Presentació del llibre Visites per Esther Limorti.

Presentació del llibre Visites per Esther Limorti.

Encara no feia un any que encetàvem la col.lecció Documents amb Mortuoris i ja teníem a les mans un segon volum que ens avalava la seua continuïtat: Visites.

Si amb Mortuoris teníem accés a la part més funesta de la història del poble, la de les fatalitats de la seua gent, amb Visites intuïm un Monòver actiu i ple de vida, el Monòver de finals del segle XVI i principis del XVII. Visites ha sigut confeccionat a partir de documents de l’arxiu parroquial de Monòver. El llibre arreplega concretament les visites parroquials dels bisbes des de l’any l596 a l637.

Cada cert temps el bisbe i el seu seguici visitaven l’església i el notari alçava acta detallada de tots els moviments, ordes i mandats de l’autoritat eclesiàstica. Aquests documents, encara que donaven poc peu a l’originalitat, ens permeten intuir un món curiós i poc conegut. Els textos de les visites pastorals reflecteixen el funcionament de la vida religiosa de Monòver a finals del segle XVI i principis del XVII en els seus aspectes més materials. El bisbe arribava al poble i passava revista de tots els assumptes que afectaven l’església. El seu interés se centrava fonamentalment en tres punts: la conservació dels béns parroquials, la perfecta realització de la faena dels capellans i clergues i la bona conservació de les ànimes monoveres.

La informació que arreplega el llibre és interessantíssima. A partir de la seua lectura podem saber els altars i capelles que existien, l’estat de la sagristia, del campanar, del fossar, tenim notícia d’una església abandonada i en ruïnes i de les donacions d’alguns il.lustres feligresos. Des del punt de vista lingüístic aquests inventaris ens aporten un lèxic molt antic i interessant.

Pel que fa al funcionament dels oficis religiosos el bisbe s’encarregava també de comprovar que el clergat complira perfectament les seues obligacions: s’assegura que el rector adoctrine els xiquets i informe el poble de les festes. Estableix també els horaris de les misses, comprova que cada clergue haja realitzat les que li pertoquen i, quan troba alguna negligència, mana reparar immediatament la falta.

Però allò que, sens dubte, preocupava més al bisbe quan arribava a Monòver era l’estat de les seues ànimes. Aquesta preocupació es fa més patent sobretot en la primera visita, anterior a l’expulsió dels moriscos. El 1596, quan “sa senyoria reverendíssima”, Josep Esteve, acaba la seua visita al poble, no pot dissimular el seu desencant i la seua profunda preocupació. La pràctica totalitat dels monovers són cristians nous descendents de moros. El bisbe comprova que aquesta gent recent convertida al cristianisme continua mantenint moltes cerimònies i costums que manifesten que la conversió no acaba de quallar. Davant la impossibilitat de manipular les ànimes dels monovers de la mateixa manera que manava i ordenava sobre els béns materials de la parròquia i conscient de les seues limitacions, “sa senyoria ” exerceix el seu poder sobre l’única cosa que podia controlar: les manifestacions externes de la fe.

Josep Esteve, “desitjant la salvació” dels seus súbdits, estableix una constitució en la qual controla fins i tot la forma de vestir. El bisbe mana que el carnisser siga cristià vell descendent de cristià vell i no casat amb cristiana nova, que una cristiana vella s’encarregue d’amortallar tots els morts del poble per a evitar cerimònies mores, que les cristianes noves no porten sabates fetes a quartos de diversos colors i que els cristians nous no usen dels sons de la xeremia. A més de tot açò ordena a un agutzil que controle que cada diumenge i dia festiu acudeixen tots a missa.

Als nostres ulls totes aquestes activitats que en el segle XVI eren quotidianes, evoquen una forma de vida, una societat que, a primera vista, ens sembla llunyana. Totes aquestes referències ens conviden a preguntar-nos com seria Monòver ara si a principis del segle XVII totes aquestes persones no s’hagueren vist obligades a marxar del poble i no hagueren deixat el camp lliure a l’arribada dels nostres avantpassat.

Ben poc podien imaginar notaris i escrivans que el treball monòton i rutinari que els suposava el pas del bisbe per Monòver acabaria tenint per a nosaltres una valor més enllà del purament burocràtic i acabaria convertint-se en llibre quatre-cents anys després. El control meticulós de l’administració eclesiàstica guiava aquestes persones en la seua obsessió per acumular i custodiar aquests documents que formen part de la història del poble. Segurament Josep Esteve no sabia que quan manava que els llibres foren guardats amb clau i quan ordenava i manava que “sots pena de deu ducats i d’excomunió” ningú no els traguera de l’església, estava participant en la conservació de la nostra història, que aquells papers continuarien molt de temps tancats amb pany i clau, en la foscor de l’església i que, finalment, un encuriosit amant de gestes passades els llevaria la pols, es deixaria la vista desxifrant les seues lletres i trauria a la llum els seus noms, cognoms i el seu passeig pels carrers del poble.

La publicació del llibre Visites ha fet que ens haja arribat per fi el moment d’accedir a tots aquests documents silenciats pel temps. Tots els accessos són vàlids, des del camp de la història, de la filologia, de la sociologia, des de l’interés del simple lector curiós. Siga com siga la lectura de Visites serà profitosa. Aquest capbussó en el nostre passat ens donarà noves perspectives per a estudiar la història del poble i ens permetrà entendre-la com una continuïtat en el temps i a la vegada com una superposició de moments; ens permetrà comprovar que en el fons dels problemes socials, i per sota les distintes formes de vida està l’home que fa la història; l’home que amb sabates de colors o llises, al so de la xeremia o de la trompeta ha sigut i continua sent, essencialment, el mateix.

Esther Limorti, 29 d’agost 1993

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *