EL TRESOR DEL BILAIRE

Rafael Poveda

El Bilaire: turó al nord de la penya de la Safra entre el camí del collao de Victoriano, i la carretera de Monòver al Pinós.

Blai Limorti era regidor d’urbanisme de l’ajuntament de Monòver. Aquell migjorn va rebre la visita d’un dona major nerviosa i enfadada. No era estrany. Ultimament persones majors, en la seua majoria habitants del casc vell de la ciutat, feien continues protestes de l’estat ruïnós de cases i carrers. Aquella dona era Micaela Mira, vivia en el barri de la Goletja, a les faldes del castell. Una roca despresa havia obert un badall immens en la paret posterior de sa casa. Quan Blai va arribar acompanyat per la brigada de reparacions, una colla de veïns prou enfadats formaven un rogle al voltant de la casa. Després dels acostumats comentaris referents a la poca vergonya de l’ajuntament, els obrers del consistori es posaren a tapar el tall. Mentrestant, Blai va escalar agafant-se a les paleres cap al lloc d’on procedia la roca. En arribar, va observar un forat negre que semblava les restes d’un arc de mig punt fet de pedra de selleria. Sense pensar-s’ho molt va apartar algunes pedres i va entrar acatxapat un quants metres. Com que no veia res, va decidir recular i anar per una llanterna. Quan va eixir, es trobava prou excitat, ell, un filòleg que preparava oposicions pel matí, exercia de regidor al migjorn, i traia algunes peles fent de corrector lingüístic per la nit, no estava acostumat a les aventures. Més tranquil, després que la llum de la Goletja i els murmuris del veïnat el tornaren a la normalitat, va decidir anar a buscar el seu amic Antoni Amat, el més preparat espeleòleg local. Al dia següent, ben equipats, es van endinsar pel túnel. Era prou baixet i no permitia anar totalment dret, d’ample no tindria més de mig metre, això feia que difícilment es pogueren creuar dues persones. Avançaren els primers metres. A primera vista el túnel no tenia arcs de sustentació ni estava apuntalat, senzillament estava excavat a colp de pic en la roca, en la famosa pedra d’algeps de Monòver. Caminàrem horitzontalment un bon tram. De tant en tant, als costats, apareixien unes cavitats semblants a les fornícules. Les parets i el sostre estaven en bon estat i quasi no es veien solsides. De moment, el passadís es va fer més ample i més alt. Havien arribat a un replanell del qual partien dues escales, una ascendent a mà dreta i un altra que descendia cap a l’esquerra. Triaren la de la dreta i començaren a pujar. Després de salvar més de 200 escalons, els va resultar impossible continuar; una llosa de pedra perfectament col.locada ho impedia. Intentaren menejar-la i va caure terra solta. De colp un raig de llum entrà per una regata de la llosa i va il.luminar el xiquet habitacle. Clavaren el piolet pel badall i la llosa es va desplaçar amb prou facilitiat. Toni Roman Amat va traure el cap i es va trobar amb quatre parets sense sostre i una finestra; allò semblava un corral, però no ho era. Ràpidament va identificar el lloc; era l’interior del castell, del vell vigilant del poble. Fetes les anotacions pertinents, tornaren a tapar el forat i baixaren fins al replanell. A partir d’aquí, contaren 432 escalons descendents fins que van arribar a una minúscula estança. A l’esquerra continuava el passadís, en front, un balcó de ferro prou rovellat impedia continuar. S’abocaren i il.luminaren la gran cavitat que es mostrava davant. L’espectacle era fantàstic; no tindria menys de 40 metres d’amplària per 6 d’alçària. El fons estava ple d’aigua. Uit arcs gòtics de pedra de sellar arrancaven des de baix i es trobaven en el cenit del pou culminat per un brocal també de pedra i que pareixia condemnat. A un costat es veia reble, que, a jutjar per la gran cantitat de rajols moderns que tenia, semblava segur que havia estat abocat feia pocs anys. Guardaren silenci un moment, el soroll de fons que venia de dalt era sense dubte remor de cotxes i motos. No vacil.laren ni un moment, estaven baix de la Plaça de la Sala. Blai havia llegit que l’any uitanta-sis es va obrir un gran clot davant el Banc Popular i que es va tapar sense més incidències. Allò era l’aljub que arreplegava les aigües de la vessant del Castell i Santa Bàrbera. En alguna época, o bé els moros o bé el primers cristians, el costruïren per tal d’abastir-se d’aigua. Més tard, probablement al portar aigua de la Canyaeta i construir les fonts públiques, el condemnaren. Al continuar pel passadís de l’esquerra, el jove regidor d’urbanisme va pensar que seria una bona idea recuperar l’aljub i substituir l’horrible fanal del centre de la plaça per un brocal de pedra amb la seua reixa de ferro forjat i carrutxa inclosa. Caminaren en línia recta. Ja no havien escalons i el túnel era pla. Molt prompte una paret de pedra i argamassa tallava el camí. Decidiren picar-la i un altre forat negre els avisà que una nova cambra s’obria a l’altre costat, van allumbrar i es feren pas tombant les pedres. La visió d’aquella cambra era esgarrifosa, tant Toni com Blai es quedaren de pedra, amb la respiració continguda i amb una tremolor que, segons conten, els va durar algunes setmanes. La cosa ho mereixia: un muntó d’ossos humans i calaveres de tots el tamanys s’aliniaven al voltant d’aquelles parets negres. Al centre quedava una escala interrompuda per una llosa de pedra rectangular. Intentaren moure-la però no ho aconseguiren. En la llosa havia una inscripció que deia: «EX SANCTI JOANNIS BAPTISTAE ECCLESIA OSSUARIUM» «Sens dubte», va dir Blai, «estem sota l’església, justament en el fossar, i es molt probable que no haja entrat aquí ningú des de fa un parell de segles» Quan ja havien inspeccionat aquell lloc tenebrós i estaven decidits a tornar, Toni Amat va allumbrar la part de paret que no tenia ossos davant. Li va estranyar que fora de construcció diferent i es va propar un poc més. Al segon cop de piolet ja es veia un forat negre a l’altre costat. Aquella cambra no contenia ossos, però hi havia una cosa molt més interessant. Un caixa de fusta, semblant a lesque s’utilitzaven per a guardar l’aixovar, presidia la estança. La van allumbrar amb molta emoció i curiositat. Estava coberta de pols i no tenia pany. La van obrir… estava plena d’objectes!. El primer que van traure va ser un farcell de tela negra en prou mal estat i ple de forats, el van deslligar i aparegueren vàries armes: una pistola , un mosquet, i algunes dagues, també hi havia una coixinera amb boletes metàl.liques que semblaven projectils i una polvorera. «Bones armes!» -exclamà Toni- » li preguntarem a Carles Valls, ell és un expert i podrà catalogar-les. Tot seguit van extraure unes peces de seda brodada, un oli sobre llenç amb la figura de Crist. També hi havia alguns llibres:»De trinitatis erroribus libri septem» de Miquel Servet (1531) «Llunari e repertori del temps» de Bernat de Granollacs (1513) «Llibre dels àngels» de Francesc Eiximenis (1392) «Llibre d’Evast i Blanquerna» de Ramon Llull (1521). Els ulls de Blai i Toni brillaren de goig; aquells llibres eren autèntiques joies, també demostraven que el propietari era una persona culta i il.lustrada. Continuaren escorcollant i baix dels llibres aparegué una caixa més menuda, d’uns dos pams, un cofret de fusta obscura i ferros negres. L’obriren i aparegué una peça de tela prou rica al tacte i en perfecte estat de conservació Una vegada desplegada, van vore que es tractava d’una senyera amb un escut d’armes brodat al centre; d’atzur, una fulla de serra en banda d’argent acompanyada de dos ulls d’argent. També hi havia un cilindre de llautó que contenia un paper manuscrit que deia: » Jo, Joseph Guardiola i Vidal, prohom de la vila de Monòver, administrador del tresor públic i membre del consell, em veig forçat a fugir de la meua pròpia casa, vila, i propietats per tal de salvar la vida. Hui, 25 d’abril de 1707, han arribat noves d’Almansa anunciant la desfeta del nostre exèrcit, la captura de les armes, i la presa de la senyera pels enemics. L’escamot de monovers que la vila envià per tal d’unir-se al general Galway, ha estat fet presoner i el seu cap Bartolico, ferit de mort. A trenc d’alba partiré cap a altres terres on trobe lloc segur i no puga ser capturat per l’invassor castellà. Mort al borbó!. Visca el Rei Carles!». «Testament : Si la mort em sorprén abans que puga tornar a Monnòver, és la meua voluntat que tots els meus bens siguen donats a la meua estimada i única filla Assumpció, amb la condició que li done una renda de 200 Lliures a l’any a mossén Francesc Soler i Vilanova rector d’aquesta església i protector meu». Un segon document més gran amb el següent text: «Segons Mohamed Betiés, alfaquí de l’alquebla de Monnòver, l’onze d’octubre de 1609, els moriscs van ser portats a Berberia per ordre del Rei. Totes les coses que no han pogut endur-se amb ells per por que se les furtaren, les han amagades en un aljub sec del Bilaire. Les instruccions per a recuperar el tresor estan en clau dins el poema del poeta àrab Ibn-al- Abbar de València:

«Mira la dolça canya al capvespre

l’ombra que projecta

i deixa que et guie els ulls

cap a Terra Santa»

Hores mes tard ja havien eixit del passadís. No sabien què fer amb aquell manuscrit misteriós. Blai proposà d’anar a consultar Antoni Marhuenda, un vell savi que vivia retirat en una humil caseta de camp, allà per la Canyada de la Farina. Aquell home d’aparença tranquil.la, que fumava uns cigarrets d’olor terrible, els va dir, després d’examinar atentament el manuscrit: «Això està clarissim, primer de tot heu d’anar al al Bilaire i encarar-vos a la Safra. Safra vol dir collita de la canya de sucre. Després haureu d’esperar que es pose el sol, veure on arriba l’ombra, i mirar a llevant que és on està la terra santa dels musulmans, és a dir, l’Alquebla. Es van quedar embacorats de l’erudició d’aquell home, i mentres enfilaven el camí del Bilaire, els dos van pensar que encara tindrien que llegir molt i estudiar més per arribar a saber la centèsima part del que el mestre Antoni coneixia. Quan van arribar al Bilaire es van trobar un conjunt de cases semiderruïdes i amb signes d’abandonament. Sols havia un home major que els observava amb curiositat i que fumava tranquil.lament assegut en un banquet de pedra a la porta de la casa mes gran. Es van apropar. –

Bon dia!

-Bon dia! Vostens diran.

Després d’explicar-li tota la història, aquell home els va dir: «Em diuen Pere Pastor, vaig nàixer aquí i aquí he viscut sempre. L’any vint-i-uit uns veremadors de Monòver que havien tornat d’Orà, van muntar al Bilaire dient-me que uns moros vells que havien conegut allà, els havien recitat una canço que parlava del tresor que els seus avantpassats havien amagat en el Bilaire de Monòver quan allò de l’expulsió. Vam pegar moltes patades però no vam trobar res. Anys més tard, seria per l’any de la picor, estava jo llaurant una llastra que està aquí mateix quant la terra es va afonar i vam caure el matxo, el forcat i jo en un forat grandíssim, més gran que un pou. Quan vaig poder eixir i traure l’animal vaig fugir a curar-me les ferides. Estava tan espantat que no vaig tornar. Ningú d’aquí dalt es va atrevir a baixar. Unes setmanes després va ploure molt i el forat es va reblir ell soles. Jo no he tornat a llaurar eixe troç i quan passe per allí procure no arrimar-me molt, no siga la temptació…» Serien les sis o les set de la vesprada, quan el sol, vermell com una magrana, va anar caent lentament i fent les ombres cada vegada mes allargades. Moments abans d’amagar-se, una ombra, estreta i punteguda, els marcà el mateix lloc on minuts abans els havia conduït el senyor Pere. Era qüestió d’afanyar-se, encara quedava una hora de llum i si cavaven ràpid tal volta podrien trobar alguna cosa. Als cinc minuts de cavar com a comdemnats, Toni Amat i el seu llegó, van desaparéixer acompanyats per una considerable polseguera. -Tranquils, no passa res, ja estic acostumat. Tireu-me la llanterna. Aquella cavitat era sense dubte un vell aljub sense gota d’aigua. Les parets eren de pedra, semblants a les ribes, i d’una grandària de set o uit metres de diàmetre per tres d’alt. A un costat s’arrengleraven set gerres de terrissa. Estaven totes amb la boca tapada amb cera d’abelles. Van destapar la primera i un doll de monedes aparegué de moment. La majoria contenia tota classe d’objectes, ferramentes de ferro i de fusta, gots de vidre, ceràmica variada, fils, teles, flassons de perfums, ungüents, dinades d’herbes medicinals. Un altra més llargueruda contenia un rotllo de pergamí amb caracters àrabs que no van poder desxifrar.

Al dia següent, la relativa tranquil.litat del poble havia desaparegut. Tant la caixa trobada al passadís, com el tresor complet, estaven exhibits en saló del Palau Municipal. La cua de gent que desfilava pel davant, contemplant-lo, omplia la plaça de la Sala, i un fum de periodistes carregats de càmeres de televisó, intentaven aconseguir les millors imatges. Blai i Toni repetien per enèsima vegada la història.

Rafael Jover, corresponsal

MONòVER — Un tresor d’incalculable valor material històric i etnològic ha estat descobert a Monòver. Els autors de la troballa sòn els jovens Blai Limorti i Toni Amat, els quals, amb intel.ligència i valentia i arriscant les seues vides, han rescatat de l’oblit monedes, llibres únics, i el que segons apunten les primeres impressions, és el text del Corà més antic que es coneix al País Valencià. En conèixer la notícia, el President de la Generalitat ha anunciat que els jòvens seran guardonats el pròxim nou d’octubre. El que ja s’anomena «Tresor del Bilaire» passarà a ser exposat definitivament en el museu local.

Rafael Poveda.