Presentació del programa de festes 11.08.2002-08-04

 

Bon dia a tots, en primer lloc agraïrvos de tot cor per vindre a la presentacó de la revista de festes. Crec que teniu un gran mèrit, demostreu una gran interés i una incondicional amistat acudint un 11 d’agost a mig dia a escoltar alguna cosa sobre el nostre poble. Problablement la majoria de vosaltres heu renunciat a anar-vos a la platja o quedarvos en la caseta de camp prenint el bany per tal de venir aquí.

A propòsit d’esta circumstància li he fet arribar al regidor de festes la proposta de, en un futur, canviar el dia de la presentació. Crec que el programa, que és com li hem dit tota la vida o la revista que es com li diem des de fa uns anys, és un dels aconteiximents mes relevants dels que se celebren a llarg de l’any i mereix la màxima difussió. És per això que he proposat presentar-lo més promte, cap a final de Juliol ó més damunt de festes, per eixemple el diumenge anterior a l’exaltació, on la majoria dels monovers ja han acabat les vacances i amb tota seguritat omplirien la casa de la cultura. Les publicacions, llibres o revistes etc. Es presenten en general deprés de la seua distribució, quan ja porten un parell o tres de setmanes venent-se i circulant amb lo qual no seria problema al hora de que el públic coneguera d’avant mà el seu contingut,  horaris de celebracions etc. Si ho pensem bé este acte no està dissenyat per a donar cap sorpresa, sinó per exaltar, comentar i disfrutar els treballs i les colaboracions que en ella apareixen. Altre suggeriment que em permetré fer avui sense ànim de ser impertinent és el de limitar la intervenció del coordinador a aspectes merament tècnis i presupuestaris, deixant els continguts de la revista per al presentador invitat, així com prucurar-li un exemplar previament, amb temps suficient per a una acurada lectura, de tal manera que es puga lluir davant de l’audència.

Dit això estem aquí per entregar-nos de franc i espere viure molts anys per a poder continuar colaborant i qui sap tornar algun día, en un futur, a presentar-la de nou i espere que no siga digital!!! encara que no ho tinc molt clar perque els temps van molt depressa i ens obliguen a canviar, pero no vull renunciar al plaer de tocarla, óldre-la i d’escoltar el cluxit de les pàgines –carteo… es diu a eixa qualitat del paper, una paraula que em va essenyar el nostre volgut paisà i recentment desaparegut l’impressor Manuel Vidal, que tant sabia d’esta revista. Si més nó la va editar al llarg de 40 anys aproximadament…

 

Bé, la majoria de vosaltres i molta de la gent que tindrà l’oportunitat de vore aquest acte per televisió me coneix sobradament i no fa falta que a estes altures de la vida me presente. Moltes voltes en els últims deu anys he estat aquí damunt i en altres llocs del nostre poble presentant llibres propis o d’altres persones, revistes diverses, mítins, programes de ràdio o televisió, moderant debats polítics o presidint tertúlies literàries, fent d’introductor de conferènciants forànis i fins i tot he acompanyat a algun regidor o alcalde a representar a Monòver en altres pobles quan aixina mos ho demanaven o era necessàri.

Tot ho he fet de bon grat i amb la passió que em caracteritza i he de confesar-vos que tot ho he fet amb l’orgull personal que te provoca que persones concretes o colectius més amples de la nostra societat te busquen i te demanen ajuda o colaboració.

Però mai com ara m’he sentit tant orgullós, tan devanit que diem “Mosatros”.  I dic això per que per a mi és un gran privilegi que els responsables de la regidoria de festes, en nom dels representants polítics de la voluntat popular, que com ja sabeu resideix en el poble, hagen tingut la deferència d’escollir-me per a aquest acte. Crec que una de les coses més boniques que te pot passar es vorete reconegut pel teus, pels més pròxims en el teu àmbit vital. Després de la familia el el més inmediat és el teu poble. Es d’agraír profundament que te demanen representar als teus veins encara que siga per uns minuts sobretot tenint en compte que, els valencians en general i  els monovers en particular ens caracteritzem per un arrelat i ancestral menfotisme, que ens insta a preferir lo de fora a lo propi o al foraster pel veí. Encara em ressona aquella desgraciada frase de

“els monovers en una alçà de muscle tombem la torre” deu de ser per això que està inclinada i aquesta sensació del passar de tot, del “a mí que qué” té el seu clímax en una frase que no he sentit mai en cap lloc del nostre àmbit llingüistic: i perdó per l’expressió:

fótrese en els fressol de careta, frase enigmàtica que no m’estranyaria que se la inventara Canyís.

Que vol dir això? Que els monovers som insensibles? De cap manera, més bé som com som, es a dir diferents.

 

Però existeix de veritat una personalitat monovera?

No serà un mite destinat a justificar-nos?

Som diferents als altres pobles de la comarca?

 

Dia Azorín, més o menys perque cite de memòria, que els monovers teniem un carácter: formado en la inevitable constancia de la tragedia venidera.

Com si estaguerem esperant que mos fera fum la teulà. Pesimistes? ó com sempre me repetia Pepe Artiaga realistes ben informats.

 

Nosaltres els monovers no som altra cosa que els hereus dels colons cristians que ocuparen les terres dels morets expulsats a sang i ferro en 1609. Però que ningú equivoque, quan vam venir de la foia de Castalla a repoblar estes terres, astó no era cap xollo, aquí no havia més que serres esquilmades i unes terres predesérdiques. Els nostres avantpassats van treballar de valent. Som el producte de generacions i generacions curtides en la escasesa. Definitivament tenim dret a ser conservadors perque als nostres gens encara resona la fam i la sequera. Venim d’un àmbit rural, tímidament industrialitzat. Com bé explica amb clarividencia Toni Ródenas en el seu llibre d’Azorín i el País meu, el monovers som hortolans fustrats. Ens costa assumir el secà. Obviament Novelda està tan aprop. Hem mirat a Novelda amb estima, amb una sutil jo no diria… enveja, tal volta admiració. I hem fet bromes. Recorde a mon pare sempre jovial dir-li als seus amics novelders:

Escolteu, és veritat que quan van arribar els americans a la lluna van trobar a uno de Novelda venent safrà?

 

Era un moment delitós que mai oblidaré.

Mentres ells recorrien el món venent espécies, la nostra burgesia es dedicava a prestar diners a tant per cent i vivia de rendes sense menejar-se del casino. També es veritat que vam fer el millor teatre de la provincia -ara feliçment recuperat-. Alguna ventaja teiem que tenir.

 

Clar que som diferents d’els nostres veins!!! Som el resultat del medi físic i econòmic.

Ja sabeu el que diuen els d’Elda de nosaltres en una legenda que –encara que inventada- podria estar estreta d’un cronista del segle 18:

 

“Es costumbre en esa villa de Monóvar que a los pocos dias de nacer los varones, momentos antes de recibir el santo sacramento del bautismo, los padres los lancen sobre una gran pared forrada de màrmol extremadamente pulido, y si en ella permanecen agarrados los dan por buenos monoveros”

 

Eixe deu ser el motiu per el qual nosaltres anàvem a Elda a peu o com a molt en bicicleta a prestar diners i ells venien en cotxe a liquidar els interessos.

 

Alguns autors ja van tenir la tentació de definir-nos. Per exemple Joseph Montesinos que en 1790 diu que los monoveros:

aunque rudos en modales son buenas personas.

 

També el doctor Pérez Bernabéu més conegut pel metge l’aigua,  autor en 1914 d’un opuscle titulat apuntes médicos de la ciutad de Monóvar reeditat  l’any passat per la regidura de cultura,  diu referint-se a nosaltres:

 

 

 

Los naturales de esta población son francos, alegres y apacibles y aficionados a diversiones, pero de buenas costumbres (cuya pureza de otros tiempos parece que se va perdiendo), trabajadores, honrados y laboriosos, y sobre todo respetuosos con las autoridades.

 

Pero el temps passa  i poc a poc, lentament anem caviant i comencem a creure un poc més en nosaltres mateixos, aprenem a mirar al costat i descobrir quantes coses de profit poseïm i per quotidianes encara menyspreem.

Un dels millors novelistes que ha donat la literatura espanyola i company de viatge d’Azorín en la generació del 98 va ser Pio Baroja, el qual en refussar les teories de Sabino Arana va dir en certa ocasió:

“El nacionalismo se cura viajando”

 

Jo com ja sabeu, i com a consequència del meu ofici viatge continuament per tot el món venent vi de Monòver i vos puc assegurar que cada vegada estic més malalt, però no de nacionalisme reductor i folclòric, sinó d’amor i estima pel meu poble. Costa de creure –però és veritat- que després d’anar a Nova York, Tokio, Berlin o París te pugues emocionar quan des de l’avió que va descenent a l’Altet mires per la finestra intentant sense massa èxit distingir Santa Bàrbera en mig d’un gran secarral. I quan ja tornes amb el cotxe després de molts dies i arribes al cénit de la carretera en un lloc que té molts noms; la revolta del Collao de Novelda ó Collao del Almelé ó en la Casilla, o com diu un amic meu -evocant a Boabdil- en el “suspiro del monovero”, i veus allà al fons Monòver t’emociones. Sembla exagerat però si per uns no és més que un poble, un llosco de pedra algeps o fins i tot un turrupero, per a mi – i crec que ho compartim aquí – és el meu enyorat Munove, el lloc, l’espai físic dels meus gojos i de les meues  penes, de les meues millors i més importants vivències, ilusions i projectes de futur.

 

Per tant no me demaneu paraules de compromís,  o prosa retòrica, el temps dels jocs florals ja ha passat, d’arrere s’han quedat coses tan horribles com el “Himno a Monóvar”, que te dos versos tan peregrins que diuen:

 

“al ver tus calles me paresen un manatial”

 

el qual per fortuna –excepte els dies de gota freda- no ha prosperat.

 

Jo soc dels que es queda per a sempre i dels que demà acudirà a treballar, a les festes a prendre café amb els meus amics i a viure intensament cada cosa que succeix aquí. Sóc dels que es para pel carrer a parlar en tot el món. M’agrada el compromís i per això al costat de les coses positives afegiré crítiques, això sí constructives.

 

Abans d’ahir va ser el meu aniversari i vaig fer 44 anys, encara que no ho semble ja tinc edat per a parlar-li de tu –amb el màxim respecte- a quasi tots els meus paisans. Crec que estem en un bon moment i que tenim moltes coses que apanyar, però també se que tenim moltes coses de que estar orgullosos, no es necessari presumir pero podem reivindicar el nostre poble amb el cap alt allà on aniguem.

 

Als anys 60 quan l’industria sabatera va començar a transformar els nostres costums i vam començar a deixar el camp per la fàbrica i el forcat per la cadena de producció, la dualitat camp ciutat que havia durat tres segles va iniciar la seua fi. Era el temps de don Francisco Sanchiz Bonastre, el primer alcalde que es va llevar l’uniforme, el inventor de la reina de las fiestas i del desfile multicolor. L’alcalde que tolerava el Grup de Teatre el Palera i que no va dubtar en cridar a Joan Serrano per a que dirigira l’exaltació de la reina, després de que Tomàs Valcárcel, que havia vingut d’alacant a ocupar-se, es descalabrara al caure des de l’escenari del cine Jema.

Encara recorde a un gobernador civil i jefe provincial del Movimiento fent una broma irreverent i establint una carinyossa comparació amb Franco i el braç incorrupte de Santa Teresa i dient de Bosnatre: Paco lleva la mòmia de Azorín allà donde va.

 

Clar!!! que sinó havia de reeivindicar aquell home en aquell moment si vam tenir la santa barra de premiar un eslogan que dia “pare su reloj i véngase a monovar”

 

Vam eixir del gris i van arribar els colorins de la democràcia. Un dels primers afectats va ser esta revista, jo estava més o menys involucrat, si no directament també creia que havia que canviar el format, els contiguts etc. Bueno.. jo creia que havia que canviar-ho tot. Me perdonareu els errors si vos dic que l’intenció era bona i que en el fons vam cometre totes les equivocacions posibles amb l’ingenuitat característica dels purs. Érem purs nosaltres en aquell temps. No tinc pudor en dir-ho. M’ho recorda tantes voltes el pintor Ramón Molina. Mentres nosaltres buscaven la quinta esència, els altres ocupaven el nostre lloc i ara vint anys després me trobe aquí presentant la revista de festes com si jo fora un don Isidro, un don Rafael o un don lo que siga. Per cert aprofite l’ocassió per a agraïr-li a mon tio Isidro, aquí present, que m’haja passat els trastos, en un símil taurí que ell, perfecte coneixedor del món dels bous, me va dir l’altre dia mentre preniem un café i m’aconsellava paternalment sobre com fer la presentació de la revista.

Digues lo que digues, que t’ixca del cor!!!. Almenys ho intente.

 

 

Pero estic content perquè si més no esta revista no es altra cosa que el reflexe del nostre poble i per tant de nosaltres mateix. Cada volta està millor feta, té continguts interessants, reflecteix la nostra realitat llingüística etc.

Quan el regidor de festes Lino Palomares em va invitar a parlar, vaig tenir la tentació de fer-vos un exhaustiu estudi de la revista des de els anys vint que va ser quan Antonio Montoro, Vicent Peñataro i altres fan la primera revista de festes amb colaboracions literaries fins avui en dia. Tinc tots el programes de festes des de 1939 i alguns més anteriors. Estos dies he estat rellegint-los i mirant-los, els he muntat al meu despatx i els he escampat al meu voltant per tal d’intimar un poc. He vist les nostres vides i les dels notres pares reflectides en ells. La vida del monovers sutilment estampada en les fulles ara ja grogues. També les grans absències dels que no podien, ni estaven, ni els deixaven. Les portades de Lorenzo Blanes, de Luís Martínez Limorti, els quadres de Luís Vidal i dels pintors amics de Monòver, López Sánchez, Benjamín Palencia, Perezgil o Cosín, Genaro Lahuerta, Lozano, Soler, Vazquez Díaz, Zabaleta, Reidar Kolberg i tans altres.

Les fotos interiors de la mare de Déu del Remei. Las nostra patrona des de que el duc d’híxar la imposara seguint la moda marianista del segle 18 i deixant a la anterior patrona Santa Catalina en un segon i oblidat lloc. Recordaré ara com anècdota que el 17 de març de 1644 el pleno de l’ajuntament de Monòver presidit pel seu antecessor Josep Garcia d’Ursino, aleshores alcalde de Monover, va nomenar patrona a la santa de Alexandria i que jo sepa no s’ha fet cap pleno extrarodinari per a distituir-la i estic segur que no se farà per que podriem acabar tots excomulgats. Sense que signifique un detriment per a la mare de Déu del Remei aprofite per a reivindicarla novament.

 

Ara ens portarem la revista a casa i com si d’un tresor es tractara anirem passant les pàgines i bevent de la nostra pròpia història, tornarem a emocionar-nos llegint cada rengló o mirant les fotos. Anirem contant el dies que falten per a la nit del proper dia 6, quan després del pregó de Paqui Limorti, notable monovera absent, sone la dolçaina i els primers cuets i el nanos i gegants apareguen per la porta de la codiciada casa gran. Allí me trobareu fent una catarsi personal i invocant a tots els que ja no estan fisicament però si espiritualment. Vull referir-me al amics que em perdut recentment, monovers com Paco Peiró o Enrique Vidal que amb el seus pinzells van plasmar infinitat de voltes el perfil inconfundible de la nostra ciutat. Monovers com l’abans esmentat Manuel Vidal, artífex incontestable de la històira d’esta revista i com altres que en les últimes dècades van aportar desinteresadament el seu esforç i la seua passió per tal d’enriquir la resvista i les festes en general.

 

Però abans d’anamos deixeume que us faça un breu comentari sobre els seus continguts.

 

 

El primer article dins de la secció titulada Estudis i investigació és el que presenta José Poveda Giménez, cronista oficial de Monòver i que per gerarquia enceta la revista. No contaré el que diu per que espere que ho llixgueu però m’aderix a l’homenatge que li ret al pintor Enrique Vidal. Inclou un dibuix idealitzat de la Ermita de Sant Roc, destruida per la bàrbarie ignorant en 1936. És un dibuix imaginari, fet a partir de la tradició oral i dels records. A hores d’ara no existeix cap fotografia. M’agradria que l’alcalde instituira una especie de premi pulitzer local per a la persona que aporte la primera foto de este edifici tan important per a la historia de Munove. No hem de perdre l’esperança de trobarla amagada en alguna còmoda d’alguna cambra del nostre poble. Seria molt bonic que els que tenim menys de 70 anys, que som la majoria, puguerem vore com era aquella replaceta.

Contínuen dos treballs sobre el pintor Higino Mallebrera, d’el qual, com ja sabeu s’ha fet enguany una gran exposició a Madrid i Alacant, així com un llibre recopilatori de la seua obra, fotos i escrits d’este monover. Hem d’agrair a Mario Rodriguez el seu interés i dedicació per l’obra de Mallebrera. Comentava amb ell i amb altres amics com Paco Corbí, la lliçò que el rivavial d’Higino ens havia donat. A voltes la cotidianitat te fa no donar-li importància a les coses, tal i com explica Conchi Martínez, neboda del pintor naif.

Quantes voltes, davant del triunf d’un dels nostres paisans hem sentit allò de:

Eixe? però si eixe s’ha criat en mi en mig del carrer. O anava en mi a escola, etc.

 

Ho dic perque Mallebrera es el típic eixemple d’artista que ha passat d’estar absolutament infravalorat a ser elevat als altars de la crítica. Sense entrar en valoracions qualitatives, us recomane estar atents a la producció pictòrica dels artistes locals, per si de cas dins d’uns anys, multipliquem per 1000 el valor dels seus quadres.

 

Com ja sabeu, en guany es cumpleix el centanari de la publicació de La Voluntad, una de les principals obres d’Azorín. En primavera vam assistir a una lectura continuada desta novela que va tindre l’honor d’iniciar el señor alcalde i que va estar organitzada per la Casa Museu. Va ser una grata experiència i ens va aprofitar per a apropar-mos encara més a la prosa del nostre referent literari més important i de pas reunir-nos amb alguns escritors foranis i amics de Monòver com José Luís Ferris i Pepe Ferràndiz. A propòsit de la Voluntad són els dos treballs d’assaig literari que vénen a continuació, un de Manuel Cifo, professor de Torrevella, enamorat de la Casa museu i un incondicinal de les Tertúlies amics d’Azorín i l’altre de Christian Mansó, professor francés i que molts de vosaltres recordareu perquè ha visitat vàries voltes la nostra ciutat i a demés ha estat un excelent amfitrió als congresos sobre Azorín que s’han celebrat a la Universitat de Pau i als que han acudit ilustres monovers alguns d’ells aquí presents. Vos recomane una lectura dedicada i atenta.

 

Tot seguit fem un tomb de 180 graus i trobem un treball de camp, exhaustiu sobre els usos lingüisics al nostre poble. Els seus autors són Juan José Amo Botella, al que no tinc el gust de conèixer i Brauli Montoya, professor que conec fa molts anys i del qual tinc vàries publicacions a destacar “El desplasament de llengues en Elda i Oriola al segle 17” que va ser un dels meus llibres de consulta quan vaig començar a interesarme pels documents de la mateixa época.

L’article en questió és el producte d’enquestar a 437 persones sobre –ho diré d’uan manera resumida- si parlen, entenen, o usen el valencià. I tenin en conte la tossuda reticència, l’escàs pressupost i el poc prestigi que encara li concedeixen les nostres institucions a la nostra llengua, les conclusions del treball són molt positives i alentadores.

 

Tot seguit podem deleitar-nos i evocar als nostres majors llegint refranys, frases fetes, dits, o dit d’una manera vulgar “xarrades” . És sorprenent com es pot arribar a codificar un tema aparentment insignificant que no havia despertat més interés que quatre pinzelldes humorístiques de Pepe Alfonso als 50-60. Seguint el model publicat per Esther Limorti i Artur Quintana al 1998, Júlia Tortosa i Eva Rico, dos joves llicenciades monoveres han enquestat als yayos i han ordenat de forma admirable una part de les nostres manifestacions més ancestrals. Estes xiques són l’altra cara d’aquell vers dels anys 30 escrit per Joaquim Román que dia “Els estudiants de munove són tots uns carabassins”

 

A la pàgina següent ens trobem un article d’Emilia Martínez Alfonso que també contradiu el vers anteriror i que reitera la nostra realitat cultural. Emilia com sabeu és la tècnica del gabinet de normalització lingüística al nostre ajuntament. Es encomiable el treball que fa de promoció, divulgació, correció i supervisió en tots els àmbits d’us de la nostra llengua, començant pel Veïnat i acabant per exemple per esta revista, que ha tingut que repasar acuradament per que quede ortogràficament impecable. Aprofite l’ocassio per a felicitar-la i demanar-li al senyor alcalde que revise cap amunt el pressupost del gabinet.

 

Inmediatament i sumant-se a la nòmina de dones monoveres llicenciades en filòlogia catalana- crec que superen amplament als homens- trobem una brillant, amena i clàssica col·laboració de la revista de festes escrita per Consol Luz Blanco. Llegint-la m’ha vingut a la memòria la sensació d’ancronisme que he sentit algunes voltes al vore escrit noms com Esteban Esteve, Alberto Albert, Vicente Vicent o Andrés Andreu. Vos advertíré que en arribar a este punt de la revista vos anireu seguits a buscar –primer que res el vostre nom- i després llegireu la resta. Això és el que jo he fet però per desgràcia no he trobat el Poveda. Espere que en un pròxim estudi, Consol m’aclarixca a mi i als no nomenats l’etimologia i procedencia dels nostres cognoms. A banda de la informació que trobarem recomane de tot cor la conclussió final del treball.

 

El que ve a continuació titulat l’educació a la trancisió m’ha semblat més literari que d’assaig. L’autor, sota el seudònim d’el Pessic evoca l’escola tardofranquista i la sensació que va patir en vore un dia arribar un jove professor amb pantalons texans que els parlava amb sensibilitat i estima. El canvi havia començat.

 

Del marqués de Salamanca, fa Paquí Limorti, un bon esboç i publica algunes novetats sobre este personatge que va ser Alcalde de Monòver en 1834. Sempre m’he preguntat que nasos fea aquí este home de Málaga, a part de perseguir i reprimir als Carlistes. També m’intriga el conegut comentari d’Azorín sobre Salamanca al que acusa de construir la estació a un kilometre del poble per a vengarse dels electors locals.

De veritat podien portar el tren al centre del poble?

No el van construir per l’únic lloc possible?

Estos dies que es parla tant de l’impacte que el tren d’alta velocitat tindrà sobre el nostre entorn seria un bon moment per a invitar als investigadors locals a que averiguen alguna cosa.

 

Un veterà col·laborador de la revista, el mestre monover José Corbí, recupera un fet interessant de la nostra intrahistoria referida al alcalde  Salamanca i documentada a partir d’un acta de pleno. El titul, explícit, diu que el señor alcalde,  mentres que als mestres li pagava tot el sou als funcionaris soles els donava la mitat!.

No vull pensar la que es podria organitzar hui si això passara.

 

 

Un servidor ha reunit alguna informació per a un futur llibre sobre la fotografia a Monòver. Espere que vos agrade i demane disculpes si me d’eixat algú fora.

 

 

 

Tinc el privilegi de precedir en la revista a Demetrio Mallebrera, que és ara mateix el col·laborador més fidel i constant de la revista. Ha publicat treballs ininterrumpidament des de 1970 i a part de ser autor d’una novela, i un recull de contes, ha editat l’any passat un llibre titulat Setembre que està íntimament relacionat amb la revista perque arreplega els últims 30 anys de les seues col·laboracions. Altre valor que li podem conferir a la nostra revista és el de crear un corpus suficient per a produir llibres. Demetrio Mallebrera, prolífic articulista, autor del pregó de festes en l’any 2000 i devot azorinista, publica enguany un article sobre la festa i el jocs de carrer, molt interessant.

 

Segint la lectura, quan arribem a la pàgina 83 trobem un treball de don Gregorio Martínez Mallebrera que te que vore amb l’edició de les ordenances municipals de 1883 i que va servir de presentació el passat mes de maig de la reeedició que la regidura de Sanitat de l’Ajuntament de Monòver havia fet amb motiud de la IV setmana de la Salud i que Marcial Poveda Peñataro i un servidor vam coordinar i ilustrar amb fotos d’Arturo Cerdà Rico. La lectura del treball de don Gregorio és un bon resum del llibret i ens pot aprofitar per a entendre com era la vida, que problemes i que necessitats tenien els nostres avantpassats fa cent anys. També més endavant trobarem un interessant treball que don Gregorio a publicat referent a la Historia de la Guarderia Infantil “Mare de Déu del Remei” on explica totes les vicistud que van ocòrrer fins la seua inauguració en 1976.

 

Relacionat amb la salut del cos i de l’ànima és l’article que Pedro Gonzalez Prats publica enguany i que com de costum està dedicat al vi. Sana afició la del nostre estimat amic al qual he d’agrair-li que haja publicat més de 30 articles dedicats al mon del vi i sobretot el seu magnícfic llibre “El Fondillón, un real vino” que tantes voltes he regalat a client i amics.

 

“La discordia”  és el títul amb el que jove J. Pablo Corbí Molina s’estrena. Es dona la circumstància de que J. Pablo es fill d’altre veterà col·laborador, José Corbí Martínez. Per tant me congratule de que pare i fill conicidixquen al mateix tems en  la revista. J. Pablo fa un repàs de la historia de la segona república i es d’agrair que la centre a Monòver. Fins ara, el temes de la preguerra i la guerra civil espanyola a nivell local han estat obviats deliberadament per tal de no remoure velles ferides. Crec que ara 60 anys després i amb vint de democràcia estem preparats i deshinibits per a començar a publicar treballs d’investigació sobre aquells fets dramàtics que van ser tan determinants per la nostra historia.

 

 

 

Un col·laborador indispensable de la revista és Baltasar Palicio. Com ja sabeu s’ha especialitzat en l’estudi de la economia social de Monòver al segle XIX. Des de 1986 ha publicat una dotzena d’articles que esperem que en un futur apareguen en forma de llibre, per supost indispensable per anar completant l’inmés puzle de persones, industries, impostos i activitats econòmiques del poble.

Baltasar com sabeu també te la responsabilitat de coordinar la Revista amb totes les preocupacions, tensions i maldecaps que això comporta. Moltes voltes, amb una certa injusticia, ell està en el punt de mira de les crítiques. Com de les recriminacions pel errors no podrà lliurar-se deixeume que siga jo el que li felicite per les coses ben fetes que són la majoria i de pàs animar-lo per a que no decaiga en l’impossible intent de contentar a tot el món.

 

Semblances i records

 

Paco Peiró ha mort, amb ell desapareix el darrer representant de l’antiga burgesia monovera, aquella que va produir artistes com Azorín, el seu germà amancio, l’escritor José Garcia, o Luís i Pepe Martinez Limorti. Monovers que van canalitzar les seues inquietuds cap al art com a contraposició a una vida plaentera i anodina de partideta de quines en la terrassa del casino. Peiró va ser un artista al vell estil, vital fins el mateix dia de la seua mort. El seu text, titulat Refugio en la vejez, lluny de ser un trist testament, desborda jovialitat i entusiasme i acaba amb un: ¡ hasta el año que viene! Está tot dit. Moltes gràcies Paco.

 

Quina tele la de aquell dia! és el títol del deliciós article de Paco Corbí Jordà on recorda l’aparició per televisió allà pels 60 del grup musical local Els Movers. Si el contingut és interessant i novedós, més encara és l’expectació que ens ha produit coneixer que està treballant en un nou llibre. Com bé sabeu els últims 15 ó vint anys no hem parat de demandar-li i fins i tot recriminar-li a Paco l’escassíssima producció literària que produia. La nostra antiga i sincera amistat ens feia coneixedors de la seua aguda i brillant capacitat creativa. No ens conformavem amb les seues contundents crítiques pictòriques. Voliem més i de repent ens trobem amb tres llibres: El del coneixement del medi, el de la historia del Teatre Principal que es presenta el dia 2 de setembre i el pròxim que editará dedicat a la música pop produida al nostre poble. Tot un rècord. Sembla que volia vengar-se de tants anys de sequera. Felicitats Paco.

 

Si hi ha a monovera entregada i dedicada, amb una vitalitat i un entusiasme ilimitat per no deixar escapar la memòria monovera, eixa és Maria Luisa Roman Mira. És sorprenent la capacitat que té per a enquestar als majors, arreplegar fotos, recordar coses senzilles i populars que mai se mos  ocurririen als demés. Si l’any passat va publicar els noms i anécdotes de cada un dels antics moradors de les coves de la Goletja, enguany publica -amb una insignificant colaboració meua- l’historia dels algepssars, amb dos entrevistes a dos dels protagonistes, Paco Maravillas i Paco Gil.

Mª Lluisa espere que continúes tan dinámica.

 

Dulzaineros y tamborileros es el títul de l’article que firma Joaquim Vidal Llorens, altre dels més veteranos col·laboradors de la revista. Tinc el privilegi de parlar amb ell quasi tots els dies de l’any. Ximo, que és com jo li dic carinyosament es veí de la bodega on cada dia acudixc a treballar. Més encara el considerem alcaide de la Goletja, títul oficiós i entranyable que va heretar de mon tio Luis Borrasca. Ximo. Com si d’un metge es tractara, li pren el pols cada matí al poble. Ens informa de cada succés, óbit o fet per menut que siga. Les seues obligacions familiars no li impedixen dedicar-li temps a la seua gran passió: la música. Ell és una autèntica enciclopedia local, fruit sens dubte d’una priviligiada memòria ben que unida, a una gran generositat i amor per Monòver.

 

Luis Quiles Picó, ha escrit enguany dos articles, un recordant a la penya Els Murciélagos i altre un relat moral inspirat probablement en les vivències de la seua vida professional. A Luís vull felicitarlo públicament pel llibre titulat Así Fue. Biografia apasionada de un adolescente que va publicar en l’any 2000. Jo vaig tindre el privilegi de llegir la primera còpia i el vaig animar de forma entusiasta a publicar-lo. Es un llibre clar, sincer i d’estil directe que recomane a tots el monovers i que m’agradaria que aprofitara d’exemple. Recentment, un altre monover ben conegut, Emiliet l’ordinari, em va dir que estava escribint les seues memòries. Anime a tots els majors a que deixen escrits el seus records, que no es preocupen de l’estil ni de la ortografia, això no és important, lo verdaderament esencial és que posen per escrit totes eixes coses que ells soles coneixen i que còrren el perill de prédre-se inevitablement. A demés eixe exercici te efectes benefactors contra l’alzehimer. Y si no que s’ho diguen a la seguent col·laboradora Asunción Alacil que és una destacada activista de la Tercera Edat i que  la seua actitut vitalista és un inmillorable model per als majors.

 

La Carta que Enrique Cerdá li escriu al seu besavi Arturo és, més que una carta, un poema carregat de sentiment i amor al seu andecessor. Igual que el seu avantpassat, Enrique es metge a Madrid i l’any passat va fer un emotiu pregó al balcó de l’ajuntament. Enrique és fill de Rosario, net de Telesforo i besnet d’Arturo. Esta mateixa vesprada, quan acabe esta presentació mon anem amb ell, el seu germá Salvador, Joan Serrano i Tito Caneu a Cabra del Santo Cristo, provincia de Jaén, poble on va viure i morir Arturo Cerdà i on demà s’inugura un parc que porta el seu nom i on es descubrirà un bust de bronze recordant al metge i artista monover.

 

Alfredo Pérez Rico és un habitual dels darrers anys, va començar a publicar en 1996 i éste es el que fa sis dels seus treballs. Encara que viu a Elda, és un enamorat de Monòver i sempre conta històries i anécdotes d’allò mes interessants. La d’enguany recorda entre altres coses les manifestacions públiques de fe que es produiren en la postguerra, el rosari de l’aurora i la santa misión i ens ha fet recordar a l’inefable Padre Rodriguez, autèntic panegirista de la fe catòlica i croat redimidor d’ànimes que –segons explica Alfredo- va camí dels altars.

 

Alfredo és germà de Joaquim Pérez Rico, admirat amic, expert genealogista i autor en 1960 d’un opuscle sobre la historia de Monòver.

 

Molts de vosaltres coneixereu a Marino. Ha segut veí nostre en la Goletja. Este xic és un jove que va patir un gravissim accident que el va deixar tetraplègic i el va postrar en una cadira de rodes. S’ha atrevit a escriure un article exposant les circumstàncies de la seua actual minusvalia i denunciant l’insesibilitat que encara existeix en la nostra societat i les barreres arquitectòniques que patixen estes persones. Estic segur que la seua valentia no quedarà en l’oblit i des de les instancies competents s’atendran estes qüestions.

 

No estic molt segur però crec que es la primera volta que Pepe Vidal Garcia publica a la revista de festes. Com sabeu, condicionat pel seu treball, ha vixcut molts anys fora de Monòver. Exactament a Madrid i Canaries, té per tant el perfil indicat per a ser un futur pregoner de les festes. Em consta que l’alcalde ja ha pres nota. Pepe el Vicari és de la generació del meu germà Salva. Quan jo estudiava a Madrid m’escapava al Jarama a vore les carreres de motos. Pepe, que treballava al centre de telecomunicacions del circuit ens colava als boxes i a les àrees restringides. Ara 25 anys deprés ens trobem de nou amb gran satisfacció.

 

Cari Sabater Román va iniciar en l’any 2000 una sèrie d’articles dedicats als records familiars francament emotius. Les he seguit amb interés i este d’enguany especialment per tractarse de don Pascual Carrasco i doña Paquita Roman, que van ser grans amics dels meus pares i els autèntics mecenes del Rolde Literario. Felicite a Cari per reivindicar la figura discreta d’esta parella que amb la seua generositat i iniciativa van reunir al seu voltant a la intelectualitat monovera. Afegiré que molts dels articles, ilustracions i portades publicats en esta revista als anys 60 van estar, inspirats i disenyats al voltant dels generosos àpats que doña Paquita preparava en l’emblematica Torrecilla.

 

Un article des de Madrid d’un farmaceutic, Juan Jorge Poveda, descenent de monovers  i el treball de Carles Jover Quiles,  guanyador del concurs de redacción del Colegi Cervantes precedeixen al dibuix de José Antonio Carreras que no he pogut ubicar.

També una breu col·laboració de Maria Josefa Anaya, escritora de 91 anys que evoca el Teatre Principal i que segur que disfrutrá amb el llibre de Paco Corbí que es presenta el proxim dia 2.

 

Torna ara de nou el pintor Mario Rodriguez a fer un homenatge a un dels seus mestres: Enrique Vidal i reflexiona al voltant de lo important que és que de xiquet no te fustren les aficions. Quants artistes no han prosperat per culpa dels mestres. Enrique a banda de ser un gran pintor va ser un bon docent i ahí estan els seus alumnes per a constatar-lo.

 

Tomas Torio, mestre del Centre Molinet, explica en un llarg i complexe article els beneficis de la música, llenguatge universal, per a millorar les condicions psíquiques i mentals dels discapacitats.

 

Amb molta emoció Begoña Maqueda recorda a son pare Vicent Maqueda,  mort en febrer d’enguany i que tantes voltes en la seua época de guardia municipal ens va ajudar. Maqueda tenia una gran afició a escriure i al teatre i el recorde quan es parava en la bodega i departiem sobre tal o cual llibre. Sorprén vore que ya en 1970 fa 32 anys va publicar articles sobre teatre. El recordarem.

 

També amb molta emoció i sentiment evoca Alexandra Carrillo al seu mestre Enrique Vidal i abonda més encara en la personalitat del pintor monovero. Crec que Enrique estará orgullós de vore l’afecte i l’estima que li tenen els seus alumnes i amics. Ara me l’imagine fent-li caricatures a Sant Pere i a tots el angelets.

 

Micaela Esteve del grup d’educació base publica per primera volta. Li animem des d’aquí a ella i tots els seus companys a que continuen superant-se.

 

Parece que fue ayer es un treball memorialístic de Luís Quiles Esteve, que ja sabeu que es un gran colaborador de la revista, ja en 1981 va publicar “Cuando mi pueblo duerme” . Luís és un dels fills del també escriptor i colaborador Luís Quiles Picó i té un germà bessò Carlos, que és idèntic a ell i que a més a més és un extraordinari imitador del cantant Julio Iglesias.

 

Juan Romero Gimeno tanca esta secció de semblances i records amb una pinzellada sobre l’any 1936.

 

En l’apartat de creació apareix de nou el jove e impetuós poeta José Mira Torregrossa, esta volta amb un text en prosa que recorda una pelicula de Quentin Tarantino, encara que el autor la situe en l’inofensiu Café Jijón de Madrid. El titul ben premonitori és “Kamikaze”.

 

Antonio Pérez Picó, altre monover absent i per tant candidat a pregoner, va presentar la revista ara fa alguns anys, també des de els anys 70 ha publicat amb certa periodicitat. Amb estil líric i evocador fa parlar a Monòver en primera persona des dels temps més remots de la darrera glaciació fins l’any 1609, data de l’expulsió dels moriscos.

 

No podia faltar altre dels bons amics i incondicionals col·laboradors de la revista i de tantes coses per al poble com Pepe Mallebrera, que quant les inumerables ocupacions de la creu roja li deixen temps, escriu la seua vuitena entrega de La Torre y la Luna, que ja s’ha convertit en un clàssic de la revista. Que la vida te done molts anys més per a que continues amb eixa conversa mig cuento i mig veritat.

 

La directora del Veïnat, i periodista ràdio-televisiva Marián Díaz, ha escrit un monòleg sobre les nostres festes al més pùr estil Buenafuente. Marian amb una prosa irònica i un punt àcida fa un recorregut pels tòpics festers més estridents i sense perdre l’humor introdueix una sutil autocrítica. M’ha sorprés gratament l’enginy que demostra i el to divertit i desenfadat del seu article i a pesar de lo arriscat de la temàtica i de l’exposició evident a una posible pluja de crítiques, li anime a que insistixca en estos monòlegs tan autèntics.

 

Enrique Chinchilla Amat es recolza en les figures d’Azorín i Castelar per a establir un paralelisme entre Elda i Monòver. Aporta opinions interessants sobre l’inevitable dualitat entre les dos ciutats.

 

El cas de Pilar Santos és curios, firma el seus escrits al Veïnat i aquí a la revista amb el subtitul de forastera. Bé… ha naixcut fora, com tans altres però eixa circumstancia no impdix que conega i li agrade Monòver. Ara dedica el seu poétic escrit a Azorín. Per cert Pilar té un llibre de contes infantil amb dibuixos de Xavier Garcia que està inédit i que des de aquí reclame la seua publicació.

 

A l’arribar al “parnasillo local” frase que li he demanat prestada a mon tio Isidro ens troben un poema sentit d’Asunción Alacil dedicat a Monòver, un d’Elvira Maestre digne d’elogi i altre pòstum del recentment desaparegut Ramón Maestre Pérez, monover afincat a Sevilla.

 

Seguix Lorenzo Vidal Vidal,  Vidal Bis o Vidal al quadrat, que amb un acròstic li fa la competència al més veterà dels acrostistes (si és que existeix esta paraula) que com ja sabeu és Josep Llorente Vidal “Llorendal” que des de 1967 publica invariablement.

 

Tanca les glòries del mont parnàs un poema en métrica lliure de Matias Deltell Maqueda dedicat al Manto de la Virgen del Remedio.

 

Finalment la Mayordomia de la virgen del Remedio, ocupa la seua tradicional pàgina amb la novetat, de publicar la transcripció de l’acta que es va alçar de la primera reunió que es va tenir després de la guerra civil i que estava destinada a la reorganització interna de la mayordomia.

 

Com aficionat a la fotografia he d’afegir el canvi tant positiu que han experimentat les fotos de les reines i dames. Són més modernes i naturals. A propòsit m’agradaria proposar per a futurs anys una revisió del concepte encara romàntic de reina i dama. Estes xiques que són escollides per a representar a totes les demés joves del poble, tenen segur, a part d’un fisic d’indubtable bellesa, unes opinions, uns gustos, uns criteris, unes activitats, unes aficions que no ixen publicades. Crec elevariem la seua importància si l’any que vé dignifiquem este apartat amb entrevistes i espais on puguen expresar-se obertament. Hi ha una certa superficiliatat que convé corregir.

 

Per tancar he de parlar de la portada de la revista. Com sabeu des de fa uns anys la portada se saca a concurs. Enguany el concurs s’ha tancat en falç i a hores d’ara els concursants encara no sabem quino ha segut el fallo. La portada que per cert és molt bonica i fa honor a Paco Peiro, s’ha triat al marge de les condicions establertes.

Per tal d’evitar que en el futur tinguem mal entesos i disgustos gratuits, puc suggerir a la regiduria de festes que incremente la quantia del premi o que li encarregue cada any a un artista diferent la portada, amb un any d’antelació, de tal manera que s’obligue a realitzar-la amb la qualitat que es d’esperar.

No vull despedirme sense agrairli a l’ajuntament,  a la comissió de festes i a tots els colaboradors l’esforç que han fet i enviarli una carinyosa reprimenda als que no han publicat enguany. També a les empreses que s’anuncien i que contribuixen a fer possible esta magnifica revista.

Bones festes a tots i moltes gràcies.