Pròleg del professor Limorti al llibre José García Verdú -Monóvar 1919

Pròleg del professor Limorti

al llibre

José García Verdú -Monóvar 1919

El destí de José García permetria dibuixar una al·legoria de les misèries intel·lectuals de la nostra xiqueta/gran història local, no per local ni xiqueta menys instructiva ni miserable que la gran. Uns papers rescatats d’entremig dels enderrocs que sepultaven la seua biblioteca de la casa del carrer Pescateria, unes ratlles escrites en fulls gastats, unes desenes d’articles perduts per les hemeroteques, un carrer que van canviar-li el nom i un grapat de fotografies és tot el que la providència, és a dir, la usura del temps i la mà destructora dels homes -més insensible i eficaç encara que el pas dels dies- ens ha llegat d’aquest lletraferit monover -cap substantiu ni cap adjectiu el definirien millor. García pertany a la generació que segueix la dels Martínez Ruiz, Xotxim Amo o Queremón Alfonso -fills intel·lectuals de José Bernabeu, «el metge de l’aigua»-, és coetani i amic de Peñataro, Montoro, Capilla, Marcolán i Remedios Picó. Una part d’aquests escriptors continua beneficiant-se, com els anteriors, de l’estat de coses encetat a finals del segle XIX: l’enriquiment de moltes famílies de la burgesia monovera gràcies al comerç del vi que els permet el luxe de donar bons estudis als seus fills. García estudia a França i no perd l’ocasió d’exhibir la seua formació francòfona en les contínues referències als romàntics i decadents francesos que escampa per les pàgines del seu manuscrit. Des de Foix remet col·laboracions puntuals per als periòdics de la comarca; des de ben jovenet escriu en El Pueblo d’Amo i com aquest, serà il·lustrat, racionalista, republicà i anticlerical. García és, com altres companys generacionals, un jove nietzcheà, iconoclasta i d’idees avançades, però no revolucionari.

José García estava afiliat a les «Juventudes del Partido Reformista», era per tant un republicà actiu i representava les idees d’una certa burgesia progressista monovera. Aquesta és la classe social que es va trobar entre el proletariat revolucionari i la burgesia conservadora i els latifundistes, les poderoses classes dominants que recorrien ara i adès a la mà dura per reprimir el moviment proletari i que es resistien a introduir les reformes socials que una mínima justícia social els exigia; són aquests els sectors socials que donarien suport a Primo de Rivera primer i a Franco després. García és, per tant, d’aquells que els dos bàndols afusellaven l’any 36. El final del carrer que l’Ajuntament de Monòver va dedicar a la seua memòria, que va ser rebatejat durant els anys 40 amb el nom de Queremón Alfonso -assassinat junt amb la seua família-, demostra clarament el tall radical que la Guerra Civil havia de marcar en la societat monovera. El canvi de làpida es va fer amb tota la pompa paramilitar pròpia del moment i, segons conten les cròniques orals, es va convertir en una mostra pública primerenca del nou estat de coses resultant del final de la guerra: García i Queremón van ser condemnats a excloure’s per sempre, no hi havia lloc per als dos en la memòria oficial del poble.

García, que va morir massa jove, i a qui la posteritat va tractar injustament, es va diluir entre la blanura d’un poble desmemoriat. Han hagut de passar 60 anys perquè aquests papers que ara veuen la llum per primera vegada isqueren de davall de les ruïnes de la seua biblioteca. García va morir als 30 anys, la seua trajectòria intel·lectual i professional augurava uns fruits madurs que al final no van poder florir. Com li ha passat a tants altres -Amancio i el seu Cañís, per exemple- de García ens ha pervingut -articles de premsa a part- el que ell menys va valorar i el que els seus companys menys van entendre. No deixa de resultar curiós, i diu molt dels seus punts de vista intel·lectuals, que s’interesse, contra l’opinió dels integrants del seu cercle, per fer una crònica del present local i de la realitat més immediata, una crònica deformada per motlles llibrescos, però al capdavall, amb pretencions de real. Aquest punt de partida l’allunya del tradicional desinterès dels monovers per la reflexió sobre el seu present. Des d’Azorín, a Amancio, passant pel mateix Pepet Alfonso, la realitat de cada dia no interessa, les cròniques es fan en la premsa amb la immediatesa del present, sense afonar la rella. Moltes vegades es prefereix la pretenciositat retòrica, la joguesca insubstacial o la revolada lírica cursi a la meditació sobre els fets més pròxims -i no diguem dels llunyans: els monovers no tenen història. Per altre costat, la por a ser localistes condueix massa sovint a la pedanteria, al casticisme tronat (Pepet Alfonso) o al provincianisme embafós (les actuals conferències-col·loqui del Casino). Només sé trobar dues excepcions a aquesta tendència: Joaquín Amo que menyspreava la lírica i volia canviar l’estat de coses heretat i Antoni Ródenas que es posa a escriure per aclarir-se i aclarir-nos enmig del maremàgnum del final dels seixanta i ens col·loca en la perspectiva de la generació jove actual: valencians conscients i monovers amb història, amb la cultura catalana com a marc lingüísticocultural de referència bàsic, com a fonament i com a punt de partença.

La lectura d’aquestes pàgines de García -«comentarios personales» els anomena l’autor- ens provoca algunes sorpreses a propòsit de la seua sensibilitat. Les demostracions d’agnosticisme, racionalisme i anticlericalisme es segueixen d’uns retrats de la realitat monovera impregnats d’un romanticisme més que remirat. Llegiu si no la descripció del cementiri una nit de Tots Sants; es burla de les creences de la gent en esperits, fantasmes i preses d’ull, però no s’està d’escriure coses com: «Nuestra protectora mora en las regiones célicas, alrededor del Dios Padre; es una mujer ideal, hermosísima, etérea, fosforecente. Nosotros la hemos visto y hemos hablado con ella algunas noches en ese mismo cementerio, sentados al pie de la cruz de piedra del centro.», en fi… visions d’un ferit de lletra de 24 anys, ebri de lectures barrejades i encara no digerides. No tindria temps de fer-ho.

García i companyia eren joves modernistes, havien format el seu gust literari en la companyia constant dels romàntics francesos (Hugo, De Musset, Lamartine, Gautier) i els decadents i simbolistes (Charles Baudelaire, Paul Verlaine, Gérard de Nerval, Edgar Allan Poe, Rubén Darío). La influència del tema de l’alcohol en la creació literària -seria millor dir la influència de la literatura francesa sobre el tema- el porta a descriure la destil·leria Brujas que freqüentava amb els amics, com una taverna parisenca i Peñataro, Marcolán, Capilla i Montoro com uns Verlaine qualssevol extasiats per l’absenta. Al gust decadentista per l’estètica tavernària i els seus elogis de l’alcohol contraposava l’impuls vitalista nietzcheà -l’altre gran corrent modernista- i el positivisme. Quan recorda una malaltia de la infantesa que el va mantenir inactiu durant un temps, exclama: «Aquello pasó, la lucha sigue dándonos el ritmo de la vida y hablándonos del gran porvenir que tan sólo el esfuerzo podrá lograr, cuando nuestro psiquismo tienda a marcar un norte y camino director». Confiança en ell mateix, voluntat per a dirigir el seu esperit pels camins de la contrucció d’una personalitat ben formada. Personalitat, voluntat, raó, mètode per a analitzar la realitat amb l’objectiu de reformar-la: li va faltar el temps per a acabar la seua empresa.

Van ser segurament aquestes preocupacions per la reforma de la societat i el model del pare allò que el va portar al camp de l’ensenyament i al cos d’inspectors de primera enseñanza. Com Joaquín Amo i els republicans veu en l’educació de les persones la base del progrès material dels pobles: «hace falta mucha cultura, escuela, círculo, conferencias..». Es veu en les idees que escampa pel text la influència de la pedagogia krausista importada per Giner de los Ríos i que tant va influir en els intel·lectuals castellans de finals de segle: defensa l’eliminació de les barreres entre el professor i els alumnes, la desaparició de les tarimes en les aules, l’educació a l’aire lliure. Les escoles Cervantes que va construir pocs anys després de la mort de García un altre republicà, Saturnino Cerdà, justament l’alcalde que va col·locar el seu nom en un carrer, segueixen l’ideal que propugna en el seu escrit: escola pública i laica segons el model francès amb jardins amplis segons l’ideari krausista.

Com a reformista fa algunes observacions sobre la política local que sorprenen tristament per la seua actualitat i ens fan pensar que una espècie de maledicció col·lectiva regeix el destí d’aquest poble. Es revolta contra la ineptitud dels governants municipals: «aquí no hay ninguna iniciativa sólida, como no sean tiquismiquis políticos y bajezas de caciques» afirma quan mira els murs gastats de l’edifici de l’ajuntament. «¿Qué se hace de esta administración? ¿No hay responsabilidad jurídica para tantos inútiles que obstruyen la evolución de sus pueblos dignos de gran empuje como Monòvar?», afig més avant. Quan parla de la necessitat de construir unes escoles públiques i de com no s’ha fet, a pesar de la demanda d’alguns sectors de la societat, dirà: «ha sido una utopia para nuestro concejo, cubierto siempre de figureros y trafalmejos, y cada vez empeñándose más com la hacienda».

I una curiositat final. Com els Martínez Ruiz i tants d’altres monovers no del tot vegetants, García maté amb el seu poble natal una estranya relació d’amor-odi. Un lligam misteriós uneix successives generacions de monovers en aquest sentiment d’atracció-repulsió respecte del terrós nadiu: «Monóvar será pequeña, ruin, lúgubre (…) No tendrá distracciones, ni belleza natural ni artística, ni alegría, ni vivacidad, pero tiene (…) un vaho sentimental que nos atenaza.» Un dia discuteix amb un estudiant que torna de Madrid i que es sent pres per l’esplín, el desfici del senyoret: «El amigo está harto del pueblo; intenciones tuvo hace contados días, de tomar el tren y desaparecer. Para él estos pueblos obligan a una vida monótona y cansina; las mismas cosas repetidas y contra repetidas dentro de la vulgaridad.» Ell li aconsella que es quede pel bé de la seua salut malmesa per tanta vida disipada de la capital i li adverteix que encara que se’n vagen, tornaran ja vells al retir postrem del poble estimat a retrobar-se amb els amics ja provectes per esperar tots junts -resignats i geperuts- l’hora última. Poc sospitava García que un estiu, més proper que llunyà, tornaria per a no anar-se’n mai, que li dedicarien i li desdedicarien un carrer, que construirien unes escoles com les que ell volia, que els seus estimats llibres i papers acabarien davall els enderrocs de sa casa o «s’esbarriarien pertot», que algú rescataria un bocí de la seua memòria per a ningú. No sabem quin atavisme remot s’hereta entre els especímens més conscients nascuts en aquest terrupero miserable, en aquest llosco d’algeps edificat, que provoca aquest pertinaç, ineluctable i fatal impuls d’amor i refús que mor en l’oblit.

Paül Limorti i Payà. Monòver, maig de 1997

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.