Salis et Mare. Rafael Poveda
Havia quedat a dinar amb el fotògraf un dia molt calorós d’aquest estiu. Cap a les tres de la vesprada va arribar al restaurant amb un considerable sufocantment. Venia carregat amb vàries càmeres fotogràfiques i un munt de materials. Després d’una primera hidratació consistent en una cervesa ben gelada, em va contar l’odissea que havia patit aquell matí.
Rafa -em va dir- He estat en un lloc formidable i estrany. És probablement la part de la terra on mes radiació solar hi ha. El sol rebota en els cristalls microscòpics de les parets i la llum és cegadora fins a tal punt que el cel es fa quasi negre.
D’esprès d’aquesta espontània confessió que d’altra banda no em sorprenia a jutjar per la colossal ullada de sol que exhibia en les seues galtes, em vaig preguntar d’on vendria el meu amic. Finalment em va contar que acabava de arribar de les Salines de Santa Pola, havia esta tot el matí fent fotos en l’explotació salina. S’havia col·locat entre dos muntanyes de sal a les dotze del migjorn un dia de juliol. També havia fet tombs per la platja i els carrers propers a la mar.
Uns dies després em va ensenyar les fotos meravelloses que ara podem admirar. Aquesta col·lecció representa una visió, al meu parer, inèdita de Santa Pola. Un paisatge que per quotidià ens pot semblar més que vist, reiteratiu o monòton fins que mirem les imatges que Xavier Mollà ens presenta en aquest portfoli. Les salines quadriculades com espills d’argent, les carenes de sal que semblen monstres del juràsic, eixa màquina retroexcavadora un punt amenaçadora que sembla lluitar inútilment amb eixes piràmides tan blanques, i en front la mar, l’altre basament de Santa Pola.
Les palmeres altives resistint la força del vent càlid de la mediterrània. Predominants, amb eixa actitud desafiant, com dient «aquí mane jo». M’agrada especialment la fotografia on es veu en primer pla el tronc erosionat i ferit però triomfant d’una palmera vora la mar que ha tingut la gosadia de créixer en la sorra. Per contrapunt uns pinatells solitaris, torturats pel vent de llevant, deformats per la natura sobreviuen com poden aclaparats per les seues veïnes les palmeres. Algunes imatges són molt suggerents, els embarcadors buits amb un horitzó infinit. Qui s’haurà fet a la mar per ell? Haurà tornat?
Definitivament la presència humana en les imatges es molt minsa però precisa. Sota el cel protector, aquestes visions immenses, ens donen un referent i ens avisen de que no som res, de la nostra insignificança davant l’espai interminable. Qui ho diria si pensem en un dia de vacances estiuenques on la gent inunda l’espai físic de la platja.
Algun observador es preguntarà que significat tenen eixes fotos desenfocades. Donat per fet la indiscutible voluntarietat del fotògraf en construir-les així, el que a mi em provoquen és una sensació de concentració del missatge. L’autor pretén que els detalls nítids no entretinguen la idea. Li llevarem tots els elements superflus, fins i tot la nitidesa –em va dir- Produirem un acostament extra de l’espectador a la foto i alguna cosa més–afegiré jo-. Ara comence a comprendre una mica l’experiment i m’agrada. De tota manera es una pregunta que hauran de fer-li directament a l’autor i si és que tenen l’ocasió.
Si tornem al projecte inicial de Xavier Mollà captem de seguida el propòsit deliberat de recolzar-se en les dos branques econòmiques per excel·lència de Santa Pola: la sal i el mar. Resulta sorprenent que una cosa tan primària com el clorur sòdic siga tan important en aquest poble i en la resta del món i des de sempre haja estat codiciat fins a ser moneda de canvi en l’antic Imperi Romà.
Les fotos de les salines son d’una puresa extrema, tenen molt a vore en l’expressió «Vosaltres sou la sal de la Terra» el significat de la qual és ben clar: Allò que preserva de la corrupció, de l’error. Mirant-les detingudament també he trobat alguns aspectes innovadors en l’obra de Xavi que no havia vist abans. Em refereix a les imatges d’ull de peix, on l’horitzó és una corba i malgrat identificar els elements visibles, no deixa de recordar certs paisatges llunars o més recentment marcians. Tal vegada el fotògraf -no se si dir-li arter- intenta magnificar la sensació de puresa i netedat. Resulta difícil endevinar quina és la finalitat que persegueix, però com diem abans, es probable que siga buidar la imatge de tot allò que li sobre.
Encara que el fil conductor és evident, i de la mateixa manera que la sal i la mar estan íntimament lligades, convindrà l’espectador amb mi que les fotos de la platja tenen una càrrega molt més suggeridora que les altres. No és d’estranyar si tenim en compte que en les fotos de les palmeres, dels pinets, del embarcador, del carrer, de la fita i d’eixa pobra torre que es desfà com un terròs de sucre, la mar està omnipresent i defineix l’espai final. La mar sempre al fons, ens invita en cada foto i en tot moment a deixar-nos dur per la imaginació i a inventar mil d’històries que s’inicien i acaben en eixe lloc. Aquí el fotògraf juga a provocar-nos una certa inquietud i sembla que ens espente a preguntar-nos: què fem aquí encara? si allà fora està la mar que ens durà per mil camins arreu del món!