Ara fa vint anys

Ara fa vint anys

Ara fa vint anys que tinc vint anys, també fa vint anys que es va publicar el primer número del Veïnat. Encara recorde quan a finals d’Abril de 1979 vaig anar amb Joan Serrano a Elx a una impremta que havia per la part alta de la ciutat que es deia Durà a replegar els exemplars del número 0. Els vam dur amb el meu flamant 127 i els van descarregar en l’Ajuntament a boqueta nit. Estranyament plovia a cànters. Sota la atenta e inquisidora mirada del cap de la Policia Municipal, vam entrar els feixos de periòdics en la recepció. Sols feia uns mesos que armats amb un esprai negre i una trepa que havia fabricat Ramon Molina, li van fer dos pintades ben boniques a plena llum del dia en la façana del Palau Municipal que deien «Plaça la Sala». En aquells dies encara presidia la sinistra placa grisa de «plaza del Caudillo» que avui en dia es conserva al Museu d’Arts i oficis. De sobra sabia aquell bravucó qui érem nosaltres i a que ens dedicaven feia quatre dies. Encara no he oblidat l’actitud amenaçadora d’aquell personatge. No m’estranya que els seus subordinats l’anomenaren molt descriptivament «Juan Lo Mato» sembla que sempre tenia la següent frase a la boca: !!!A ese lo mato yo!!!

Eren altres temps i altres circumstàncies. La relació entre les persones que fan ver aquells primers papers amb una barreja d’il·lusió i ingenuïtat eren molt diferents a les d’ara. Abondava el voluntarisme desinteressat, les ganes de canviar les coses i sobretot de subvertir l’ordre establert.

Recorde aquells primers Veïnats de tamany desmesurat. Al primer núm., en la primera portada, vaig publicar la primera foto de ma vida, les portes de l’Ajuntament que jo havia retratat dies abans amb la Contax, la mateixa màquina que encara gaste ara. També un menut anunci de la bodega que mon pare va accedir a insertar. Dins també havia més publicitat, Peiró promocionava uns pisos i Carlos Tortosa els marbres i granits. Un dibuix genial d’Enrique Vidal que representava un home llegint el periòdic a l’excusat ens convidava a visitar el magatzem de manises D’Donna. Un article del senador socialista Bevià explicava el significat del 25 d’abril i la pèrdua dels furs en la batalla d’Almansa. «Quan el mal ve d’Almansa a tots alcança» deien els valencians supervivents de la desfeta. «El mal s’aguanta» afegiria jo, a la vista de la situació actual.

Després seguiren molts més, alguns de ben divertits com la carta del jove Juanjo Alcaraz titulada «La Rondalla: Bacteria Nociva para los Coros i Danzas» en la qual l’autor es despatxava a gust amb els dirigents de la Rondalla i apuntava ja un gran estil àcid e incisiu.

Em vaig divertir molt fent fotos per al Veïnat. Una vegada vaig muntar a Santa Bàrbara a retratar a l’oncle Cavallero. Era el més exagerat -per no dir mentiròs- de Monòver. Em va recitar un repertori clàssic de fantasies. Destacaria aquella ben coneguda que sempre contava: «Havia tanta gent en la plaça de bous d’Alacant que van tindre que posar una filà de cadires dins del ruedo».

Van passar els anys i el Veïnat va creuar el temps amb dalts i baixos. El van dirigir diverses persones de diferents criteris e ideologies. Va servir com a vehicle d’expressió lliure i també va patir la censura i la manipulació. Però amb les penes i les glòries, imposades per les pròpies misèries humanes, el Veïnat a resistit tot aquest temps coincident amb la democràcia. Sols per això mereix un respecte i una estima. Parle per mi i supose que també pels altres que ara col·laborem quan dic que no és el millor periòdic del món, però és el nostre. Si tinc la fortuna de viure vint anys més m’agradaria molt poder escriure alguna cosa al Veïnat. De paper o electrònic valdrà la pena.

Rafael Poveda

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.