Sabors antics
Vicent Josep Escartí
En la película Como agua para chocolate, la protagonista, lentament, va mirant com passa la vida, mentre ella cuina per a tots els qui l´envolten i anota aquelles receptes en un vell llibret. És, en veritat, l´art d´adobar els menjars una d´aqueixes virtuts que de vegades passen desapercebudes -fins que es perden o no es tenen a prop, crec- fins que algú no te les evidencia.
Ara, la cuina -la dels monestirs, sobretot- s´ha posat de moda, en forma de llibres. Amb fotos de plats ben abellidors, les receptes de les mongetes d´ací i d´allà es poden trobar a les llibreries d´arreu. Entre d´altres, és clar.
El meu amic Rafael Poveda, enòleg i erudit, ha tingut a bé de donar a conéixer -era inèdit totalment- el contingut del receptari de cuina de la mare d´Azorín, enllestit el 1898, que és tant com dir que té els plats de la segona meitat del segle XIX. Perquè donya Maria Lluïsa Ruiz Maestre, que va nàixer a mitjans del noucents, sembla que anava anotant les receptes, amb cura, després d´experimentar-les, i això li portaria alguns anys. Rafael Poveda, que és un estudiós de tot el que es relaciona amb el seu poble, Monòver, i amb Azorín, supose que ha aconseguit involucrar a l´Ajuntament de Petrer -poble de la mare d´Azorín- i a la CAM, i amb això podem gaudir de la cuina d´aquell segle passat i ja un tant remot que, amb els sabors dels seus plats, se´ns pot fer més pròxim.
A mi, que encara no he provat a fer cap d´aquells plats, allò que m´ha captivat són els noms: sopada de agua imperial, pichones asados en papel, huevo hilado, manjar blanco, requesón de monjas, pan de Mallorca, panecitos de Portugal, memoria de rosquillos, tortada de criadilla, puntos en el aire, suspiros, etcètera. Tota una delícia.
Donya Maria Lluïsa, que, segons sembla per la fotografia seua que es publica a la portada, està més prop -físicament- de la mare de la protagonista de la película suara esmentada, amb les seues receptes s´aproxima més a la mare amatent que va ser. I els seus menjars, aquell menjars tradicionals, revisitats ara per Poveda, adquireixen un to senyorívol: dels senyors agraris d´aquest país i de la Mediterrània. Els menjars que, per exemple, devien d´empassar-se els protagonistes d´Il gattopardo, la novelála del príncep de Lampedusa. En fi, la lectura d´aquest encert de Poveda ens farà molt bon profit.
(Publicat a Levante 26.02.99)