Pepe Albert era amic dels meus pares i, perquè no dir-ho, també meu. No podria precisar el primer record que tinc d’ell. Crec que va ser l’estiu del 75 quan molt amablement ens deixà, a la meua professora i a mi, un despatx del Museu Azorín per tal de fer classes d’idiomes. A jutjar pel meu francés no vaig aprofitar molt les lliçons, el que si vaig memoritzar són els amables i divertits sermons que ens predicava. Nosaltres, tan joves i inexperts, escoltaven entusiasmats tota classe de histories. Temps després, quan el meu interès per la historia local augmentà, Pepe Albert va estar un filó inesgotable de coneixements. Entre altres moltes coses, era capaç de remuntar-se vàries generacions enrere en les famílies més significatives de Monòver. Fent una demostració espectacular de memòria oral, parlava dels Catalans, del Rius, dels Albert, Rico o Verdú com si els haguera tractat personalment. Altra de les seues i més reconegudes virtuts era la de fesonomista. Soles he vist un cas paregut -el de ma tia i també excel·lent amiga seua, Antònia Martínez Limorti- que mirant una foto de fa un segle, reconeguera a les persones una per una i et contara tota sa vida. En definitiva un autèntic arxiu humà.
Ni que dir que la seua actuació com a director de la Casa Museu Azorín va se fonamental en aquells anys decisius. Com molt bé explica el seu successor i actual director Pepe Payà, la fidelitat i estima d’Albert a la biblioteca familiar i la seua visió de futur van garantir la supervivència dels llibres i documents en un moment de màxima ignorància pel valor de tot allò.
Coversador incansable e irònic Pepe Albert era probablement l’últim «gentleman» monover. El millor, per no dir únic, representant de l’escassíssima burgesia il·lustrada local. Va heretar, a banda dels bens materials, una interessant actitud davant la vida i el temps. Semblava com si en ell s’acumularen la sapienza de vàries generacions de terratinents benestants. Això si, ell practicava la part civilitzada i culta d’aquella nissaga. En certa ocasió em va resumir la burgesia com «l’art de deixar passar el temps dolçament, sense massa complicacions». Ell tampoc se la va complicar massa; es va quedar fadrí. En alguns aspectes em recordava Amancio Martínez Ruiz, el germà fadrí d’Azorín, diletant, elegant, conservador, intel·ligent, cèlibe.
Tenia alguns avantpassats il·lustres: Joaquim Verdú Pérez, el seu rebesavi, va ser el primer alcalde democràtic en 1834 succeint Salamanca. Un oncle, Artur Albert Verdú, vice-cònsol a la ciutat turca de Esmirna nomenat pel general Prim. L’avia Capelo de l’aristocràcia Italiana i un oncle -don Paco Herrero- metge.
En l’hivern de 1991 vam dinar junts la meva esposa Esther, Pepe Albert i jo a ma casa. Vam platicar llargament sobre els aspectes culturals de Monòver. Després van visitar la seua al carrer Mollana. Em va dir que li fotografiara una pintura que ell posseïa. Era el retrat d’una dama al que li mancava la signatura. Segons em va dir sospitava que l’autor de l’obra era el famós Vicente López. Als pocs dies li vaig donar les fotos que seguidament ell envià a un expert del Museu del Prado. Al poc temps em va ensenyar una carta on li contestaven que amb tota probabilitat i a falta d’un examen precís, aquell quadre era del contemporani de Goya. Ja no tornarem a parar d’aquell tema.
No conec amb detall el fons pictòric que es pot trobar al nostre poble, però crec que no m’enganye, si diguera que estaríem parlant de la pintura més important sinó la més cara de Monòver.
El pintor Vicente López Portaña, va nàixer a València en 1772. Estudià en Sant Carles i fou pensionat per anar a San Fernando. Allà tingué com a mestre el valencià Marià Salvador Maella, professor influent, que li transmeté l’estil de Mengs. Tornà a València el 1794, i, amb la seua precocitat habitual, fou nomenat director de pintura de l’Acadèmia de Sant Carles (1801). L’any següent fou nomenat pintor de cambra, arran de la visita de Carles IV a València. Acabada la guerra del Francès, Ferran VII el confirmà en el càrrec de pintor oficial de la cort, ara amb caràcter efectiu, a causa de l’allunyament de Goya, Durant aquests anys féu compatible una fecunda producció pictòrica amb càrrecs oficials -fou director del Museu del Prado i professor de dibuix de la reina Maria Isabel de Bragança i d’Isabel -i acadèmics, com a membre de les acadèmies de Madrid, València, Saragossa i Roma. Conreà el tema religiós en olis d’un escàs interès, i la historia i al·legoria en unes grans composicions al fresc, entre les quals sobresurten la que representa Carles III posant el seu orde sota el patrocini de la Immaculada i la que decora una sala de la Casa del Vestuari de València. La seua especialitat fou, però, el retrat, gènere en què es distingí pel rigor formal i la precisió del dibuix, malgrat la manca de tensió dels personatges retratats per ell. El perjudicà també el fatigós tractament concedit als detalls d’indumentària i l’ús d’una coloració una mica agra, resultant de l’excessiu ús de tonalitats càlides. Tot i així, és el pintor més representatiu de l’Espanya de Ferran VII, inclòs Goya, precursor d’un art nou el geni del qual, per la seua proximitat cronològica ha perjudicat l’obra de López. Entre les seues obres principals destaquen Els Reis Catòlics rebent els ambaixadors del soldà de Marroc, el retrat del gravador Don Manuel Monfort, el del general Don Ventura Caro, el del arquebisbe de València don Juan Francisco Ximenez del Rio, el del rector Don Vicente Blasco, el del General Narváez. Malgrat la fidelitat evident a uns postulats estètics derivats dels neoclassicisme de Mengs, al llarg de la seva dilatada producció artística, als darrers anys hom adverteix un tímid procés de renovació, obert al corrent romànic imperant aleshores. Morí en 1850 a Madrid.