L´AVI JOSEP Paula Poveda Prats

L´AVI JOSEP

Paula Poveda Prats

Un nom amb molta història, molta fortalesa, fins i tot sentit de l´humor. No es pot resumir ni en una, ni en dues paraules. Era una persona meravellosa a qui tots nosaltres hauríem volgut imitar, no tant per la seva simpatia i tendresa com per la seva saviesa. Tota una vida de sofriment que portava guardada com una caixeta forta que no es pot obrir, el feia passar hores tancat a una petita biblioteca que hi havia a casa de la meua àvia Remediet. Ell va viure molts anys i dels més difícils; visqué la Guerra Civil a Espanya, temps en què el sofriment envoltava totes les cases i famílies. Encara que ell era molt petit (tan sols tenia set anys) recorda eixos tres anys en què només se sentia el rebombori dels fusells que feien els republicans i nacionalistes amb Hittler i Mussolini. Recordava i ens contava les històries que li contava la nostra besàvia Margarida.

Amb una mica d´alegria va continuar una vida que en un moment donat es va parar, i per a ell, ja no va poder continuar.

Era un dia trist quan vaig entrar a eixa petita i singular biblioteca, el lloc que per a ell era una mena de refugi, on ell sentia la angúnia dels seus records. El meu avi es trobava assegut en un butaca de fusta tan antiga que pareixia que es podia trencar en qualsevol moment, era l´herència del seu pare i que després passaria a ser la joia de mon pare.

Mirava fixament una fotografia que estava al damunt de la taula, aquesta estava plena de fulls groguencs, i una màquina d´escriure molt vella, plena de pols. Dintre d´ella un full sobreeixia per dalt, amb un títol molt impactant: Vol d´ocell.

-Què escrius? – Vaig preguntar al meu avi.

Un poema dedicat a la meva filla Rosa i els meus nets Joan i Miquel que en aquest moment es troben molt lluny de mi.

Amb la meua veu amb un to molt baix vaig començar a llegir aquell poema que el meu avi havia escrit amb tanta tristesa a unes persones quasi desconegudes per a mi.

Després vaig fixar la vista al seu rostre, era un rostre trist, aleshores una llàgrima va recórrer des dels seus ulls fins als llavis d´aquella persona que portava tant de dolor al seu cor.

Em va demanar silenciosament que m´asseguera al seu costat que em contaria la seua història, aquella que li va marcar la vida d´una manera que mai oblidaria, ni tan sols els dies de la vertadera angúnia a la Guerra, la fam i altres coses…

L´ambient es va tornar silenciós i el meu avi va reanudar la història..

Tothom estava a casa, era una nit de Nadal amb milers d´estrelles, la neu cobria els arbres i pel badall de la finestra entrava una gelor que ens deixava arropits. Se sentia el guirigall dels xicons que feien ninots de neu al carrer. Teníem el foc encès i les flames feien xic! xic! i s’anaven cremant poc a poc. La teua mare estava a la cuina baixa fent el sopar i ton pare com sempre al seu despatx, llegint un llibre que havia trobat que tenia almenys cent anys, les seues fulles es trencaven només de passar-les. Tractava, crec, d´un esdeveniment al seu poble, Monòver. Jo estava assegut com sempre a la meva butaca enmig del saló i sentia com moltes nits el transistor, tan vell com jo – de vegades ja ni es podia girar aquella rodeta que no sé ni quina utilitat tenia. – La veu pare! Em dia sempre ton pare.

Al meu costat es trobava la teua germana posant-li les figuretes i els llums a l’arbre de Nadal. Es respirava un ambient d´alegria, tot el món es trobava realment feliç.

Aleshores l’àvia Remediet va cridar!

Xiques, veniu a posar la taula que van a arribar els vostres oncles!

L´àvia va obrir la taula del menjador i va posar les estovalles i les tovalloles, eren roges, les més boniques que la teva mare tenia per a aquella nit. Els cresols il·luminaven la taula, era tan bonic, que com pensen sempre tots els avis, vaig pensar que mai més tornaria a veure aquella escena familiar que tant m´agradava.

Un rellotge, penjat a la paret, va tocar les deu i mitja de la nit. Era massa tard i ton pare va eixir del seu despatx i ens va dir:

– És molt estrany que no hagen arribat. Va agafar el telèfon i el va despenjar, es va quedar quiet durant uns deu segons i va marcar una i una altra vegada aquell número, però sempre es posava el maleït contestador. – Som Rosa i Miquel en aquest moment no ens trobem a casa, deixa’ns el teu missatge.-

-No es troben a casa.-Va dir ton pare amb un to preocupat.

La mare va posar el menjar a la taula amb una oloreta que encisava aquell ambient.

-Farem un poc de temps, estaran a punt d´arribar.-Respongué la mare per a calmar-nos.

Vaig parar aquell transistor que l’únic que feia era un dolor de cap que no es podia resistir. L´àvia va eixir a la porta del carrer per veure si arribaven. Per a què? – pensava jo, no ho sé. Encara que ella isquera ells mai arribarien.

Es van fer les dotze de la nit i després d´una llarga espera la mare us va agafar a tu i a la teua germana petita Laura en una revolada i us va portar al llit.

-Dormiu, va dir amb una veu molt dolça, que els oncles no poden venir avui, demà vindran a dinar amb nosaltres.

-Mare, per què plores? Vas preguntar, Marieta.

-No és res filla, estic un poc cansada i em ploren els ulls.

Va contestar amb molta angúnia que no ho podia remediar. Va sonar el telèfon, la mare va baixar les escales amb una salt, feien un soroll molt fort. Ton pare va agafar aquell telèfon que res bo devia de dur.

Va començar a fer preguntes un poc desesperat, On estan? Que els ha passat? Es troben bé?. Totes aquelles preguntes ens posaven més nerviosos a tots nosaltres. L’àvia de seguida es va posar a plorar. Totes les imatges roïnes passaven al seu cap. Un pensament vell per als anys que no emportava res encoratjador..

Robert penjà el telèfon amb molta ràbia, i al moment els seus ulls es van omplir de llàgrimes una darrera d´altra. Tot aquell ambient i aquella casa plena de llums i alegria al moment es va tornar oscura, trista. Es va quedar callat sense saber què dir, la veritat és que no sabia per on començar, la teua mare li va preguntar:

-Què és el que passa?

-La Rosa i Albert han tingut un accident, i estan molt greus. L´àvia va caure al sostre, no respirava, la seva cara era pàl·lida i blanca com la neu. La mare li passà l´alcohol amb un pany rosat i enraonà de seguida. Vam muntar al cotxe tots nosaltres, la mare cridà a l´àvia teua i es va quedar amb vosaltres. Van arribar a l´hospital en deu minuts que es van fer els més llargs de tota la meua vida , vam preguntar a recepció i ens van indicar a la tercera planta en la unitat de vigilància intensiva. Recorreguérem tots aquells llargs passadissos de color blanc i llargs com la boca d´un llop, amb un ambient de malaltia i temor que no ens deixava parar de plorar.

Una volta ho vam trobar, l´infermera ens va obrir aquella cortina de color verd que tapava un cristall molt gros. Allí gitada es trobava Rosa.

On està Albert?- Preguntà l´àvia.

Ell no s’ha pogut salvar, va morir a l’instant. Els seus pares es trobaven desfets per dintre del cor. Començà a plorar i sense passar ni un segon preguntà pels nostres nets.

-Ells els podreu veure demà, no tenen res greu.

La teua avia i jo vam passar la nit dins aquella habitació, on la meva filla estava connectada a una màquina, que només feia pi, pi, pi!. No es va sorollar en tota la nit, nosaltres no podíem ni dormir ni tan sols cinc minuts. En qualsevol moment podia….i en això la màquina es va sorollar piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii……..

Des d´aquell moment la meva vida es va acabar, la meva única filla havia mort. Als meus nets se’ls van emportar els seus oncles, ja que eren persones jovens i els podien donar lo millor. Tot el que podia ser una nit d´alegria es va convertir en la mort.

Així doncs, des d´eixe moment he trobar un refugi a la meva biblioteca on escric els meus records.

Quans esdeveniments ens porta la vida, quant de dolor, però sempre haurà un lloc al cor per a la alegría i els moments feliços.

Aleshores després que el meu avi en contara la seua história vaig compendre el sentit de la vida.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.