La historia d’un poble la construeixen els seu habitants. Ja sabem que la memòria que ens queda és el més semblant a la realitat, i eixa realitat és la que resta després de llegir les poques coses que han quedat escrites. De mites i llegendes, de tradició oral anem conformant la nostra tradició. Per fortuna alguns dels nostres paisans han fet l’esforç de recollir els seus records personals, reunir-los i publicar-los en forma d’articles o encara millor en forma de llibre. L’esforç és molt d’agrair si tenim en compte que per a molts d’ells escriure suposa un esforç considerable.
Aquest el cas de Juan Gil Monzó (Monòver 1921) que recentment ha presentat el seu llibre de memòries editat per ell mateix amb l’ajuda de l’Ajuntament de Monòver i la Regidoria de Cultura. El volum amb més de 150 pàgines i nombroses fotografies comença amb un breu pròleg de Ana Gil, una de les seues cinc netes. Després d’una introducció escrita per ell mateix a cura de justificació, Juan comença el seu relat amb una revelació sorprenent: la seua mare natural el va abandonar, al nàixer, en un portal. Aquest descobriment tant emotiu per a l’autor diu molt de la seua sinceritat, que serà constant al llarg de tot el llibre. Gil ens parla extensament dels seus pares adoptius, i dels primers traumes derivats de la crueltat d’alguns xiquets en recordar-li el seu origen. Ens conta la vida de menut i adolescent i els innumerables jocs i correries d’aquella època. La seua joventut i els primers balls, les cistelles de mona i el seu primer amor Consuelo Berenguer que després seria la seua esposa. Molt interessant són les seues vivències dels anys 30 i els més dramàtics de la guerra civil. El seu món laboral se pot seguir i conèixer alguns detalls molt curiosos. El seu pas per l’impremta de Manuel Vidal i sobre tot on més temps va treballar, a la fàbrica de Carlos Tortosa. També és digne de llegir la seua dedicació a la Banda de Música, on va passar un dels seus millors moments vitals. Però si en la majoria del relat predomina un to jovial i entusiasta, cap al final del llibre els tràgics esdeveniments relatius a la mort prematura del seu jove fill Juanito i la de la seua esposa posa de manifest la profunda i penosa afecció que Juan Gil va patir. Finalment i ocupant la part final del llibre, l’autor ens descobreix una passió oculta, amb la publicació de 40 poemes escrits entre 1932 i 2002 la majoria de caràcter autobiogràfic i alguns d’ells en escrits valencià.
En definitiva un llibre molt interessant per als monovers que ve a sumar-se als dels altres autors locals. Des de aquestes pàgines felicitem a Juan i li agraïm pel bon exemple i model que dona a tots els majors que tenen tantes coses que contar i que animem a que no dubten en posar per escrit tot allò que ha segut important en sa vida i que pot ser un regal preciós per la les generacions presents i futures.