L’Església de Sant Joan Baptista en la Història de Monòver*.
Consol Payà i Amat
De tot el patrimoni artístic i documental que posseeix Monòver, la seua església arxiprestal es pot considerar l’element més important, no sols pel que fa al seu conjunt arquitectònic sinó també per l’antiguitat i quantitat de documents que es conserven al seu arxiu.
L’arxiu parroquial, actualment en fase de restauració i catalogació, conserva documents des de 1576 fins a l’actualitat, constitueix el dipòsit més antic i nombrós que tenim a Monòver i el lloc de consulta obligat per a reconstruir la història del nostre poble.
La lectura i l’estudi dels seus documents ens permet conèixer la vida quotidiana i el treball de la parròquia al llarg de quasi 500 anys i, sobretot, ens descobreix una realitat: la derivada de la formació d’un poble, Monòver, el qual, mitjançant les seues activitats, les seues manifestacions culturals i religioses, va fent la seua història.
Haurem de retrotraure’ns en els segles i situar-nos en l’Edat Mitjana: Monòver forma part del regne musulmà de Múrcia la conquesta del qual es disputen les Corones d’Aragó i de Castella. Per al repartiment dels territoris, aquestes estableixen una política de pactes i tractats a través de la qual s’assigna el regne de Múrcia i, amb ell Monòver2, com a territori a conquerir per Castella. Malgrat tot, en 1296, durant el regnat de Jaume II, es rectifiquen les fronteres entre el regne de Múrcia i el de València. Monòver des d’aquest moment, i per a sempre, passarà a pertànyer al Regne de València. És en aquesta data, concretament el 31 de juliol de 1296, quan el rei concedeix la primera carta de població a l’aljama de Monòver, lloc exclusivament poblat per moros, juntament amb les aljames d’Elx, Salines i Xinosa, l’actual Xinorla, la història de la qual sempre ha anat de la mà de la nostra.
Sabent que Elx és la primera moreria del sud del regne, és lògic pensar que Monòver fóra un lloc intensament poblat, això explicaria que se l’incloguera en aquesta carta de població juntament amb Elx, de manera que el rei poguera assegurar-se les condicions del poblament i no es produira una despoblació massiva.
Monòver fou vila reial tan sols durant vuit anys, ja que el 17 d’agost de 1304, per document atorgat a Taraçona, Jaume II fa donació a un dels seus consellers, Gonçal Garcia (Gondisalbum Garcie) dels llocs de Xinosa i de Monnòver cum molendinis, furnis, censibus, redditibus, exitibus, proveritibus, esdevenimentis et universi aliis iuribus suis ac pertinencis universis2 passant així a ser lloc de senyoriu, primer sota el domini de Gonçal Garcia i els seus successors, i després dels Maça de Liçana, la duquessa de Pastrana i els seus successors, els marquesos d’Oraní, i el ducat d’Híxar, fins a mitjans del segle XIX quan es produeix l’abolició dels senyorius.
És des d’aquesta data, 1304, quan podem parlar ja de la presència d’un temple a Monòver. Les condicions de rendició pactades pel rei cristià i les aljames mores estableixen llibertat de culte i el manteniment dels costums dels seus pobladors, de manera que en un primer moment la idea que la nostra primera església es construira sobre la mesquita mora deixa de ser del tot probable. Al mateix temps, a Monòver, de la mateixa manera que en tots els llocs conquerits per reis cristians, es produirà un canvi d’estructures polítiques, econòmiques i socials, les pròpies dels seus nous senyors: el senyor del lloc atorgarà carta de població a tots aquells cristians que es vulguen assentar en el nostre territori, comencen a arribar els primers pobladors procedents de Catalunya, i, en definitiva, es formarà el nostre municipi.
Encara no sabem amb certesa si la primitiva església es va erigir sota l’advocació de sant Joan Baptista. No coneixem la seva ubicació ja que el temple actual s’assenta sobre els fonaments de l’alçat en 1577. Tan sols en tenim referència a través de la més antiga de les visites pastorals que conservem en l’arxiu, realitzada per el bisbe d’Oriola En Josep Esteve el 22 de setembre de 1595.
«E després de totes les desús dites coses, acabada de visi- / tar dita església parrochial, accedí personalment / sa senyoria a la església vella qu.està dins la mateixa / vila de Monnòvar. E trobà sa senyoria que del tot està / deroïda y que sols resten unes parets antigues. E per quant / per relació del dit curat y de altres persones fidedignes / sa ha constat a sa senyoria que..s fan algunes indecències per estar / com està ab soles les parets e sens cubertes ni porta. Provehí e manà que dins quinze dies sots pena de cinquenta du- / cats, los jurats de la vila facen transferir los ossos dels / que estan soterrats en dita església, e així mateix dins lo dit temps y sots la dita pena, facen derrocar del tot / les parets de aquella.»3
Per la mateixa visita sabem que els moros conversos a la fe cristiana eren soterrava en un lloc distint al dels cristians vells:
«E així mateix [el bisbe continua la visita] sa senyoria accedí personalment a visitar y veure lo cimiteri e fossar, en lo qual se soterren los / nous convertits de dita vila que està fora a prop de / aquella. E attés que està sens cerca e parets algunes e qu.és massa gran tot lo que tenen senyalat pera fossar. / Provehí e manà sa senyoria que devés la part que hi ha mol- / tes sepultures cerquen de paret e tàpies cinch tafulles / de terra y facen una porta ab sa clau qu.estiga molt / ferma e segura e posen damunt d’ella una creu de / fusta. Tot lo qual facen los jurats de dita vila dins / lo present any, sots pena de cent ducats y altres penes a arbitri de sa senyori à reservades. //4
Això ens demostra que el nombre de conversos ha estat important, per la qual cosa no és estrany que,
«A 19 de março de 1577, dia del Bienaventurado Sant Jusepe, esposo de nuestra señora, en la villa de Monóvar, se hizo procesión con la más solemnidad que se pudo hazer, para poner la primera piedra en la iglesia nueva de la dicha expressada villa de Monóvar, la qual he puesto por mossén Lorenço Banyuls, cura de dicha villa y por Jusepa Martinez, muger de mossén Luis Despuig [que era el governador o batlle de la vila] y porque sea memoria para el tiempo venidero se hace el presente de mano del dicho mossén Lorenço Banyuls, cura de dicha, en el dia, mes y anyo»5
Es necessita doncs una parròquia amb més capacitat per a albergar els seus feligresos i s’erigirà sota l’advocació de sant Joan Baptista, precisament per a la conversió, amb el baptisme com a símbol, d’una població que en un 98% era de religió musulmana; conversió que d’altra banda, es farà a grans passos després del Concili de Trento, en 1564. L’esmentada visita de 1595, quasi trenta anys després del Concili, encara ens relata dades interessants al voltant de les normes que hauran de seguir aquests cristians nous.
La construcció de l’església es du a terme mentre era senyor de Monòver Pere Maça de Liçana, el qual quan acudia a Monòver anava a les processons sota un pal·li amb les seues armes pintades. Aquestes es conservaven en la sagristia de l’església. Aquest senyor, juntament amb l’aportació del municipi i les rendes que tenia la fàbrica de l’església, produïdes pels arrendaments de les terres que tenia en propietat, va sufragar l’obra i van ser el mestre Thomàs i el mestre Francesc Pasqual, de Castalla, els que dugueren a terme les obres de construcció. El mestre Miró va fer les obres de cobriment i finalment, en 1582, el mestre Riera d’Alacant vingué a supervisar l’obra i veure si estava ja en condicions.6
L’altar major quedà sota l’advocació de sant Joan Baptista i, a principis del segle XVI, quan la baronia de Monòver passà per llegat a la duquessa de Pastrana, aquesta, N’Anna de Borja, hi va fundar una capellania amb una renda de 45 lliures, assignant-li al capellà una casa mantinguda i pagada per ella. A aquest capellà se li va imposar l’obligació de vicari i com a tal havia d’ajudar el rector en l’administració dels sagraments.
Els llibres de Fàbrica i els de Vistes Pastorals són una font meravellosa per a conèixer i intentar, això si, fent molt ús de la imaginació, averiguar les fases de construcció del temple, la seua decoració, la disposició dels altars i capelles, les escultures, llenços i retaules i els objectes de culte i devoció que han anat formant la nostra parròquia durant 500 anys.
A través d’ells podem descobrir que la construcció mai ha gaudit de bona salut i obtenim dades que ens indiquen que en 1632 falten bancs per a seure, que en 1634 es necessita reparar la casa Abadia perquè el rector no hi pot habitar, que en 1636 les parets amenacen caure’s, que en 1652 es necessita fer dues campanes que s’han badat, que en 1661 amenaça roïna l’altar major, que en 1667 són els dos arcs d’ingrés els que perillen o que en 1717 el campanar pot venir-se avall d’un moment a l’altre.
Com la fàbrica de l’església no obté molts ingressos -els càrrecs que apareixen als llibres de fàbrica- ja que posseeix poques terres en arrendament i són sempre majors les despeses -descàrrecs- el Consell de la Vila, òrgan de govern del municipi, format pel justícia, els jurats, el síndic i una representació dels veïns pren part en l’afer.
Als Manuals de Consells de l’arxiu municipal on s’arrepleguen les actes de les seues reunions i que tenen la seua correspondència amb els plens actuals de l’ajuntament, trobem que moltes d’aquestes reunions es convocaven per a tractar afers sobre l’estat del temple i l’urgent necessitat d’emprendre obres i reparacions. Podem comprovar que, en la majoria de les sessions, el Consell és òrgan director e impulsor d’aquestes ja que la fàbrica «és pobra de solemnitat y es sustenta d’almoina»7 i hi ha una gran negligència per part d’alguns rectors que abandonen el municipi deixant fins i tot els habitants desproveïts dels serveis religiosos. Quan les obres siguen de gran envergadura acudiran al senyor de la vila, el qual concedirà més diners que recuperarà amb els gravàmens e impostos sobre els habitants del seu senyoriu. En 1717, per exemple, el duc d’Híxar, concedeix a la fàbrica de l’església el producte de l’arrendament del forn de pa i de la taverna, drets de la seua propietat, per 137 lliures, 14 sous i 3 diners, amb la condició que el municipi perceba la ¼ part del productepropietat8. Com estem veient, el poble de Monòver, bé directament, bé indirectament a través de las imposicions que grava el senyor del lloc, sempre correrà amb l’import de totes les obres. Això comença a cansar els veïns i el bisbat entaula plets amb el propietari del municipi perquè aporte les quantitats necessàries per a emprendre les reparacions.
Embolicats en un d’aquestos plets i precisament durant l’estada del bisbe en la seua Visita Pastoral, el 18 de novembre de 1749 «al ser como entre las ocho horas de la noche, estando su señoria en su cuarto de habitación, en las casas propias del actual rector, oyó un estruendo grande que ocasionó el haverse caido un pedazo de esquina de la iglesia.»9 El propi bisbe manà cridar alguns mestres per a inspeccionar els danys, els quals declararen que tota l’església amenaçava roïna. D’aquesta manera el bisbe manà que es derrocara per complet i es construira una de nova planta que és l’actual. En un primer moment el poble i el duc d’Híxar pagaren l’import dels materials i del treball dels peons i mestres, fins que en 1756 el cost dels materials els sufragà enterament el duc.
En la seua construcció intervingueren diferents mestres, destacant Vicent Insa, qui dirigí les obres. Mentrestant el Santíssim es traslladà a l’ermita de sant Roc, la qual va ostentar les funcions de parròquia fins que l’obra es va concloure. En 1758 ja podem conèixer com era la disposició de les capelles i altars, tenint en compte que la capella de la Verge del Remei i la del Santíssim Sacrament no s’havien construït encara, i de la mateixa manera, una vegada construïda, encara tenia les seues mancances.
«En la primera capilla del lado del Evangelio está el Altar de la Purísima Concepción, cuio sitio nunca había ocupado, sobre lo qual hizo representación el ayuntamiento diciendo que el altar y retablo de S. Joaquin, que ahora se halla situado en el crucero, a la parte de la Epístola, que lo había costeado la misma villa y sus vezinos, se hallava colocado en esta // capilla primeramente al lado del Evangelio, y el Altar de la Purísima que ahora está, tenía antes su lugar en la primera capilla de la parte de la epístola, donde los patronos tenían su sepulcro, y que con esta novedad que havia hecho el rector desta parroquial por complazer a dichos patronos, havia quitado su propio asiento y lugar al Altar de Santa Catalina Mártir, patrona desta villa, y por tanto requerían a dicho señor mandase colocar los altares en cada una de las capillas como respectivamente las tenían en la antigua iglesia y oída la representación por el Ilmo. Señor Visitador, D. Antonio Ausejo y Jover, mandó acudiesen sobre el particular de estos altares al Vicario General quien oídas las tres partes de ayuntamiento, rector y patronos, mandare lo que correspondiera en justicia.-
En la segunda capilla de dicho lado del Evangelio no se halló altar alguno y preguntando si havia patronos respondieron que lo eran las familias de los Cerdanes y los Brotons y que estos tenían en su poder el retablo del Santísimo Cristo, cuia era la invocación de esta capilla, y mandó se les hiciese saber que dentro de ocho días colocasen el retablo y adornasen el altar con la debida decencia baxo la pena de comisso.-
En las demás capillas se encontró con los altares de la Virgen del Rosario, S. Antonio de Padua, San Ramón Nonato y las Almas, los que estavan con muy poca curiosidad y aseo, como asimismo // el crucero de la iglesia, lleno de trastos viejos y con mucho polvo y desaseo, y mandó que el rector y vicario instasen a los patronos sobre la decencia de los altares y cuidasen de retirar todos aquellos trastos viejos y del aseo y limpieza desta iglesia, increpándoles su omisión y desaseo.-
Y haviendo accedido a la Pila Bautismal, halló una notable indecencia teniendo un caldero de cobre para bautizar sobre una mesa de altar, y haviendo increpado esta falta y grave indecencia, respondieron los eclesiásticos ser omisión del rector, pues de las cortas rentas de la fábrica y de las limosnas con que huviera podido hazer una pila correspondiente de jaspe, pero que nunca el rector havia querido hacerla ni permitir que los demás eclesiásticos lo hiziesen. Por tanto mandó dicho Ille. Señor que desde luego se evitasen todos los gastos possibles de las rentas de la fábrica y se alentase a los fieles para que cuanto antes se executara la Pila Bautismal. Asimismo notó dicho Ille. Señor que no había órgano en esta parroquial y haviendo hecho cargo desta falta a los eclesiásticos que asistieron, que en la iglesia antigua havia un órgano medianamente decente, cuios materiales existían todos `pero que ignoravan el motivo por el qual el rector no disponía su colocación y restauración.»10
A causa de l’augment de la població, 7.000 ànimes en el segle XVIII, el bisbe En Josep Tormo, constitueix en 1778 un nou clericat format per 19 places de residents numerals, com a conseqüència de la gran quantitat d’obres pies, capellanies i funcions religioses que s’han de cobrir, no sols aquí sinó també en el camp de Monòver, i s’estableix al Pinós un ajuda de parròquia en l’antiga ermita de sant Pere Apòstol, la qual posteriorment, amb la desmembració de Monòver, passarà a tenir rang de parròquia.
Al segle XIX el temple continua modificant-se i creixent. Ni les plagues, ni la guerra de la Independència contra Napoleó, ni els contagis, frenen l’aportació del poble, i en 1813, el 13 de juny, s’inicia la construcció de la capella del santíssim sacrament sota l’advocació de sant Miquel Arcàngel «por la solemne y pública manifestació de la pietat i devoció de tot el poble», tal i com ho expressa la placa commemorativa que per a tal fi es va fer11. Aquesta capella, coneguda popularment com «el traster», presenta un notable deteriorament; en la cornisa que remata l’altar hi ha un gran badall pel qual entra l’aire, cosa que ha produït l’enfonsament i trencament del sagrari de pedra picada que hi havia i que era una autèntica joia. La seua funcionalitat es va abandonar després de la guerra civil, ja que abans encara se celebraven matrimonis.
Amb la guerra civil sembla ser que el temple no va patir massa danys pel que fa a la seua construcció, ja que aquests semblen més bé derivats de la crema de les imatges, del saqueig d’objectes de valor i de l’aprofitament de materials i metalls per a la fundició. Finalitzada aquesta es va iniciar una fase de reformes i restauracions que encara no han conclòs: falta acabar de restaurar l’orgue, i ara tenim el greu problema de la cúpula, per posar dos exemples.
Fer un repàs de quasi 500 anys d’història i de devoció d’un poble no és fàcil. Tot i això, podem traure una conclusió: hem de prendre consciència de la realitat històrica de l’espai en què vivim. «Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble» ens diu el poeta Estellés al Llibre de Meravelles, i un del símbols de la nostra identitat com a poble és el nostre patrimoni artístic i documental, el qual hem de protegir i conservar.-
Notes
*Conferència feta el dia 24 de juny de 1995 en l’església arxiprestal de Sant Joan Baptista amb motiu de la festivitat del seu patró.
1ACA., Reial Cancelleria reg.. núm. 340, fol. 270r. També en GUINOT RODRIGUEZ, Enric. , «Cartes de poblament medievals valencianes»., València, 1991, p. 431 (Doc. 26).
2«amb els seus molins, forns, censals, productes, eixides, rendes i tots els drets i pertanences que tenen i puguen tenir en el futur». ACA. Cancelleria, 202.
3APSJB. «Libro racional de las visitas de la iglesia parrochial del Santo Juan Bautista de la villa de Monnovar», 1595-1661, sf.: 1595, sept., 26., Visita Pastoral del bisbe Josep Esteve. També en POVEDA, Rafael, Visites, Monòver, 1993, pp. 41-42
4POVEDA, Rafael, op. cit. p. 42
5APSJB. «Cuaderno 2 de claúsulas testamentarias», 1626-1651. En un foli cosit al final del quaderns apareix aquesta anotació juntament amb la «Memoria de los que deben a la fábrica lo dret de sepultura».
6APSB «Libro de la fábrica de la iglesia parrochial de San Juan Bautista de la villa de Monóvar», 1582-1652, s. f. : Descàrrechs de 1582.
7POVEDA, Rafael «Manual de Consells del segle XVII» (en premsa).
8APSJB. «Libro de Visitas Pastorales de Monóvar». 1667-1738, 215 ff.: 1722, oct., 11., Visita Pastoral del bisbe frai Salvador José Rodriguez de Castellblanco, fol 128r.
9APSJB. «Libro de Visitas Pastorales de Monóvar», 1739-1766.: 1756, oct., 22. Visita Pastoral del bisbe Juan Elias Gómez de Terán, ff. 54r-55r.
10APSJB. «Libro de Visitas Pastorales de Monóvar», 1739-1766, nov., 13., Visita de D. Antonio Ausejo y Jover, canonge de la Catedral d’Oriola i Visitador General en la seu vacant per la mort del bisbe D. Juan Elías Gómez de Terán. ff. 66r.67r.
11«Ad perpetuam rei memoriam. / A nativitate D. N. Jesu Christi anno MDCCCXIII. / Ab infando bello pro religione C.A.R. conservanda, pro rege nostro Ferdinando VII, restituendo proque libertate nostra contra / imperatorem galliarum Napoleonem, primun tuenda anno VI / dominica IV post Pascha, quae incidit die XVI, mensis maji / episcopo hujus Dioecesis Oriolensis Ylmo. et Reverendissimo D. / D. Francisco Antonio Cebrian y Valda./ Hujus Ecclesiae Parroquialis rectore D.D. Vicente Asencio, / jactus fuit primus lapis hujus Religiosae et Venerablilis Capellae sub invocatione et praesidio S. MICHAELIS ARCANGELI, manu et opera / praedicti D. rectoris ex decreto commemorati Amplissimi Praesulis, asistentibus Reverendo Clero, hujus Villae Yllustri Senatu, necnon et maximo populi concursu, cum sancta laetitia et pia hilaritate, inter solemnes preces / pro talibus circunstatiis ab Ecclesia in Rituali dispositis. / Ad honorem Dei Omnipotentis ad asservationem dignam inefabilis SACRA- /MENTI CORPORIS ET SANGUINIS D.N. JESU = CHRISTI pro / spirituali alimonia fidelium, atque ad solemnem et publicam pietatis ac / devotionis totius populi manifestationem».
(Per al perpetu record d’aquest fet, en la nativitat del Nostre Senyor Jesuchrist, en l’any 1813
Per la salvaguarda de la religió catòlica, apostòlica i romana que fon restituïda mitjançant una abominable guerra pel nostre rei Ferran VII per la restitució de la nostra llibertat contra l’emperador dels francesos, Napoleó, i per la protecció del primer. Essent l’any sisè i el quart diumenge després de la Pasqua, que es celebrà el setze de maig. Essent bisbe de la diòcesi oriolana l’il·lustríssim i reverendíssim doctor En Francesc Antoni Cebrián i Valda i [essent] cap de l’església parroquial el doctor En Vicent Asencio, fon col·locada la primera pedra d’aquesta religiosa i venerable capella sota la invocació i protecció de sant Miquel Arcàngel, per obra i mà del susdit rector esmentat, per desig de l’il·lustríssim bisbe, assistint el reverend clergat, l’il·lustre consell d’aquesta vila i, certament, la màxima concurrència del poble, amb la santa gaubança i la pia alegria, entre solemnes oracions fetes amb motiu d’aitals circumstàncies i manades per l’església en ritual. )
Sigles:
ACA. : Arxiu de la Corona de Aragó.
APSJB. : Arxiu Parroquial de Sant Joan Baptista.- (Monòver)