Fabià Mira en el laberint.

Rafael Poveda

Si hi hà un artista que em produeix admiració és aquell que no es deixa influir per la norma. Fabià Mira (Monòver 1972) és un creador nat que fuig de les creacions amables i acomodades. No ha esperat a tenir autonomia financera per explicar damunt dels llenços el que pensa o el que sent. Des del principi ha tirat pel camí del mig. Les seues expressions son admirables, impetuoses de vegades incomprensibles. Mai l’he vist justificar-se davant una crítica, senzillament ho fa com vol, amb l’expressió més sincera possible. Escriu paraules: «Omniosa» però que és això? No ho sé però m’agrada. Ha pintat un autorretrat amb farina de blat. Déu meu! si fermenta agafarà volum i el rostre obscur s’omplirà de milers de badalls blancs. Vol restaurar una vella casa abandonada, de moment l´ha pintat amb vida, flexible, amb moviment.

Fabià Mira es troba ara en el laberint. Davant es veu una llum, és l’art en la seva forma més abstracta. Ell camina com un gat elegant voltat d’espectres, deixant darrere la foscor. En les parets del laberint les imatges que ell ha creat s’alineen sense ordre ni raó. Els ovnis, les monges, els cristos, els corbs, les cases fantasmagòriques, el foc i la mort. El camí del laberint és tortuós, a dreta i esquerra en minúsculs racons sense eixida les mòmies pétrees de la cultura oficial intenten sense éxit barrar-li el pas. Ell, amb la seguretat que li dona saber-se guiat per les muses, se´n fot de la medocritat i s’enlaira com Ícar enfilant l’eixida encertada. Si Dèdal-prototip de l’artista universal- va construir el laberint per tancar el Minotaure, Fabià Mira n’ha creat un de propi del qual eixirà victoriós.