Presentació del llibre El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia. El Pinós, 6 de febrer de 1999.
A causa de circumstàncies adverses m’ha tocat fer la presentació del llibre El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia d’Ester Limorti i Artur Quintana. I és una llàstima que ho haja de fer precisament jo, germà d’un dels autors de l’obra i no Vicent Beltran com estava previst. Vicent Beltran hauria donat la visió d’una persona de la Marina Baixa, profundament coneixedora de les variants valencianes de la llengua catalana i de la literatura popular. Un admirador confés del paisatge, de la manera de parlar i de ser de la gent d’estes comarques de ponent de les Valls del Vinalopó: Monòver, el Pinós, el Carxe… Vicent hauria donat la visió objectiva i neutral, i a voltes apassionada, d’un foraster aclimatat i savi en la matèria. Però no ha pogut estar aquí hui i vos haureu de conformar amb unes paraules meues, improvisades i breus, i a causa del parentesc amb l’autora, neutres i amb el punt just, i fins i tot rebaixat, d’apassionament.
I bé, abans de començar haig de rectificar i aclarir que els autors del llibre no són Ester Limorti i Artur Quintana. Els autors no sabem qui són. No són tampoc les persones que van cantar les cançons que arreplega el llibre o que van recitar les històries que apareixen en ell. Els autors són anònims encara que a voltes –poques- puguem saber qui va inventar la lletra d’una cançó o va protagonitzar i contar per primera volta algun succeït. Els autors d’esta classe de literatura no cobraven drets. Les històries o les cançons eren de tots, de tota la gent, i tots podien contar-les i tornar-les a contar sense haver de pagar un duro de drets d’autor. És per això que es considera que esta classe de literatura és l’obra col·lectiva i anònima de tot un poble, per això s’anomena «literatura popular», literatura feta pel poble. La literatura popular forma part del folklore: «folklore» és una paraula anglesa que significa «ciència tradicional» o «saber popular» (lore) del poble (folk). El folklore, fixeu-vos bé, no és un objecte rovellat tancat en un museu, és el conjunt de sabers del poble, de la gent, els sabers heretats i els que van creant-se, el folklore és del passat i és del present, d’ara. Això és el que tractaré d’explicar en esta presentació.
Ester Limorti i Artur Quintana no són, per tant, els autors d’este llibre, són els seus «editors». L’autor és el poble, les dones i els homes de la comarca del Carxe que durant generacions i generacions han anat inventant històries, fent cançons, ideant endevinalles, creant embarbussaments, tramant jocs… I ara direu, si no són els autors, ¿quina faena han fet els editors que els fa aparèixer en la portada del llibre? Primer de tot els editors ha decidit que valia la pena dedicar el seu temps i els seus coneixements (tant Ester Limorti com Artur Quintana són filòlegs, estudiosos de la llengua i la literatura) a arreplegar i editar la literatura del Carxe. Això ja és un pas important, perquè heu de pensar que a pesar que els estudis sobre el folklore tenen més de dos-cents anys, encara hi ha estudiosos (i molta gent normal i corrent influïda pels models culturals de prestigi) que consideren que la literatura popular no és literatura ni és res, que literatura és la que fan els autors coneguts, els escriptors consagrats, i que tot allò que se n’ix d’aquí són entreteniments de gent inculta indignes de ser recollits i estudiats. Ells no pensaven això i van decidir que era urgent arreplegar tot els materials de literatura popular abans que desaparegueren les persones que encara els coneixien.
La zona del Carxe té una sèrie de característiques que la fan interessant per al estudi del folklore: és un territori extrem del domini lingüístic de la llengua catalana, unes terres colonitzades fa prop d’un segle i mig per agricultors de les Valls del Vinalopó, era un lloc on s’havien mantingut unes formes de vida rurals fins fa poc temps, unes formes de vida que afavoreixen el manteniment de la literatura popular oral.
Una vegada presa la decisió, el primer pas era localitzar els informants, després anar a entrevistar-los amb la gravadora. Això es va fer durant els estius sobretot. I una volta gravat el material s’havia de transcriure, passar del canal oral a l’escrit. Esta part del procés és delicada perquè no escrivim igual que parlem i en el camí podia perdre’s part de l’autenticitat dels textos. Es va optar per un tipus de transcripció que els lectors que està tenint el llibre alaben, ja que es manté la gràcia del parlar de la gent d’esta zona, sense que es dificulte la lectura. Mentre es transcrivien els textos era menester transcriure també la música de les cançons, i en acabar s’havia d’ordenar el material per temes i per gèneres i s’havia d’acompanyar tot d’una introducció explicativa del propòsit de l’edició, de les característiques del lloc on s’havien recollit els textos, de la descripció de la manera de parlar de la zona, bibliografia, etc. Finalment calia buscar qui es fera càrrec de la publicació. Esta part de treball ha correspost a l’Institut de Cultura «Juan Gil-Albert» de la Diputació d’Alacant. Una vegada corregides les proves d’impremta, ja està llest el llibre per a ser presentat. I això és el que estem fent ara.
I una volta ha aparegut el llibre i es presenta i es ven a les llibreries, els materials de literatura popular tornen a la col·lectivitat sota una aparença nova, la transmissió ja no és oral, és escrita i es fa a través de la lectura. Els textos estan a l’abast de qui vulga utilitzar-los sense demanar comptes a ningú, com he dit al principi, i així, a través d’adaptacions i transformacions la literatura popular pot tornar a formar part de la col·lectivitat. ¿De quina manera? De moltes.
Un exemple pròxim el tenim en les rondalles d’Enric Valor o les Ximo González Caturla. Enric Valor es va basar en les rondalles que havia sentit de menut i els va donar una forma, va enriquir el llenguatge literari, va afegir detalls caracteritzadors en els personatges i a voltes les va situar en un espai geogràfic concret, en la Safra, per exemple, o en algun altre lloc conegut. Les rondalles de Valor van servir perquè molta gent s’iniciara en la lectura en valencià en un moment en què la llengua no s’ensenyava a les escoles i estava prohibida. Un poeta pot aprofitar la forma mètrica d’una cançó popular per fer una poesia, o pot basar-se en un tema literari popular o pot aprofitar una llegenda per a fer una novel·la (recordeu la figura de Jaume el Barbut de qui durant el segle passat es va fer una novel·la a partir de la seua llegenda, o la història del comte Arnau en el poema de Joan Maragall). També un músic pot utilitzar una melodia popular (penseu en el Cant dels ocells de Pau Casals). Un grup de danses pot incorporar al seu repertori unes cançons (ara comprovareu de quina manera tan impecable ho ha fet el Grup de Danses del Pinós) un grup de teatre pot aprofitat els jocs d’escarni o unes rondalles per a fer una representació o un contacontes.
Per altre costat, a les escoles i als instituts podem utilitar de nou estos materials per a una funció que havien tingut en el seu temps: perquè els xiquets comencen a aprendre la llengua. A través dels embarbussaments es treballen els fonemes de la llengua (el so LL «Una ovella serella, merella, llanuda, llanada…») A partir de les endevinalles es pot treballar la metàfora o la metonímia («Un bancal molt ben llaurat qua la punta de la rella no li ha entrat», on el bancal és la metàfora de la teulada, la teulada és vista com un bancal). A través de les frases fetes la comparació («estar calent com un titot», «estar més net que Carracuca», «ser més car que una mortalla»). I amb les rondalles podem treballar la narració oral i despertar la imaginació del xiquet (imaginar que la lluna es va engolir un xiquet amb un costal de llenya a partir de l’observació d’unes ombres en la seua superfície, tal i com ens conta una de les llegendes mitològiques recollides en el llibre). I en fi, amb tot el material recollit es pot treballar la creativitat verbal en conjunt: la invenció de rondalles, d’embarbussaments, de cançons.
Pel cantó dels valors, esta literatura mostra una relació especial i molt estreta de les persones amb la naturalesa. Un tipus de coneixement que estem perdent i no hem de perdre si no volem vore com perilla la nostra supervivència. Este coneixement del medi s’observa en els sabers sobre els costums dels animals, sobre les característiques de les plantes, la regulació del temps pels cicles de les estacions i el ritme de les collites i dels treballs en el camp, que s’expressen en rondalles o en frases fetes: «créixer com es carabasses», «estar més aspre que un codony», «estar més gord que un teixó», «paréixer un gat de pallissa», «pondre-li hasta el pollastre» i també en els refranys: «El que té terra en rambla i lla(d)era, com si no la tinguera», «la rabosa, guardadora des gallines», «en abril no m’arranques la raïl», «a setembre qui tinga gra que sembre», «De sant Tomàs a santa Llúcia un salt de puça», «De santa Llúcia a Nadal un salt de gall»
Per la seua part els lingüistes poden estudiar la llengua, els folkloristes la tradició literària: els gèneres, les estrofes, els temes… Així un estudiós pot descobrir que un conte recollit en el Carxe com «Els animals músics» es pot sentir en tot Europa en un muntó de llengües i cultures diferents. Els antropòlegs poden investigar el sistema de creences i valors, els mites i l’organització social de la societat preindustrial a través dels textos populars.
I d’esta manera la literatura popular continua el seu camí a través dels segles i ens dóna elements que ens lliguen a una comunitat i ens conformen com a persones. Perquè les col·lectivitats que no generen ni transformen ni adapten la seua cultura popular, que l’han oblidada perquè la ignoren, estan en el camí de disoldre’s fins a desaparèixer. Ara la literatura popular arriba des dels mitjans de comunicació de masses, les rondalles vénen des dels Estats Units i les firma la factoria Disney i el folklore són els xous televisius de José Luis Moreno i los «Cuarenta Principales». Però este és un tema de debat llarg que continuarà en el pròxim mil·leni i que consisteix a saber si es pot trobar el just equilibri entre la nostra tradició cultural sense deixar d’aprofitar el que vinga de fóra: un mestissatge que siga enriquiment i no aculturació.
Necessitem que es creen grups d’investigació que s’encarreguen de l’estudi i l’arreplega dels materials de cultura popular, calen grups com el Grup de Danses del Pinós que indaguen en la música i en les danses i les incorporen al seu repertori. Necessitem mestres que elaboren materials didàctics, calen institucions com l’Institut de Cultura «Juan Gil-Albert» o com les regidories de cultura dels ajuntaments que financen l’edició de llibres de i sobre cultura popular. Hi ha faena, i ja se sap que «Tant segat, tant garbejat».
No vos canse més, vos invite a llegir el llibre i anime a Esther a continuar treballant per a recuperar la cultura popular tradicional dels nostres pobles, ara que encara estem a temps. Moltes gràcies.
Paül Limorti i Payà