Presentació del llibre José García Verdú – Monóvar 1919 en la Casa de Cultura de Monòver el 29 de Novembre de 1997. Antoni Maestre

Presentació del llibre José García Verdú – Monóvar 1919 en la Casa de Cultura de Monòver el 29 de Novembre de 1997

Distingides autoritats, autors del llibre, amics i amigues del públic, molt bon dia a tots. No començaré pel tan gastat tòpic de «és per a mi un honor presentar-vos…», que em sembla evident i, per això, cert i tòpic. Vull aclarir que els motius decisius de la meua intervenció són l’interès i el suport a la tasca de Rafael Poveda Bernabé i Marcial Poveda Peñataro: la recuperació de la memòria col·lectiva i l’estudi rigorós d’aquesta. I, quan dic rigorós, pretenc referir-me al rigor i la confiança -almenys, d’entrada- que confereix l’ús d’una metodologia científica o acadèmica -si és que el primer qualificatiu no us agrada aplicat a les humanitats-, en aquest cas, la historiografia i la filologia. I és que u comença a estar-ne fins als nassos -i més que veurem, diria aquell- perquè, en aquest tros del món, sembla que qualsevol pot discutir sobre qualsevol cosa. No calen ni formació, ni estudis, ni lectures, ni anys i panys d’experiència, ni la tan «científica» contrastació amb la realitat ni l’aval de les universitats dels sis continents. No hi val, tampoc, el sentit comú o la lògica. De manera que, encara avui dia, es produeix una pugna entre els arguments tendenciosos, mancats de fonaments i plens de fantasia, d’una banda, i les tesis honestes -que tenen la finalitat sincera d’arribar a la veritat-, documentades i estructurades sobre uns principis mínimament objectius. Però la pitjor desgràcia s’esdevé quan les institucions donen suport a les primeres i desatenen les segones. Per això, els Mortuoris, les Visites, els Llibres de Claveria, els estudis sobre el Consell de la Vila, la devoció a santa Caterina o la presó de Monòver, per esmentar-ne alguns i al costat de les aportacions d’altres investigadors, tenen l’efecte d’un gerro d’aigua fresca i constitueixen, sobretot, una sàvia lliçó al folklorisme deformador, mal encaminat i desproveït de qualsevol profit amb què se sol abordar l’estudi de la realitat pròpia. Enteneu-me: una cosa és el folklore i una altra de molt distinta, el folklorisme. Aquest «exercici de memòria» que desenvolupen els dos autors-editors de l’obra, resulta absolutament indispensable. La nostra memòria, història o passat, com vulgueu, es perd perquè s’ataca o es deixa morir de desatenció i, alerta, una persona i un poble, el seu, són la seua memòria. La memòria sorgeix com a únic recurs contra la mort. Feu la prova amb els vostres familiars que ja no viuen: si encara parleu d’ells es deu al fet que encara els recordeu. I, si no els recordeu, no els haurà de recordar ningú que no els conega ni els estime. Si Rafael Poveda i Marcial Poveda són uns «desenterramorts» (i que em perdonen un adjectiu tan lúgubre) que exhumen textos al servei de la memòria, també José García Verdú va escriure el seu assaig impulsat pel record. En realitat, es tracta d’una necessitat que sembla apoderar-se de tot escriptor en cert moment de la seua trajectòria literària. També, en general, a tots ens plau rememorar -rescatar- passatges de la nostra vida. Al capdavall, fixar la seua memòria i, al mateix temps, fixar-se a si mateix. Aquest esforç de (re)construcció del passat comporta la (re)visió dels orígens. I si tot ésser viu està unit a un lloc i a un temps des del nàixer, aleshores aquest lloc i aquest temps, en el cas de García Verdú i de Rafael Poveda, Marcial Poveda i, per descomptat, tots nosaltres, és Monòver i el seu passat, el seu present i el seu futur. Reviseu, si no, la bibliografia d’Azorín. No debades, l’autor cita unes paraules del crític francès Jean Paulhan, motivat per l’evocació que un quadre li suscita sobre el paisatge que, de menut, ataüllava des de la cova de Cachares, a l’Alquebla, que solia visitar amb son pare. La cita diu: «el éxito de una obra de arte es debido, por una buena parte, a su acción sobre la memòria efectiva» (p.70). García Verdú, en una època de formació, intenta assimilar lectures i posa en pràctica els comentaris de Paulhan: l’ingredient autobiogràfic beneficia el resultat estètic de l’obra literària. Així, decideix convertir en art la seua memòria que, a la seua escassa edat, és la seua infància i la seua adolescència, unides inextricablement a Monòver. De tota manera, el llibre no podria definir-se com a «memòries» en sentit estricte, ja que, més aviat, la plasmació d’escenes biogràfiques se supedita a la descripció i la reflexió sobre el poble, tema «estrella»: Monòver és això, hi passa allò i jo en sóc fill. Constitueix, sobretot, un assaig, gènere que conjumina biografia i opinió, o siga, matèria i visió subjectiva. Per això, l’autor denomina la seua obra «comentarios íntimos» al prefaci, combinant, així, els dos elements indicats. Al meu parer, doncs, la motivació és doble: fixar el record i criticar els aspectes socials i polítics que, com a oriünd de Monòver i republicà liberal, li correspon. Per tant, la molla del relat la conformen el retrat dels seus amics Peñataro, Marcolán, Capilla, Montoro i la poetessa, els monuments, les festes, la vida quotidiana, la gent i els personatges il·lustres del poble, entre els quals es troba, com no, Azorín. I, alhora que els descriu, els associa sentimentalment a la seua vida i els sotmet a crítiques sense empatx: la gestió del govern municipal, la política urbanística, l’ensenyament religiós, el migrat talant cultural del Casino i, atenció, el nul interès pel passat i el desprestigi del poble, qüestions controvertides fins i tot avui dia. García Verdú, doncs, tracta de dignificar Monòver, en primer lloc, perquè és el seu poble i, en comptes de desentendre-se’n com la resta, l’eleva a tema d’un llibre. A més de la visió sentimental ineludible (que és, en qualsevol cas, l’únic interès que pot despertar en els seus companys generacionals), arremet contra allò que, segons ell, no funciona. Per exemple, critica l’absència d’un carrer dedicat al pare Juan Rico, que atribueix a l’oblit i al menyspreu de les coses pròpies que els governants exerceixen com a norma. I no es tracta de confondre literatura i política sinó de responsabilitzar-se de la part que pertoca a cada u, utilitzant els mitjans a l’abast. D’aquesta manera, l’interès de l’obra, com assenyala tan bé Paül Limorti al pròleg, se centra en el tractament biogràfic de l’entorn immediat de l’autor -i això significa posar molt de la seua persona-, cosa que eviten els altres escriptors i per la qual mereix ser destacat. És cert que aleshores el desconeixement de la tradició culta autòctona que la Renaixença malda per recuperar i desenvolupar, encara imperava. Si bé a Catalunya té uns efectes immediats, al País Valencià representa un moviment minoritari amb fruits molt tardans. A Monòver, perifèria de la perifèria, haurem d’esperar fins a la publicació de D’Azorín i el país meu a principis dels anys setanta perquè un home de lletres, Antoni Ròdenas, medite sobre la realitat pròpia amb elements propis com ara la llengua i des d’una òptica arrelada al país natal. No cal dir que García Verdú devia desconèixer les temptatives de recuperar la cultura pròpia i que depèn de la (re?)valoració d’aquesta, però el seu intent, tot i que aïllat i conegut només pels seus amics, estava en aquesta línia. Siga com siga, aquest desconeixement té com a conseqüència la construcció d’una ideologia literària provinciana que emula la cultura oficial i castellana. Els resultats? L’esforç sobrehumà de ser «mestres» en l’idioma foraster, el tractament de temàtiques estranyes, una obra desarrelada, en suma, condemnada al pintoresquisme i als annals d’història local, com a molt. Això, afegit a una formació encara per polir (García Verdú té tan sols 24 anys quan escriu l’assaig, una edat propícia al romanticoidisme) ajuden a explicar les divagacions fantasioses i les esgarriades líriques que poblen el text (per exemple, quan compara la verema amb una bacanal). Per a nosaltres, lectors moderns amb sensibilitat moderna, el llibre ha de tenir el valor d’un inèdit que brinda, almenys, la possibilitat de discutir-hi, d’abraçar-lo o de rebutjar-lo, segons com. Si no el coneguérem, no existiria com a punt de referència ni com a intent de dignificació literària d’un poble. Amb aquesta edició, Rafael Poveda i Marcial Poveda, com García Verdú en el moment d’escriure’l, han combatut la desídia, el menyspreu i l’oblit de tantes coses que reclamen la seua ressurrecció des de la tomba. Ja en parlarem. Moltes gràcies.

Antoni Maestre Brotons Monòver, tardor de 1997

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *