Joan Manyar, un monover, víctima de l’Inquisició.
Rafael Poveda Bernabé
A Joaquim Serrano Jaén
Quan vam publicar el llibre Visites en 1993, vam poder observar entre altres moltes coses, el gran esforç adoctrinador que el bisbat d’Oriola va practicar sobre els moriscos monovers a les acaballes del segle XVI. Monòver, aleshores habitada majoritariament –més d’un 90%- per moriscos, patia un considerable retràs evangelitzador i per això els comentaris arreplegats en la visita que el bisbe Josep Esteve va fer a la nostra vila en 1595:
«ha constat a sa senyoria la gran necessitat que ya de reparar alguns abusos que·s fan en dita vila de Monnòver per ésser la major part dels vehins y habitadors d’ella crestians nous decendents de moros que volent seguir lo error en lo qual vixqueren sos antepasats y no tenint consideració que han rebut lo sanct baptisme ne temen lo castich de nostre senyor Deu, usen de cerimònies de moros …»
També podem llegir a les Visites tot un seguit d’ordinacions destinades a reprimir els usos i costums dels monovers, que fidels a la seua llengua, cultura i religió, feen poquíssim cas de les noves lleis imposades a sang i foc pels nostres avantpassats. L’obssessió per controlar la puresa de sang del carnicer:
«del carnicer qui tallara la carn en la dita e present vila es a saber que aquell haja de ser y sia crestià vell, fill de crestians vells y no cassat ab crestiana nova «
De la vestimenta:
«sots pena de un ducat puga portar sabates fetes a quartos de diversos colors, sino que sien totes de una color»
De les pompes fúnebres:
«per a llevar totalment ocatio que no es fasen cerimònies morisques al temps de la mort o soterrar dels dits nous convertits provehí ordenà e manà sa senyoria que los dits curats nomenen y senyalen una dona crestiana vella per a que aquella amortalle»
De les festes i la música:
«ordenà e manà que de así avant los nous convertits no puguen husar en les bodes y regosijos, de nit ni de dia, dels sons de la cheremia, sens serà tan solament lo dia de la boda, des de aprés dinar fins a que·s fasa de nit sots pena de cinch lliures»
Bé, en mig de tot aquest ambient de continues interferències que els moriscos -també anomenats nous convertits- suportaven per part de la classe dominant, ens podem imaginar la manca de llibertat que la majoria de la població suportava i el clima de violència social que hauria en la nostra població. És molt probable que afegida a l’ostentòria persecució cap a les formes de culte musulmà, hi haguera un altra classe de brutalitat soterrada, consistent en acusacions i delacions -infundades o no- fetes pels mateixos membres de la comunitat morisca, els quals, si bé en pocs casos, començaven a mostrar una certa adaptabilitat a les noves pràctiques religioses cristianes.
Entre 1591 i 1595 el monover Joan Manyar, morisc renegat que anys enrere s’havia acollit a l’edicte de gràcia i perdó fent abjuració de la seua fe, va patir un escorcoll en sa casa, fruït d’una denuncia que quatre persones anònimes li havien fet. Al moment de regirar-li les seues possessions, els agutzils van trobar la seua dona que anava a amagar un cabàs de llibres escrits en àrab. Com que els guàrdies nos sabien llegir van lliurar els llibres al comissari i aquest els va enviar a Múrcia, a la seu de la Santa Inquisició i els experts van deduir que es tractava de alguns manuals del Corà i altres de caire religiós, així com altres més inofensius dedicats a comptes. Definitivament a Joan Manyar se li havia caigut el pèl. Detingut, va ser interrogat i torturat i en les confessions –no sabem que grau de credibilitat pot tenir un comentari extret a cops de puny- li va passar el mort al seu sogre que feia anys que havia mort i va dir que, efectivament sabia llegir i escriure en àrab, però que no l’usava per a predicar ni ensenyar a altres. Aquesta darrera afirmació és molt interessant, ja que demostra que alguns monovers continuaven practicant d’amagat els ritus mahometans, que almenys alguns no eren analfabets, que malgrat la imposició del català, encara coneixien i practicaven la seua pròpia llengua i que molt probablement també coneixien el castellà. La sort de Manyar ens la podem imaginar molt angoixosa. Li van penjar un «San Benito» i el van obligar a anar davant l’església de Sant Joan Baptista a autoinculpar-se. A més el van multar amb una considerable quantitat de diners i encara amb el cos cloixit per la tortura li van pegar una pallissa amb una verga de bou. Manyar devia ser un atleta per a no morir en la maniobra, si tenim en compte que tenia la sospitosa edat de noranta anys. No sabem que va ser d’ell després que el castigaren a anars’en de sa casa i del seu poble, Monòver, al llarg de dos anys. Probablement moriria prompte, lluny dels seus parents i en tot cas segur que no va arribar a vore com quinze anys després –en 1609- tota la seua comunitat era expulsada fora del regne. Joan Manyar era sens dubte un home important a Monòver, les seues possessions al costat del Fondó queden reflectides als Llibres de Fàbrica. També sabem que al seu fill Joan Manyar de malnom «el mut» l’havien desarmat en la Real Crida de 1563 i que li havien incautat un llançonet per qual li pagaren la miserable suma de dos sou. El mut estava casat amb Joana Chafé amb la qual va tenir un fill en 1577 i va morir abans del 1660 i que la seua vídua va soterrar un albadet el 5 de novembre del mateix any. Un altre Joan Manyar va tenir un fill en 1603. Altres membres del seu clan apareixen als llibres de Mortuoris o Fàbrica: Pere Manyar posseïa una vinya al Belix, Alonso Manyar terres en la partida del Raval. Lluís Manyar Jadí també tenia bancals i va soterrar un fillet el 25 de maig de 1600. Àngela Manyar, viuda de Pere Cisbon va morir el vint d’agost de 1600. Poca cosa més ens ha quedat d’aquella família si exceptuem un topònim ben popular «El plà del Manyar» que devem sens dubte a Joan i la seua nissaga.
(Archivo Histórico Nacional. Sección Inquisición. Legajo 2022, Expediente 22. Fols. 4v-5r: Relación de las causas que se han despachado en el Santo Oficio de la Inquisición de Murcia, desde ocho de diciembre del año de noventa y uno, hasta fin de noviembre de este año de 1592: De los reconciliados por cosas de la secta de Mahoma.)
Juan Mañar, morisco, vecino de Monóvar, de hedad de noventa años. Este, en tiempo que hubo edicto de gracia para los moriscos del Reyno de Valencia, fue reconciliado por cosas que confesó haber hecho de la secta de los moros, y con intención de moro, y hiço la abjuración de los otros reconciliados. Después de lo qual, el reo fue testificado con quatro testigos, de que buscándole la casa, los guardas del general, que es cierto derecho del Reyno de Valencia, para ver si hallaban algún fraude en su casa, de lo que tocaba al derecho, hallaron que su muger llevaba a esconder un capaço de libros escritos en arábigo, y se los tomaron los guardas, y los entregaron al comisario, el qual los embió al Officio, donde se interpretaron y se hallaron todos ellos ser del Alcorán de Mahoma y donde se señalaban sus ritos y ceremonias muy particularmente. Con esta información fue preso y traído a las cárceles y él confesó haberse hallado en su poder los dichos libros arábigos, y que algunos de ellos eran de la secta de Mahoma, y otros de quentas, y que los dichos libros eran de su suegro, que había muchos años que había muerto. Los quales reconoció, negó haber leydo en ellos, ni haber enseñado a nadie, aunque declaró saber leer y escribir arábigo, y en todo el discurso del proceso perseveró en esto y se votó a tormento. El qual se le dio y perseveró en su negativa. Votóse a que este reo saliese al auto, o a una iglesia, a oír su sentencia en forma de penitente y que abjurase de behementi, y que se le diesen doscientos açotes, y desterrado de la villa de Monóvar por dos años, y condenado en doçe ducados para la fábrica de la iglesia de Monóvar. Executose.