Crec de tot cor que quan en 1996 vaig presentar el llibre de Juanjo Alcaraz en la casa de Cultura de Monòver no em vaig equivocar ni mitja vaticinant que ens trobàvem davant d’un escriptor en tota regla. De fet aquell primer llibre titulat El Cazador de Cometas y otros cuentos venia precedit d’una sèrie de premis i relats curts publicats prèviament al periòdic El Veïnat i a la Revista de Festes, on el jove escriptor mostrava un bon domini de la llengua escrita i una més que considerable capacitat d’inventiva i imaginació.
Si bé l’inici de l’edició del llibre va estar voltat d’una interessant polèmica produïda per la censura que va patir l’autor de mans de l’antiga regidoria de festes, culminat per l’intent de negar-li el saló d’actes, i la prohibició posterior d’exhibir en la televisió local els parlaments de l’autor, del catedràtic Prieto de Paula i d’un servidor, al final tot aquest afer es va oblidar ben prompte i el llibre de contes va ser un èxit.
El lectors podran pensar que l’àmbit de lectura va ser sols Monòver, però res més lluny de la realitat, ja que el volum va córrer per molts llocs de la nostra geografia, generant infinitat de comentaris elogiosos de part d’altres escriptors i crítics literaris. De tot ells, el més meritori va ser l’article aparegut mesos després al diari Infomación d’Alacant i firmat per l’escriptor i editor Luís Bonmatí, alhora crític implacable i sincer, on comparava Juanjo Alcaraz amb escriptors afamats i reconeguts i al mateix temps destacava l’agudesa i brillantor de la prosa exposada als contes. Bonmatí venia a dir, més o menys, que escriptors bons però desconeguts com Alcaraz, mereixien més recolzament i promoció que no d’altres soporífers famosos que ens aburrien fins a la mort amb histories del tot previsibles, tedioses i embafoses.
La trajectòria vital de Juanjo és molt meritòria i digna de consideració. Naixcut en 1961 una família humil i sense massa recursos econòmics, va haver d’estudiar dret per la nit, furtant-li hores a l’oci. Un accident laboral que quasi el deixa cego, va estar a punt de frustrar la seua carrera, però finalment amb l’ajuda de la seua família i amb la seua extrema tenacitat va superar tots els entrebancs. Fa uns anys va obrir un despatx on s’encarrega d’assessorar i defendre a molts ciutadans monovers. La seua activitat professional com advocat no li deixa molt temps lliure, però si el suficient per que practique les dos activitats que més li apassionen: el senderisme i la literatura. En la primera destaca com a pelegrí jacobeu i té el sorprenent rècord de ser la primera persona en la història que ha anat de Monòver a Santiago de Compostela a peu en tan sols 25 dies!!!. En la segona despunta per ser, sens dubte, el millor novel·lista que ha donat el nostre poble des d’Azorín. Aquesta afirmació que a priori pot semblar arriscada es vora confirmada quan aparega pròximament la seua primera novel·la titulada: «¿Quién escondió el pecado por el que murió Salvador Crespo? que li publicarà l’editorial Aguaclara en col·laboració amb l’institut de Cultura Juan Gil-Albert.
He tingut el privilegi de llegir l’esborrany de la novel·la i he de reconèixer que malgrat els antecedents, el nou llibre de Juanjo m’ha sorprès encara més que el anterior. Òbviament no vaig a desvetllar aquí els seu desenllaç, però si que els faré una curta pinzellada per tal d’anar obrint boca. La trama es desenvolupa a Monòver al primer quart del segle XX a partir d’una breu, però inquietant i verídica noticia apareguda als Dietaris de Bernardo Rico. Un jove, Salvador Crespo, mor electrocutat en mig del carrer. Un any abans havia estat protagonista d’una virtuosa heroïcitat aplaudida per tot el poble. Però aquest fet aparentment innocent i pur, ocultava un rerafons tèrbol i fosc. Un pecat inconfessable de sexe i violència havia produït una sèrie d’esdeveniments sobrenaturals amb conseqüències terribles en mig d’un ambient d’intrigues i delacions. La lluita de classes i l’obsessió pel poder econòmic, polític i social precipita als protagonistes a una marea de passions i odis.
Quan vostès dins de poc llixguen el llibre, intentaran trobar similituds entre els personatges de la novel·la i els nostres avantpassats més coneguts. No és d’estranyar, perquè Alcaraz utilitza estereotips agafats de la nostra història domèstica per a configurar models universals. Si això últim no deixa de ser interessant, el que més es agradarà d’aquesta narració és la trama enginyosa, el perfil definit dels protagonistes, la tensió argumental mantenida al llarg de totes les pàgines i la satisfacció que et queda quan acabes de llegir-la.
Des d’aquí aprofite per a felicitar Juanjo Alcaraz Payá per la seua iniciativa creativa i artística, i també pel seu comportament vital, exemple de conducta ètica, generosa i desinteressada. Enhorabona.
Rafael Poveda