Ma. Luisa Ruiz Maestre, Recetario de Cocina de la madre de Azorín 1898. Esther Limorti

Ma. Luisa Ruiz Maestre, Recetario de Cocina de la madre de Azorín 1898
Transcripció i notes de Rafael Poveda Bernabé. Col·lecció Mosaic.
Edició de l’Excm. Ajuntament de Petrer i la CAM.

L’Ajuntament de Petrer i la CAM enceten l’any amb una nova publicació: Recetario de Cocina de la madre de Azorín, un recull de133 receptes culinàries i un consell pràctic: «Modo de lavar la blonda».

Aquesta publicació és fruit de la investigació i recerca que porta a terme Rafael Poveda pels diferents arxius del poble de Monòver. Com ell mateix ens diu a la introducció, escorcollant entre les carpetes de testaments i papers de la família Azorín, que es troben a la Casa Museu Azorín, van aparèixer tres quadernets en els quals escrivia Maria Luisa Ruiz, mare d’Azorín, les receptes de cuina que ella volia recordar.

Els erudits locals, i quan diem això ens referim a aquells que es tornen bojos investigant tot el que Monòver ha produït culturalment, ja haurien sentit parlar de l’existència d’aquests papers en La Menestra d’Amancio, el germà d’Azorín; un llibre que escrigué al final de la seua vida, una mena de, com diu Poveda, «testament ideològic». En aquest llibre Amancio dedica algunes línies als quadernets de receptes de la seua mare, i moltes més a descriure-la com a persona:

El cuaderno de recetas de reposteria de mi madre, doña María Luisa Ruiz Maestre (Petrel, 1845 – Monóvar, 1916), es un cuaderno de hojas rayadas, encuadernado, de las cuales hay manuscritas de su puño y letra unas trescientas páginas, con su letra anclada, espaciada y clara (…). Anotaba mi madre las recetas a medida que las iba comprobando, hechas por sus propias manos que merecían exequatru.

Molts monovers i monoveres trobarem receptes quotidianes del nostre menú local: les tonyes, l’estofado, els pastissets de glòria, els suspiros, el dolç de tomata…I altres no tan locals però que María Luisa anotava per augmentar el seu repertori: Bizcochos de la Monjas de Santa Analonganizas de Vic

Aquest grapat de receptes casolanes estan escrites en un llenguatge senzill, ple de valencianismes, normals en un escrit de consulta pròpia i sense ambicions literàries. Paraules preses del seu valencià quotidià i que segurament desconeixia en castellà, com melsamidapésoles,vincitas, mondonguillascapolar, vernisadotovallas (aquestes dues últimes ja castellanitzades actualment a Monòver: varnisat i mantel).

Aquesta publicació, ens transmet una sensació semblant a la que ens trametien els dietaris de Bernardo i José Rico: ens fa sentir intrusos escorcollant en la privacitat de les persones, en un grapat de papers que van ser escrits en privat i que els autors d’aquests mai podrien imaginar que arribarien a ser d’ús públic. Ara bé, és aquest mateix caràcter privat el que els fa interessants, el que fa que es convertesquen en l’altra cara de la realitat, la cara que no passa a la història, la cara quotidiana: la del treballador que anota cada dia les coses més rellevants de la seua faena i del seu entorn, la de la dona reclosa a casa que s’entreté anotant en uns quaderns les receptes culinàries que li agraden i li semblen més interessants.

I tots dos tenen també, i potser això ha sigut el que ha motivat que la CAM i els Ajuntaments respectius s’hagen decidit a publicar-los, el fet de ser textos propers a José Martínez Ruiz, textos que ens mostren l’entorn familiar i casolà de l’escriptor.

Tant de bo continue en la nostra comarca aquest afany per publicar i traure a la llum investigacions, documents i treballs de caràcter local. I si aquest interés es veu recolzar pels ajuntaments i entitats locals, encara millor. Ja és hora que comencem a invertir en cultura, perquè la cultura també és una necessitat prioritària dels nostres pobles, encara que els resultats no siguen tangibles i immediats.

Esther Limnorti

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *