Pròleg de Paül Limorti al llibre Visites.
Una visita. Una visita pastoral genera un text pautat, retoricat. L’esquema retòric del text d’una visita dibuixa un moviment d’aproximació i a la vegada el manteniment d’una distància. L’esquema d’una visita és dialògic. Hi ha un observador i un observat i per damunt una mà que escriu: el «notari i escrivà» que dóna fe de tot. En el text d’una visita, la distància, l’espai que separa l’ull d’allò que es contempla, s’ompli de performatius, de paraules que són fets: «ordenà i manà sa senyoria»… «Sa senyoria», el pastor, s’ocupa d’endreçar el ramat: té bona cura de la rutina de les pràctiques, de la burocràcia de la moral, de l’administració de les creences. El pastor posa ordre en la diòcesi, té jurisdicció sobre les ànimes, també sobre els cossos que les hostatgen.
El text de les visites pastorals sembla ser una còpia remitida des d’Oriola. La còpia era arxivada a Monòver. Quan es feia aquesta operació, s’escrivien les rúbriques. Les rúbriques es posen al marge del text i fan la funció d’epígrafs que serveixen per a trobar més fàcilment la informació que es desitja. Algunes d’aquestes anotacions posades al marge del text català de les primeres visites, apareixen en castellà. Això obri alguns interrogants.
L’any 1918 mossèn Antoni Alcover viatja per la zona occidental del domini lingüístic a la recerca de materials per al que serà el Diccionari Català/Valencià/Balear. Durant aquestes peregrinacions l’il.lustre dialectòleg feia servir la infraestructura eclesiàstica: allà on hi haguera una parròquia podia trobar un recer i una persona del gremi que li servira d’enllaç. Aquell mateix any mossèn Alcover «visita» Monòver. Quan arriba a la parròquia, la presència majoritària de rectors d’origen castellà el deixa espantat. De set capellans, només un era d’origen monover. La castellanització de l’àmbit eclesiàstic al sud de l’antic Regne era un fet consumat, tant en les persones com en els usos i Alcover en pren nota puntual i dolguda a les pàgines del seu diari. Tanmateix els cognoms castellans dels rectors i les rúbriques que posen al marge dels textos catalans de les visites, potser informen que la situació que tant sorprén el dialectòleg mallorquí, ha estat normal almenys des de finals del s. XVI.
Aquests rectors d’origen castellà, d’on havien vingut? En quina llengua predicaven? Hi havien acudit per convertir els moriscos? I per què canvia la llengua de l’administració eclesiàstica a partir de 1611? Els textos de les visites pastorals deixen oberts tots aquests interrogants. Són interrogants que fan referència directa a la història de la llengua catalana a Monòver. Són interrogants que potser algun dia algú hauria de tancar.
Molts anys després, tornem a trobar el mateix esquema retòric en altres textos monovers. Durant els anys de la fam per excel.lència Amancio Martínez disfressat de Cañís en va fer una a la diòcesi agrària. Hi va deixar constància per a delit dels lectors aveïnats al casc urbà. A la fi dels anys quaranta el camp monover comença a ser observable, visitable. Anys abans, els redactors de El pueblo havien enviat Cañís a fer algunes visites pastorals a llocs vedats per a un camperol. Es tractava d’un joc pervers. Uns xorovitos travestits de camperol, transmutats en observadors estranys, aliens a la seua classe, passen l’estona descrivint d’una manera ¿innocent? tot allò que els ve als ulls. Les coses que escrivien resultaven ser còmiques. Els xorovitos rebels es reien, els ciutadans llegidors es divertien. Els xorovitos convencionals eren posats en evidència per uns senyorets que es feien els camperols.
Paül Limorti i Payà, primavera del 1993