D’Azorín i el país meu d’Antoni Ródenas

Hi ha llibres que no es deixen ressenyar sense que l’acció de posar-se a ressenyar-los no demane una ressenya autobiogràfica simultània. El llibre d’Antoni Ródenas -veí de Monòver, de Barcelona i habitant del barri de la Sénia i de la Canyada de la Farina- va ser una lectura de formació per a dues tongades de monovers. En el cas de qui signa aquestes ratlles, la lectura de D’Azorín i el país meu es produí en el moment de la seua alfabetització en català -la seua llengua familiar- als 20 anys. L’alfabetització tardana no és només l’aprenentatge més o menys reeixit del codi d’una llengua, en el cas de molts catalanoparlants suposa també el trencament d’una visió dual i desplaçada de la pròpia llengua materna. Hi ha una llengua digna d’aquest nom, la llengua de cultura apresa a l’escola i a l’institut, i també ja al barri entre els fills d’immigrants, o en els jocs amb els coetanis criats en castellà per pares valencianoparlants, o davant el televisor; hi ha també un dialecte sense nom per a parlar amb la família i alguns amics… Em recorde amb 5 anys barbotejant les primeres frases en castellà jugant en la replaceta del Mancebo; em recorde amb 10 anys llegint amb el meu iaio Gasparo un article de Julià Corbí –»La llengua dels monovers»- publicat en el programa de festes: «Este -em deia l’avi- és el valencià correcte, este –un capítol del Cañís-, el valencià monovero». Més tard, aquell valencià correcte era el de les narracions de l’Equip Harmonia, dels catàlegs de les exposicions de pintura dels primers vuitanta, i el d‘El Veïnat de Joan Serrano, el de 1979, l’autèntic El Veïnat; aquella publicació al servei dels ciutadans -del «veïnat», i no de la classe política-, que parlava de la memòria històrica, de l’actualitat local, de la cultura popular, però també del pas de les estacions o de la irrupció d’un eixam en els carrers del poble, i que era al mateix temps un mitjà per a fer-se sentir per primera volta en tants anys.

Aquella llengua, però, no s’ensenyava als instituts i, quan molt més tard, en aquell curs fora de l’horari universitari, vam estudiar aquell valencià correcte que va resultar ser el mateix del Cañís, aquella cadena de sons -veu pura- se’ns convertia en signes gràfics, en paraules diferenciades, en pronoms, en articles, en adverbis; i quan aquelles paraules que havíem sentit tantes vegades, familiars, humils, es trobaven en un vers de Foix o Espriu, en una rondalla de Valor, o en un assaig de Fuster, la consciència s’il·luminava i s’eixamplava i la llengua minúscula, el dialecte sense nom, es convertia en una veu poderosa. Una vegada arribats a aquest punt acudia la necessitat d’explicar-se el fet: qui o què i en nom de què ens havia privat de la plena possessió de la nostra llengua, de les manifestacions cultes escrites en la nostra llengua? Llavors, uns altres que s’havien fet les mateixes preguntes abans, ens van ajudar: el Fuster de Nosaltres els valencians, el Sanchis Guarner de La llengua dels valencians, l’Alacant a part de Josevicente Mateo, el D’Azorín i el país meu d’Antoni Ródenas, del qual ja havíem llegit, retallat i guardat l’article «Tirant lo Blanc i el meu poble», publicat al costat de l’article de Julià i del capítol del Cañís.

Així va ser com abans de conèixer Ródenas en persona, l’havíem conegut en la lletra, és a dir, en l’esperit. En persona el vam conèixer a la Canyada de la Farina una vesprada de les darreries de l’agost monover amb olor de marge de segadissa ressequida i agitació de bagerugos i orenetes… però aquesta és una altra història. D’Azorín i el país meu el vam llegir en un exemplar de la pionera col·lecció taronja de l’editorial L’Estel que s’havia publicat el 1973 i que era propietat de la Biblioteca Municipal de Monòver -no cal dir que es tractava d’un llibre introbable a les llibreries. Llegir-lo ens va ajudar a arribar abans a unes respostes, o potser a fixar millor els interrogants. Déiem més amunt que va ser una lectura de formació i això, a pesar de l’autor, cal que ens afanyem a dir, perquè Ródenas, com Fuster, no aspira a la catequesi ni al proselitisme, tant l’un com l’altre miren la realitat amb els ulls nets i intenten explicar-la amb la major precisió possible, amb un estil clar, amé, intimista si cal, però privat d’inflors i, en el cas de Ródenas, desinfectat amb bones arruixades de fina ironia monovera. Tot això acompanyat d’un gran domini de la frase, d’una extraodinària claredat expositiva, d’una aparença de facilitat expressiva que amaga el gran esforç esmerçat a aclarir la calima retoricista. Acostumats com estem a un català escrit de tesi doctoral, estandaritzat, -«corretjós» en diria Ródenas- sec i dur de rosegar, com el de qui ara us escriu, el seu, que és l’empelt reeixit de la saviesa lingüística popular amb una altra de literària apresa dels grans estilistes del català modern -Pla, Gaziel, Fuster-, és una contínua lliçó de bona retòrica.

La mirada escrutadora d’Antoni Ródenas es projecta sobre la realitat des d’un punt de vista dual, però complementari: «Us parlaré d’Azorín des de Monòver. En canvi de Fuster, de Sanchis Guarner, de Pla i d’altres escriptors, us parlaré des de Barcelona.» Aquesta és la segona lliçó de D’Azorín i el país meu. Si la primera és l’estil, la segona és el punt de vista. La primera cosa és observar el món amb una mirada «centrada», és a dir, des de la pròpia consciència no interferida, això és, des de la catalanitat. «El meu desig íntim és que aquest llibre es quede a mig camí entre Superrealismo i Cañís y cañisaes.» Ródenas -com li agrada de fer sempre- es trau importància. D’Azorín i el país meu es podria situar entre un Superrealismo i un hipotètic Nosaltres els valencians (meridionals), o entre El quadern gris, El pagés i el seu món oCadaqués de Josep Pla i Notícia de Catalunya de Vicens Vives o Els mallorquins de Josep Melià. La primera cosa és mirar la realitat monovera partint de la catalanitat constitutiva per analitzar, tot seguit, en la línia que s’havia encetat a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears en obres com les de Vicens Vives, Pla, Fuster, Sanchis Guarner, Mateo o Melià, l’evolució històrica, social, econòmica, lingüística, cultural de Monòver dins el context del Països Catalans. Tot açò amb la intenció d’interpretar el present i d’interrogar-se sobre el futur. Col·locar-se en aquesta posició era l’única manera d’entendre la realitat monovera des del punt de vista històric. Perquè Monòver només es pot abordar des del castellanisme falsejant la història, o bé ignorant-la, o desentenent-se d’ella i acudint simultàniment a l’estatisme esteticista (Azorín), o combinant tot això amb el casticisme localista (Amanci Martínez Ruiz, Pepe Alfonso, Martínez Limorti) o bé optant per atendre el present, deixant de costat el passat, denunciant les injustícies i proposant reformes per aconseguir un futur millor (Joaquim Amo, Josep García i els redactors de la premsa obrera), i és que el republicanisme federal, com l’internacionalisme obrer, parteixen d’un present sense fonaments i conflueixen en un mateix punt d’arribada: la castellanització.

Amb aquesta mirada «centrada» s’ocupa de la repoblació medieval de les Valls del Vinalopó i de Monòver, de l’expulsió dels moriscos i de la segona repoblació cristiana del segle XVII, del repartiment lingüístic de la comarca, del Cañís y cañisaes, de les peculiaritats de la variant meridional de la llengua catalana parlada a Monòver, de la relació entre la llengua literària i la llengua parlada, de la influència lingüística dels mitjans de comunicació de masses, de la lectura i la televisió. Dedica uns capítols a l’evolució socioeconòmica de Monòver i de la comarca que Azorín oblidà en la seua obra. Parla de la relació d’Azorín amb el seu poble, de l’estatisme azorinià i de la seua mentalitat preburgesa, del seu bilingüisme latent, del seu coneixement de la literatura catalana i dels lligams que va mantenir al llarg de la seua vida amb representants del món literari i cultural català. I tot això conjuminant perfectament el component autobiogràfic, la seua història de vida, la dels seus besavis, avis i pares, que és la història de tants altres oblidats que pateixen la història i a qui la història no recorda; o bé incorporant al text una anècdota que il·lustra una reflexió de llarga volada: un capítol pot començar explicant el procés d’expansió militar de Jaume I i acabar glossant una conversa entre uns fabricants de joguines d’Ibi i uns representants barcelonins.

Per un altre costat, l’interés de Ródenas per les manifestacions de la cultura popular com el teatre, les cançons, els oficis, la història oral, ens va ensenyar a molts llegidors monovers a estimar el llegat lingüístic, cultural, paisatgístic dels nostres majors com alguna cosa digna de valorar-se, estudiar-se i preservar-se. Perquè també Josep Alfonso, Luveral o José García paren de vegades l’atenció a les llegendes, les cançons o les tradicions populars, però els venç el «descentrament», l’efecte de considerar com a superior i digna la cultura llibresca castellana o francesa, el veritable centre sobre el qual gravita la mentalitat diglòssica d’aquests autors.

En els capítols que dedica a la situació de la llengua catalana a la comarca es descriu el present de la llengua, el present de 1973, ja que Ródenas, segurament perquè no viu de continu al poble, es fixa sobretot en la interferència del castellà en el sistema lingüístic dels monovers, bàsicament en el lèxic: en la pèrdua dels modismes, en la introducció de castellanismes i en l’empobriment del lèxic. Només detecta el procés d’interrupció de la transmissió de la llengua de pares a fills, que pren un impuls extraordinari a tota la comarca a partir dels anys seixanta, a Petrer, una ciutat que preveu assimilada a Elda. L’autor és un observador privilegiat, mira des de Barcelona i és capaç, per tant, de superar la visió regional –no fa diferències entre el procés de castellanització de Barcelona i Monòver. És immune, per tant, a les vel·leïtats secessionistes valencianes, com a l’excés localista dels alimentadors del «monovero» -el nostre secessionisme particular-, però també està vacunat contra el regionalisme barretinaire dels catalans de Catalunya; com a prova n’hi hauria prou a repassar els autors que cita, Fabra, Sanchis Guarner o Moll entre els lingüistes, Pedrolo, Valor, Espriu, Pla, Gaziel o Villalonga, entre els escriptors. Però és la concepció mateixa del llibre l’exemple més contundent d’antiregionalisme: el «país seu» s’estén des del Carxe fins a Salses i l’Alguer.

Reeditar és recuperar la memòria col·lectiva. Es torna a editar allò que considerem que encara necessitem llegir. Després de 1973 el llibre de Ródenas va acabar descatalogat i, a pesar de les gestions d’alguns lectors que pensaven que D’Azorín i el país meu havia de tornar a circular entre les noves generacions de lectors perquè gran part del que s’hi deia continuava sent interessant, no ha sigut fins a novembre de l’any passat que hem tingut a les mans una nova edició del llibre. L’oportunitat de la reedició a càrrec de l’Institut de Cultura Juan Gil-Albert ha permès que l’autor haja pogut esmenar alguns errrors i afegir al final d’alguns capítols noves informacions basades en lectures i estudis posteriors a la data de la primera edició. Aquells que vam veure en Ródenas un precursor ens hem alegrat de la nova vida del llibre, l’hem tornat a llegir i el ressenyem ressenyant-nos perquè aquelles terceres i quartes tongades de monovers que, gràcies als precursors, no han arribat a ser analfabets en la seua llengua, el lligen també. Ja faran ells la seua ressenya.

Paül Limorti, setembre 1998

ENTREVISTA A ENRIQUE MARHUENDA SANCHIZ (ESTESIA)

El Fondó de Monòver (8/2/97)

 

Paül Limorti Payà

Ester Limorti Payà

Esto es un hombre: las fogatas que alzamos

triangulando la noche, haciéndola de nuevo, aunque no dure.

(J. Cortázar)

I

La paraula dita ha centrat l’interés d’estudiosos de disciplines diverses d’una manera especialment definitiva al llarg de la segona meitat d’aquest segle. El valor de la paraula com a testimoni històric es recupera a partir de la historiografia d’arrel marxista interessada per la història de les classes subalternes que no han tingut, com les dominants, control sobre els mecanismes de conservació i transmissió de la informació que haurà de constituir la memòria col·lectiva d’un poble. Els historiadors escrivien al servei dels poderosos i contaven la seuahistòria; els arxius acullen aquella informació que resulta necessària per al bon regiment de la societat, és a dir, per al manteniment del mode i de les relacions de producció. La visió de la història de les classes subalternes (impedides de la possiblitat d’expressar-la a través de l’escriptura, a causa d’un analfabetisme convertit en objectiu educatiu per governs que han vist en l’alfabetització un perill de sedició), s’ha de recollir a través de la paraula oral. Per un altre costat, els avanços tècnics que permeten l’enregistrament, la recollida i la reproducció de la veu d’una manera quasi perfecta i amb aparells cada vegada més senzills i econòmics, han revolucionat les possibilitats d’estudi i conservació de la paraula dita, de tal manera, que actualment es poden organitzar arxius sonors de la mateixa manera com durant segles s’ha fet amb els documents escrits. Tot açò ha afavorit també la proliferació de projectes de recollida de testimonis orals i la creació dels anomenats «arxius de la paraula».

L’estudi de la paraula dita com a mitjà de comunicació específicament humà, torna a interessar els lingüistes de la mà sobretot de la sociolingüística, la dialectologia o la etnografia del llenguatge. Mentrestant els fonetistes han ampliat les possibilitats d’indagació en els aspectes més fisics de la comunicació humana gràcies al perfeccionament dels aparells d’enregistrament i anàlisi de la veu. L’antropologia és en gran part responsable d’aquest interés de la lingüística per la comunicació oral; els estudis de pobles sense tradició escrita ha donat lloc a l’aparició de disciplines com la etnografia del llenguatge que estudia la interacció comunicativa entre els parlants. La importància que ha cobrat la comunicació oral ha contribuït a valorar el registre col·loquial, un nivell funcional de la llengua que s’havia considerat impossible d’estudiar a causa del seu caràcter aparentment asistemàtic i indigne de suscitar l’atenció dels lingüistes perquè s’aparta de la norma. La importància que tenen en l’actualitat els mitjans de comunicació audiovisuals fa que puguem trobar estudis sobre la llengua literària d’un autor clàssic al costat d’anàlisis sobre la interacció comunicativa en el plató d’un determinat programa de televisió. Per altre costat les històries de vida s’han incorporat als treballs sobre sociolingüística integrant així els valors i les actituds que han estat presents en els canvis lingüístics; un exemple interessant el trobem en l’estudi recent de Brauli Montoya Alacant: la llengua interrompuda on s’indaga en el procés de substitució del català a Alacant a través dels testimonis vitals d’informants representatius de diferents barris i classes socials. Finalment, la literatura de transmissió oral ha interessat els estudiosos del llenguatge des dels treballs dels folkloristes del segle passat i en aquests moments el seu estudi s’ha renovat gràcies a les aportacions de la psicoanàlisi, la lingüística del text o la neoretòrica.

La investigació a escala local d’alguns temes de tipus filològic: la recollida d’informació toponímica, l’arreplega de la literatura popular, la investigació dialectològica, la curiositat que ens ha provocat el relat dels avatars de certes persones que coneixíem per tradició familiar, ens han portat, en els últims quatre anys, a recollir el testimoni vital d’algunes persones majors de Monòver. El canvi que ha viscut aquesta generació de monovers durant la seua vida: el pas de la societat rural tradicional a la societat industrial, constitueix el procés de transformació més gran que s’ha produït en les formes de vida del nostre poble des de temps immemorial, açò fa encara més necessària la recollida de tota la informació que es puga sobre la societat preindustrial i converteix en urgent la creació a Monòver d’un arxiu de la paraula que reculla el testimoni oral de la generació més gran. L’entrevista que publiquem a continuació és una modesta aportació a aquest projecte urgent.

 

II

L’any 1988, quan va morir el nostre avi, Benito el Paneto, ens vam trobar en el soterrar el nostre veí Enrique Estesia. Durant molts dies havíem contemplat la seua figura eixuta i callada asseguda en una cadira de boga, amb el garrot i la gorra, prenint el solet de l’hivern al cantó entre el carrer Poveda i el carrer Sant Francesc. Aquell vell llebrenc i silenciós ens cridava l’atenció perquè ens portava el record de l’estampa final del nostre avi, pacient i mut, assegut en la seua cadira de boga ataüllant des de darrere de la portilla l’extensió d’ametllers que s’estén des la Pedrera fins als confins de la Safra. El dia que acomiadàvem el nostre avi vam saber que Enrique Estesia i els Panetos Benito i Joano havien sigut amics de joventut. Algun temps més tard, l’any 1997, vam decidir pujar al Fondó i entrevistar-lo per conèixer un poc del seu temps i de la seua relació amb Benito el Paneto. D’aquella entrevista ens atreviríem a dir que vam eixir transfigurats; l’expressió és potser exagerada, però no se’ns ocorre una altra que expresse millor el que els historiadors senten quan davant la seua gravadora va desmadeixant-se, sense interrupció i amb tots els detalls, la trama d’una experiència de vida viscuda fa seixanta anys, quan el record de fets ocorreguts fa tant de temps fa tornar de sobte les mateixes emocions, i la veu es trenca, i les llàgrimes s’aboquen als ulls incontenibles com aquella vegada; quan la rememoració individual transcendeix, gràcies al simbolisme de la paraula i la força de la narració, la memòria personal i es converteix en una testimoniança col·lectiva, en el relat condensat de moltes altres vides anònimes. El relat dels avatars d’Enrique Marhuenda i els seus companys durant la Guerra Civil és un al·legat contra aquella guerra i contra totes les altres guerres, no importa quan ni on es puguen produir.

 

III

Enrique Marhuenda Sanchiz va nàixer a Ubeda el 25 de març de 1903 i va morir al Fondó el 12 de febrer de 1999. Es va casar amb Francisca Poveda Alfonso i va tenir dues filles: Francisca i Remedios. Els dotze primers anys de la seua vida els va passar a Ubeda on son pare treballava de mitger en una finca. Als dotze anys la família se’n baixa a Monòver, al carrer Segura. Quan es va casar es quedà a viure al Toscar, a la casa de la seua dona.

[I vosté la Mili on la va fer?]

En ningun puesto. La que vaig fer, ja que no l’havera fet: la guerra.

[Va fer la guerra vosté]

Molt ho sent. Mo’n vam anar –que jo ja vevia aquí a un quilómetro d’aquí, on me vaig casar, en el Toscar – i ja te dic, mo’n vam anar de Munòver el 14 de juny de 1940, quaranta no, mentira, del 38, l’any 38.

[I on se’n va anar?]

Vam anar a Alacant a presentar-mos, en Alacant vam estar 12 que mo’n vam anar d’aquí del camp este que era, al poble- que es coneixereu quizà ara en dir-vos-ho, tam(b)é es coneixereu- mo’n vam anar d’aquí al poble. Del poble, allí, ja mos vam equipar des mantes i es sabates (coneixereu qui era alcalde en aquella època? Coneixeu a Luis Corbí?, al fill. Luis la Marta, sun pare de Luis, estava d’alcalde). A mi –jo no sé es a(l)tres que van anar primer o darrere- vaig pujar es escaleres que ha-hi en l’ajuntament -que es coneixeu igual que jo o més- el primer replanell que ha-hi, allí estava sentat Luis contra la paret en es mantes p’a anar entregant-mo(s)-les. D’allí mo’n vam anar… vam agarrar el camió a Alacant. En Alacant vam passar el dia…, pos passejant Alacant. I a mitjan (v)esprà(da) o algo més mos van llevar al quartel. En el quartel mos van donar la berena i p’a anar-mo’n ja al tren mos van donar un pot de fresols en salsa (lo que estic contant jo és la realitat, eh! Jo aunque no fóra això… la mentira a mi… no a mi, ni a ningun Paneto que jo sàpia tampoc! Perquè es conec molt bé, es coneixia, ara no en queda cap, de Paneto ni Paneta tampoc). I ja mos van donar la berena, mos van donar el pot de fresols en salsa –un pot de cinc quilos a grupos de cinc, un pot p’a cinc, p’a el viatge. Vam pujar ja fosquet, seguit, seguit a Valéncia. En Valéncia… vam creuar Valéncia a l’estació del Norte –la sabeu? Allí havia… astò era l’estació, i allí davant havia un quartel de guàrdies d’assalto. Mosatros vam travessar Valéncia a peu p’a anar allí, i estant allí havia un guàrdia d’assalto de pòquer, estava allí de guàrdia. Estant allí, va tocar la sirena. Toca la sirena i mosatros, claro, no l’havíem sentit mai. I mos tirem per allí i mos diu el d’assalto: «(V)enga, hombre, ponerse donde podáis». Mos vam cobrir allí, jo contra una paret que ha-hi en la estació. A la pixqueta que estaven allí, toca la sirena que havia cesse –mosatros no ho sabíem- i mos diu el d’assalto, dice: «venga hombre que ya ha toca(d)o el cesse». Bueno. Quan va ser hora i mos van dir, vam pujar en el tren i mo’n vam anar a Segorbe -hau estat alguno? [-no]. De Segorbe vam passar a Jérica. De Jérica a Viver de las Aguas. De Viver de las Aguas a Secallet [Secañer??] i a Mijir, i allí ja mos van aparcar i passem la nit en el carrer, ja gitats en la manta –era istiu. I a l’endemà ja mos van destinar a… que mosatros vam anar agregats al primer batalló d’obres i fortificacions, de Madrid, era el primer batalló que havia. I ja mos destinen a on va ser, a fer trinxeres. Estem allí dos mesos.

[Tocant la província de Teruel, es van enviar?]

Sí, sí… no! Jérica, me pareix, i no m’enganyaré, i Segorbe són de Valéncia nincara.

D’allà, as dos mesos mos van enviar p’avall, al costat de Segorbe. I estant en Segorbe van venir dos hómens buscant a vore si alguno de mosatros podia o volia anar a segar, a segar blat, que si anàvem a segar blat eixa (v)esprà(da) mos donava la berena.

[Li va tocar fer de tot. De soldat, de segador…?]

Ja estem allí prop de Segorbe i mo n’anem a mitjan (v)esprà(da) on vam quedar en l’home aquell que va venir p’a segar. Mos ajuntem en aquell senyor i anem on anà(v)em a segar. Estant allí apreparats ja p’a segar, a fer faena, la corneta. Toca la corneta… al puesto. Ja mo(s) n’anem –en havíem huit-cents. Apleguem allí… una enrastrà(da) de camions… en una carretera que ha-hi que travessa per allí, seguit a Valéncia, per totes es hortes de Valéncia. Una carretera bona. I apleguem allí, es fa l’hora, pugem en es camions… a Valéncia. De Valéncia allà dalt des (?) porten un tren. En tren, seguits a Albacete. D’Albacete a Ciudad Real. De Ciudad Real a este… a Puerto Llano, que incara és d’Albacete. De Puerto Llano agarrem, a la província de Badajoz, la província que linda ja en Portugal, està allà… en el ponent està… Al primer poste de Badajoz que se diu Cabeza de Buey. De Cabeza de Buey mos envien –en el demà, eixe dia no- en el demà – astò era Cabeza de Buey, aquí una llometa que ha-hi- i mos envien a fortificar la lloma aquella. Quan vam acabar, com ara hui, as huit o deu dies que està(v)em en la lloma aquella, vam acabar a l’amitjorn p’a dinar i acabant de dinar mos diuen es jefes: «aneu a la trinxera, camufleu-la lo que pugueu». Sabreu millor que jo lo que és camuflar-la, posar-li… pos coses de boges o algo, p’a evitar la vista d’ella. Estant allí al rato mos sentim un tro. Mirem al ponent i cau enmig del…que allò ha-hi un pla, en eixe terreno, des d’allí te posa(v)es en la llometa aquella i te perdies de vista del pla que havia. Ja mos tiren i cau el projectil a una distància d’un quilòmetro o un quilòmetro i mig de mosatros. I vam dir: «Xa! Tan llarg com estem i ja mos han localitzat.» Bueno, al ratet un a(l)tre, un poquet més a prop. I continuen tirant, tirant hasda que mos localitzen la trinxera. Vam passar mosatros tota la (v)esprà(da) dins de la trinxera gitats o conforme vam poder. I a boqueta nit, ixim de la trinxera –no mos van clavar cap de projectil en la trinxera.

Ixim d’allí, ja al poble que estava allí al costat, i del poble ja mos fan que arretiràrem, arretirar mosatros, a un túnel que ha-hi molt propet del poble –perquè en eixe túnel a l’anar p’allà vam estar en el tren parats lo menos mitja hora. Estava l’aviació allí en el poble i… El tren es va clavar allí dins i allí vam passar… hasda que se’n van anar.

En el demà ja mos envien arretirant que a Cabeza de Buey mo’l van prendre eixa nit. En el demà, ja arretirant, mo’n vam anar a un riu, que se diu el Sujar –un riu que en istiu està igual que la rambla de Monòver, seca, no té… però a voltes de Nadal allò atemoritzava perquè va ser un hivern molt plove(d)ó(r) i allò atemoritzava de vore l’aigua a l’alçà(da) del tetxo este. El pont, jo crec que tenia vent-i-cinc o trenta ulls, com la porta eixa… que allò atemoritzava, però… enfí! Allò ja va ser a voltes de venir-mo’n. Vam estar allí… vam estar primer quan… En Cabeza de Buey a la esquerra ha-hi una serra, que és la serra Morena –que l’haureu sentit anomenar- Allí vam estar un mes fortificant la serra eixa. Allí mos van matar –que no el vau conèixer vosatros tampoc, a Emilio el Xorrillo, que me’n recorde tots es dies que m’alce- i d’allí ja… al mes que vam estar allí, en la serra Morena, en Penya Ladrones, al mes que vam estar allí, ja es forces ana(v)en agotant-se, perquè és un monte molt alt. I no parà(v)em perquè no podíem anar de dia, no … havíem d’anar de nit… pe’s coses de la guerra. I ja, mos abaixen de Cabeza de Buey, de la Sierra Morena, mos abaixen més avant a descansar… a descansar no, a lliurar-mos d’estar sempre en el monte com es raboses. I vam estar allí un poc… un mes o això. I estem i una nit vénen es mandos i –astò incara està(v)em fortificant- vénen es mandos… i vam estar tam(b)é en el poble que van matar a Paquirri, en Pozoblanco. En Pozoblanco ja havien camions de trenta o quaranta que teníem… que mos van triar, p’a que volem dir a(l)tra cosa. Trenta o quaranta, i mos van llevar a un poblet que se diu Alamillo, que eixe poblet és nincara de Ciudad Real, a fer la instrucció. De Pozoblanco ja mos van sacar p’a ave(s)ar-mos la instrucció, en eixe poblet, En eixe poblet vam estar quinze dies. As quinze dies mos vénen es mandos prencipals o qui… fóra. I ja mos saquen, la primera nit que van venir teníem un sargento p’a donar-mos la instrucció -un zagal jove que el teníem mosatros com si fórem sun pare. Van venir es jefes aquells, la primera nit, i mos diu el zagal aquell: «Irse donde se quedáis todas la noches i no menearse de allí» –a vore si podia evitar de no eixir des d’aquí, i aixina va ser.

I aixina vam anar a una casa que era d’un senyor, un senyor que ja en aquell temps tenia més de sixanta anys, era el senyor Lucas Espada, li dien a l’home, i la Maria, la madre Maria, la dona. I mo’n tornem, mos clavem en la quadra que mos quedà(v)en tots es quinze dies que vam estar i no vam ixir eixa nit. As dos o tres nits tornen es matexos jefes, una a(l)tra expedició. I fem la mateixa passà(da), i vénen tres nits. I as tres nits mos diu el sargento, el zagal aquell, dice: «No hay remedio, esta noche ya salimos todos de aquí».

I veritat van venir, mos van formar a tots, vam agarrar la carretera p’amunt, a Sierra Trapera. En eixa serra, mosatros no vam aplegar a combatir en ella, però en eixa serra jo no sé es persones que matarien en quinze dies que no parava el tro. Después des tirs eren es bombes, i allò…

I ixim eixa nit p’a la serra Trapera, apleguem a la serra Trapera, enmig del fang i aigua perquè estava tot anegat de fang i misèria. Apleguem allí i mos diuen es jefes: «que no oiga una palabra de nadie por aquí, ni respirar». I, ala, allí mos vam quedar al peu de la serra Trapera, passem allí la nit, ve el dia, passem allí el dia sense sentir un tro de… de nenguna classe. Es fa de nit, i vénen es mandos i mos formen a tots, a tots es que.. jo no sé… Mos formen, agarrem la carretera // en ves d’anar devés al front, a retirà(da). I apleguem… tota la nit anant –però això ho teníem molts dies, tota la nit anant- i apleguem a Castrera, un paratge que se diu Castrera, dalt de… Almadén, Almadén –pos en eixe poble estan es mines del mercurio, l’has sentit nomenar? Allí dalt d’Almadén, allí… bueno, mos acampen i estem allí hasda que es va acabar la guerra, esta(v)em mosatros… una escampà(da) de tios per tots es puestos, en uns bancals plans, allò estava pla. I ja està(v)em l’artilleria i la infanteria allí tots junts. I al mes o això vénen es mandos que teníem, perquè allí numés està(v)em per companyies escampats, però vam poder… Ja un matí, un matinet, vénen es mandos que teníem i mos diuen: «Compañeros, levantarse que vamos a formar». Però mosatros no sabíem res de la guerra, eh!

I mos alcem i mos formen i arreem, envés d’anar al front –que allí està(v)em en segon línia -envés vam arrear p’amunt, vam arrear p’avant devés a Almadén. Travessem Almadén per mig–no sé si seria el carrer Major allò…- i passem Almadén i un poquet passà(da) Almadén, en una canyà(da) que ha hi allí mos diuen: «Ala, vamos a descansar i a comer» – a comer? En aquell dia ha-hi que vore lo que havia p’a menjar, poc de res. Vam aplegar a menjar hasda caldo d’alls de conte café, que això es diu molt pronte. Allí, està(v)em acampats un rato i havia un aparato però un aparato xiquet però jo crec que tocava es estreles d’alt que era, anava pegant voltes per tot allò, i va estar un rato. Ja se’n va, l’aparato aquell i mos diuen es jefes: «Ala, vámonos a la estación d’Almadén» –que se diu Almadanejos. Anem devés a la estació i a un quilómetro o ans o menos de un quilómetro apareixen tres aparatos de bombardeo d’aquí de la part de… del migdia a allà. I mos diuen es mandos: «Tirarse ahí dentro de la vaguada esa, que esta gente –parlant-mos clar- esta gente no sabemos lo que pueden hacer». Bueno, mos tirem allí dins de la vaguà(da) aquella, vénen es tres aparatos aquells seguits a la estació. -El 29 de març del 39, el dia que va acabar la guerra, el dia 29 de març del 39 se va acabar la guerra p’a mosatros-. I estava la gent en la estació aguardant el tren, sense armes ni res, tots aguardant el tren p’a venir-se’n a casa a vore a la família. Apleguen es tres aparatos allí a la estació, venien devés a la estació aixina, formats es tres. I apleguem a la estació i formen ja de uno, uno davant, uno darrere l’a(l)tre, i apleguen a la estació i passa el primer tirant… pos lo que llevava, bombes. Allò pareixia… Passa el segon i passa el tercer en la mateixa… Tornen a passar, la mateixa marxa, es tres igual, i passen es tres voltes per allí i ja se’n van, se’n van anar –perquè no es quedaria ja… I se’n van i quan està(v)em mosatros en la canyà(da) aquella mos diuen es jefes: «Ala, vámonos, pero os lo advierto, que ahora cuando lleguemos a la estación, no acacharse»: Mos vam mirar… Ell ensomiava ja que en havien mort. I apleguem a la estació de Tierza i jo el primer que… jo el vaig xafar perquè vaig passar xapant-lo. El primer que vaig xapar uno, jefe seria perquè la forma que anava vestit… Llevava us sabates de canya novetes, que ojalà se’s haguera sacat, no havera aplegat jo a casa casi descalç.

Passe a eixe… Estava gitat de boca en avall perquè en venir l’aviació, sempre mos tenien avisat que mos deixàrem caure de boca en avall, gitats i si podia ser, en un palet en la boca. Bueno, passe per aquell home i estava de boca en avall, mort, eh! mort! El cap… el cap com estava aixina, el cap del tòs, li faltava mig cap, que això, això fa pena de nomenar-ho. Al costa(d)et d’eixe, en havia un a(l)tre gitat, igual que ell. Eixe que havia gitat, igual que ell… a la esquena… es forats que li cabien a la esquena cabien es punys, però mosatros, parar-mos no vam poder parar-mos. En habrien morts… jo no sé es que haurien… xapant-los, dos, i jo no sé…

I ja passem la estació, a mà esquerra havia un camí, i havia un home vellet ja, en aquell temps, plorant –això està prop de Chillón, un poble que se diu Chillón. I soltem el caminet aquell –mosatros no sabíem res de la guerra que s’havia acabat, eh! – i el caminet aquell, abaixem un poc més avant i allí a la esquerra, en un refondo ja de arbres, abelloteres, carrasques, que allí en ha-hi més que pins, i ja mo n’entrem allí dins i ix el capità de la companyia de mosatros i… a dir-mos lo que passava. Es posa el capità davant del grupo que havia… no va poder dir-mos ni mitja paraula, se va emocionar… de quina manera se va emocionar que… ni obrir la boca! I s’arretira i ix un comisari, un comisari… un home tranquilo i severo. I se posa davant de mosatros i mos diu: «En vista de que los prencipales mandos –estes són les paraules que mos dia, jo no m’es saque de la boca- en vista de que los prencipales mandos no sabemos nada de ellos, el suministro para las fuersas no hay posibilidad de ninguna forma, así es que cada uno es dueño de su persona, p’a girar por donde quiera. Si alguno se quiere llevar el fusil, puede llevárselo, pero que tenga en cuenta que el que se lleve el fusil se lleva un compromiso, el que no se lo quiera llevar que los tire allí» -allí baix d’una carrasca que havia, allí vam fer una muntonà(da) de fusils… Ja cada uno va arrear per on va poder. I arrem per damunt d’una lloma igual que el Calamote eixe que ha-hi ahí, havia una casa, una casa que vevien, i ans d’aplegar mosatros a on… vam vore que va entrar un galan i apleguem a la casa –això era ja…, casi de nit. Apleguem a la casa i li diem a l’home si mos vendria un corderet – la fam és negra. I mos va dir que no. S’ho vam dir dos o tres voltes i mos diu que no. I me diu un companyer d’Albacete, un tal Tomàs Sanchez Atienza, que és de Villalgordo, i me diu Tomàs, dice: «Si este tío no nos vende un cordero le tiramos la puerta del corral»: S’ho tornem a dir i mos diu que no. La porta del corral era llistons plantats en cordes. Li vam pegar un xibó a allò i li vam obrir la porta. Erem set, erem jo -a vore si me’n recorde… alguno sí que potser… a Don Aurelio Ballester el vau conèixer? Tu sí que el coneixeries. Eixe tam(b)é era companyer de guerra però mos se va enxufar enseguida. I entra l’home i mos saca el corder. Saca el corder i mosatros li vam dir si mo’l venia, però no llevà(v)em xavo ninguno. Mos van quedar a deure sis mesos que no es ham vist. I saca el corder, li saquem la pell al corder, fem a trossets xiquets. Li vam demanar una paella a l’home –no vam voler… perquè vam ser més honrats… més honrats que ell no, igual d’honrats seríem, jo què sé… -i oli no li’m vam demanar. Li demanem la paella i mo(s) la dóna. Arrepleguem nyinya, allí dins de la casa – la casa no era molt vella, però, en fi… vevien allí. I li demanem la paella, fem foc, fem el corder aquell a trossets, p’a fregir-lo, eh! p’a fregir-lo en aigua. Mos vam menjar el corder en quatre voltes en la paella en aigua, envés d’oli, aigua // bollit. I ja mos gitem, mos vam gitar en el piso de terra que no tenia ladrillos –aquella casa tenia el piso de terra, lo que donava el terreno. I uno des companyers –ara té diré es que érem, estava Don Aurelio, -a Nassàlia l’hau conegut alguno, la que anava pel poble venent bambes-, el Pepe, el marit de Nassàlia, Pepe el escombra(d)or que diem –si vau conèixer a Isabelita la germana de Menor, pos una germana.

Mos vam gitar allí en el piso de terra i p’a gitar-mos vam dir: «el primer que se desperte que avise p’a ixir». I no sé quino va ser el que va quirdar de tots es que havíem, mos alcem i està(v)em propet de la via, estem de la via, poc més que d’aquí a l’ermita. Mos alcem, arreem a la via, agarrem la via, seguit, seguit, seguit. Vam aplegar des de fer-se de dia a boqueta nit, a Puertollano, que havia que anar. Aplegant a Puertollano un mercancia carregat de soldats fent maniobres p’a ixir devers a Ciudad Real. I podem alcançar ans d’eixir el tren i pugem … una trenà(da) de tios…! mare! es que havien allí ja que mosatros no es havíem vist, eixos que esta(v)en ja… no sé el temps que estarien. Pugem en el tren i arreem. Apleguem a Ciudad Real, fosc. Abaixem del tren aquell i mos diuen: «estan suministrant es forces». I vam abaixar jo i uno d’aquí, que li dien José el Tort, que li dien, José el Tort, José Sánchez López i l’a(l)tre que era cunyat, Juano l’Albercoc. I mos diuen: «Estan suministrant es forces i tornen (¿?) de catorze». I en el tren en hauríem… jo no sé es que habríem, i arreem devers a on esta(v)en suministrant. Era una intendència, intendència… allò no era res, era un para(d)or gran en una porta de ma(d)era, d’eixes velles, però, en fi… allí esta(v)en suministrant. Mos posem en la cola i no mos toca res. Ja mos tens devers al tren. A mi, i a Tomàs Sanchez Atienza, el de Villalgordo, molt bon companyer. I enmig d’un carrer de Ciudad Real, que no havien estat mai ninguno, com si fóra de dia, com si havérem conegut Ciudad Real anà(v)em mosatros. Encontrem a dos dones, dos dones ben porta(d)es, ni sé si eren riques o pobres, ben porta(d)es. Es contem lo que mos passava i mos diuen es dones: «No estan suministrando las fuerzas?» –»Sí, però nos hemos puesto i no nos ha toca(d)o nada». -«Ala, pos venir-se»: Mo n’anem jo i Tomàs en elles a una casa… bé. Entren al pasta(d)or, o a on tingueren… mos van sacar un plat d’arròs aixina, que sobraria, claro, que es sobraria de la mitjorn o… jo què sé. Mos vam menjar l’arròs, mo(s) n’anem al tren i estant en el tren van dir: «Voleu que mos assomem a vore en intendència a vore si estagueren?» Vam abaixar a(l)tra volta i arreem. Mos posem es catorze i as deu minuts mos toca el xusco. I quan mos dóna l’home allí, mos tirava… Vam estendre la manta i allí anava tirant-mos es xuscos. I quan acaba de tirar-mos es xuscos li dic jo al senyor aquell, un home ja vell: «No faria el favor vosté de donar-mos un xusco de sobra?», dice: «Hombre es que el pan está escaso». Pero, en fi, mos va tirar dos xuscos, uno p’a mi i uno p’al que venia en mi. Mon vam eixir fora… Fora esta(v)en es catorze aguardant com si forem mosatros creminals…, esta(v)en aguardant el xusco, a mosatros no, al xusco. I allí, a uno, uno, uno, xusco a ca uno. Mon vam anar a l’estació, de l’estació està o estava… sí que estarà, dic jo, a casi al costat de la capital mateixa. I mos mengem el xusco, mos gitem en el vagó. En el demà a boqueta nit el tren ix, arreem i, jo crec que no havíem ixit dos quilómetros una estació, una estació de poca monta, tancat allò, tot tancat, l’estació tancà(da), es vagons allí… en n’havien parats…, en fin! Mos quedem allí eixa nit, que el tren no va anar, ja no va anar. I mos gitem dins del vagó –el vagó d’eixos des portes que se passen i se tanquen. Mos gitem dins del vagó, en el demà (d)i matí anà(v)em quatre de Pedro Muñoz, jo i Tomàs Sánchez Atienza, José Sánchez López… set en n’anà(v)em. Quan se fa de dia abaixem del tren es quatre de Pedro Muñoz i ja van trencar a l’esquerra. Es de Villalgordo van travessant bancals a buscar el poble d’ells que ells ja vevien més prop. I mos quedem jo i Joano l’Albercoc i José Sánchez López. Arreem travessant bancals a Albacete, a peu, a peu claro. Aplegant a Albacete la motoritzà(da) del tio Paco –no estava desgracià(da) la tropa de mosatros que la d’ells tam(b)é estava prou estrossà(da). Amotos que es furtarien tots, no potser, mobiletes d’eixes… res, trastos vells i roïns.

I apleguem a l’estació d’Albacete, mosatros dos i la motoritzà(da) del tio Paco. I allí ja mos ajuntem i un jefe del tio Paco, que no era espanyol, perquè el vaig sentir parlar i l’espanyol no el parlava, li va pegar una hòstia a un soldat. Me cague en la mar! I li dic jo a José, que ja mos vam quedar es dos soletes: «José, que mal ho vec jo astò, esta nit, no sé…» I alllí no havien ja només que… ¿? el personal, però encara en quedava. I li dic: «Anem a clavar-mos ahí dins del vagó eixe i passar la porta a vore». Mo n’entrem dins del vagó a menjar i a … no havia res que fer, i mos gitem ahí dins del vagó, en el demà (d)i matí, obrim la porta… en l’estació eixa, no havien ni mosques! Res, nengú, ni una persona! I ixim i agarrem la via devers a Chinchilla, a peu. Apleguem a una estació, passar Albacete, ja devers a Chinchilla, una estacioneta, res, tancà(da), estava tancà(da), allí no havia nengú. Només havien dos vagons a la porta, que estava la via contra la porta i esta(v)en eixos vagons tam(b)é de porta tancà(da), però oberta. I mirem es dos vagons, carregats de taronges! Això mos va salvar a mosatros. Mos vam pujar dins des vagons, vam menjar taronges mentres mos van cabre en el estómago, que no sé com no mos vam morir i, en fi…! Ja quan mos vam menjar es que vam poder, estenem es mantes, comencem a posar-mos taronges i mo’n posaríem… més d’una arrova cada manta. Enrollem la manta i mos carreguem i agarrem la via a peu devers a Chinchilla. Nincara no havíem anat dos quilómetros, un mercancia que venia darrere, i el mercancia aquell portava… jo crec que menos pas que mosatros. I es soldats –que venia carregat de soldats- vinga a xillar-mos a mosatros, i mos alcancen, el tren aquell anava… aixina que mos vegueren o lo que fóra a mosatros conforme anà(v)em, mos van donar la mà i mos van agarrar sense parar i mos van pujar al vagó. Es taronges aquelles van durar mentres vam entrar en el vagó. Mos es vam menjar i mos lleven hasta Chinchilla en el tren aquell. Apleguem al tren, apleguem a la estació i –saps tu?… no, pero al que vaig a dir-vos sí que potser que el conegueu… coneixeu a esta… a Virginita la que viu allí en el carrer Poveda? A sun pare… estava allí de factor d’eixos- i mos diu, dice: «Esta tarde va a salir un tren», p’avall, devers a Alacant –Fotre! Bo! Pero menjar, menjar ja no havia res qué fer. A boqueta nit el tren ix, pugem en el tren i ve a Venta la Encina, -això sabreu a on està millor que jo- I apleguem a Venta la Encina i avisen que el tren aquell no anava a Alacant. Xee…! El tren anava a Valéncia! Mare de Déu! I aquí tens as dos desgraciats, estos, es dos soletes.

Però diu: «Però eixa màquina que ha hi ahí va a eixir d’un moment p’a a(l)tre. Fotre! Ja mos tens as dos dins de la màquina. Pugem en la màquina, i jo crec que no va tardar… la màquina aquella no va tardar a eixir tres menuts. Ixim a Villena. En Villena ja havien dos falanguistes en el forrero en es mans, que… a terra. I li diem: «Per favor, deixe-mos passar que anem a Monòver» –»Ni a Monóvar ni a Petrel, a tierra». A terra, i me diu José: «Jo tinc aquí en Villena un tio, anem a vore si peguem en ell»: Vam arrear, i sí que vam encontrar la casa de l’home… de sun tio. Entrem allí i mos fa de sopa l’home aquell una gatxamigueta! Gatxamiga, poqueta, eh! Perquè l’home es coneix que tam(b)é…, com tots, la fam anava apretant. I mos fa la gatxamiga i mo(s) la mengem. Mo(s) la mengem i en tot això entra una filla de l’home aquell i diu: «Han fet bando ara que de Villena no ix uno si no lleva salvaconductos». Mare! Ara vorem! I li diem a l’home: «Vosté mos despertaria p’a eixir d’aquí?», diu: «Sí, a l’hora que vullgueu». I a l’hora que vam voler mos van quirdar. Fent-se de dia eixim al carrer de la Torre de Villena, p’avant i apleguem a anar a la via que la vam travessar. Travessem la via i agarrem es hortes de Villena ja. Agarrem es hortes de Villena travessant i ja saludem a Villena. Saludem a Villena i mos clavem en el Colla(d)o de Villena, el Colla(d)o de Villena que devisa a Salines i a Villena. Des d’eixa casa –una casa vella- des d’eixa casa veïa Villena i Salines. Allí havia una dona, anciana ja. Mos va sacar la dona… us olivetes! –això no és un cuento , eh! No, això no és un cuento, això és la realitat, més que estem aquí.

Mos mengem us olivetes i arreem a Salines. Un centenar de metros ans d’aplegar a Salines ja vam vore en el carrer a dones. Apleguem allí, a Salines, quatre dones –havien vist soldats, com anà(v)em vestits de soldats, incara que el tratge era roïn, pero vestits de soldats- i la una: «pos yo no tengo nada –són castellans- para poderles dar» i una dice: «yo tengo allí un bote de leche» –»no nos den nada, nosotros queremos llegar a casa pronto, que nos faltan seis quilómetros»- p’a venir allí davant a on està l’a(l)tra filla meua. I no li vam prendre res a la dona. I eixim de Salines i apleguem a ca la tia Catalina i estava allí assentat un home que li dien l’onque Justo, i l’home aquell era ja vell, era vell, p’a mosatros vell. I mos vam assentar… un menut i mos saca, l’onque Justo, mos saca un platet d’olives, -tam(b)é li anava mal- un platet d’olives i el barral. I a Jose no li agradava el vi, jo vaig beure un traguet. I ja d’allí ixim a casa, a casa… a vore si tu coneixes… tu coneixes a Piti? A la Galleta, la coneixes? Sí, sí, tens que conèixer-la, crec jo que deus de conèixer-la perquè no ha mort nincara, és del temps meu, i me pareix que no ha mort nincara, que el marit era Luis Queremon, que era barber, el vas conèixer, a Luis? Luis era marit de la Galleta. I ja veníem a peu i allí a ca don Pio, a ca es Senyoretes de Don Pio, jo venia pel camí per darrere de la casa, des senyoretes de Don Pio, que és la que està(v)en de mitger els Gallos. I aplegue al cantó, trenque al carrer. La tia Galleta que ella era vella en aquell temps, se li’n va un grit perquè mos coneixia molt i de tota la vida als meus pares, as meus germans… i ella i l’onque Antonio el Gallo, i parle allí en ella. I diu: «Jo me’n vaig a dir-s’ho a Paca, que era la meua dona, que vevien a cent metros una casa de l’a(l)tra. I li vaig dir jo: «Tia Remedio, no emocione a Paca» –»No, no, jo s’ho dic». Va arrear ella, allí dalt a ma casa a dir-ss’ho a la meua dona, -a la meua dona no la vas conéixer tu?- i diu: «Jo me’n vaig i s’ho dic a Paca». Se’n va pujar allí dalt… ella i l’onque Juano no li dien… mosatros li diem Paquita, ells li dien Paqueta. La Tia Galleta va aplegar allí a la porta de ma casa: «Paqueta» –»Qué vols?» – la meua dona- «Vine que vaig a donar-te una notícia bona» – «Qué va a dir-me?» –»Vaig a dir-te que m’han dit que han vist a Enrique».

-«Però qui s’ho ha dit?»

• «Que m’ho han dit».
• «Vosté sí que sap qui s’ho ha dit».
• No m’ho ha dit nengú, l’ha vist jo, està allí en ma casa».

I se’n van abaixar allí a la casa d’ella, la meua zagala que tenia set anys i la meua dona. Vaig aplegar allí, me vaig despullar, en perdó, i –p’a sacar-me la misèria! Que en teníem… no jo, tots es que havíem érem iguals. I me van mudar tota la roba i allí vam acabar.

 

[havia molta gent de Monòver amb vostè? Se’n van anar més de Monòver?]

De Monòver se’n va venir en mi Don Aurelio, Pepe el de Nassàlia, Pepe el escombra(d)or, el marit d’Isabeleta, germana de Menor, i este… Milio el Xorrillo –el van matar al pobret!

De dotze mos van matar a ell.

 

[Només a ell?]

De dotze que mo’n vam anar, a ell.

[A on el van matar?]

En Peñaladrones, un projectil. El van matar a Milio, el pobret, més junts que som jo i tu –jo aquí, assentat dins de la xaboleta. Havien tres xaboletes juntes i jo, la de José l’Albercoc, José Sánchez López, Milio Xorrillo, Marcial l’estudianta –no el coneixes? Vevia en el carrer des Gitanos. I està(v)em dins de la xabola assenta(d)ets, pos jo aquí a on estic, envés que jo estic cara p’allà i estava p’avant, jo aquí i Mílio aquí, dos pams, no estava més. Va fer un núgol i me diu Mílio: «Enrique, tin la meua maleta que m’ha entrat l’aigua i a mi se me banya» –»Sí, home». No estaríem molt llarg quan jo des de la meua xabola vaig sacar este braç –m’enrecordaré mentres tinga els ulls uberts. Este braç agarre la maleta de Mílio, me la porte i me la entre a la meua xabola; i ja te dic que no estaria molt llarg en quant dins de la xabola me vaig portar la maleta. M’entre la maleta i ans des dos menuts Mílio era defunt. Era un projectil, es carabasses eixes de fer salsimojo, un projectil igual com la carabassa. Un projectil del set i mig.

 

[Va esclatar allí?]

No va explotar, no el vam vore. Va entrar per damunt de la xabola d’ell, que era de tela, entra per damunt, fa un forat aixina, li pega a ell aquí… este braç no el vam encontrar, el peu esquerro, que el tenia estira(d)et, allí en un cantal assentat,… tampoc, i…. res [plora]. Un companyer… de veritat! [plorant]. El vam roblir a vint metros d’a on el van matar.

 

[I este home era casat?]

Sí.

[De la mateixa edat que vosté era?]

De la mateixa quinta érem tots, es quatre, es dotze d’aquí érem de la mateixa quinta, es que van venir de Pedro Múñoz, tam(b)é..

Se’n van vore…vam vore molts morts [plorant]

[La guerra eu ser molt roín, deu ser molt roín això]

Que no la conegueu, això és menester, que no la conegueu.

Ma. Luisa Ruiz Maestre, Recetario de Cocina de la madre de Azorín 1898
Transcripció i notes de Rafael Poveda Bernabé. Col·lecció Mosaic.
Edició de l’Excm. Ajuntament de Petrer i la CAM.

L’Ajuntament de Petrer i la CAM enceten l’any amb una nova publicació: Recetario de Cocina de la madre de Azorín, un recull de133 receptes culinàries i un consell pràctic: «Modo de lavar la blonda».

Aquesta publicació és fruit de la investigació i recerca que porta a terme Rafael Poveda pels diferents arxius del poble de Monòver. Com ell mateix ens diu a la introducció, escorcollant entre les carpetes de testaments i papers de la família Azorín, que es troben a la Casa Museu Azorín, van aparèixer tres quadernets en els quals escrivia Maria Luisa Ruiz, mare d’Azorín, les receptes de cuina que ella volia recordar.

Els erudits locals, i quan diem això ens referim a aquells que es tornen bojos investigant tot el que Monòver ha produït culturalment, ja haurien sentit parlar de l’existència d’aquests papers en La Menestra d’Amancio, el germà d’Azorín; un llibre que escrigué al final de la seua vida, una mena de, com diu Poveda, «testament ideològic». En aquest llibre Amancio dedica algunes línies als quadernets de receptes de la seua mare, i moltes més a descriure-la com a persona:

El cuaderno de recetas de reposteria de mi madre, doña María Luisa Ruiz Maestre (Petrel, 1845 – Monóvar, 1916), es un cuaderno de hojas rayadas, encuadernado, de las cuales hay manuscritas de su puño y letra unas trescientas páginas, con su letra anclada, espaciada y clara (…). Anotaba mi madre las recetas a medida que las iba comprobando, hechas por sus propias manos que merecían exequatru.

Molts monovers i monoveres trobarem receptes quotidianes del nostre menú local: les tonyes, l’estofado, els pastissets de glòria, els suspiros, el dolç de tomata…I altres no tan locals però que María Luisa anotava per augmentar el seu repertori: Bizcochos de la Monjas de Santa Ana, longanizas de Vic…

Aquest grapat de receptes casolanes estan escrites en un llenguatge senzill, ple de valencianismes, normals en un escrit de consulta pròpia i sense ambicions literàries. Paraules preses del seu valencià quotidià i que segurament desconeixia en castellà, com melsa, mida, pésoles,vincitas, mondonguillas, capolar, vernisado, tovallas (aquestes dues últimes ja castellanitzades actualment a Monòver: varnisat i mantel).

Aquesta publicació, ens transmet una sensació semblant a la que ens trametien els dietaris de Bernardo i José Rico: ens fa sentir intrusos escorcollant en la privacitat de les persones, en un grapat de papers que van ser escrits en privat i que els autors d’aquests mai podrien imaginar que arribarien a ser d’ús públic. Ara bé, és aquest mateix caràcter privat el que els fa interessants, el que fa que es convertesquen en l’altra cara de la realitat, la cara que no passa a la història, la cara quotidiana: la del treballador que anota cada dia les coses més rellevants de la seua faena i del seu entorn, la de la dona reclosa a casa que s’entreté anotant en uns quaderns les receptes culinàries que li agraden i li semblen més interessants.

I tots dos tenen també, i potser això ha sigut el que ha motivat que la CAM i els Ajuntaments respectius s’hagen decidit a publicar-los, el fet de ser textos propers a José Martínez Ruiz, textos que ens mostren l’entorn familiar i casolà de l’escriptor.

Tant de bo continue en la nostra comarca aquest afany per publicar i traure a la llum investigacions, documents i treballs de caràcter local. I si aquest interés es veu recolzar pels ajuntaments i entitats locals, encara millor. Ja és hora que comencem a invertir en cultura, perquè la cultura també és una necessitat prioritària dels nostres pobles, encara que els resultats no siguen tangibles i immediats.

Esther Limnorti

 

Presentació del llibre Visites per Esther Limorti.

Encara no feia un any que encetàvem la col.lecció Documents amb Mortuoris i ja teníem a les mans un segon volum que ens avalava la seua continuïtat: Visites.

Si amb Mortuoris teníem accés a la part més funesta de la història del poble, la de les fatalitats de la seua gent, amb Visites intuïm un Monòver actiu i ple de vida, el Monòver de finals del segle XVI i principis del XVII. Visites ha sigut confeccionat a partir de documents de l’arxiu parroquial de Monòver. El llibre arreplega concretament les visites parroquials dels bisbes des de l’any l596 a l637.

Cada cert temps el bisbe i el seu seguici visitaven l’església i el notari alçava acta detallada de tots els moviments, ordes i mandats de l’autoritat eclesiàstica. Aquests documents, encara que donaven poc peu a l’originalitat, ens permeten intuir un món curiós i poc conegut. Els textos de les visites pastorals reflecteixen el funcionament de la vida religiosa de Monòver a finals del segle XVI i principis del XVII en els seus aspectes més materials. El bisbe arribava al poble i passava revista de tots els assumptes que afectaven l’església. El seu interés se centrava fonamentalment en tres punts: la conservació dels béns parroquials, la perfecta realització de la faena dels capellans i clergues i la bona conservació de les ànimes monoveres.

La informació que arreplega el llibre és interessantíssima. A partir de la seua lectura podem saber els altars i capelles que existien, l’estat de la sagristia, del campanar, del fossar, tenim notícia d’una església abandonada i en ruïnes i de les donacions d’alguns il.lustres feligresos. Des del punt de vista lingüístic aquests inventaris ens aporten un lèxic molt antic i interessant.

Pel que fa al funcionament dels oficis religiosos el bisbe s’encarregava també de comprovar que el clergat complira perfectament les seues obligacions: s’assegura que el rector adoctrine els xiquets i informe el poble de les festes. Estableix també els horaris de les misses, comprova que cada clergue haja realitzat les que li pertoquen i, quan troba alguna negligència, mana reparar immediatament la falta.

Però allò que, sens dubte, preocupava més al bisbe quan arribava a Monòver era l’estat de les seues ànimes. Aquesta preocupació es fa més patent sobretot en la primera visita, anterior a l’expulsió dels moriscos. El 1596, quan «sa senyoria reverendíssima», Josep Esteve, acaba la seua visita al poble, no pot dissimular el seu desencant i la seua profunda preocupació. La pràctica totalitat dels monovers són cristians nous descendents de moros. El bisbe comprova que aquesta gent recent convertida al cristianisme continua mantenint moltes cerimònies i costums que manifesten que la conversió no acaba de quallar. Davant la impossibilitat de manipular les ànimes dels monovers de la mateixa manera que manava i ordenava sobre els béns materials de la parròquia i conscient de les seues limitacions, «sa senyoria » exerceix el seu poder sobre l’única cosa que podia controlar: les manifestacions externes de la fe.

Josep Esteve, «desitjant la salvació» dels seus súbdits, estableix una constitució en la qual controla fins i tot la forma de vestir. El bisbe mana que el carnisser siga cristià vell descendent de cristià vell i no casat amb cristiana nova, que una cristiana vella s’encarregue d’amortallar tots els morts del poble per a evitar cerimònies mores, que les cristianes noves no porten sabates fetes a quartos de diversos colors i que els cristians nous no usen dels sons de la xeremia. A més de tot açò ordena a un agutzil que controle que cada diumenge i dia festiu acudeixen tots a missa.

Als nostres ulls totes aquestes activitats que en el segle XVI eren quotidianes, evoquen una forma de vida, una societat que, a primera vista, ens sembla llunyana. Totes aquestes referències ens conviden a preguntar-nos com seria Monòver ara si a principis del segle XVII totes aquestes persones no s’hagueren vist obligades a marxar del poble i no hagueren deixat el camp lliure a l’arribada dels nostres avantpassat.

Ben poc podien imaginar notaris i escrivans que el treball monòton i rutinari que els suposava el pas del bisbe per Monòver acabaria tenint per a nosaltres una valor més enllà del purament burocràtic i acabaria convertint-se en llibre quatre-cents anys després. El control meticulós de l’administració eclesiàstica guiava aquestes persones en la seua obsessió per acumular i custodiar aquests documents que formen part de la història del poble. Segurament Josep Esteve no sabia que quan manava que els llibres foren guardats amb clau i quan ordenava i manava que «sots pena de deu ducats i d’excomunió» ningú no els traguera de l’església, estava participant en la conservació de la nostra història, que aquells papers continuarien molt de temps tancats amb pany i clau, en la foscor de l’església i que, finalment, un encuriosit amant de gestes passades els llevaria la pols, es deixaria la vista desxifrant les seues lletres i trauria a la llum els seus noms, cognoms i el seu passeig pels carrers del poble.

La publicació del llibre Visites ha fet que ens haja arribat per fi el moment d’accedir a tots aquests documents silenciats pel temps. Tots els accessos són vàlids, des del camp de la història, de la filologia, de la sociologia, des de l’interés del simple lector curiós. Siga com siga la lectura de Visites serà profitosa. Aquest capbussó en el nostre passat ens donarà noves perspectives per a estudiar la història del poble i ens permetrà entendre-la com una continuïtat en el temps i a la vegada com una superposició de moments; ens permetrà comprovar que en el fons dels problemes socials, i per sota les distintes formes de vida està l’home que fa la història; l’home que amb sabates de colors o llises, al so de la xeremia o de la trompeta ha sigut i continua sent, essencialment, el mateix.

Esther Limorti, 29 d’agost 1993

 

Pròleg als Llibres de Claveria de Monòver 1652-1698

El 1652 Monòver, tal com avui el concebem, tot just acabava de nàixer i feia les seues primeres passes. El 1614 eren expulsats els moriscos i les terres es repoblaven amb gent provinent d’altres llocs. Aquesta gent que a poc a poc s’hi instal.lava, constituïa una societat que actualment hem de percebre com la base de la nostra cultura. Els Llibres de Claveries ens permeten seguir aquest procés lent i continuat; les notícies que ens aporten són, des de tots els punts de vista, interessantíssimes, ja que ens permeten conèixer el fonament d’una cultura i entendre els processos posteriors que a poc a poc ens han conduït cap al que és la nostra societat actual.

Els Llibres de Claveries arrepleguen les despeses municipals des de 1652 fins a 1694. Des del punt de vista administratiu i polític aquests documents ens presenten una organització i un funcionament de la vila que es mantindria tot just fins la implantació del Decret de Nova Planta a principis del segle XVIII. Regint-se pels furs de València, els justícies, jurats i clavaris de la vila portaven a terme les tasques d’administració. La forma de govern que trobem en aquestes claveries ens mostra un reduït control de la Corona i, per tant, una gran autonomia de la vila respecte a la gestió dels recursos propis. Aquesta autonomia és reflecteix també en l’ús lingüístic. La totalitat de documents que es publiquen en aquest volum apareixen escrits en català. Fins a principis del segle XVIII la llengua de l’administració funciona en català. Amb el triomf del Felip V i el Decret de Nova Planta comencen a aparèixer a Monòver, com una conseqüència més del fort control del poder central, els primers documents en castellà.

Des del punt de vista cultural podem trobar-hi les primeres manifestacions de molts costums i referents actuals: el 1652 el clavari de Monòver donava 5 lliures per a la festa de santa Caterina, el 1653 es gastaven 5 lliures i 7 sous en la de sant Roc i 5 lliures en la de sant Joan, el 1694 es construïa l’ermita de santa Bàrbara i el 30 de març de 1654 es gastaven 18 lliures i 14 sous foradant la torre i assentant un rellotge «per a lo bon govern» de la vila… Resseguint aquests textos podem comprovar quines eren les necessitats i els interessos més immediats d’aquests habitants i conèixer l’origen de molts aspectes que ara ens són habituals, aspectes que en molts casos haurem de relacionar amb la procedència dels primers habitants monovers. Les llistes de noms i cognoms que apareixen són una bona font per a fer estudis d’aquests tipus.

Les claveries d’aquests anys, escrites íntegrament en català, ens permeten també estudiar l’estat lingüístic del moment i percebre quina era la realitat sociolingüística del poble. Monòver ha sigut sempre zona fronterera i de pas cap a terres castellanes; les conseqüències s’aprecien ja en aquests textos. El contacte amb gent i pobles castellanoparlants (Iecla, Villena…) és bastant freqüent. La introducció sobtada de frases en castellà en un text íntegrament en català és una prova de les interferències lingüístiques que aquest contacte havia de provocar.

Tota aquesta informació fa que Els Llibres de Claveries siguen un document de gran vàlua per a completar la visió històrica de la nostra societat. Aquesta publicació ens facilitarà l’accés a uns documents que d’altra manera haurien estat difícils de consultar i ens dóna una base important per a realitzar estudis posteriors. Aquesta publicació ens ajudarà a conèixer i a estimar l’essència de moltes coses insignificants que veiem i ignorem cada dia: paratges, edificis, costums, carrers, paraules… Amb la lectura de Claveries podem donar a tota aquesta informació el valor que realment té: el de fonament d’una cultura i d’una societat.

Esther Limorti. Hivern 1994

(Barcelona 1936) ha estudiat romanística i germanística a les universitats de Barcelona i de Colònia. Va ser lector de català i castellà a Cardiff i a Friburg de Brisgòvia, i des de fa molts anys treballa de bibliotecari a la Biblioteca del Palatinat a Espira i de professor encarregat de curs de llengua i literatures catalanes a la Universitat de Heidelberg. Es va doctorar a Barcelona amb el treball El parlar de la Codonyera. A part de la llista de publicacions que hi ha al volum 27 de ELLC, al Repertori de catalanòfils, on manquen sobretot Bllat colrat! I El Carxe, ha publicat uns quants articles sobre l’aragonès, l’alemany i l’occità, i bastants traduccions de l’alemany i una de l’occità.

L’altra Franja de Ponent

Rafael Poveda

Esther Limorti, Artur Quintana, El Carxe- Recull de literatura popular valenciana de Múrcia, col·lecció «Ensayo e Investigación», edita Institut de Cultura Juan Gil-Albert, Alacant 1998, 320pàg.

Aquest llibre presenta un subtítol tan novetós com literatura valenciana de Múrcia. I diem novetós perquè fins ara les referències a la nostra llengua i la nostra cultura en les terres de l’administració murciana eren molt minses i es reduïen a les entrades de l’Enciclopèdia Catalana o vagues noticies de Sanchís Guarner i un poc més en Antoni Ródenas. És comprensible si tenim en compte que la comarca del Carxe és un territori que fou repoblat després de l’expulsió dels moriscos per valencians que dugueren la llengua de nou. Aquesta comarca fronterera entre el País Valencià i Múrcia es concreta en els poblets que voltegen la imponent muntanya del Carxe amb més de mil metres. El poblets o llogarets que la composen són en total 22 L’Alberquilla, Balonga, El Canalís de Crespo, El Cantón, La Canyada de la Alenya, Els Càpitos, El Carrascalejo, Les Cases del Conill, Les Cases dels Frares, El Collado dels Gabriels, Les Coves de Penya-roja, Els Escandells, Esperit Sant, Ombria de la Sarsa, Quitapellejos, La Raixa, La Sarsa, La Tosquilla, Xamaleta, i els més importants El Carxe, Canyada del Trigo i Torre del Rico. Cap d’ells és ajuntament i són pedanies que pertanyen administrativament dels Ajuntaments de Jumilla, Yecla ó Abanilla amb un total de mil habitants escasos.

Els autors ha basat el seu treball en la recerca de la literatura oral de moltísimes veïns que viuen normalment en aquesta comarca. Els informants són majoritàriament persones de avançada edat que encara conserven en la memòria les rondalles, els dits, les cançons i fins i tots la música. Limorti i Quintana han transcrit amb criteris filològics les centenars de hores de gravació que van efectuar al llarg de tres anys a uns 200 informants. En elles podem trobar narrativa diversa: Antirrondalles, contes meravellosos, contes no meravellosos, contes animalístics, bertranades, apòlegs, contes encadenats, llegendes, facècies, acudits, història oral i etnotextos. També trobem alguns textos de teatre referits als anomenats jocs de pallissa, que eren breus comèdies que es representaven de manera improvisada en les cases de camp per les festes o a l’acabament de les jornades de treball sobretot en la sega i en la verema. Tot seguit una de les parts més sucoses del llibre és el cançoner. En ell, i amb més de cent pàgines, podem llegir les cançons més tradicionals acompanyades de la partitura musical. Estan dividides en cançons de Nadal, de Pasqua, de festa, d’infants, de jocs, cançons eliminatòries, de pobles i geogràfiques, de xafardeig i burla, de menjar i beure, escatològiques i picants, de festeig i casori, també trobem un bon recull de oracions, encantalls, mimologies, tornaveus, embarbussaments i endevinalles.

Es complementa el llibre amb més de quatre-cents refranys i altres tantes frases fetes d’allò més sucoses.

Aquest treball, si més no, ve a demostrar de manera contundent la riquesa i vivacitat que encara manté el català a terres de Múrcia. La franja de ponent del sud, de la mateixa manera que la del nord, és un territori cultural i lingüístic al que no podem renunciar. Ara mateix i encara que la constitució espanyola així ho contempla, els drets lingüístics d’aquestes persones no estan reconeguts. De fet la Comunitat autònoma de Múrcia en el seu estatut es declara monolingue i no reconeix la dualitat lingüística dels seus habitants. És per això que la lectura d’aquest llibre, a banda de les seues riquísimes aportacions, ens ha produït un encoratjament que amb tota seguretat ens conduirà a una reflexió profunda de la nostra consciència nacional.

Breu ressenya de Rafael Poveda

Presentació del llibre El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia. El Pinós, 6 de febrer de 1999. Revista de Festes 1999 de Paül Limorti

(Monòver 18..-19..) Casada amb Francisco Vidal Vidal. Mare de Maria, Hermelando, Paco i Reme. Germana de José.

Capitan de infanteria, va morir afussellat al caure presoner em Villaviciosa (Córdoba) Fill de Gregorio i Maria. Germà de Antonio, Pío, Gregorín i Concha.

VERDU I PÉREZ, JOAQUIN, alcalde liberal

Va nàixer a Monòver a les 3 de la matinada del 16 d’agost de 1795, va ser batejat en l’esglesia de Sant Joan Baptista de Monòver amb els noms de Joaquin Jacinto Roque Verdú Pérez fill dels llauradors Joan Verdú Mirambell i Josefa Pérez. Els padrins van ser els avis paterns Joan Verdú i Mira i Clara Pérez i els materns Josep Pérez i Josefa Navarro.

Va oficiar la ceremonia el vicari D. Rosendo Blanquer.

Va quedar orfe als set anys i restà sota la tultel.la de son tio D. Josep Verdú «Sarmiento», entusiata lliberal.

En 1812 el 26 de Març amb 17 anys es va casar amb Prudencia Payà de 15 «hacen verdadero matrimonio, Joaquim Verdú, mancebo hijo de Joan y de Josefa Pérez consorte, y Prudencia Payá, doncella hija de Josef y de Angela Brotons también consortes(…)Fueron padrinos D. Josef Pérez y Navarro, y Florentina Paya: Testigos Damian Carrasco y Pedro Tormo. D. Vicente Asensio, cura.»Oyeron misa i recibieron las… bendición de N.S.M. Yglesia dia 6 de mayo del mismo año»

En 1813 el 14 de Març bateigen a la seua primera filla,

Florentina Prudencia Verdú Paya.

En 1815 el 13 de juny bateigen a la seua segona filla, Juana Ma.Antonia Verdú Payá.

El 16 de juny una carta des del Fondó a son tio Joan Llobregat de les Canyades. Assumpte de vins.

En 1817 el 9 de març bateigen al seu primer fill, Demetrio Joaquin Verdú Pérez.

En 1819 el 27 de gener bateigen a seua tercera filla, Prudencia Joana Antonia Verdú Payá.

En 1820 el 11 de juny bateigen a la seua quarta filla Aurora Josefa Joana Verdú Payá.

En abril de 1822 la reacció absolutista comandada pel famòs bandoler Jaume el barbut que en un intent d’integrarse en la vida civil havia pres part pels absolutistes va cremar les seues finques al camp i van destapar els tonells de vi. El comte de Casas-rojas va dir que havia dispersat a Jaume i a la seua «gavilla» i anuncia la tornada a casa dels milicians voluntaris comandats pels tinents Vicent Maluenda i Domènec Moró.

El 18 de juliol del mateix any la milicia monovera participa en el setge de la ciutat d’Oriola que s’havia convertit en baluart anticostitucionalista.

En 1825 va patir de nou la repressió. Eixe mateix any en un informe del bisbe d’Oriola Felix Herrero de Valverde adreçat al duc de l’Infantado li diu:

«En Monóvar se han advertido y notado disgustos y diferencias entre sus vecinos, y han sido maltratados algunos de los adictos al abolido sistema, y otros de la misma clase están ausentes desde que entraron la Tropas aliadas…»

«En Monóvar hay otra causa particular para el cuidado de los buenos y mucho recelo y desconfianza contra los constitucionales, y lo es el depósito que se halló en la casa de campo de uno de éstos después de la entrada de los aliados, de armas, tambores, municiones, camisas y sarmientos embreados, granadas de mano, ollas de campaña y muchos papeles y libros prohibidos…»

En l’informe del capita general de Valencia José Maria Carvajal y Urrutia adreçat també al duc de l’Infantado diu:

» El mismo(governador d’Alacant) y en oficio separado de la expresada fecha(24 d’agost 1825) me insertó el que recibió del Comandante de la partida en pesecución de malhechores en Crevillente, relativo a que los facinerosos de la Sierra, en numero de 13, estaban el dia 20 de agosto último en el término de de Aspe y Monóvar robando y vitoreando a Riego y a la abolida Constitucion con cinta verde por divisa, diciendo que dentro de poco volverían a sus casas con libertad, pues que los liberales les habían prometido que pronto cambiarían el Gobierno…»

Perseguit al mateix temps va tenir que emigrar a Madrid, on va permaneixer alguns anys.

A causa de la seua militancia lliberal va patir persecucions per part dels realistes, que fins i tot van ocasionar la mort de son tio D.José. ()

En 1833 es nomenat cap de la milicia nacional a Monòver

En 1834(any de l’epidemia de cólera) el marqués de Salamanca és substituït per Lucas de Pablos.

En 1835 se celebren les eleccions municipals el 24 de septembre on és elegit alcalde i cap de la milícia nacional Joaquim Verdú i Pérez amb 405 vots i regidors:

Pablo Antonio Pérez, amb 403

Alvaro Vidal, 391

Cecilio Yáñez, 381

Joaquim Pina de Gonzálvez, 379

Julio Rico de Rico, 378

Pasqual Albert Brotons, 379

Josep Maestre Marin, 380

Ramón Pina Oltra 379

i Josep Brotons Ruiz, 361

Altres que van obtindre vots però que es van quedar fora:

Estanislao Brotons, 23

Joaquin Amoros, 24

Bonifacio Verdú, 22

Roque albert, 20

Manuel Cerda, 20

José Rico de Ochoa, 19

Liborio Cañizares, 19

Vicente Poveda de Rico 18

y 30 més amb menys de 14 vots.

Per a síndic es triat Miguel Maria Pérez amb, 402

El 6 d’octubre, es pren un dels primers acords del nou ajuntament : «se pasa oficio al cavallero comandante de armas del canton de este partido para que en el dia de mañama y seis horas de ella se proporcione a esta corporacion, un sargento, un cabo y cuatro guardias nacionales, que armados convenientemente deberán presentarse en la casa consistorial» (…)»para exigir el pago por la via de apremio a los deudores, exigiendo ademas el pago de un real de vellon por cada hora que existan en casa de estos».

«Asimismo se cita a los individuosdel Ayuntamiento cesante que para las 3 horas de la tarde de este dia se presenten enla sala capitular a fin de dar contestaciones correspondientes del estado en que se halla las contribuciones y demas fondos pertenecientes a esta corporación.» La reunió es va resoldre sense cap problema.

El 20 d’octubre es nomenen celadors per a que contribuexquen a la tranquilitat i l’ordre de la vila.

Per al Fondó i Xinorlet es nomena a Juan Maestre Tortosa

per a Ubeda, José Vidal de Vidal

Per al collao de la Safra, Madara, Mañan, Solana i Cases del Senyor, a Andreu Sanchis.

per a la Romana a Joaquin Vidal

per a Xinorla, Antonio Marhuenda de Azorin

per al collao José Vidal de Pérez

ajudant de Andreu Sanchis a Benito Rico de Albert.

 Encarrregat del l’aigua de reg i sèquies a Jesús Rico de Verdú

a José Marhuenda per l’horta de dalt i a José Vidal, i per la de baix.

El 8 d’octubre es deixa nula l’obligatorietat de obtindre permís per a treballar els dies de festa. En temps de verema, sega, sembra i trilla.

També queda prohibit demanar almoina sense la papeleta firmada.

El 12 d’octubre es demana a l’ajuntament que habilite els fons necessaris per equipar al batallo de la guardia nacional de la vila d’armament i equip.

El 15 d’octubre davant les continues queixes sobre les desigualtats en els pesos i mesures del mercat, l’ajuntament acorda: «se les entregará su medida quedando la otra en el Ayto. y los que no lo cumplan se les multara con 20 reales de vellon, por la primera vez, y con 100 la segunda».

El 18 d’octubre s’acorda demanar al cura que la misa de l’alba la faça mes prompte, per a que els jornalers no arriben tard al tall.

El mateix dia es contesta a un ofici enviat pel Sr. governador sol.licitantn s’autoritze a l’abadesa del convent de caputxins d’Alacant per tal de demanar almoina en la vila i camp.

la resposta que copien literal dona idea de les relacions entre el poder i un sector de l’esgléssia. » En cuya vista y atendiendo este ayuntamiento a la mala conducta obrada por los frailes i pordosieros en la epoca desgraciada del 1823 hasta la muerte del difunto Rey Fernando VII, y en atención al fuerte odio que este vecindario profesa a semejante clase de gentes, pues que sus sermones y doctrinas exasperan a la clase baja del pueblo, la que fanatizada y llena de supersticiones seguia servilmente sus consejos, que estos se dirigian, a encender la tea de la discordia, a dar por lícito el robo, siempre y cuando se verificaran contra aquellos que havian manifestado opiniones libres, y atendiendo a las sospechas que llevan contra si estos mendicantes, que regularmente son los mensageros de los enemigos del trono actual, de que por desgracia tenemos tantos ejemplos y a fin de evitar cualquiera conveniencia contra la persona del hermano que presentó el oficio, en vista de las anteriores escusas alegadas por este ayto. Acordamos : se retire la licencia concedida por el Sr. presidente al expresado hermano para la cuestación y se de cuenta al sr. governador civil de esta provincia con testimonio de este cabildo para su conocimineto.»

El 22 d’octubre sén havien anat tots els frares del convent de caputxins es mana li donen les claus al sr. cura de la parrouqia.

El 29 d’octubre s’ordena que baixen 12 llits del convent a l´hospital el qual es troba en la més absoluta desidia.

El 30 d’octubre en vista de que no volen donar les claus del cnovent s’ordena vaja el comandant i les retire i les entregue al sr. cura de la parroquia.

També que hi ha abusos en el cobrament d’impostos als venedors de carn, i es fixa d’ara en davant le seguents taxes:»

«Por cada cabeza y pierna de macho 2 reales de vellon, por los de carnero 16 dineros, por cada asadura de macho o carnero 12 dineros, y 3 de la entre teta».

Un ofici sobre el correu que ve de Valencia a Montfort, que s’arreplegue en Monòver i se li pague al repartidor.

El 3 de Novembre s’acorda costejar la costura de sis pantalons de pany d’Alcoi per tal d’equipar a alguns menbres de la companyia de tiradors del batalló de la guardia nacional, que tenia que exixir cap a la Font de La Figuera, i fa molt fred.

El 17 de novembre es nomena estanquer de la Reial Hisenda a Josep Maestre de Marin en substitució de Giner Blanes.

El 13 de desembre una ordenança prohibint el contraband.

El 19 de desembre es nomenen depositaris de les contribucions als srs. Tomás Pérez Verdú, Antoliano Pérez, i Pablo Verdú Pérez.

El 21 de desembre cavien al porter del mercat per abusos en el cobrament d’impostos als venedors de peix i tonyina, els quals han deixat de venir a la vila, amb el consigüent perjuit.

Es nomena a José Bonastre nou porter, i es fixa la taxa en 2 reals de Vellón per carga de peix, tonyina i bonítol.

També hi ha una sol.licitut de la hospitalessa per a poder demanar almoina en temps de verema i trilla. S’acorda ajudar amb 5 reals de vellon al més d’ajuda.

El 10 de gener de 1836 el rector no pod predicar en quaresma per que pateix atacs, i es nomena a Fco. Verdú i Albert, presbíter, D. Máximo Rico i Sabater, i Frai Juan Durà de l’ordre dels descals per a que trien un nou predicador.

El 17 una acta dient que en 1833 va faltar Pablo Brotons, notari de la vila, i que es va nomenar a Manuel Cabó d’Alcoi el qual no ha pres encara possessió. S’insta per a que ocupe la notaria o la deixe vacant.

El 3 de febrer un asumpte de pagaments de bules enviades des de Oriola.

El 8 de febrer que es publique un «bando» per a les eleccions a diputat.

El 9 es va llegir el reial decret i es van donar les vives d’ordenança, i van repicar les campanes, tambe se repartiren per les plaçes publiques acompanyats de la musica del batalló i piquet de la guradia nacional donant vives a la reina Isabel II i a sa reial mare.

El 12 de es convoca als majors contribuents;

Salvador Pérez i Mira, José Pérez Navarro, Pablo Pérez Verdú, Francisco Pérez y Mira, Antoliano Pérez, Estanislao Brotons, Pablo Verdú de Paya, José Payá de Brotons. Pio Pérez Mira, Francisco Maestre, Domiciano Verdú.

El 19 es realitza la votació i Antonio Poveda sustitueix a Salvador Pérez que es troba absent.

Surt triat per majoria: Miguel Ma. Pérez, advocat i procurador del comú de l’actual ajuntament. Segon va eixir Pablo Antonio Pérez i Mira. Primer tinent d’alcalde de l’ajuntament.

El 19 un ofici al sr. governador dient- li que el convent de caputxins es va construir a expenses de donacions particulars, i que es troba a extramurs de la vila, i que no es pot utilitzar per a caserna, hospital, presó, fàbrica o vivendes, ja que cap veí gastaría els seus diners en un lloc fòra de la vila. Que únicament aprofita per a l’esenyament públic i casa de beneficença, afegint-li un terreny que existeix al costat.

També que l’església s’utilitze per que fa molta falta per que la vila ha creixcut molt en població.

El 6 de març es nomena cobrador de les contribucions a Antonio Maestre de Martinez i se li paga 800 reals de vellon pel seu treball.

El 8 de març s’acorda obeir el manament de la reina reafirmant a Manuel Cabó d’Alcoi per a escrivà reial i notari de la vila i donant-li tots el privilegis.

El 11 es nomena depositari de les contribucions a Antolino Pérez per que l’anterior Tomás Pérez no pod ocuparse.

El 20 que es pague la lactancia dels nadons expòsits del fons de policia. També que es redueixca de 6 a 4 les companyies de la guardia nacional.

El 13 d’abril una reclamació des de Oriola per tal que es paguen les bules. El mateix dia es contesta que el depositari cobrador era Andreu Poveda i que al morir no va deixar comptes fets i per tant no se sap el que es deu.

En 1836 el 17 d’abril una carta de Miguel Ma. Pérez dient que esta malalt i que no pot anat a Alacant per a les elecions a diputats a corts.

El 18 d’abril es convoca als major contribuents per elegir un sustitut.

El 21 es nomena a José Pérez Payá, advocat i primer ajudant del batalló de la guardia nacional.

El 24 li paguen a Antonio Maestre 400 reals de vellon pel cobrament de contribucions i despeses de manutenció de pressoners.

El 9 de maig se li demanen comptes sobre cobrament de contribucions al comandant dels voluntaris realistes.

El 17 es nomenen a Antoliano Pérez, Antonio Maestre, i Vicent Peña. Assumpte de matricules sobre industries i comerç.

El 22 es mana que es redoble la vigilància. També es va donar ordre relativa al aprovisionament de sal, per a que el encarregat Antonio Maestre, en cas de que falte sal ho comunique al administrador general de la provincia.

El 22 de Juny sobre venda d’oli «Que se havia registrado el aceite para el consumo de este comun, que havia quedado a 16 quartos y medio cada libra, y teniendo en cuenta que a cada media libra corresponden 8 quartos y un maravedí; lo que no era posible y era precio que los tenderos cobrasen 8 cuartos y medio por cada media libra, quedando perjudicado el comun com 8 maravedis en cada media libra el que quedava a beneficio de los tenderos, pues era como si el registro se hubiera hecho a 17 quartos; Acordaron: Que vendan la mitat a 16 quartos y la otra a 17».

El 29 de Julio es fa un acta explicant el seguent:que es te noticia de que la facció comandada pel capitost Quiles es troba en la vila de Cabdet, a dues jornades de Monòver, i que la seua direcció es cap a aquesta provincia. Va ser indispensable movilitzar al batalló de la guardia nacional i autoritats de Sax i Villena per a operar simultàniament. La facció va continuar adelantant-se i el dia 27 es va situar en Villena, la guardia nacional d’aquest poble, la de Sax, Salines, Elda i Petrer, es van veure forçades a retirar-se a Monòver, -únic poble amurallat-per tal de traçar el pla de defensa, però al fer-ho tan precipitadament no va donar temps a les autoritats locals de cada poble a proveir de fons a les seues respectives guradies nacionals, quedant totes sota la tutela i manutenció de les de Monòver, les quals escriuen al governador demanant que envie fons o que diga d’on poden traure’ls. La resposta arriba deseguida i s’ordena que els batallons continuen movilitzats fins nova ordre, proveint-se els fons de qualsevol lloc, prometent el governador que els tornarà sense demora.

Per tant s’acorda que com els fons públics s’han tret del poble i s’han amagat en lloc segur per evitar que puga ser furtat pels facciosos, es tirarà ma de les persones acaudalades del poble ordenant que adelanten els diners en qualitat de reintegrament, i així poder sostindre a la força movilitzada. Es distribueix de la seguent manera:

Antoliano Pérez……..3.000 reals de vellon

Tomás Pérez…………2.000

Vicente Asensio, cura..3.000

Gaspar de Cañas……..1.000

Silvestre Brotons……1.000

Blai Ruiz…………..1.000

Tomás Poveda………..1.000

________

12.000

Que en el plaç de 6 hores li entreguen les dites quantitats a Pablo Antonio Pérez, i que si no ho fan o es retrasen serán responsables de les consequències.

L’1 d’agost un ofici del alcalde de Novelda justificant els motius de no haver-se celebrat les eleccions de dos diputats que no havien tret la majoria absoluta el dia 27 de juliol(presència del a facció entre Villena i Cabdet) i convocant als alcaldes d’aquest partit per als dies 31, 1 i 2 per a celebrarles. Li contesten que les suspenga fins que el governador ho decideixca.

En 1836 el 10 dagost avantçant-se a la majoria de pobles de la província, l’ajuntament presidit per Verdú, acata la Constitució de 1812. Que en Alacant s’ha proclamat la constitució i acorden que es publique, que s’ilumine el poble, i repiquen les campanes.

L’11 un informe dels regidors dient que el poble no vol pagar arbitris sobre articles de menjar, beure, i combustibles. Que es compensarà el déficit amb fons del padró i repartiment veinal.

També que es publique la Constitució de la Monarquia Espanyola de 1812 demà al finalitzar la misa major, i que estiguen presents els comandants d’armes de la guardia nacional, jutge de 1ª. instància, cura i clero.

El 12 tots reunits es van donar vives i es va legir a la població amb gran solemnitat al finalitzar la misa amb volteig de campanes, més tard es va formar a la plaça de la Malva on es va repetir la mateixa operació.

Sense data però lligat a l’acta anterior un ofici el governador d’Alacant alertant a Verdú sobre el comportament del governador d’Oriola i dient-li que avise si hi ha desordres.

El 9 d’agost Verdú envia una carta al comandant d’armes ordenant-li que movilitze a una companyia de tiradors i un altra del batalló de la guardia nacional, i que amb 20 cavalls s’en vaja cap a Elx per a reunirse amb les demés forces que marxaran sobre Oriola, i que si en arribar a Elx no els troba continue cap a Albatera.

El 15 escriu al governador i li diu que no te fons per que els va gastar tots quan la facció de Quiles, i que sols te fons per a socòrrer a la guardia nacional dos dies.

El 10 d’octubre un assumpte d’impostos amb la real hisenda de València

El 12 que en agraiment a Josep Fuster, actual agutzil, que ha demostrat una gran adhesió i fidelitat s´el deixa viure en la casa escorxador sense pagar cap lloguer i podra cobrar un quart per cada venedor que vinga a la vila els dies de mercat i els altres dies. Té l’obligació de fer els bans, netejar la casa consistorial, i plaça de la constitució, i es pod quedar el fem.

El 15 es nomena a Vicent Pina Alfardí ? recaptador del delme que es cobra per la collita de panís.

El 30 es nomena a Josep i el seu fill Pablo Escolano secretaris d’aquest ajuntament.

El 31 d’octubrer de 1836 Joaquin Verdú cessa com alcalde, i passa a ser regidor. El nou alcalde és Antonio Verdú.

Es nomena a Silvestre Verdú encarregat de revisar els càrrecs sobre armes, opinions polítiques i persones detingudes per l’anterior alcalde Joaquin Verdú. També i per tal de millorar l’ordre públic i tranquilitat es nomenen nous alcaldes de barri i diputats que deuran perseguir als malfactors.

Alcalde del barri 1er- Pedro Pasqual Segura i Joan Martí de Verdú

barri 2on- Gregorio Borrell i

Josep Corbí de Jaén

barri 3er- Avelino Poveda i

Josep Esteve

barri4art- JosepPérez i

Salvador Pomares

barri5é- Joan Vila Marcos i

Vicente ?

Alcalde de la Hermandad :Juan Maestre Tortosa

Diputats: Per Ubeda: Miquel Albert

per Madara: Andreu Sanchis

per La Romana: Joaquin Vidal

per Xinorla: Antonio Marhuenda

pel Collao: Josep Vidal de Pérez

per agutzil Major: Andru Alfonso de Vañón

per a depositaris dels fons de l’ajuntament: Antoliano Pérez, Pablo Verdú,

cobradors de contribucions: Antonio Maestre de Maestre.

També que done compte l’anterior ajuntament de les contribucions.

Que es vigile el mercat i la venda de carn i es posen les multes necessàries.

També s’ordena s’envien 130 fusils, una càrrega de guerra i una corneta a la ciutat d’Alacant.

Es nomena a Francisco Maestre jutge d’aigues, amb l’auxiliar Josep Martí per l’horta de dalt i Josep Vidal per la de baix, que cuidaran de la neteja, i conservació de les sèquies i canyeries que duen l’aigua a les fonts i regs de la vila.

El 2 novembre alguns veins dels barris 3er, 4art, i 5é van demanar poder obrir la porta tapiada del ex-convent de capuchins, per tal de poder celebrar la misa. L’ajuntament va acordar que si es presentava un home de confiança que es fera responsable del enderroc i col.locació d’una porta, i tenir sempre preparat algeps i material per tornar-la a tancar en cas de que s’ho manaren, accederia. Es va presentar Antonio Nebleza, home de garantia per a l’ajuntament, el qual es va obligar a tot i a obrir la porta pel mati i tancarla per la nit, així com a custodiar l’església.

També una sollicitut per a poder obrir algunes portes en la tanca que rodeja el poble per tal de poder eixir a l’horta amb més comoditat.

La resposta de l’ajuntamnet és que el poble esta tancat per por a un atac sorpresa per part de la facció de Gomez, el qual es troba en el cor de la serra de Monòver. Que no es poden obrir massa portes fins que Gómez s’haja allunyat.

De la mateixa manera i para concloure un millor tancament del poble es reparen i col.loque portes en les principals eixides, això és: La del camp, la de la Sènia, la de Paradetes, i la d’Alacant. S’encarrega al mestre fuster Espinosa dels treballs, i la supervisió al regidor Joaquin Verdú i Pérez.

En Març de 1837 i segons explica Pascual Madoz en el seu famós diccionari van ocorrer els seguents fets;

«Aunque en la expedición que hizo Forcadell á Orihuela á últimos de marzo de 1837 no se atrevió á atacar la v. de Monóvar, defendida entonces por una milicia entusiasta y unos hab. decididos por la causa de Isabel II y de la libertat. tuvo aquella que lamentar sin embargo la muerte de 6 de sus nacionales llamados Francisco Maestre, Mauricio Pérez, José Alfonso, Tomas Pérez, Joaquin Limorte y José Aguilar, con otro de Novelda, los cuales conducian varios presos a la c.de Alicante; y al estar en una pequeña altura a la vista de las fuerzas carlistas mandadas por Forcadell, creyeron que eran tropas de la reina y las vitorearon con entusiasmo; pero aquel error les causó la muerte, habiendo sido atacados por la caballeria enemiga que los acuchillo, quedando todos sin vida en el mismo sitio que ellos se proponian defender»

Respecte al comentari anterior, Antonio Sereix diu:

«Que se formó una columna de 5.000 infantes y 300 caballos que se concentró en Monóvar, pueblo patriota, encerrándose en sus muros, contribuyendo así a que la facción abandonase Orihuela»

«que haciendo algunas excepciones el pueblo de Orihuela es ignorante, es supersticioso, y, por que es ignorante y supersticioso, es servil y carlista; lo ha sido el año 20; lo ha sido en tiempo del absolutismo y lo es hoy más que nunca; pero se halla situado entre Alicante, Murcia y Monóvar, y no puede manifestar lo que quisiera…»

El 13 d’abril i de nou en les actes de l’ajuntament, podem llegir que a la facció de Forcadell es van unir els monovers

Benito Oncina casat amb Vidal, i Lorenzo Sanchis, escolà teòleg, resident en el col.legi de Sant Miquel d’Oriola, fill del difunt Lorenzo Vidal i Asunción Verdú. Als quals s’els va manar es presenten en el plaç de sis dies i s’adverteix als familiars de la greu responsabilitat que tenen.

El 23 d’abril s’acorda que els fons recollits pel clero i la guardia nacional per a la invicta Bilbao es destinen a socòrrer a les families -totes pobres-de de les víctimes monoveres de Forcadell.

El 30 de Juliol l’alcalde 1er Antonio Verdú entrega 17.180 reals de Vellón remitits pel governador i cap politic de la provincia en un solemne acte en la casa consistorial a les families dels martirs:

a Fca. Molera vda. de Mauricio Pérez amb dos fills i en cinta de 8 mesos 2.180 rv.

a Agueda Deltell vda de Antonio Aguilar amb set fills i en cinta de 7 mesos 3.340rv.

a Valentina Rubio vda. de Joaquin Limorti amb un fill i en cinta de 9 mesos 1.960rv.

a Remigia Poveda vda. de Eugenio Plaza amb un fill 1.730 rv.

a Vicenta Campos vda. de Andres Segura 1.500rv.

a Serafina Silvestre vda. de Pedro Gil amb dos fills 11.960

a Antonio Maestre i Josefa Maestre pares de Francisco, 1.500rv.

a Salvadora Corbí mare de Tomas Pérez 1.500rv.

Andreu Alfonso i Magdalena Vañon pares de Josep 1.500rv.

En 1838 és nomenat alcalde Pablo Verdú. Joaquim Verdú és nomenat regidor.

El 1839 és apartat de nou dels càrrecs de responsabilitat.

i perseguit de nou i desterrat a la seua finca del Fondó.

En 1841 Espartero convoca les eleccions per a l’1 de febrer i Verdú obté 5.125vots.»Joaquin Maria López optó por Valencia, le relevó el suplente Joaquim Verdú Pérez, abogado, de Monóvar.

El 20 de Juliol en companyia d’altres diputats va sometre a la deliberació del congrés de diputats un projecte de llei que destinaba els ingresos per taxes postals a la construcció d’una carretera entre Alacant i València al seu pas per Xàtiva i Alcoi.

En 1843 el 10 d’agost va naixer el més important dels seus nets, Arturo Albert Verdú, que anys després seria nomenat viceconsol a Esmirna. Era fill de Ceferino i de Juana Ma.

També en 1843 amb la caiguda d’Espartero es elegit diputat provincial i Diputat a Corts el abogado Joaquim Verdú. El 15 de septembre amb 8.628 vots d’un cens provincial de 18.781 dels quals van participar 12.392 és el diputat més votat de la província. Més tard, amb la validació del districte de Villena i Castalla va ocupar amb 8.897 el segon lloc darrere de Joaquin Maria López (9.200).

Tenim una carta del 12 de desembre del mateix any a la seua esposa Prudencia Payà des de Madrid donant-li instruccions sobre la venda de vi.

 En 1844 Pantaleon Boné i vint-i-tres progressistes més van ser afusellats per l’esquena al malecó del port d’Alacant. Un d’ells era el monover Josep Calpena i Peinado , sot-tinent de Milicia a Monòver.

En 1844 coincidint amb el pronunciament de Pantaleó Boné a Alacant, el govern de Gonzalez Bravo va decretar la presó d’un grup de progressistes destacats, residents a Madrid. Concretament el 31 de gener va ser detingut Joaquim Verdú amb set més. Un d’ells el famós Pasqual Madoz que escrivia «Señores redactores del Eco del Comercio: Son las siete de la mañana y se me conduce bastante enfermo a la cárcel. Nunca, lo confieso, tuve más orgullo que en este momento; inútil es que yo diga a mis amigos que mi conciencia está tranquila y que confundiré a los viles e infames calumniadores y daré una lección severa a mis perseguidores que son los enemigos de la libertad.»

Els presoners van recobrar la llibertat a primers d’abril.

El 1845 el 7 de juliol el jutge de primera instància de Madrid dicta un auto en el que «se les absuelve libremente y sin costas»

però apel.len a l’audiència de Madrid per tal que «se hagan las pertinentes declaraciones favorables a su buen nombre y para que puedan ser en tribunales de justicia perseguidos los miserables calumniadores, que han dado motivo o pretexto a la formación de estos autos»

Davant la sala tercera van fer ús de la paraula Pasqual Madoz, en nom de Joaquim verdú i Pérez, de Mamés Benedicto i d’ell mateix; Manuel Seijas Lozano ho va fer en els de Manuel Cortina, Juan Antonio Garnica i Joaquin Garrido, i el villenense Joaquin Maria López va dur la defensa de la seua pròpia causa començant la seua disertació amb les següents paraules: «que solo el maquiavelismo mas horroroso de una política destructora, sólo la inmoralidad más cínica y la ingratitud más pérfida han sido ocultos resortes de este malhadado proceso. ¡Amarga lección de la experiencia y de la historia!»

El 6 d’octubre una sentencia favorable els exculpava totalment

En 1855 el 1 de gener és nomenat alcalde de Monòver

Alcalde 1er: Joaquin Verdú i Pérez

regidors: Gaspar Rico, Tomás Garcia, Antonio Berenguer, José Vidal, León Deltell, Salvador Berenguer, Juan Corbí.

El 6 de gener s’aumenten els impostos.

Que s’habilite un presupost per erigir un monument a les víctimes de 1844.

El 11 un assumpte de venda de carn.

El 13 es renoven els celadors de barri i diputats per a major tranquilitat i impediment de robatori de fruits.

per al 1er: Tomás Picó i Josep Albert Poveda

2on: Juan Maria Paya i Josep Tendero

3er: Mariano Blanes de Martí i Joan Martí de Blanes

4at: Josep Mallebrera i Antonio Marhuenda Azorin

5é: Vicent Martinez de Vidal, Joan Vicent, Josep Sotorres de Romero, Pasqual Molina.

Per al Collao de Novelda: Joan Tomás i Alfonso,

auxiliar: Josep Ruiz de Alfonso, Vicente Marhuenda de Román

Joaquin Vidal de Alfonso.

per l’Alquebla: Josep Cerdà de Sanchis

aux: Fasutino Poveda de Vicent, Gaspar Rico, Antonio Monzó, Estanislao Marhuenda

per La Solana: Josep Peinado de Vidal

pel Fondó: Juan Poveda de Rico

aux: Pedro Pérez Verdú, Francisco Pérez i Albert, Josep Colonell

per les Canyades: Eugenio Paya Albert,

aux: Lorenzo Poveda, Francisco Berenguer, Josep Berenguer de Poveda,

per Xinorlet: Joaquin Brotons Rico,

aux:Francisco Rico Poveda, Juan Poveda de Rico.

per Madara: Benito Rico de Albert

per La Romana: Camilo Pastor de Vidal

aux: Lorenzo Gil, Mariano Pastor, Antonio Pastor de Vidal.

El 21 de gener : Que cada veí te que fer dues jornades de treballs per tal d’arreglar els camins del terme que les pluges han fet malbé. O bé pagar l’equivalent en diners.

Reunits els majors contribuents:

Luís Verdú, Joaquin Amoros, Pablo Verdú de Paya, Rafael Calpena, Josep Navarro de Marhuenda, Josep Pérez vdo. de Bermnabeu, marcial Verdú, Joaquin Pina, antimo Verdú, Ceferino albert, Manuel Amo de Vañon, Domiciano Verdú.

Acorden els impostos seguents:

per cada carro de 1 mula 19rv.

» » » » 2 mules 26rv.

3 » 32rv.

per cada 1 cavalleria major 10rv.

» » 2 cavalleries majors 14rv.

1 cavalleria menor 6rv.

2 cavalleries menors 10rv.

El 28 de gener, que s’avançen diners per les obres dels camins. Que es publique un ban prohibint als venedors de pa o tortes que alteren el preu previst. Que es revisen els pesos i mesures. Que es porte a efecte l ácord de l’anterior corporació sobre el enderoc del habitatges del ex-convent.

El 20 de Febrer després de escoltar l’informe de la comisió d’ornament públic, sobre la part del ex-convent que cau el l’hort i limítrof de les escoles d’instrucció primaria, i atenent al seu estat ruinós i el perill que comporta es demana permís al governador per a enderrodar-la.

El 22 es nomena cobrador de contribucions a José Hernadez amb el 1,5% de comissió. I es nomena depositàri a José Vidal Pérez.

El 27 es va presentar comptes de pressupostos de la Milicia Nacional.

El 1 de Març hi ha un informe de de la polica local sobre el coto en el qual es va observar la presència de gran quantitat de ramats, la qual cosa es roin per al creiximent dels pins. Es mana que vagen a altres monts. L’informe diu que així millorarà la qüalitat de la carn amb el consegüent benefici per al comú. Es delimita els nous pastos:

1er.-Des de la Moscarda al corral de Gregorio, i des de la Fontanella pel barranc ample a la vinya de dels hereus de Josep Sanchis.

2on.-Des de la Fontanella a l’Almorquí, i des del Reclot a Madara.

3er.-De l’Almorquí al terme de Pinós, i des de la Cavafria a la casa anomenada de Venturo.

4art.-De la senda que va a la Cavafria a la casa de Venturo en direcció als Alforins.

També que s’esporguen els pins per a facilitar el seu creiximent, i es fa responsables a Salvador Berenguer i Trinitario Ripoll, advertint-los que amb l’escusa de la neteja no es tallen pins jovens.

El 4 de Març la corporació a petició de la junta de instrucció primaria, va trobar molt encertat que s’habiliten dues habitacions decents en l’exconvent per als mestres abilitats, Tomas Rico i Pedro Sabater. S’aprova el presupost.

El 11 de Març es destinen 12.390 reals de velló per a la Milicia Nacional.

El 18 de Març s’aproven nous arbitris:

Per cada cànter de ví que un foraster extrega del terme 2 Per cada cànter d’aiguardent de 20graus………………….8

» » » 24 » …………………12

» » » 30 » …………………16

Per cada cànter de vinagre……………………………..2

Per cada arrova d’oli…………………………………12

Per cada barchilla de blat……………………………..4

» » » de ordi……………………………..2

» » » de sègol…………………………….3 Per cada arrova d’anís…………………………………8

» » » de comins………………………………6

» » » de figues i bacores seques……………….2

Per cada barchilla d’almela en corfa…………………….3

Per cada arrova de ?…………………………………18

» » » de sabó……………………………….12

Per cada cap de cabró o moltó………………………….16

» » » de ovella, cabra, cabrit o anyell……………8

Per cada porc menor de 6 arroves………………………..2

» » » major de 6 » ………………………..4

Per cada cavalleria major……………………………..10

» » » menor………………………………4

Per cada arrova de llenya……………………………0,17 Per cada pell curtida badana…………………………0,20

» » » » de cabreta……………………..0,40

Per cada carro nou menor……………………………….2

» » » » major……………………………….3

Per cada carro de lloses de la pedrera de una mula………..1

Per cada mula………………………………………0,17

Per cada carretó de bous……………………………….2

El 23 de març es convoque dues plaçes de peons caminers.

El 14 de setembre la corporació anuncia oficialment que Monòver es trobava lliure de la malatia del colera morbo asiàtic.

S’ordena que el diumenge després de la misa major es cante un solemne «Tedeum» en acció de gràcies al totpoderós per tan gran benefici.

També que ja es pot vendre carn de porc fresca, i també que es pod anar al femer a qualsevol hora quan l’adob dels camps així ho requereixca, amb la condició de que no es creue el poble amb el fem. La brossa es podra traure del poble des de les onze de la nit fins les cinq de la matinada.

Els metges facultatius, Antonio Gutierrez, Tomás Poveda, Gaspar Rico Melchor, José Martinez i Juan Bautista Albiac, declaren el cesament del colera.

El 23 de setembre Que les festes en honor de la mare de deu del remei es celebraran els pròxims dies 7, 8, i 9 del més d’octubre i sent facultat de l’ajuntament nomenar a un dels tres oradors es nomena al presbíter José Gàmez.

El 16 s’octubre es dona compte de que per culpa del còlera no s’ha pogut subastar l éspart de la Cavarrasa, i per tal de que no es perga s’arrenda a Josep Marin de Beltrà per la quantitat de 1.000 reals de velló. Haurà de collir-lo abans del 30 d’octubre, sempre que els veins no s’oposen. També s’autoritza a partir de demà que ja es pot collir el de la Safra i el dels alts de Roque Pérez.

El 30 es convoquen eleccions per a substituir a Antonio Verdú. També José Vidal i Pérez substitueix Tomás Pérez en el càrrec de dipositàri de l’ajuntament.

Així mateix es legeix una carta del governador de la provincia donant-li llicencia per 4 mesos a Joquin Verdú per a que es retire a sa casa i es puga recuperar de la seva «quebrantada» salut, i es nomena interí a Gaspar Rico, fins ara alcalde 2on. El 3 de febrer es renova la llicencia.

El 30 de març es torna a renovar.

En 1857 el 24 de gener, mor de pleuroneumonia seua esposa Prudencia Payá, tenia 60 anys. Va testar davant D. Silvestre Verdú, i va fer marmessors al seu consort i als seus fills polítics Antonio Pérez, i Ceferino Albert.

En 1857 es guardonat amb una medalla de plata en l’Exposició General de Madrid per uns vins presentats:

«Vino dulce, de color, de 1841; precio 80rs. cántaro.

—- —- – — de 1850; precio 60rs. cántaro.

—- —- – — de 1856; precio 24rs. cántaro.

—- fondellol, de 1811; precio 120rs. cántaro.

—- seco, de color, de 1846; precio 60rs. cántaro.

—- tinto de 1841; precio 80rs.cántaro.

Por esta colección y señaladamente por un vino generoso, color, abocado, aromático, sustancioso, muy bueno Medalla de plata»

En 1861 el 3 de Març forma part de la comisió de la junta provincial per a elborar el padró de riquesa pública.

Vivia en la plaça de la Malva 7.

En eixe any en el padró de riquesa pública Joaquim Verdú i Pérez, apareix com al 4art. major contribuent de Monòver. Exactament la quota per contribució directa és de 425 escuts, la de recàrrecs per contribució provincial i municipal es de 276 escuts.

Les propietats que declara son: 240 jornals, 5 cases(1 en Major, 2 en Trinquet, 1 en Sacristà, y 1 en Malva 7) 2 bodegues, (una d’elles en el carrer trinquet 17, avui Benjamin Palencia, el mateix lloc en que un servidor te la seua bodega, l’altra en Horts 36)1 fàbrica en Horts 36 duplicat. 6 cases de camp(2 en Corralet, 1 en Fondó, 3 en Canyada Roja) i 9 mules.

La terra la te dividida en: 2 jornals d’oliveres, 13 jornals de vinya de regadiu, 3 jornals de mallol de regadiu, 112 jornals de vinya de secà, 8 jornals de mallol de secà, 92 jornals de terra blanca, 6 jornals incults, una pinada en la Canyada Roja, 1 jornal de regadiu en l’hort de baix. 48 hores d’aigua del Safareig i 7 hores dels sobrants de les fonts.

En 1865 o 66 sembla que el general Prim va passar per Monòver hostajant-se en la finca que Joaquin Verdú tenia al Fondó, i jugant alguna partida de pilota als carrers de Monòver.

Eixa amistat va fer que dos anys després en 1868 es nomenara vice-consol a la ciutat turca d’Esmirna al net de Verdú, Artur Albert i Verdú.

Diu Azorin: «Don Juan Prim amigo personal de los liberales de Monóvar; Prim, pasando unos dias en el pueblo y jugando a la pelota en la calle; Prim que hace viceconsul de Smirna a un joven de la localidad; joven de atildada elegancia, que conserva su atildamiento hasta su postrimer instante»

En 1866 durant el manament de moderats i unionistes va ser acusat de conspirador juntament amb Tomás España (ex-alcalde) i Rafael Abad d’Alacant, Aurelià Ibarra Manzoni, d’Elx, i Fulgencio Gavilà de Dénia, empresonats tots al Castell de Santa Bàrbera d’Alacant durant «Un largo periodo de encierro«

D’aquell tancament es conserva el dietari d’Aurelià Ibarra, molt extens i minuciós: «Diario de mi prisión desde el dia 8 de Noviembre de 1866 al 21 de Mayo de 1867» «Al dia siguiente de estar yo en el castillo trajeron al Sr. Verdú de Monóvar»

«Aqui llevamos una vida monstruosa»(…)»Lo peor es la incertidumbre»

Dilluns 19 de novembre

«Verdú hapresentado la exposicion al fiscal»

Dimecres 28 de novembre

«Devuelven la causa para ampliarla»

Divendres 7 de novembre

«Notifican que se ha negado la solicitud a Verdú y Tomás»

Dimarts 11 de desembre

«Le dicen a Verdú que se ha pedido certificación de que pagó

la contribución anticipadamente»

Dimarts 18 de desembre

«han venido de visita dos amigos de Monóvar (…) el fiscal pide el sobreseimiento para Verdú (…) Ensayamos la comedia «Me conviene esa mujer»

Dijous 20 de desembre

«se toman varias fotos del grupo» (El fotogràf Mr. Planchard)

 Dilluns 24 de desembre

«vino el nieto del Sr. Verdú y me trae una cajita con tortas y pasas, y otras frioleras que me regala Tomás Román (…) Asistieron a la cena el nieto del Sr. Verdú(no Arturo) el Sr. Joaquim Verdú y Pérez(que no tomó nada ni se sentó a la mesa)»

Dimarts 25 de desembre

«Nos despierta una larga diana(…) Nos traen la noticia de la escarcelación del Sr. Verdú(…) Incluye tambien al Sr. Abad(…) les acompaño hasta el rastrillo, nos abrazamos y parte el carruaje que los llevaba(…) Antes de marcharse me manda el Sr. Verdú unos pastelitos de dulce»

Dimecres 30 de gener

«Pepica me anuncia que sube D. Joaquin Verdú y oigo que me llama, nos abrazamos y nos reunimos todos en la habitación de D. Tomás. Bajo a esta con Verdú hasta bastante tarde en que se bajan con la llave Albert y Bosc y lo despedimos fuera del rastrillo.»

Diumenge 3 de febrer

«Vino el señor Poveda, estuvimos largo tiempo paseando, me dijo que habia hablado con el fiscal y que tenia noticias pediria la absolución de la instrucción para D. Tomás, Gavilà , Abad y yo; y la absolución del cargo para Verdú.(La causa vino en el último tren de la noche anterior procedente de Valencia.)»

Dijous 7 de febrer

«Se vino en conocimineto que el fiscal pediria la absolución del cargo para Verdú»

Divendres 15 de Març

«Los recuerdos de las primeras noches han revivido entre nosotros a Verdú, y Abad, cuando estabamos todos reunidos.»

En 1868 el 21 de setembre va formar part de la constitució de la corporació provincial, el 30 va ser nomenat president de la Junta revolucionaria de Monòver i comandant de voluntaris. El testimoni del famós republica federalista Froilán Carvajal explica l’ambient d’eixe dia:

«Y desde Elda, dejando también constituida nuestra Junta republicana, pasamos a la villa de Monóvar a cumplir, además de nuestra misión politica, un deber de conciencia ineludible y grato: el de poner en libertad a uno de nuestros leales compañeros, cargado de hierro y sepultado en un inmundo clabozo, por habérnoslo cogido cuando nuestra fustrada intentona en Villena(…) Algunos amigos conociendo el gran riesgo que corriamos, salieron a nuestro encuentro y procuraron disuadirnos del propósito que ya teniamos hecho, asegurándonos que el juzgado y la corporación municipal, con una fuerza de cien plazas, armada y municionada en toda regla, habian ocupado los edificios mas fuertes y estratégicos y estaban esperándonos».

«No hicimos sin embargo caso alguno, y nuestra actitud resuelta y nuestro resuelto continente hizo que variaran por completo el de los que esperándonos estaban; tan por completo que, cuando nosotros principiábamos a tomar las disposiciones oportunas para entrar a viva fuerza, se nos vino a dar aviso que era todo innecesario, puesto que las autoridades y sus defensores habian hecho lo que los del Ayuntamiento de Petrel por la mañana».(Havien fugit per la porta falsa).

«Al llegar salió a recibirnos la mayor parte del pueblo, y, en él, entramos a la voz de ¡Viva el pueblo soberano! ¡Viva la República Federal!

Sacamos de la cárcel a nuestro compañero y, permaneciendo allí el tiempo preciso contramarchamos, sobre Sax…»

Froilán Carvajal que abans d’eixir d’Elda havia cremat un retrat de la Reina i s’havia endut seixanta-tres duros i set carabines, va ser afusellat a la ciutat d’Ibi el 8 d’octubre de 1869 al crit de ¡Viva la República Federal! El telegrama del govern manant la detenció de l’execució va arribar de Madrid 5 hores després.

El plenari de la junta revolucionària es va constituir el dia 6 d’octubre presidida per Joaquin Verdú seguit de Ciro Pérez. Verdú com a president de la junta revolucionària, (alcalde) va pendre algunes mesures dignes de recordar:

El 8 d’octubre: «A petición de Pedro Jaime Villalta que en el sitio preferente del local donde celebre sus sesiones se coloque un gran cuadro conmemorativo en el que con letras de oro se inscriban los nombres de los hijos de Monóvar que como D. José Verdú- Sarmiento– (tio de Joaquim Verdú), «D.Jacinto Tendero, D. José Calpena y Peinado (afusellat amb Pantaleó Boné al port d’Alacant) y otros han sido mártires de la libertad. Alrededor de los nombres se pondrá un lema que diga:- El municipio y pueblo de Monóvar a sus conciudadanos muertos en la defensa de la libertad- El que suscribe se ofrece a ejecutar el trabajo gratis y poner el oro y los colores que se gasten, además contribuye con lo que se designe para ayudar a comprar el marco y cristal del cuadro. Los concejales admiten las proposiciones se lo agradecen y advierten que para fijar los nombres de los hijos de este pueblo muertos por la libertad, cuenta con los representantes e individuos de los familiares de los mismos.«

El 16 d’octubre «Raimundo Berenguer habla de la necesidad de hacer el camino-en épocas anteriores propuesto- desde la fábrica de Juana Verdú Pérez, en la c/ de los Huertos hasta la safa de Julio, diciendo que era una mejora material y podía servir de ornato y paseo público, dándole al efecto las dimensiones de anchura conveniente y plantando árboles que lo hermoseen, y que servirá para facilitar el tránsito de esta villa al pueblo del Hondón de la Nieves y partidos rurales de La Romana, Zafra y Alquebla, que al estar propuesta la Iglesia del ex-convento Capuchinos como ayuda de Parroquia para conducir los cadáveres al cementerio precisamente lo han de ser por este camino. Los concejales acuerdan aceptarlo, para lo que se abre el expediente con objeto de acreditar su utilidad y al efecto se consulte con la J. Revo. por si merece su expropiación.»

«Arreglar a instancias de Raimundo Berenguer, los desperfectos del camino que ha de empalmar con el punto llamado el Matadero, bien expropiando el terreno o llegando a un acuerdo con su dueña Juana Verdú Pérez.»

«Para ejecutar los 2 proyectos nombrar una comisión compuesta por Raymundo Berenguer, Rafael Maluenda Calvo y Salvador Pina Gonzalvez.»

El 18 d’octubre «Se autoriza al ayuntamiento para arbitrar medios para llevar a efecto la construcción de nueva cañeria de agua potable, para la creación de una casa de asilo y para otras mejoras de utilidad y ornato público, valiéndose del producto del arriendo del esparto de los montes comunes y de las maderas y leños de los mismos y caso de creerlo dicha corporación conveniente contratar un empréstito con sujeción a las siguientes bases»:

1º- Contratar empréstito de 10.000 escudos

2º- Dividirlo en 1.000 acciones de 10 escudos al 5% anual

3º- Acciones a pagar por cuarta presente, avisando la municipalidad con 15 días de antelación

4º- La garantía será el producto del arriendo del esparto de los montes y maderas y despojos que resulten de la corta de pinos de dichos montes del común.

5º- No se cortará ningún pino que no tenga al menos 5 ? de circunferencia o 50 ? del suelo.

6º- Las acciones se irán amortizando según vayan ingresando en la caja los productores de los efectos indicados.

7º- La venta de madera se hará en pública licitación y en lotes de 25 reboltones y 50 vigas.

8º- Los despojos igual, en lotes de 2-20 quintales.

9º- El esparto se pondrá en arriendo por licitación según las bases que se vienen haciendo hasta la fecha.

10º La cantidad de 10.000 escudos, será la máxima que podrá contratar pudiendo hacerlo en cantidad inferior si con esta cree poder solventar los gastos.

1ºo- El Ayuntamiento fijará el término y plazos para amortizar el empréstito.

Y últimamente esta junta confía que este ayuntamiento con su reconocido celo cuidará de que todas estas operaciones se practiquen con la mayor legalidad, teniendo por norma la mejor administración como base de todo gobierno popular. Lo firma el 17.10.1868 Joaquín Verdú Pérez, su alcalde 1º de esta Villa»

«Tras leer las comunicaciones de la J.Rev. de 16 y 17.10.1868, y por unanimidad, después de una larga discusión, se autoriza al Ayuntamiento para la creación de una casa Asilo, construcción de la cañería que conduce las aguas a las fuentes públicas, y demás obras de utilidad y ornato público, arbitrando los recursos necesarios por los medios y condiciones expresadas en dichas comunicaciones. Por varios de los concurrentes se propone la venta de los montes del común para lo cual pidieron que el Ayuntamiento practique las gestiones oportunas.Lo firman: José Vidal, Francisco Tendero, Rafael Maluenda, Vicente Cabanes, Antonio Verdú, Joaquín Amo, Joaquín Verdú Pérez, Salvador Berenguer, Marcelino Pina, Arturo Cerdà, José Brotons, Silvestre Verdú, Juan Marhuenda, Ramón Poveda, José Verdú Rico, Vicente marhuenda, Adrián Verdú, Patricio Poveda, Juan Poveda, Fco. Amorós, León Deltell, Vicente Alfonso, Domiciano Verdú, Tomas Picó, José Pina, Silvestre Verdú, Antonio Pérez, Antoliano Pérez Mira, Pascual Molina, Joaquín Alfonso, Raimundo Berenguer, Pascual Albert, Juan García. De mano ajena: Fco. Sempere, Andrés Poveda, Felipe Esteve, Pascual Poveda, antonio Calpena, Juan Albert, Fco. Rico, Andrés Sanchís, Rafael Pérez, Florentino Poveda, Antonio Amat, Onofre Payà, José Poveda.

El 20 d’octubre «Preside Raimundo Berenguer y están citados los propietarios de los terrenos que se han de expropiar en el camino proyectado des de la casa fábrica de Doña Juana Verdú a la safa llamada de Julio; que acuden por sí o en representación. Tras leer el certificado del acta de 16.10.68 y puesto a discusión el pensamiento que encierra, unos acuerdan exponer su opinión hoy a las 16, Ramón Maestre Rico dijo que no estaba de acuerdo en la expropiación de los terrenos de su sobrina Lucía Rius Maestre de la que es cuidador, y en su consecuencia tampoco en que se abra el camino. José Cerdà Pérez dice que se hallaba conforme con la expropiación y también en ceder el terreno. El alcalde dice que no han venido, pese a estar citados Ceferino Albert, Juana Verdú, Remedios Pérez. En este estado se mandó suspender este acto para acordar este mismo día lo que corresponda. Como propietarios acuden: Ramón Maestre, José Cerdà Pérez, Cándido Pina por Blas Gran Antón, Pascual Rico Albert por Juana Rius Mira, Rafael Pérez Deltell.

El 9 de desembre «La comisión nombrada el 9.12.68 informa que en la carretera-acompañada del maestro de obras de la Villa Tomás Valero- ha observado en el puente o alcantarilla construida en el punto llamado barranco del soca que se encuentran algunas grietas, una de ellas de bastante consideración y creen ser la causa la mala construcción… y no haberse profundizado lo bastante los cimientos. Los concejales acuerdan informar así a la Diputación provincial. Para que la comisión encargada de la recepción del camino lo tenga presente»

El 1869 en gener es elegit diputat a les corts constituyents per sufragi universal en una candidatura Monàrquica encapçalada pel seu company de pressó Tomàs España, i forma part de la mesa de l´escrutini final el 29 de gener.

En 1873 contribueix amb 250ptes. a la formació de una força de «voluntarios de la república»

En 1874 els carlistes tornen per terres monoveres. El 10 de maig, un dels capitosts, l’il.licità Aznar es perseguit per Joaquin Arnal, comandant de la Guardia Civil de Monòver, el qual

informa al Ministre de la Guerra: «En el día de hoy, me he dirigido con la columna en dirección a Yecla, en cuyo término recibí aviso se hallaba, y, el camino, sorprendí a un grupo desarmado de cinco individuos de la partida, entre los que figuraban un sargento primero y un segundo, los que me dijeron que, disuelta la partida por el mismo cabecilla, acosado por la activa persecución que sufría, se hallaban en su mayor parte en el termino de Monóvar, titulado casas del señor. Me dirigí allí inmediatamente con la columna a mis ordenes reconociendo completamente los montes y barrancos que se encuentran en aquella dirección, haciendo prisioneros a un titulado álferez y otro individuo mas, los que me manifestaron, como los anteriores, que la facción había sido disuelta(…) queda, pues , disuelta la facción de Aznar…»

Un altre capitost carlista detingut a Monòver va ser Fuster, el 13 de juliol el comandant Arnal l’asetjà en una finca anomenada «Casa de l’Espasa» d’on van fugir en direcció al «Coto» prop de Pinós on van matar a tres rebels i en feren presoners sis més.

El 24 i 25 de setembre l’assot és el rebel Cucala i la seua tropa. «Con la actividad y pasmosa rapidez con que los carcundas ejecutan sus movimientos, descendieron al llano, penetrando en Petrel y Elda, donde han cobrado contribuciones, apaleado cruelmente a varios vecinos, violado a varias jóvenes y destrozado los aparatos telegráficos. De este punto trasladáronse con imperturbable tranquilidad a Monóvar, pueblo muy rico, que ha sido víctima de mayores atropellos y de escenas de barbarie. Han quemado la estación y el registro civil; han cobrado 12.000 duros; muerto al tratante de vinos Sr. Don Lorenzo Rico Satorres; se ha robado y destrozado con verdadero frenesí hasta que al fin, saciado su instinto destructor, salieron en dirección al Pinoso, llevándose unos 300 fusiles de los voluntarios, que cometieron la imprudencia de abandonarlos, cuando, de haber imitado a los de Aspe y Novelda, que se replegaron aquí, vista la inutilidad de la defensa, se hubiera podido salvar».

Diu Azorin:»Los carlistas; el cabecilla Cucala. Cucala, aterrorizando a los habitantes y depredando los caseríos.«

En 1878 és pels seus vins guardonat amb una medalla de plata en l’Exposició celebrada a París

En 1882 el 23 de desembre va morir a la edat de 87 anys de neumònia. Era vidu de Florentina Verdú, segons l’acta de defunció del dia 24 «murio ayer, no recibió ningún sacramento, su entierro fue general» els testimonis van ser Manuel Pérez i Gaspar Payà. Ho va certificar el cura Joaquim Ramón

No hem trobat ni la boda amb florentina ni la defunció d’aquesta, el que fa pensar que no era veina de Monòver.

Joaquin sols va tenir un germà que va sobreviure, Pablo Verdú Pérez, que es va casar amb Florentina Payà, germana de la seua dona Prudencia.

Van tindre 5 fills:

Eduvigis (09.09.1812- 08.08.1879 Congestió)

Pablo (30.10.1814)

Florentina(14.10.1816)

Celestina (25.05.1821)

Leonardo (07.11.1827)

Els altres germans van morir prematurament:

Josef Tadeo Verdú Pérez 6 de Maig de 1791

Josef Tadeo Verdú Pérez 20 de Julio de 1792

Eduarda Maria Bruna Verdú Pérez 9 d´octubre de 1793

Josef Tadeo Robert Verdú Pérez 8 de Juny de 1799

Josef Tadeo Juan 14 de febrer de 1801

El poble l’anomenava «Don Xoxim el Majorasgo»

Vivia en la plaça de La Malva no 7.

nota al peu de foto. de esquerra a dreta, primer Tomas España, segon assegut, Abad, tercer, Joaquim Verdú, quart més dalt Gavilà, cinqué assegut Aurelià Ibarra, sisé militar el governador Gimeno.

Avis Pares

___________________________________________________________

Joan Verdú Mira

Clara Pérez———Joan Verdú Pérez

JOAQUIN VERDU I PEREZ

Josep Pérez Navarro

Josefa Navarro——Josefa Pérez Navarro

___________________________________________________________

Sogres

___________________________________________________________

Josep Paya ——–Prudencia Paya Brotons

Angela Brotons—–

Fills:

Florentina Verdú Payá 14.03.1813

Juana Ma. Verdú Paya 13.06.1815

Demetrio Verdú Payá 09.03.1817

Prudencia Verdú Payá 17.01.1819

Aurora Verdú Payá 11.06.1820

Juan Verdú Mira(Avi patern)

Va morir el 9 deSept. de 1809

Va deixar 4.500 reales de vellon para obres pies.

Boda de Isidoro Verdú (son tio)y Fca. Pérez

5 de Octubre de 1791

Dos fills:

Isidoro Victoriano 02.11.1800

Susana Maria Clara 22.08.1802

boda dels Pares Juan Verdú y Josefa Pérez

15 de Maig de 1790

Naix un germa

Josef Tadeo Verdú Pérez

6 de Maig de 1791

naix un germa

Josef tadeo Verdú Pérez

20 de Julio de 1792

naix una germana

Eduarda Maria Bruna Verdú Pérez

9 d´octubre de 1793

naix un germa

Josef Tadeo Robert Verdú Pérez

8 de Juny de 1799

naix un germa

Josef Tadeo Juan

14 de febrer de 1801

Naixen cossins germans del pare

Josep Juan Verdú Verdú 1755

Juan Josep Verdú Verdú 17.01.1760

Joaquin Juan Josep Verdú Verdú 11.02.1766

fills de Josep i Maria Verdu Mira(germana del avi patern)

avis materns Joaquin Verdú i Maria Mira

Mes cossins germans del pare

Josefa Maria Verdú Verdú 5.04.1767

filla de Juan i Xaviera Verdú Mira(germana del avi matern)

avis materns Joaquin Verdú i Maria Mira

naix un germà del pare

Joaquin Silverio Josep 2.06.73

fill de Juan i Clara Pérez

Andreu Verdú-

¿ Joan Verdú-Agueda Reig

1666 Joan Verdú Reig-Magdalena Herrero

1700 Joaquin Verdú Herrero-Maria Mira

1726 Juan Verdú Mira-Clara Pérez Verdú

Juan Verdú Perez-Josefa Pérez Navarro

1795 JOAQUIN VERDU I PEREZ- Prudencia Paya

1815 Juana Maria Verdú Pérez-Ceferino Albert Ruiz

1843 Arturo Albert Verdú- Capelo

Albert Capelo- Herrero

Joaquin Albert Herrero- Emilia Amorós

1957 Joaquin Albert Amorós- Lola Corbi

Joaquin i Patricia Albert Corbí

La esencia de un pueblo

Daniela Valero Torregrosa 

Escribo desde la añoranza…y me acuerdo de aquellos veranos en los que cada día era una historia que contar, cada día había algo nuevo que aprender, cada día era especial.

Aquellos veranos en un pueblecito llamado Xinorlet, que me enseñaron a amar y respetar la naturaleza y el significado de la palabra amistad.

En Xinorlet pasé los mejores momentos de mi infancia y adolescencia, eran momentos de libertad y alegría.

Xinorlet es un pueblo muy especial, cada calle tiene su personalidad y su encanto, cada rincón tiene un nombre y si no lo tiene es la gente del pueblo quien se lo pone…

¿Pero qué es lo que hace que un pueblo sea agradable y cordial? No son sus casas bien arregladas y sus calles con encanto, no… son sus habitantes…

Cada habitante de Xinorlet forma parte de mis veranos en el pueblo, cada uno de ellos contribuyó a formar mi historia en Xinorlet, en lo bueno y en lo malo. Pero hay unos habitantes especiales para mi, aparte de mis amigos y de mi familia, y ellos son los abuelitos y abuelitas de Xinorlet.

Cada rincón de cada calle tiene su personalidad gracias a la gente mayor, que en las tardes de verano o incluso antes, cuando el buen tiempo lo permite, sacan sus sillas a la calle para tomar la fresca, “charrar” y ver pasar la vida desde esa perspectiva.

Ellos forman parte de mis recuerdos de infancia y juventud en Xinorlet.

Cuando salíamos a la calle, mis amigos y yo, a jugar y todavía éramos unos retacos, ellos desde sus sillas nos observaban y si no nos reconocían a la primera siempre utilizaban la misma pregunta, una pregunta que siempre me ha hecho mucha gracia y que siempre recuerdo con cariño: ¿Tú de qui eres?

Ellos han sido los que nos regañaban, los que decían desde sus sillas: ¡Ay, els sagals estos, quina revolica! cuando éramos pequeños, y: ¡Quina juventud! Cuando ya éramos  mayorcitos. Pero también han sido los que siempre estaban allí para ayudar cuando algún problema surgía, los que desde sus sillas siempre tenían un saludo para todos los que pasaban por su calle, los que gran parte de su vida la han pasado en Xinorlet y es por eso que sin ellos no habría pueblo…

Ellos nos han visto crecer por las calles, jugando, corriendo, chillando y nosotros los hemos visto envejecer sentados en sus sillas, tomando la fresca en la calle y hablando tranquilamente. Somos de distintas generaciones, con distintas formas de pensar, de actuar, de vivir, pero tenemos una cosa en común que nos une: Xinorlet.

Muchos de los abuelitos y abuelitas del Xinorlet de mi infancia y adolescencia ya se han ido y con ellos gran parte de mis recuerdos de este pueblo, los demás aún siguen sentados en sus sillas tomando la fresca, pero para mí siguen y seguirán estando todos, pues cada rincón de cada calle tiene su abuelito y su abuelita y aunque ya no estén allí sentados permanece su recuerdo y su esencia.

Gracias a todos los habitantes de Xinorlet por formar parte del pueblo, gracias a mis amigos por darme esos veranos tan alegres y divertidos, pero sobre todo gracias a mis abuelos, Pepita y Teodoro, que sin ellos esos veranos en Xinorlet no habrían existido.

 

Daniela Valero Torregrosa