Xavier García per Rafael Poveda.

Xavier Garcia Garcia

(Monòver 1974) Capricorn. Els seus pares es traslladen a viure a Banyeres quan tenia 4 anys i els primers records que te relacionats amb la pintura són les repetides versions de la torre de Monòver que pintava en la classe de D. Miquel Llopis, el mestre de dibuix i pintura que donava classe particular a la casa de la Plaça del Plàtans. Allí estava amb altres potencials pintors dels que ara, uns anys després, sols recorda a Justo que sembla si ha fet carrera. El primers treballs eren amb carbons, i al llarg de tres anys acudia totes les vesprades dues hores amb la qual cosa es demostra que tenia autèntica vocació. Xavi recorda que algunes vegades no podia anar per la vesprada a classe, hi recuperava anant pel matí després de les 12 fins l’hora de dinar.

Dels tres anys el que estava a Banyeres recorda tres quadres menuts i el primer de tot –un oli- com el primer amor.

Als deu anys torna a Monòver i continua estudiant. Desitjós de prosseguir les classes de pintura, acudeix al taller del pintor Enrique Vidal Pina, del qual no sols aprèn algunes tècniques, sinó també determinades actituds vitals. Tot això passava al voltant de 1985. Allí comparteix els aprenentatges amb Mª Dolores Aguilar, Fabian Mira, Mario Rodríguez, Raül Blanes, Antonio Ballester, David Corbí i Juan Tendero, aquest últim encara continua pintant al seu costat, ara com alumne en l’actual taller de Joventut. Al llarg de cinc anys practica sobretot l’oli i un poc d’acrílic. En aquell moment estava millorant la seua pròpia tècnica i també alguns xiquets vicis que més tard corregiria en la seua carrera. Exposa tots els anys en les exposicions anuals «Jóvenes Pintores Monoveros» de Setembre en la sala de l’Asociación d’Estudios Monoveros. D’aquell període recorda amb goig un bodegó. Malgrat les indicacions de Ramon Molina per tal de que entrara a formar part del grup Palera Jove, no ho va ser possible i afectat per una certa desmotivació, barreja de rebel·lia i inconformisme, que ell atribueix a l’adolescència, va passar tres anys sense tocar un pinzell. En 1994 torna de nou amb una exposició conjunta amb Ramon Molina en la Fira de Santa Caterina i més tard en solitari a la Casa de Cultura. La més important i que determina el seu punt d’inflexió és la celebrada al Casino de Monòver en setembre de 1996. Després de diversos intents i estimulat per la seua parella ingressa definitivament en la Facultat de Belles Arts de València. A partir d’ahí es concentra en la seua carrera. Nomena a companys importants, Patrícia Gómez, Verònica Aldeondo, Santiago Sánchez i Paloma Rueda que el van ajudar prou en la carrera. Del que més ha deprés de la carrera és la interrelació entre els seus companys i la continua absorció d’estils i idees. Dels mestres li agrada parlar sobretot de Javier Chapa, del qual diu que ensenyava molt per que no estableixia barreres entre mestres i alumnes i temps després encara segueix la seua trajectòria. D’aquest mestre ha heretat una metodologia pedagògica consistent en preocupar-se al màxim del treballs dels alumnes. Horacio Silva li influeix estilísticament i recorda que el primer dia de classe va visitar una exposició d’ell que el va impressionar molt gratament. També va ser alumne de José Antoni Garcia, del que recorda el seu tarannà humanista i la immensa formació pictòrica. De Rafa Calduch, comenta que és un gran pintor, detallista, del que va aprendre tècniques novísimes i innovadores de les quals sols Xavi ha practicat a Monòver i que no ha dubtat en transmetre als seus alumnes.

Xavi Garcia dona classes al taller de dibuix i pintura que organitza la Regidoria de Joventut de Monòver. Té més de quaranta de alumnes i gaudeix molt explicant tècniques als seus alumnes. Té una especial connexió amb els joves de 14 i 15 anys amb els que els inculca noves alternatives de creativitat i també els aconsella sobre música, art etc, i en els seus problemes generacionals.

Xavier Garcia sap que de moment no pot viure sols de ser artista. És conscient amb de la realitat social i té els peus en terra- Compagina l’ensenyament amb l’art.

El pintor manifesta que encara no te un estil definit. Després del aprenentatge teòric-pràctic dels primers anys de carrera, ara està en una etapa de projecció d’eixes tècniques a uns determinats objectius. Experimenta contínuament amb noves tècniques però sempre amb la premissa de que tinga un resultat òptim. Al llarg dels dos últims anys ha realitzat una pintura en la qual intenta fer que l’espectador també treballe, es a dir provocar-li la curiositat per tal de, no sols embelesar-li de bellesa estètica, sinó provocar un interès pels materials, formes, tècniques, textura. Segons confessa el propi pintor, diríem que els quadres els acaba l’espectador, ja que la interpretació varia segons l’individu que el mira, i per tant la interacció final es diferent en cada cas. A mi particularment m’ha produït eixa sensació, fins i tot he necessitat tocar el quadre.

Xavier Garcia te una pintura que podríem qualificar de «social» ell mateix reconeix que beu de tot allò que li rodeja, sobretot de les persones. Això vol dir que els seu quadres arriben a molta gent sense que això vullga dir que siga comercial. Treballa els quadres com si foren persones. Estableix una íntima i prèvia conversa abans d’atacar-los.

El pintor té que interessar- va dir. Ha de fer-se atractiu als espectadors. Quan aquest escrit ixca al carrer faltarà poc per a que pinte el quadre més important de sa vida. En unes setmanes es casarà amb Maria, l’autèntic motor de la seua existència. Nosaltres, amb una enveja sana, li desitgem que el viatge a Itaca siga llarg i ple de ventures.

Rafael Poveda

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.