Paraules de Rafael Poveda en la presentació del llibre «El cazador de cometas y otros cuentos» de Juanjo Alcaraz.

Casa de la Cultura, novembre de 1996

Senyores i senyors bon dia i benvinguts a aquest acte. Quan Juanjo Alcaraz em va convidar a fer d’introductor en la presentació del seu llibre em vaig sentir molt honorat per diversos motius.

En primer lloc pel simple fet de que un monover haja escrit un llibre a Monòver, l’haja editat i imprès aquí i que s’haja inspirat al seu poble, el nostre.

Juanjo ha ingressat en la nòmina d’autors nascuts a Monòver que han arribat a publicar un llibre.

En segon lloc per la gran qualitat literària que té aquest llibre i les particulars circumstàncies que han rodejat la seua publicació.

Com vos podeu imaginar escriure un bon llibre entranya les dificultats pròpies de la creativitat, imaginació i ofici de l’escriptor i sols d’ell depèn portar-ho a bon terme, però publicar-lo és a voltes un autèntic calvari on intervenen elements externs a la pròpia creació literària com és per exemple la qüestió econòmica. Lo extraordinari d’aquest llibre de Juanjo Alcaraz és que afegeix un component encara més impertinent a la seua odissea i és la censura que ha patit. Si, si la censura han sentit bé.

Aquest llibre que ara veu la llum conté el conte que va ser censurat el passat setembre pels responsables de publicació de l’ajuntament de Monòver i tenia que haver-se publicat en el programa de festes. Es dona la circumstància que el conte es va d’eixar de publicar per motius polítics per que alguns servidors públics es van veure retratats. -i no per criteris de qualitat que seria l’únic admissible, de fet el conte de Juanjo era de llarg el millor treball.

Per desgràcia per als censors vivim en un estat de dret on la llibertat d’expressió està garantida i dos mesos després la causa que ells pretenien, es a dir silenciar el conte, a tingut un l’efecte contrari i el boomerang ha tornat en forma de d’un llibre esplèndid.

El més menyspreable dels censors no és tant el momentani impediment que posen al lector, sinó la messiànica actitud que s’atorguen al determinar que coses podem llegir o no els mortals com nosaltres. Es a dir el censor s’erigeix en una espècie de divinitat, en un pare redemptor que substitueix la nostra voluntat i pren les decisions per nosaltres. El censor naix, creix i es multiplica en societats dictatorials, on no hi ha llibertats. En les democràcies es mantenen hivernats i a la mínima que els deixen tornen a florir.

El lector en la seua individualitat és l’últim en decidir si una cosa és bona o no, si li agrada o no i si és criticable o no. ¿qui són estos personatges per a dir-nos a nosaltres si estem preparats pera a llegir tal o qual cosa.

Bona pregunta ¿qui són?. Bé, oficialment la regidora de cultura atribueix la negativa a la comissió de festes. (Aquesta llarga llista que no els faré l’honor de llegir) Aquestos senyors no han dit ni mut, no sabem si per que estaven d’acord o perquè no s’han adonat em consta que la majoria no l’havien llegit. En definitiva siga qui siga, la responsabilitat política és de l’alcalde, de la regidora de cultura i dels líders dels tres partits que conformen l’actual grup de govern i que no han fet cap comentari, ni s’han manifestat en contra, i han permès amb la seua complicitat i el seu suport que s’atemptarà contra la llibertat d’expressió.

Però hi ha més la cosa, en dos plens posteriors als fets cap membre de la oposició va denunciar els fets. Un silenci, d’altra banda, incomprensible que hauran d’explicar algun dia.

Un company de senderisme de l’autor li va dir fa pocs dies:

«Monòver és com un bonsai. Tots es dies quatre tíos li van tallant les arrels pera a que no creixca»

Però bé, en mig de tanta misèria política, de tanta mediocritat i de tanta degradació personal apareix com un raig de llum i d’esperança una obra literària. Una llibre. Una resposta amb classe, amb categoria, amb elegància.

Jo sé que Juanjo no volia que avui polemitzaren, volia un estricte acte literari però tenim que denunciar aquestes coses encara que siga per pur egoisme. Avui han intentat tapar-li la boca a un ciutadà, demà ho intentaran amb tots aquells que no toquen la música que ells volen.

Afortunadament per a aquest llibre les fulles del calendari aniran passant inexorablement i dins de molts anys ningú ja se’n recordarà dels noms d’aquells obscurs i grisos censors que tisora en mà seccionaren les paraules. A diferència, aquestes pàgines presidiran les biblioteques de molts monovers i cada volta que el prenguen entre les mans llegiran en la coberta: Juanjo Alcaraz Payà – El Cazador de Cometas i otros cuentos.

Res més moltes gràcies.

Rafael Poveda