ENTREVISTA A ENRIQUE MARHUENDA SANCHIZ (ESTESIA)

El Fondó de Monòver (8/2/97)

 

Paül Limorti Payà

Ester Limorti Payà

Esto es un hombre: las fogatas que alzamos

triangulando la noche, haciéndola de nuevo, aunque no dure.

(J. Cortázar)

I

La paraula dita ha centrat l’interés d’estudiosos de disciplines diverses d’una manera especialment definitiva al llarg de la segona meitat d’aquest segle. El valor de la paraula com a testimoni històric es recupera a partir de la historiografia d’arrel marxista interessada per la història de les classes subalternes que no han tingut, com les dominants, control sobre els mecanismes de conservació i transmissió de la informació que haurà de constituir la memòria col·lectiva d’un poble. Els historiadors escrivien al servei dels poderosos i contaven la seuahistòria; els arxius acullen aquella informació que resulta necessària per al bon regiment de la societat, és a dir, per al manteniment del mode i de les relacions de producció. La visió de la història de les classes subalternes (impedides de la possiblitat d’expressar-la a través de l’escriptura, a causa d’un analfabetisme convertit en objectiu educatiu per governs que han vist en l’alfabetització un perill de sedició), s’ha de recollir a través de la paraula oral. Per un altre costat, els avanços tècnics que permeten l’enregistrament, la recollida i la reproducció de la veu d’una manera quasi perfecta i amb aparells cada vegada més senzills i econòmics, han revolucionat les possibilitats d’estudi i conservació de la paraula dita, de tal manera, que actualment es poden organitzar arxius sonors de la mateixa manera com durant segles s’ha fet amb els documents escrits. Tot açò ha afavorit també la proliferació de projectes de recollida de testimonis orals i la creació dels anomenats «arxius de la paraula».

L’estudi de la paraula dita com a mitjà de comunicació específicament humà, torna a interessar els lingüistes de la mà sobretot de la sociolingüística, la dialectologia o la etnografia del llenguatge. Mentrestant els fonetistes han ampliat les possibilitats d’indagació en els aspectes més fisics de la comunicació humana gràcies al perfeccionament dels aparells d’enregistrament i anàlisi de la veu. L’antropologia és en gran part responsable d’aquest interés de la lingüística per la comunicació oral; els estudis de pobles sense tradició escrita ha donat lloc a l’aparició de disciplines com la etnografia del llenguatge que estudia la interacció comunicativa entre els parlants. La importància que ha cobrat la comunicació oral ha contribuït a valorar el registre col·loquial, un nivell funcional de la llengua que s’havia considerat impossible d’estudiar a causa del seu caràcter aparentment asistemàtic i indigne de suscitar l’atenció dels lingüistes perquè s’aparta de la norma. La importància que tenen en l’actualitat els mitjans de comunicació audiovisuals fa que puguem trobar estudis sobre la llengua literària d’un autor clàssic al costat d’anàlisis sobre la interacció comunicativa en el plató d’un determinat programa de televisió. Per altre costat les històries de vida s’han incorporat als treballs sobre sociolingüística integrant així els valors i les actituds que han estat presents en els canvis lingüístics; un exemple interessant el trobem en l’estudi recent de Brauli Montoya Alacant: la llengua interrompuda on s’indaga en el procés de substitució del català a Alacant a través dels testimonis vitals d’informants representatius de diferents barris i classes socials. Finalment, la literatura de transmissió oral ha interessat els estudiosos del llenguatge des dels treballs dels folkloristes del segle passat i en aquests moments el seu estudi s’ha renovat gràcies a les aportacions de la psicoanàlisi, la lingüística del text o la neoretòrica.

La investigació a escala local d’alguns temes de tipus filològic: la recollida d’informació toponímica, l’arreplega de la literatura popular, la investigació dialectològica, la curiositat que ens ha provocat el relat dels avatars de certes persones que coneixíem per tradició familiar, ens han portat, en els últims quatre anys, a recollir el testimoni vital d’algunes persones majors de Monòver. El canvi que ha viscut aquesta generació de monovers durant la seua vida: el pas de la societat rural tradicional a la societat industrial, constitueix el procés de transformació més gran que s’ha produït en les formes de vida del nostre poble des de temps immemorial, açò fa encara més necessària la recollida de tota la informació que es puga sobre la societat preindustrial i converteix en urgent la creació a Monòver d’un arxiu de la paraula que reculla el testimoni oral de la generació més gran. L’entrevista que publiquem a continuació és una modesta aportació a aquest projecte urgent.

 

II

L’any 1988, quan va morir el nostre avi, Benito el Paneto, ens vam trobar en el soterrar el nostre veí Enrique Estesia. Durant molts dies havíem contemplat la seua figura eixuta i callada asseguda en una cadira de boga, amb el garrot i la gorra, prenint el solet de l’hivern al cantó entre el carrer Poveda i el carrer Sant Francesc. Aquell vell llebrenc i silenciós ens cridava l’atenció perquè ens portava el record de l’estampa final del nostre avi, pacient i mut, assegut en la seua cadira de boga ataüllant des de darrere de la portilla l’extensió d’ametllers que s’estén des la Pedrera fins als confins de la Safra. El dia que acomiadàvem el nostre avi vam saber que Enrique Estesia i els Panetos Benito i Joano havien sigut amics de joventut. Algun temps més tard, l’any 1997, vam decidir pujar al Fondó i entrevistar-lo per conèixer un poc del seu temps i de la seua relació amb Benito el Paneto. D’aquella entrevista ens atreviríem a dir que vam eixir transfigurats; l’expressió és potser exagerada, però no se’ns ocorre una altra que expresse millor el que els historiadors senten quan davant la seua gravadora va desmadeixant-se, sense interrupció i amb tots els detalls, la trama d’una experiència de vida viscuda fa seixanta anys, quan el record de fets ocorreguts fa tant de temps fa tornar de sobte les mateixes emocions, i la veu es trenca, i les llàgrimes s’aboquen als ulls incontenibles com aquella vegada; quan la rememoració individual transcendeix, gràcies al simbolisme de la paraula i la força de la narració, la memòria personal i es converteix en una testimoniança col·lectiva, en el relat condensat de moltes altres vides anònimes. El relat dels avatars d’Enrique Marhuenda i els seus companys durant la Guerra Civil és un al·legat contra aquella guerra i contra totes les altres guerres, no importa quan ni on es puguen produir.

 

III

Enrique Marhuenda Sanchiz va nàixer a Ubeda el 25 de març de 1903 i va morir al Fondó el 12 de febrer de 1999. Es va casar amb Francisca Poveda Alfonso i va tenir dues filles: Francisca i Remedios. Els dotze primers anys de la seua vida els va passar a Ubeda on son pare treballava de mitger en una finca. Als dotze anys la família se’n baixa a Monòver, al carrer Segura. Quan es va casar es quedà a viure al Toscar, a la casa de la seua dona.

[I vosté la Mili on la va fer?]

En ningun puesto. La que vaig fer, ja que no l’havera fet: la guerra.

[Va fer la guerra vosté]

Molt ho sent. Mo’n vam anar –que jo ja vevia aquí a un quilómetro d’aquí, on me vaig casar, en el Toscar – i ja te dic, mo’n vam anar de Munòver el 14 de juny de 1940, quaranta no, mentira, del 38, l’any 38.

[I on se’n va anar?]

Vam anar a Alacant a presentar-mos, en Alacant vam estar 12 que mo’n vam anar d’aquí del camp este que era, al poble- que es coneixereu quizà ara en dir-vos-ho, tam(b)é es coneixereu- mo’n vam anar d’aquí al poble. Del poble, allí, ja mos vam equipar des mantes i es sabates (coneixereu qui era alcalde en aquella època? Coneixeu a Luis Corbí?, al fill. Luis la Marta, sun pare de Luis, estava d’alcalde). A mi –jo no sé es a(l)tres que van anar primer o darrere- vaig pujar es escaleres que ha-hi en l’ajuntament -que es coneixeu igual que jo o més- el primer replanell que ha-hi, allí estava sentat Luis contra la paret en es mantes p’a anar entregant-mo(s)-les. D’allí mo’n vam anar… vam agarrar el camió a Alacant. En Alacant vam passar el dia…, pos passejant Alacant. I a mitjan (v)esprà(da) o algo més mos van llevar al quartel. En el quartel mos van donar la berena i p’a anar-mo’n ja al tren mos van donar un pot de fresols en salsa (lo que estic contant jo és la realitat, eh! Jo aunque no fóra això… la mentira a mi… no a mi, ni a ningun Paneto que jo sàpia tampoc! Perquè es conec molt bé, es coneixia, ara no en queda cap, de Paneto ni Paneta tampoc). I ja mos van donar la berena, mos van donar el pot de fresols en salsa –un pot de cinc quilos a grupos de cinc, un pot p’a cinc, p’a el viatge. Vam pujar ja fosquet, seguit, seguit a Valéncia. En Valéncia… vam creuar Valéncia a l’estació del Norte –la sabeu? Allí havia… astò era l’estació, i allí davant havia un quartel de guàrdies d’assalto. Mosatros vam travessar Valéncia a peu p’a anar allí, i estant allí havia un guàrdia d’assalto de pòquer, estava allí de guàrdia. Estant allí, va tocar la sirena. Toca la sirena i mosatros, claro, no l’havíem sentit mai. I mos tirem per allí i mos diu el d’assalto: «(V)enga, hombre, ponerse donde podáis». Mos vam cobrir allí, jo contra una paret que ha-hi en la estació. A la pixqueta que estaven allí, toca la sirena que havia cesse –mosatros no ho sabíem- i mos diu el d’assalto, dice: «venga hombre que ya ha toca(d)o el cesse». Bueno. Quan va ser hora i mos van dir, vam pujar en el tren i mo’n vam anar a Segorbe -hau estat alguno? [-no]. De Segorbe vam passar a Jérica. De Jérica a Viver de las Aguas. De Viver de las Aguas a Secallet [Secañer??] i a Mijir, i allí ja mos van aparcar i passem la nit en el carrer, ja gitats en la manta –era istiu. I a l’endemà ja mos van destinar a… que mosatros vam anar agregats al primer batalló d’obres i fortificacions, de Madrid, era el primer batalló que havia. I ja mos destinen a on va ser, a fer trinxeres. Estem allí dos mesos.

[Tocant la província de Teruel, es van enviar?]

Sí, sí… no! Jérica, me pareix, i no m’enganyaré, i Segorbe són de Valéncia nincara.

D’allà, as dos mesos mos van enviar p’avall, al costat de Segorbe. I estant en Segorbe van venir dos hómens buscant a vore si alguno de mosatros podia o volia anar a segar, a segar blat, que si anàvem a segar blat eixa (v)esprà(da) mos donava la berena.

[Li va tocar fer de tot. De soldat, de segador…?]

Ja estem allí prop de Segorbe i mo n’anem a mitjan (v)esprà(da) on vam quedar en l’home aquell que va venir p’a segar. Mos ajuntem en aquell senyor i anem on anà(v)em a segar. Estant allí apreparats ja p’a segar, a fer faena, la corneta. Toca la corneta… al puesto. Ja mo(s) n’anem –en havíem huit-cents. Apleguem allí… una enrastrà(da) de camions… en una carretera que ha-hi que travessa per allí, seguit a Valéncia, per totes es hortes de Valéncia. Una carretera bona. I apleguem allí, es fa l’hora, pugem en es camions… a Valéncia. De Valéncia allà dalt des (?) porten un tren. En tren, seguits a Albacete. D’Albacete a Ciudad Real. De Ciudad Real a este… a Puerto Llano, que incara és d’Albacete. De Puerto Llano agarrem, a la província de Badajoz, la província que linda ja en Portugal, està allà… en el ponent està… Al primer poste de Badajoz que se diu Cabeza de Buey. De Cabeza de Buey mos envien –en el demà, eixe dia no- en el demà – astò era Cabeza de Buey, aquí una llometa que ha-hi- i mos envien a fortificar la lloma aquella. Quan vam acabar, com ara hui, as huit o deu dies que està(v)em en la lloma aquella, vam acabar a l’amitjorn p’a dinar i acabant de dinar mos diuen es jefes: «aneu a la trinxera, camufleu-la lo que pugueu». Sabreu millor que jo lo que és camuflar-la, posar-li… pos coses de boges o algo, p’a evitar la vista d’ella. Estant allí al rato mos sentim un tro. Mirem al ponent i cau enmig del…que allò ha-hi un pla, en eixe terreno, des d’allí te posa(v)es en la llometa aquella i te perdies de vista del pla que havia. Ja mos tiren i cau el projectil a una distància d’un quilòmetro o un quilòmetro i mig de mosatros. I vam dir: «Xa! Tan llarg com estem i ja mos han localitzat.» Bueno, al ratet un a(l)tre, un poquet més a prop. I continuen tirant, tirant hasda que mos localitzen la trinxera. Vam passar mosatros tota la (v)esprà(da) dins de la trinxera gitats o conforme vam poder. I a boqueta nit, ixim de la trinxera –no mos van clavar cap de projectil en la trinxera.

Ixim d’allí, ja al poble que estava allí al costat, i del poble ja mos fan que arretiràrem, arretirar mosatros, a un túnel que ha-hi molt propet del poble –perquè en eixe túnel a l’anar p’allà vam estar en el tren parats lo menos mitja hora. Estava l’aviació allí en el poble i… El tren es va clavar allí dins i allí vam passar… hasda que se’n van anar.

En el demà ja mos envien arretirant que a Cabeza de Buey mo’l van prendre eixa nit. En el demà, ja arretirant, mo’n vam anar a un riu, que se diu el Sujar –un riu que en istiu està igual que la rambla de Monòver, seca, no té… però a voltes de Nadal allò atemoritzava perquè va ser un hivern molt plove(d)ó(r) i allò atemoritzava de vore l’aigua a l’alçà(da) del tetxo este. El pont, jo crec que tenia vent-i-cinc o trenta ulls, com la porta eixa… que allò atemoritzava, però… enfí! Allò ja va ser a voltes de venir-mo’n. Vam estar allí… vam estar primer quan… En Cabeza de Buey a la esquerra ha-hi una serra, que és la serra Morena –que l’haureu sentit anomenar- Allí vam estar un mes fortificant la serra eixa. Allí mos van matar –que no el vau conèixer vosatros tampoc, a Emilio el Xorrillo, que me’n recorde tots es dies que m’alce- i d’allí ja… al mes que vam estar allí, en la serra Morena, en Penya Ladrones, al mes que vam estar allí, ja es forces ana(v)en agotant-se, perquè és un monte molt alt. I no parà(v)em perquè no podíem anar de dia, no … havíem d’anar de nit… pe’s coses de la guerra. I ja, mos abaixen de Cabeza de Buey, de la Sierra Morena, mos abaixen més avant a descansar… a descansar no, a lliurar-mos d’estar sempre en el monte com es raboses. I vam estar allí un poc… un mes o això. I estem i una nit vénen es mandos i –astò incara està(v)em fortificant- vénen es mandos… i vam estar tam(b)é en el poble que van matar a Paquirri, en Pozoblanco. En Pozoblanco ja havien camions de trenta o quaranta que teníem… que mos van triar, p’a que volem dir a(l)tra cosa. Trenta o quaranta, i mos van llevar a un poblet que se diu Alamillo, que eixe poblet és nincara de Ciudad Real, a fer la instrucció. De Pozoblanco ja mos van sacar p’a ave(s)ar-mos la instrucció, en eixe poblet, En eixe poblet vam estar quinze dies. As quinze dies mos vénen es mandos prencipals o qui… fóra. I ja mos saquen, la primera nit que van venir teníem un sargento p’a donar-mos la instrucció -un zagal jove que el teníem mosatros com si fórem sun pare. Van venir es jefes aquells, la primera nit, i mos diu el zagal aquell: «Irse donde se quedáis todas la noches i no menearse de allí» –a vore si podia evitar de no eixir des d’aquí, i aixina va ser.

I aixina vam anar a una casa que era d’un senyor, un senyor que ja en aquell temps tenia més de sixanta anys, era el senyor Lucas Espada, li dien a l’home, i la Maria, la madre Maria, la dona. I mo’n tornem, mos clavem en la quadra que mos quedà(v)en tots es quinze dies que vam estar i no vam ixir eixa nit. As dos o tres nits tornen es matexos jefes, una a(l)tra expedició. I fem la mateixa passà(da), i vénen tres nits. I as tres nits mos diu el sargento, el zagal aquell, dice: «No hay remedio, esta noche ya salimos todos de aquí».

I veritat van venir, mos van formar a tots, vam agarrar la carretera p’amunt, a Sierra Trapera. En eixa serra, mosatros no vam aplegar a combatir en ella, però en eixa serra jo no sé es persones que matarien en quinze dies que no parava el tro. Después des tirs eren es bombes, i allò…

I ixim eixa nit p’a la serra Trapera, apleguem a la serra Trapera, enmig del fang i aigua perquè estava tot anegat de fang i misèria. Apleguem allí i mos diuen es jefes: «que no oiga una palabra de nadie por aquí, ni respirar». I, ala, allí mos vam quedar al peu de la serra Trapera, passem allí la nit, ve el dia, passem allí el dia sense sentir un tro de… de nenguna classe. Es fa de nit, i vénen es mandos i mos formen a tots, a tots es que.. jo no sé… Mos formen, agarrem la carretera // en ves d’anar devés al front, a retirà(da). I apleguem… tota la nit anant –però això ho teníem molts dies, tota la nit anant- i apleguem a Castrera, un paratge que se diu Castrera, dalt de… Almadén, Almadén –pos en eixe poble estan es mines del mercurio, l’has sentit nomenar? Allí dalt d’Almadén, allí… bueno, mos acampen i estem allí hasda que es va acabar la guerra, esta(v)em mosatros… una escampà(da) de tios per tots es puestos, en uns bancals plans, allò estava pla. I ja està(v)em l’artilleria i la infanteria allí tots junts. I al mes o això vénen es mandos que teníem, perquè allí numés està(v)em per companyies escampats, però vam poder… Ja un matí, un matinet, vénen es mandos que teníem i mos diuen: «Compañeros, levantarse que vamos a formar». Però mosatros no sabíem res de la guerra, eh!

I mos alcem i mos formen i arreem, envés d’anar al front –que allí està(v)em en segon línia -envés vam arrear p’amunt, vam arrear p’avant devés a Almadén. Travessem Almadén per mig–no sé si seria el carrer Major allò…- i passem Almadén i un poquet passà(da) Almadén, en una canyà(da) que ha hi allí mos diuen: «Ala, vamos a descansar i a comer» – a comer? En aquell dia ha-hi que vore lo que havia p’a menjar, poc de res. Vam aplegar a menjar hasda caldo d’alls de conte café, que això es diu molt pronte. Allí, està(v)em acampats un rato i havia un aparato però un aparato xiquet però jo crec que tocava es estreles d’alt que era, anava pegant voltes per tot allò, i va estar un rato. Ja se’n va, l’aparato aquell i mos diuen es jefes: «Ala, vámonos a la estación d’Almadén» –que se diu Almadanejos. Anem devés a la estació i a un quilómetro o ans o menos de un quilómetro apareixen tres aparatos de bombardeo d’aquí de la part de… del migdia a allà. I mos diuen es mandos: «Tirarse ahí dentro de la vaguada esa, que esta gente –parlant-mos clar- esta gente no sabemos lo que pueden hacer». Bueno, mos tirem allí dins de la vaguà(da) aquella, vénen es tres aparatos aquells seguits a la estació. -El 29 de març del 39, el dia que va acabar la guerra, el dia 29 de març del 39 se va acabar la guerra p’a mosatros-. I estava la gent en la estació aguardant el tren, sense armes ni res, tots aguardant el tren p’a venir-se’n a casa a vore a la família. Apleguen es tres aparatos allí a la estació, venien devés a la estació aixina, formats es tres. I apleguem a la estació i formen ja de uno, uno davant, uno darrere l’a(l)tre, i apleguen a la estació i passa el primer tirant… pos lo que llevava, bombes. Allò pareixia… Passa el segon i passa el tercer en la mateixa… Tornen a passar, la mateixa marxa, es tres igual, i passen es tres voltes per allí i ja se’n van, se’n van anar –perquè no es quedaria ja… I se’n van i quan està(v)em mosatros en la canyà(da) aquella mos diuen es jefes: «Ala, vámonos, pero os lo advierto, que ahora cuando lleguemos a la estación, no acacharse»: Mos vam mirar… Ell ensomiava ja que en havien mort. I apleguem a la estació de Tierza i jo el primer que… jo el vaig xafar perquè vaig passar xapant-lo. El primer que vaig xapar uno, jefe seria perquè la forma que anava vestit… Llevava us sabates de canya novetes, que ojalà se’s haguera sacat, no havera aplegat jo a casa casi descalç.

Passe a eixe… Estava gitat de boca en avall perquè en venir l’aviació, sempre mos tenien avisat que mos deixàrem caure de boca en avall, gitats i si podia ser, en un palet en la boca. Bueno, passe per aquell home i estava de boca en avall, mort, eh! mort! El cap… el cap com estava aixina, el cap del tòs, li faltava mig cap, que això, això fa pena de nomenar-ho. Al costa(d)et d’eixe, en havia un a(l)tre gitat, igual que ell. Eixe que havia gitat, igual que ell… a la esquena… es forats que li cabien a la esquena cabien es punys, però mosatros, parar-mos no vam poder parar-mos. En habrien morts… jo no sé es que haurien… xapant-los, dos, i jo no sé…

I ja passem la estació, a mà esquerra havia un camí, i havia un home vellet ja, en aquell temps, plorant –això està prop de Chillón, un poble que se diu Chillón. I soltem el caminet aquell –mosatros no sabíem res de la guerra que s’havia acabat, eh! – i el caminet aquell, abaixem un poc més avant i allí a la esquerra, en un refondo ja de arbres, abelloteres, carrasques, que allí en ha-hi més que pins, i ja mo n’entrem allí dins i ix el capità de la companyia de mosatros i… a dir-mos lo que passava. Es posa el capità davant del grupo que havia… no va poder dir-mos ni mitja paraula, se va emocionar… de quina manera se va emocionar que… ni obrir la boca! I s’arretira i ix un comisari, un comisari… un home tranquilo i severo. I se posa davant de mosatros i mos diu: «En vista de que los prencipales mandos –estes són les paraules que mos dia, jo no m’es saque de la boca- en vista de que los prencipales mandos no sabemos nada de ellos, el suministro para las fuersas no hay posibilidad de ninguna forma, así es que cada uno es dueño de su persona, p’a girar por donde quiera. Si alguno se quiere llevar el fusil, puede llevárselo, pero que tenga en cuenta que el que se lleve el fusil se lleva un compromiso, el que no se lo quiera llevar que los tire allí» -allí baix d’una carrasca que havia, allí vam fer una muntonà(da) de fusils… Ja cada uno va arrear per on va poder. I arrem per damunt d’una lloma igual que el Calamote eixe que ha-hi ahí, havia una casa, una casa que vevien, i ans d’aplegar mosatros a on… vam vore que va entrar un galan i apleguem a la casa –això era ja…, casi de nit. Apleguem a la casa i li diem a l’home si mos vendria un corderet – la fam és negra. I mos va dir que no. S’ho vam dir dos o tres voltes i mos diu que no. I me diu un companyer d’Albacete, un tal Tomàs Sanchez Atienza, que és de Villalgordo, i me diu Tomàs, dice: «Si este tío no nos vende un cordero le tiramos la puerta del corral»: S’ho tornem a dir i mos diu que no. La porta del corral era llistons plantats en cordes. Li vam pegar un xibó a allò i li vam obrir la porta. Erem set, erem jo -a vore si me’n recorde… alguno sí que potser… a Don Aurelio Ballester el vau conèixer? Tu sí que el coneixeries. Eixe tam(b)é era companyer de guerra però mos se va enxufar enseguida. I entra l’home i mos saca el corder. Saca el corder i mosatros li vam dir si mo’l venia, però no llevà(v)em xavo ninguno. Mos van quedar a deure sis mesos que no es ham vist. I saca el corder, li saquem la pell al corder, fem a trossets xiquets. Li vam demanar una paella a l’home –no vam voler… perquè vam ser més honrats… més honrats que ell no, igual d’honrats seríem, jo què sé… -i oli no li’m vam demanar. Li demanem la paella i mo(s) la dóna. Arrepleguem nyinya, allí dins de la casa – la casa no era molt vella, però, en fi… vevien allí. I li demanem la paella, fem foc, fem el corder aquell a trossets, p’a fregir-lo, eh! p’a fregir-lo en aigua. Mos vam menjar el corder en quatre voltes en la paella en aigua, envés d’oli, aigua // bollit. I ja mos gitem, mos vam gitar en el piso de terra que no tenia ladrillos –aquella casa tenia el piso de terra, lo que donava el terreno. I uno des companyers –ara té diré es que érem, estava Don Aurelio, -a Nassàlia l’hau conegut alguno, la que anava pel poble venent bambes-, el Pepe, el marit de Nassàlia, Pepe el escombra(d)or que diem –si vau conèixer a Isabelita la germana de Menor, pos una germana.

Mos vam gitar allí en el piso de terra i p’a gitar-mos vam dir: «el primer que se desperte que avise p’a ixir». I no sé quino va ser el que va quirdar de tots es que havíem, mos alcem i està(v)em propet de la via, estem de la via, poc més que d’aquí a l’ermita. Mos alcem, arreem a la via, agarrem la via, seguit, seguit, seguit. Vam aplegar des de fer-se de dia a boqueta nit, a Puertollano, que havia que anar. Aplegant a Puertollano un mercancia carregat de soldats fent maniobres p’a ixir devers a Ciudad Real. I podem alcançar ans d’eixir el tren i pugem … una trenà(da) de tios…! mare! es que havien allí ja que mosatros no es havíem vist, eixos que esta(v)en ja… no sé el temps que estarien. Pugem en el tren i arreem. Apleguem a Ciudad Real, fosc. Abaixem del tren aquell i mos diuen: «estan suministrant es forces». I vam abaixar jo i uno d’aquí, que li dien José el Tort, que li dien, José el Tort, José Sánchez López i l’a(l)tre que era cunyat, Juano l’Albercoc. I mos diuen: «Estan suministrant es forces i tornen (¿?) de catorze». I en el tren en hauríem… jo no sé es que habríem, i arreem devers a on esta(v)en suministrant. Era una intendència, intendència… allò no era res, era un para(d)or gran en una porta de ma(d)era, d’eixes velles, però, en fi… allí esta(v)en suministrant. Mos posem en la cola i no mos toca res. Ja mos tens devers al tren. A mi, i a Tomàs Sanchez Atienza, el de Villalgordo, molt bon companyer. I enmig d’un carrer de Ciudad Real, que no havien estat mai ninguno, com si fóra de dia, com si havérem conegut Ciudad Real anà(v)em mosatros. Encontrem a dos dones, dos dones ben porta(d)es, ni sé si eren riques o pobres, ben porta(d)es. Es contem lo que mos passava i mos diuen es dones: «No estan suministrando las fuerzas?» –»Sí, però nos hemos puesto i no nos ha toca(d)o nada». -«Ala, pos venir-se»: Mo n’anem jo i Tomàs en elles a una casa… bé. Entren al pasta(d)or, o a on tingueren… mos van sacar un plat d’arròs aixina, que sobraria, claro, que es sobraria de la mitjorn o… jo què sé. Mos vam menjar l’arròs, mo(s) n’anem al tren i estant en el tren van dir: «Voleu que mos assomem a vore en intendència a vore si estagueren?» Vam abaixar a(l)tra volta i arreem. Mos posem es catorze i as deu minuts mos toca el xusco. I quan mos dóna l’home allí, mos tirava… Vam estendre la manta i allí anava tirant-mos es xuscos. I quan acaba de tirar-mos es xuscos li dic jo al senyor aquell, un home ja vell: «No faria el favor vosté de donar-mos un xusco de sobra?», dice: «Hombre es que el pan está escaso». Pero, en fi, mos va tirar dos xuscos, uno p’a mi i uno p’al que venia en mi. Mon vam eixir fora… Fora esta(v)en es catorze aguardant com si forem mosatros creminals…, esta(v)en aguardant el xusco, a mosatros no, al xusco. I allí, a uno, uno, uno, xusco a ca uno. Mon vam anar a l’estació, de l’estació està o estava… sí que estarà, dic jo, a casi al costat de la capital mateixa. I mos mengem el xusco, mos gitem en el vagó. En el demà a boqueta nit el tren ix, arreem i, jo crec que no havíem ixit dos quilómetros una estació, una estació de poca monta, tancat allò, tot tancat, l’estació tancà(da), es vagons allí… en n’havien parats…, en fin! Mos quedem allí eixa nit, que el tren no va anar, ja no va anar. I mos gitem dins del vagó –el vagó d’eixos des portes que se passen i se tanquen. Mos gitem dins del vagó, en el demà (d)i matí anà(v)em quatre de Pedro Muñoz, jo i Tomàs Sánchez Atienza, José Sánchez López… set en n’anà(v)em. Quan se fa de dia abaixem del tren es quatre de Pedro Muñoz i ja van trencar a l’esquerra. Es de Villalgordo van travessant bancals a buscar el poble d’ells que ells ja vevien més prop. I mos quedem jo i Joano l’Albercoc i José Sánchez López. Arreem travessant bancals a Albacete, a peu, a peu claro. Aplegant a Albacete la motoritzà(da) del tio Paco –no estava desgracià(da) la tropa de mosatros que la d’ells tam(b)é estava prou estrossà(da). Amotos que es furtarien tots, no potser, mobiletes d’eixes… res, trastos vells i roïns.

I apleguem a l’estació d’Albacete, mosatros dos i la motoritzà(da) del tio Paco. I allí ja mos ajuntem i un jefe del tio Paco, que no era espanyol, perquè el vaig sentir parlar i l’espanyol no el parlava, li va pegar una hòstia a un soldat. Me cague en la mar! I li dic jo a José, que ja mos vam quedar es dos soletes: «José, que mal ho vec jo astò, esta nit, no sé…» I alllí no havien ja només que… ¿? el personal, però encara en quedava. I li dic: «Anem a clavar-mos ahí dins del vagó eixe i passar la porta a vore». Mo n’entrem dins del vagó a menjar i a … no havia res que fer, i mos gitem ahí dins del vagó, en el demà (d)i matí, obrim la porta… en l’estació eixa, no havien ni mosques! Res, nengú, ni una persona! I ixim i agarrem la via devers a Chinchilla, a peu. Apleguem a una estació, passar Albacete, ja devers a Chinchilla, una estacioneta, res, tancà(da), estava tancà(da), allí no havia nengú. Només havien dos vagons a la porta, que estava la via contra la porta i esta(v)en eixos vagons tam(b)é de porta tancà(da), però oberta. I mirem es dos vagons, carregats de taronges! Això mos va salvar a mosatros. Mos vam pujar dins des vagons, vam menjar taronges mentres mos van cabre en el estómago, que no sé com no mos vam morir i, en fi…! Ja quan mos vam menjar es que vam poder, estenem es mantes, comencem a posar-mos taronges i mo’n posaríem… més d’una arrova cada manta. Enrollem la manta i mos carreguem i agarrem la via a peu devers a Chinchilla. Nincara no havíem anat dos quilómetros, un mercancia que venia darrere, i el mercancia aquell portava… jo crec que menos pas que mosatros. I es soldats –que venia carregat de soldats- vinga a xillar-mos a mosatros, i mos alcancen, el tren aquell anava… aixina que mos vegueren o lo que fóra a mosatros conforme anà(v)em, mos van donar la mà i mos van agarrar sense parar i mos van pujar al vagó. Es taronges aquelles van durar mentres vam entrar en el vagó. Mos es vam menjar i mos lleven hasta Chinchilla en el tren aquell. Apleguem al tren, apleguem a la estació i –saps tu?… no, pero al que vaig a dir-vos sí que potser que el conegueu… coneixeu a esta… a Virginita la que viu allí en el carrer Poveda? A sun pare… estava allí de factor d’eixos- i mos diu, dice: «Esta tarde va a salir un tren», p’avall, devers a Alacant –Fotre! Bo! Pero menjar, menjar ja no havia res qué fer. A boqueta nit el tren ix, pugem en el tren i ve a Venta la Encina, -això sabreu a on està millor que jo- I apleguem a Venta la Encina i avisen que el tren aquell no anava a Alacant. Xee…! El tren anava a Valéncia! Mare de Déu! I aquí tens as dos desgraciats, estos, es dos soletes.

Però diu: «Però eixa màquina que ha hi ahí va a eixir d’un moment p’a a(l)tre. Fotre! Ja mos tens as dos dins de la màquina. Pugem en la màquina, i jo crec que no va tardar… la màquina aquella no va tardar a eixir tres menuts. Ixim a Villena. En Villena ja havien dos falanguistes en el forrero en es mans, que… a terra. I li diem: «Per favor, deixe-mos passar que anem a Monòver» –»Ni a Monóvar ni a Petrel, a tierra». A terra, i me diu José: «Jo tinc aquí en Villena un tio, anem a vore si peguem en ell»: Vam arrear, i sí que vam encontrar la casa de l’home… de sun tio. Entrem allí i mos fa de sopa l’home aquell una gatxamigueta! Gatxamiga, poqueta, eh! Perquè l’home es coneix que tam(b)é…, com tots, la fam anava apretant. I mos fa la gatxamiga i mo(s) la mengem. Mo(s) la mengem i en tot això entra una filla de l’home aquell i diu: «Han fet bando ara que de Villena no ix uno si no lleva salvaconductos». Mare! Ara vorem! I li diem a l’home: «Vosté mos despertaria p’a eixir d’aquí?», diu: «Sí, a l’hora que vullgueu». I a l’hora que vam voler mos van quirdar. Fent-se de dia eixim al carrer de la Torre de Villena, p’avant i apleguem a anar a la via que la vam travessar. Travessem la via i agarrem es hortes de Villena ja. Agarrem es hortes de Villena travessant i ja saludem a Villena. Saludem a Villena i mos clavem en el Colla(d)o de Villena, el Colla(d)o de Villena que devisa a Salines i a Villena. Des d’eixa casa –una casa vella- des d’eixa casa veïa Villena i Salines. Allí havia una dona, anciana ja. Mos va sacar la dona… us olivetes! –això no és un cuento , eh! No, això no és un cuento, això és la realitat, més que estem aquí.

Mos mengem us olivetes i arreem a Salines. Un centenar de metros ans d’aplegar a Salines ja vam vore en el carrer a dones. Apleguem allí, a Salines, quatre dones –havien vist soldats, com anà(v)em vestits de soldats, incara que el tratge era roïn, pero vestits de soldats- i la una: «pos yo no tengo nada –són castellans- para poderles dar» i una dice: «yo tengo allí un bote de leche» –»no nos den nada, nosotros queremos llegar a casa pronto, que nos faltan seis quilómetros»- p’a venir allí davant a on està l’a(l)tra filla meua. I no li vam prendre res a la dona. I eixim de Salines i apleguem a ca la tia Catalina i estava allí assentat un home que li dien l’onque Justo, i l’home aquell era ja vell, era vell, p’a mosatros vell. I mos vam assentar… un menut i mos saca, l’onque Justo, mos saca un platet d’olives, -tam(b)é li anava mal- un platet d’olives i el barral. I a Jose no li agradava el vi, jo vaig beure un traguet. I ja d’allí ixim a casa, a casa… a vore si tu coneixes… tu coneixes a Piti? A la Galleta, la coneixes? Sí, sí, tens que conèixer-la, crec jo que deus de conèixer-la perquè no ha mort nincara, és del temps meu, i me pareix que no ha mort nincara, que el marit era Luis Queremon, que era barber, el vas conèixer, a Luis? Luis era marit de la Galleta. I ja veníem a peu i allí a ca don Pio, a ca es Senyoretes de Don Pio, jo venia pel camí per darrere de la casa, des senyoretes de Don Pio, que és la que està(v)en de mitger els Gallos. I aplegue al cantó, trenque al carrer. La tia Galleta que ella era vella en aquell temps, se li’n va un grit perquè mos coneixia molt i de tota la vida als meus pares, as meus germans… i ella i l’onque Antonio el Gallo, i parle allí en ella. I diu: «Jo me’n vaig a dir-s’ho a Paca, que era la meua dona, que vevien a cent metros una casa de l’a(l)tra. I li vaig dir jo: «Tia Remedio, no emocione a Paca» –»No, no, jo s’ho dic». Va arrear ella, allí dalt a ma casa a dir-ss’ho a la meua dona, -a la meua dona no la vas conéixer tu?- i diu: «Jo me’n vaig i s’ho dic a Paca». Se’n va pujar allí dalt… ella i l’onque Juano no li dien… mosatros li diem Paquita, ells li dien Paqueta. La Tia Galleta va aplegar allí a la porta de ma casa: «Paqueta» –»Qué vols?» – la meua dona- «Vine que vaig a donar-te una notícia bona» – «Qué va a dir-me?» –»Vaig a dir-te que m’han dit que han vist a Enrique».

-«Però qui s’ho ha dit?»

• «Que m’ho han dit».
• «Vosté sí que sap qui s’ho ha dit».
• No m’ho ha dit nengú, l’ha vist jo, està allí en ma casa».

I se’n van abaixar allí a la casa d’ella, la meua zagala que tenia set anys i la meua dona. Vaig aplegar allí, me vaig despullar, en perdó, i –p’a sacar-me la misèria! Que en teníem… no jo, tots es que havíem érem iguals. I me van mudar tota la roba i allí vam acabar.

 

[havia molta gent de Monòver amb vostè? Se’n van anar més de Monòver?]

De Monòver se’n va venir en mi Don Aurelio, Pepe el de Nassàlia, Pepe el escombra(d)or, el marit d’Isabeleta, germana de Menor, i este… Milio el Xorrillo –el van matar al pobret!

De dotze mos van matar a ell.

 

[Només a ell?]

De dotze que mo’n vam anar, a ell.

[A on el van matar?]

En Peñaladrones, un projectil. El van matar a Milio, el pobret, més junts que som jo i tu –jo aquí, assentat dins de la xaboleta. Havien tres xaboletes juntes i jo, la de José l’Albercoc, José Sánchez López, Milio Xorrillo, Marcial l’estudianta –no el coneixes? Vevia en el carrer des Gitanos. I està(v)em dins de la xabola assenta(d)ets, pos jo aquí a on estic, envés que jo estic cara p’allà i estava p’avant, jo aquí i Mílio aquí, dos pams, no estava més. Va fer un núgol i me diu Mílio: «Enrique, tin la meua maleta que m’ha entrat l’aigua i a mi se me banya» –»Sí, home». No estaríem molt llarg quan jo des de la meua xabola vaig sacar este braç –m’enrecordaré mentres tinga els ulls uberts. Este braç agarre la maleta de Mílio, me la porte i me la entre a la meua xabola; i ja te dic que no estaria molt llarg en quant dins de la xabola me vaig portar la maleta. M’entre la maleta i ans des dos menuts Mílio era defunt. Era un projectil, es carabasses eixes de fer salsimojo, un projectil igual com la carabassa. Un projectil del set i mig.

 

[Va esclatar allí?]

No va explotar, no el vam vore. Va entrar per damunt de la xabola d’ell, que era de tela, entra per damunt, fa un forat aixina, li pega a ell aquí… este braç no el vam encontrar, el peu esquerro, que el tenia estira(d)et, allí en un cantal assentat,… tampoc, i…. res [plora]. Un companyer… de veritat! [plorant]. El vam roblir a vint metros d’a on el van matar.

 

[I este home era casat?]

Sí.

[De la mateixa edat que vosté era?]

De la mateixa quinta érem tots, es quatre, es dotze d’aquí érem de la mateixa quinta, es que van venir de Pedro Múñoz, tam(b)é..

Se’n van vore…vam vore molts morts [plorant]

[La guerra eu ser molt roín, deu ser molt roín això]

Que no la conegueu, això és menester, que no la conegueu.