Una carta de Tonico Navarro Rafael Poveda i Bernabé

Una carta de Tonico Navarro

Rafael Poveda i Bernabé

 A la família Navarro que ha conservat
amb dignitat la memòria de Tonico.

Ara fa trenta anys de la mort de Tonico Navarro. Va nàixer a Monòver el 25 de febrer de 1912, fill dels monovers Vicent Navarro i Virtudes Marhuenda, va ser batejat pels seus familiars Enrique Garcia i Casta Navarro. Aquesta última amb el nom propi que li donà a ell i els seus el sobrenom Casta. Era d’ofici sabater i com la majoria de la seua generació va ser un autodidacte. Mirant els llibres que conserven els seus hereus vaig trobar un bon assortit d’autors de la generació del 98, novel·listes russos, francesos i també anarquistes. En el context dels anys trenta, es va afiliar a la Falange després de la mort de Calvo Sotelo. Era amic dels germans Caneu, sobretot de Tito Martínez Limorti amb el qual tocava en la banda de música. Més tard es va casar amb Concha Valera propietària d’un forn en el carrer Sant Joan. El 8 d’abril de 1939 esdevingué el primer alcalde de la postguerra, i va cessar el juny de 1941, i l’octubre del mateix any, tornà a la Sala com a primer tinent d’alcalde amb Carlos Tortosa.

Mon pare, tercer clarinet en «La Artística», tenia a Tonico en bona estima i em contava que quan el feren alcalde es va crear la disjuntiva de si aquest havia de presidir la processó o tocar en la banda. Finalment, ell mateix, va decidir que havia d’eixir de músic, i a algunes persones que li recriminaren eixa decisió els va contestar amb certa ironia:

«Portar la vara d’alcalde ho pot fer qualsevol, però tocar la flauta no»,

mostrant així quin càrrec li mereixia més importància i el gran amor que sentia per la música i, particularment, per «La Artística». La seua ideologia no li va impedir de relacionar-se i de formar-se musicalment amb un republicà lliurepensador més bé d’esquerres, com era el mestre xativí Daniel de Nueda i Llisiona, el qual tots el joves músics quasi idolatraven. Tant és així que va deixar un gran record a Monòver pel seu tarannà obert i la gran influència que va tenir sobre diverses generacions de músics. Tonico va morir en 1967 ara fa trenta anys.

Fa uns dies ma mare em va donar alguns papers més del seu arxiu. Entre els documents vaig trobar una carta, datada a València el 1954, escrita a màquina per Tonico Navarro. La carta, de la mateixa manera que una altra que tinc de J. Capilla Beltrán, absent també de Monòver, està adreçada a mon pare per a ser llegida en el «sopar del duro», que era com anomenaven les vetllades literàries del Rolde.

L’interès d’aquesta carta, a banda dels comentaris històrics sobre fets o persones diverses és, sens dubte, el fet d’estar escrita en valencià. Segons em contava mon pare, i per notícies arreplegades més tard de roldistes encara vius, l’idioma d’ús col·loquial dels assistents era el valencià, però la llengua escrita i d’ús literari era el castellà.

Les col·laboracions amb el Rolde eren majoritàriament literàries i pictòriques. També la música ocupava una bona part de la temàtica d’aquelles tertúlies. Tal com m’explicava Pepe Artiaga, al Rolde no es parlava ni de política ni de religió. Aquesta autocensura inicial sembla que no va incomodar els membres diversos d’aquell cercle il·lustrat, i setmana rere setmana s’hi ajuntaven per a aportar un toc de color en la grisa immensitat dels temps que corrien. Tonico, amb les seues vivències, hi aportà els seus grans coneixements musicals.

Amb l’objecte de contribuir a una millor comprensió de l’ambient cultural del Monòver dels anys cinquanta, transcric l’esmentada carta de 1954, escrita per Tonico Navarro i adreçada a Salvador Poveda Luz. Confiem que aquest tipus de documentació vaja publicant-se, perquè estic segur que això ens permetrà tenir un millor coneixement del nostre passat.

En el moment de transcriure el document, he respectat en tot moment l’ortografia de l’autor, i només hi he regularitzat l’ús de l’accent, de les majúscules i minúscules, i he desfet les aglutinacions mitjançant bé l’ús de l’apòstrof, bé l’ús del guionet.

«A Salvador Poveda per a ser llegida en el Rolde

 València a 10 de desembre de 1954

Amics del Rolde Literari:

Bona nit: Com de costum seguim el mestre i jo pasechant totes les nits, después de sopar, per els carrés de València. Anit estiguérem en els Viveros, en casa del chardiner machor per a pasar una obra que teníem presa en cinta magnetofònica; mos acompañà el mestre ruso, pa que mos donara la sehua opinió del obra. La nit font molt entrentegua i se chitàrem a les tres del matí.

Però lo que me pasà anit fon ya definitiu. Daniel me portà una obra de un escritor castellonense, publicà en el trenta-nau per els peixcaós de Castelló de la Plana. Rigueu-se vosatros de Azorín y de tots els estilistes del castellà, no llechireu atra cosa com esta quan vo la envie. Yo acabí malalt, me fea mal el feche y el riñó, y casi em pug adormí en tota la nit. El títul de la obra és «Elenco y Obra del Unísono».

Atra cosa: vos envie dos semblanses per a que es desifreu. Yo crec que estan clares. Diu la primera:

Te un tic nerviós al mirar

però pot sentir-se ufano,

que quant s’asenta al piano

es pot dir que el fa parlar

i val molt pa acompañar…

Que li pregunten a Iniesta¡

Una activitat és esta

de la que ell no està content…

Millor que el vera la chent

com a director de orquesta.

Atra

De bona presentasió,

alt i prim, de tipo fi,

sap tocar el violí

en cualitat i emosió

Seria hui un «Jaques Thibaud»

si la agradara estudiar,

però preferix chuar,

entre els chocs que estan en ús

li fastidia sols el «mus»

però se’l té que tragar.

Tindreu que reconeixe que esta faseta que yo estic arreplegant dels músics valencians és nova per a vosatros, deveu apuntar-me eixe tanto, pues el tinc ben mereixcut, per a que vegau que me ocupe von posaré un atre en el que, lo mateix el autor que el retratat, moriren ya. El autor és el mestre Asensi, el retratat el mestre Sosa, autor del pasodoble «Lo cant del valencià», que en honor de la veritat devia de ser «Lo cant de l’alacantí», pues el tema és de mosatros.

Diu aixina:

 

Molt xicotet,

molt cuc,

en cuan puga t’a fotut.

També vos achunte un programa dels conserts que esta semana que ve se donaran en Villa-nova de Castelló. Pa el dia catorse estic invitat yo i el director ruso, però yo no puc anar perquè el treball no u permitix. Pau per hui, amics, que tingau bona sopa esta nit y que tingau també bon tema per a discutir, perquè lo que toca a ganetes de menchar crec que el Señó velarà per tochs i les conservarem.

Bona nit a tochs.

Tonico Navarro

[Pd ] Ches, se me olvidava di-vos que en el periòdic Levante vach llechir que el Coro de Danses de Munove se avia clasificad en primer lloc. Me portà el periòdic Eduardo, y en este motiu se estigué parlant tota la nit del folclore monovero, que lo mateix Gomis que Daniel tenen molt estudiat. Daniel mos cantà la «jota monovera» que segons ell és la cansó que els hòmens canten quan estan en la hera batén. Li va sacà un gran partid a la dichosa melodia, que als demés els va agradà molt.

Dos semblanses més que en este moment m’anrecorde. La primera és de Pepe Alonso, profesor del Conservatori de piano i fabricant de les màquines de escriure «Regia», home campechano i de un humor que dóna envecha; la segon és de Benlloch, el mestre espesialisat en solfeo.

 Sr. Pepe Alonso

Te més dinés que un torero

que els guañà fen aigua en vi

en els tems de guerra, y hui

se dedica a maquinero;

en octubre és pardalero

però mai a casat rés…

per no gastar-se dinés

no ha vollgut comprar chiquets

i s’apaña en dos gosets

que els cuida a cos de marqués.

 

Sr. Benlloch

Diu que és mestre de solfeo

però no li fasen cas,

no sap ni dur un compàs,

i està més sort que «Morfeo»

i no més llichs el T.B.O.

Cuan se organisa un sopar

a escote no pot entrar

per que se trau masa part

y mentres el queda fart

fa als comensals dechunar

Quan em vaig adreçar a la família Navarro, concretament a Reme, perquè em donara una bona foto de Tonico, em va ensenyar d’entremig dels llibres heretats de son pare un llibret menut manuscrit Titulat «Libro de Oro. El Tornillo«. El contingut són onze poemes de deu versos escrits en valencià i dedicats a diferents músics i que copie a continuació.

 Sr. Martínez

És el Dandy de la Peña,

y entre cares y barates

te un arsenal de corbates,

però que no les enseña;

és un mortal, que s’empeña

en viurer més de sent añs,

y degut als desengañs,

fa poca lliga en les dones

perquè no en troba de bones

¡Y és que els gusts son tan estrañs!

Sr. C. Goerlich

Als que poden menchar

pasa el temps fent-los dentetes,

però com guaña pesetes

tot se li pot perdonar;

en l’afisió de casar

no en tomba tres dalt d’un burro,

pués s’encontra en un apuro

en la escopeta a la cara

perquè may se li dispara…

y és que no lleva el seguro.

Sr. Forteza

Un ingeniero templat

amable y condesendent,

però te un inconvenient

que està molt enamorat.

La dona el te trastornat,

hia que vorer al pobret

quant le ensén el sigarret;

y és que el amor tot eu pot

igual t’afona en un clot

com te pucha a un Micalet.

Sr. J. Goerlich

Del President, ni parlar

per que és la alta jerarquia

del Tornillo, y sentiria

que es poguera molestar,

pues me te que solventar

la compra de una parsela,

y si no vaig en cautela

pot enfadar-se en rahó

y es pedria la ocasió

de fer una francachela.

Sr. Balaguer

Des de el regal de Malena

que no se li ha vist el pèl,

y és que ya no te la mel

de la Polaca colmena,

cuant pensa en ella la pena

que te, no el deixa alenar

y no la pot olvidar;

però el mal d’esta cuestió

és el que en esta ocasió

s’olvida hasta de pagar.

Sr. Barrera

Te el valor reconegut,

pués a pesar de la edat

ha fet el enamorat

lo millor que ha pogut

y al fi no hi ha res perdut

al acabar en be l’obra

perque la chent sap de sobra

que despues de ben pensat,

ell no s’havera casat

si no se li mor la sogra.

Sr. Daniel De Nueda

Director de bona fusta,

tan franch y tan expansiu

que tot lo que sap eu diu

y la fama que te és chusta,

ni el pentagrama li asusta

 

«porque no hay otro como él»

y aunque li dihuen Daniel

per la careta que fa,

en la batuta en la ma,

li pareix a Stan Laurel.

 

Gomis

Mentres no toca el fagot

sempre te el puro en la boca,

és home que no es sofoca

y pren cafè perquè pot,

te fama de tranquilot

com a cuentista és de talla,

la metàfora avasalla,

y diu les coses tan clares

que asusta moltes vegaes

perquè s’en ix de la ralla.

Sr. Pérez

És alegre y expansiu

les coses sinse fecasia

a vegaes li fan gràsia

perquè de no res se riu;

hia qui al vorel riures diu

per les contorsions que fa,

que un dia se quedarà

com el còmic de Benisa

que fent tant «La Carcallà»

que per fi es morí de risa.

Sr. Granero

Ell és viudo y com a tal

digué de tots els afectes,

aunque en tocant a defectes

dihuen que no està tan mal,

segons la veu cheneral

no envecha al resient casat,

pues s’encontra tan templat

que si el posarem proba

com qui la busca la troba

ne trobaria un grapat.

 

Cuadro de regalo

Falten a esta colecsió

la parella de Sor y Oca;

pues si el segon és un soca

el primer no te perdó.

Autor de la importació

del tornillo americà,

¿Quin informe donarà

quant escriga a l’Argentina?

¡Un tio que ha fet fuchina

deixant-mos en la estacà!

Prau

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.