recuerdos, (1998) un catàleg minuciós de les festes del nostre poble ple de noticies i comentaris irònics que s’ha convertit per a molts de nosaltres en consulta obligada. Finalment en 1999 va editar el seu darrer llibre anomenat Monóvar, anécdotas y personajes de nuestra historia on aportava multitud de histories i fotografies inèdites de gran valor històric. Segons em contava estava preparant un futur treball dedicat a l’historia del Convent-Asilo que de segur ens hauria aportat moltes noticies interessants.

Ara Paco Montoro ja no hi és, el trobarem a faltar en les Tertúlies amb les seues intervencions imprescindibles i polèmiques. Ens queda la seua obra i la seua memòria. Ara és el moment d’agrair-li de tot cor els seu esforç personal en tantes coses. Res millor que la difusió i publicació dels seus escrits i llibres encara inèdits per a que és perpetue i prodigue la seua figura. Davant les noticies inquietants que ens arriben respecte del futur del seu arxiu, reclame des d’aquesta pàgina el caràcter públic de la seua col·lecció de fotografies, escrits, poemes, relats, etc. i encoratje als hereus a que el donen a la Casa Museu Azorín tal i com ell va manifestar repetidament tant a mi com a altres persones del seu entorn.

Rafael Poveda