Introducció

Amb el present treball hem volgut oferir algunes dades il×lustratives sobre l´estat de la nostra llengua en aquestes contrades quatre-cents anys arrere. La font de la qual hem partit són els textos que donen compte de les visites pastorals realitzades a Monòver els anys 1595 i 1605,i que van ser publicats per Rafael Poveda en 1993 al volum II de la Col×lecció Documents del Museu d´Arts i Oficis del nostre poble.

Hem de dir, però, que els textos amb què hem treballat no són més que les actes alçades per un notari, al qual se li encomanava la tasca de deixar constància de tots els detalls de la inspecció que el bisbe de la diòcesi d´Oriola duia a terme a les parròquies per tal d´assabentar-se de l´estat d´aquestes. És per això que els textos, com a meres actes, mostren una disposició i una redacció força formulístiques, allunyades, la majoria de les vegades, de la plasmació d´un llenguatge veritablement viu.

Així i tot, les Visites ens proporcionen, si més no, una informació força valuosa sobre algunes de les característiques pròpies del nostre parlar ja enregistrades en els escrits de l´època.

I és precisament en aquestos trets particulars que hem centrat la nostra anàlisi, tenint en compte, a l´hora d´estructurar-la, a quin plànol de la llengua pertany cadascun dels fenòmens localitzats. La nostra intenció, a banda d´extraure dades interessants des d´un punt de vista filològic, és mostrar, sobretot a les persones amb menor coneixement de la metodologia lingüística, el valor tan sumament important que poden arribar a tenir els documents d´altres èpoques a l´hora d´oferir-nos informació sobre com vivíem o sobre què i com parlàvem. En definitiva, a l´hora d´ajudar-nos a configurar i mantenir la nostra identitat com a poble.

L´anàlisi dels textos

I. Els trets fonètics:

I.1-El vocalisme:

a) Nombrosos exemples evidencien ja la generalització de la transformació de / o / àtona en / u /. Així, paraules com ubert, cubert, cuberta o cumplir (56), esdevenen el testimoni d´un canvi vocàlic que ha perdurat fins als nostres dies i que encara avui continua viu a pobles com el nostre. De fet, els monovers vivim a *Munove(r), encara que escriguem Monòver.

b) Trobem que la / i / àtona es confon amb la / e / en moltes ocasions: defunts (31), crestians (47), seremonies (49), carneseria (53), etc. El canvi, encara que no s´ha generalitzat amb el pas dels segles, sí que s´ha mantingut fins a l´actual centúria com un vulgarisme entre els parlants amb menor grau de formació. De fet no és estrany escoltar algun monover imitar la parla d´algun antic personatge utilitzant paraules com defunts o crestians. I, fins i tot, la forma ceremònia ha sigut adoptada com a pròpia, en detriment de la forma estandard amb / i /,cerimònia, per la totalitat dels parlants.

I.2-El consonantisme:

a) Resulta difícil, vist l´estat actual de la parla de Monòver, interpretar l´exemple del enbiat (58) trobat al text com una mostra de la confusió entre bilabials sonores, / b /, i labiodentals sonores, / v /, ja que, malgrat l´extensió del fenomen als nostres dies, -no és ja gens estrany escoltar /b í / per / ví /-, una gran quantitat de parlants conserva encara aquesta distinció (vg. Colomina, 1985: 158).

b) Hem trobat alguns casos de simplificació de grups consonàntics com és el de tranferir (42) per transferir, orde (48) per ordre o atres (76) per altres, els dos últims encara vius a Monòver. De fet, totes les variants de l´indefinit altre continuen presentant aquesta simplificació (atre, atra, atres).

c) El fonema fricatiu / R /, -so que trobem a paraules com caixa o peix-, ve representat bé pel dígraf –ix– ( obeheix (45), faixes (64) ) o bé per la grafia –x– simplement ( dexat (43), faxa (43), dexan (48) ). Els últims casos són una mostra de la pronúncia que encara avui es manté a tots els pobles situats al sud de la línia Biar-Busot, és a dir, amb l´elisió de la –i-. Diem / káRa /, / péR /, / dibúR / per caixa, peix i dibuix, mentre que en altres pobles no massa allunyats, -com pot ser el cas d´Ibi o Xixona-, han conservat la –i– (Colomina, 1985: 142).

Un cas curiós pel que fa a la representació d´aquest so al text de les Visites són les formes amb què es transcriu el número seixanta: sixanta (70), seixanta (71) i xixanta (77). Com podeu comprovar, la tercera d´aquestes formes representava fa ja quatre-cents la que hauria de ser la pronúncia pròpia de pobles com el nostre hui en dia.

d) Apareix també enregistrada la forma col×loquial rogle (69) de la paraula rotle, característica de pobles com Monòver, Novelda o La Romana. No hem d´oblidar tampoc que a Monòver la grafia composta –tl– es transforma també en –l– en paraules com ametla, / alméla / omotle, /mBle/.

e) A la pàgina 68 de les Visites trobem l´únic exemple de caiguda de –r en posició final de paraula: l´infinitiu posa per la forma estàndard posar.

És curiós, però, el fet que la paraula calze aparega escrita amb –r final nombroses vegades als textos. Potser això siga ja una correcció innecessària condicionada per una generalització entre els parlants de la caiguda de les –r finals, fet que als nostres dies es troba generalitzat a la major part dels dialectes catalans, amb l´excepció del valencià no septentrional (vg. Colomina, 1985: 130).

f) Tenim alguns exemples que testimonien la pèrdua de la –t final del grup consonàntic –nt: prosegin (43) per prosseguint, sen (52) per sent i seguen per següent. Si bé és cert que són molt més abundants els casos en què aquesta –t final es manté. Però els exemples esmentats són ja un in clar indici de la posterior extensió d´aquest canvi present als nostres dies. Penseu, si no, en paraules com fon(t), pon(t), cen(t) o parlan(t) i vosaltres mateixos ho podreu comprovar.

II. Els trets morfològics:

II.1- Els pronoms febles:

Pel que fa al sistema dels pronoms febles, els textos testimonien un moment de fluctuació, de canvi. Al costat de nombrosos exemples en què s´utilitzen «indegudament» les formes plenes dels pronoms ( vg. 27, 28, 31, 44a, 44b i 56 ), en trobem altres en els quals, curiosament, -i malgrat les solucions ortogràfiques escollides-, les formes emprades són aquelles que actualment consideraríem correctes ( vg. 29, 30, 43 i 74).

Exemples:

– «se troba en ell» (27) – «qués faça» (29)

– «se pose en un armari» (28) – «la memoria que es fara» (30)

– «se porte lorde» (31) – «lo dit dia ques contava» (43)

– «se dispongueren» (44a) – «troba que es celebraren» (74)

– «se puga acostar» (56) – «se assente en lo dit llibre» (44b)

L´aparició ja en aquestos moments de les formes plenes en contextos en què caldria esperar la utilització bé de formes reforçades (se puga), bé de formes elidides (se assente) podria explicar-se per la influència del sistema de pronoms febles castellà, amb formes invariables malgrat el context en què aquestes es puguen trobar (cast. se sabe, se ha sabido / cat. se sap, s´ha sabut). De fet, fins i tot en l´actualitat i a pobles com el nostre la generalització de les formes plenes dels pronoms (me, te, se, *mos, vos) ens fa pensar indefugiblement en la influència de la llengua veïna, amb la qual portem segles convivint i quasi mai en condicions d´igualtat.

II.2- Els verbs:

II.2.1- Els temps de passat:

Resulta força interessant comprovar com als textos de les Visites solament apareixen les formes simples del pretèrit perfet (pera rellevar los dits abusos e pera reformatio dels costums de aquells feu provehi e mana y ordena les cosses seguents). Això ens indica que aquestes formes, avui considerades estranyes per la major part dels parlants del nostre domini lingüístic, s´escollien almenys per a la llengua escrita en detriment de les formes perifràstiques (va fer, va manar, etc.) ara tan «populars».

II.2.2- La velarització:

Podem observar als documents analitzats alguns símptomes evidents de l´extensió de la velarització a formes verbals que no haurien de portar aquest tipus d´increment: cusga (30) per cusa, llisga (48) per llija, llixgui (45) per llegí.

No cal dir, però, que a qualsevol monover les formes que acabem d´esmentar no li sonaran gens rares. De fet, una de les característiques que defineix encara hui la nostra particular manera de parlar és l´adopció generalitzada dels increments velars (-g– o –c-), fins i tot per a aquells verbs que etimològicament no ho requereixen. Penseu, si no, en formes com *dorc per dorm, *dorga per dorma, *vullc per vull, *perc per perd, etc.

II.2.3- La palatalització de l´increment incoatiu:

Hem localitzat al text exemples que testimonien ja la tendència, encara vigent, a la palatalització dels increments incoatius: differeixca (43), introduexca (52), vixqueren, etc..

Sabem que en comptes d´aquestes formes la normativa actual ens presenta: diferesca/ diferisca, introduesca / introduïsca i visqueren. A Monòver, però, l´increment incoatiu palatalitzat ( [-eRk-], [-iRk-] ) ha esdevingut força productiu. El trobem, entre molts altres casos, a la primera persona del present d´indicatiu de verbs com llegir ( [_íRk] per llig ), patir ( [patíRk] per patisc), traduir, viure, etc. I a les desinències de present de subjuntiu d´aquestos mateixos verbs: [patíRka] per patisca, [víRka] per visca, etc..

II.3- «Ans«, un adverbi particular:

Cal que destaquem la presència als textos estudiats de les formes adverbials «antigues» ans (48) i enans (72). I ho fem, precisament, perquè aquestes formes ja oblidades per la major part de catalanoparlants es conserven encara fortament assentades en el parlar de Monòver. Si bé hem de remarcar que la variant nans ja només és utilitzada entre les persones de major edat.

III. El lèxic:

Les Visites ens ofereixen una bona mostra del lèxic de l´època relacionat amb el món eclesiàstic i referit tant als «instruments» com a les celebracions relacionades amb aquest. D´altra banda, els documents són també un bon testimoni de les nombroses interferències lingüístiques del castellà a tots els nivells. No hem d´oblidar que les actes de les visites de 1595 i 1605 són les últimes que trobem escrites en català i que és un fet constat que entre els segles XIV i XVIII la nostra llengua va retrocedir, desplaçada pel castellà, a l´àrea entre Elda i Oriola. Ens trobem, per tant, en un context en el qual es produïa un fort contacte entre dues llengües que poc més tard haurien de protagonitzar un conflicte encara avui no resolt ( vg. Montoya, 1986 ).

Les petjades d´aquesta estreta relació es poden resseguir al llarg dels textos i de fet són ja força abundants els exemples de castellanismes que bé substituïen la paraula autòctona o bé convivien encara amb ella: mandato, sede, alderredor (36) / entorn (38), pardo, caliz (39) / calze(utilitzat nombroses vegades), iglesia (41)/ esglesia (més habitual), culto (43), culto divino (53), quartos (53), rebeldes (57), regosijos (57), futuro, plata (62)/ argent (més usual), guirnalda (65), respaldo (68).

D´altra banda, també trobem paraules que avui o bé han sigut substituïdes per castellanismes o bé han desaparegut del nostre vocabulari en favor d´altres variants pertanyents a la mateixa llengua: fusta (32), escac (33), domasch (33), daus (34), blau (34), vellut (35), tovallola(35), capsa (38), sabater i sabates (54), bossa (59), pechina (63), llenç (64), seti (65), carmesi (65), vermell (67).

Conclusions

Com havíem anunciat a l´inici d´aquest article la nostra intenció era rastrejar als textos de les Visites els indicis que evidenciaren un connexió entre la nostra particular manera de parlar i la llengua d´aleshores, de la qual les actes notarials que hem analitzat en donen abundants dades. La finalitat última, però, del nostre treball era mostrar com de valuosos poden arribar a ser els documents escrits d´altres èpoques en tant que «arxius» en els quals es conserva una informació íntimament relacionada amb el nostre present. És per això que solament amb l´ajuda d´aquest tipus d´escrits podem confegir amb fiabilitat el nostre passat: saber qui som i d´on venim.

Espere que a partir de l´analisi, potser una mica esquemàtica, que us hem oferit es puga comprovar la mobilitat de la llengua en tant que «ser viu» que travessa la història agafat de la nostra mà. Preteníem, si més no, deixar constància que allò que es parlava fa quatre-cents o cinc-cents anys és el mateix que escoltem encara hui pels nostres carrers, malgrat els canvis que haja pogut patir. Seria, per tant, força interessant que entenguérem que el món no va començar cent anys arrere. Que les llengües són transformades pels seus parlants. I que per explicar amb arguments sòlids la nostra identitat hem d´oblidar els prejudicis heretats i enfrontar-nos a tot el que ens envolta amb esperit crític i amb ganes de conéixer la veritat.

Mª Dolors Limorti Corbí

Bibliografia

COLOMINA i CASTANYER, Jordi (1985): L´alacantí, Institut d´Estudis «Juan Gil-Albert», Diputació d´Alacant.

MONTOYA i ABAD, Brauli (1986): Variació i desplaçament de llengües a Elda i Oriola durant l´Edat Moderna, Institut d´Estudis «Juan Gil-Albert», Diputació d´Alacant.

POVEDA i BERNABÉ, Rafael (1993): Visites, Col×lecció Documents, vol.II, Museu d´Arts i Oficis de Monòver.