(Monòver 19…-) Filla de José i Francisca, germana Francisca, José, Salvador, Dolores, Enrique i Rafael.

(Monòver 1909-1993) Esposa de Fernando Alcoba Casanova. Filla de José i Francisca. Mare de Paqui i Fernando. Germana de Basilisa, Remedios, José, Salvador, Dolores, Enrique i Rafael

(Monòver 1888 -1967) Filla de José i Basilisa Aracil Gran. Germana de José, Antonio, Julio i Salvador.

(Monòver 18..-19…) Fill de José i Basilisa Aracil Gran. Germà de José, Julio, Remedios i Salvador.

(Monòver 18…19…) Fill de José i Basilisa Aracil Gran. Germà de José, Antonio, Remedios i Salvador.

(Monòver 1888 -1928) Esposa de José Amorós Aracil. Mare de Francisca, Basilisa, José, Salvador, Dolores, Enrique i Rafael. Neta de  Plácida Quiles Rico.

Jose Amorós Vidal amb el seu fill José Amorós Aracil i la seua neta Francisca Amorós Verdú, Foto de 1909

(Monòver 1859.-1935) Industrial Vinater va extendre el negoci de Monòver a Cartagena. Casat amb Basilisa Aracil Gran. Pare de José Amorós Aracil, Julio, Antonio, Remedios i Salvador. Germà de Salvador. Fill de Salvador i Remedios. 

Pròleg del professor Limorti

al llibre

José García Verdú -Monóvar 1919

El destí de José García permetria dibuixar una al·legoria de les misèries intel·lectuals de la nostra xiqueta/gran història local, no per local ni xiqueta menys instructiva ni miserable que la gran. Uns papers rescatats d’entremig dels enderrocs que sepultaven la seua biblioteca de la casa del carrer Pescateria, unes ratlles escrites en fulls gastats, unes desenes d’articles perduts per les hemeroteques, un carrer que van canviar-li el nom i un grapat de fotografies és tot el que la providència, és a dir, la usura del temps i la mà destructora dels homes -més insensible i eficaç encara que el pas dels dies- ens ha llegat d’aquest lletraferit monover -cap substantiu ni cap adjectiu el definirien millor. García pertany a la generació que segueix la dels Martínez Ruiz, Xotxim Amo o Queremón Alfonso -fills intel·lectuals de José Bernabeu, «el metge de l’aigua»-, és coetani i amic de Peñataro, Montoro, Capilla, Marcolán i Remedios Picó. Una part d’aquests escriptors continua beneficiant-se, com els anteriors, de l’estat de coses encetat a finals del segle XIX: l’enriquiment de moltes famílies de la burgesia monovera gràcies al comerç del vi que els permet el luxe de donar bons estudis als seus fills. García estudia a França i no perd l’ocasió d’exhibir la seua formació francòfona en les contínues referències als romàntics i decadents francesos que escampa per les pàgines del seu manuscrit. Des de Foix remet col·laboracions puntuals per als periòdics de la comarca; des de ben jovenet escriu en El Pueblo d’Amo i com aquest, serà il·lustrat, racionalista, republicà i anticlerical. García és, com altres companys generacionals, un jove nietzcheà, iconoclasta i d’idees avançades, però no revolucionari.

José García estava afiliat a les «Juventudes del Partido Reformista», era per tant un republicà actiu i representava les idees d’una certa burgesia progressista monovera. Aquesta és la classe social que es va trobar entre el proletariat revolucionari i la burgesia conservadora i els latifundistes, les poderoses classes dominants que recorrien ara i adès a la mà dura per reprimir el moviment proletari i que es resistien a introduir les reformes socials que una mínima justícia social els exigia; són aquests els sectors socials que donarien suport a Primo de Rivera primer i a Franco després. García és, per tant, d’aquells que els dos bàndols afusellaven l’any 36. El final del carrer que l’Ajuntament de Monòver va dedicar a la seua memòria, que va ser rebatejat durant els anys 40 amb el nom de Queremón Alfonso -assassinat junt amb la seua família-, demostra clarament el tall radical que la Guerra Civil havia de marcar en la societat monovera. El canvi de làpida es va fer amb tota la pompa paramilitar pròpia del moment i, segons conten les cròniques orals, es va convertir en una mostra pública primerenca del nou estat de coses resultant del final de la guerra: García i Queremón van ser condemnats a excloure’s per sempre, no hi havia lloc per als dos en la memòria oficial del poble.

García, que va morir massa jove, i a qui la posteritat va tractar injustament, es va diluir entre la blanura d’un poble desmemoriat. Han hagut de passar 60 anys perquè aquests papers que ara veuen la llum per primera vegada isqueren de davall de les ruïnes de la seua biblioteca. García va morir als 30 anys, la seua trajectòria intel·lectual i professional augurava uns fruits madurs que al final no van poder florir. Com li ha passat a tants altres -Amancio i el seu Cañís, per exemple- de García ens ha pervingut -articles de premsa a part- el que ell menys va valorar i el que els seus companys menys van entendre. No deixa de resultar curiós, i diu molt dels seus punts de vista intel·lectuals, que s’interesse, contra l’opinió dels integrants del seu cercle, per fer una crònica del present local i de la realitat més immediata, una crònica deformada per motlles llibrescos, però al capdavall, amb pretencions de real. Aquest punt de partida l’allunya del tradicional desinterès dels monovers per la reflexió sobre el seu present. Des d’Azorín, a Amancio, passant pel mateix Pepet Alfonso, la realitat de cada dia no interessa, les cròniques es fan en la premsa amb la immediatesa del present, sense afonar la rella. Moltes vegades es prefereix la pretenciositat retòrica, la joguesca insubstacial o la revolada lírica cursi a la meditació sobre els fets més pròxims -i no diguem dels llunyans: els monovers no tenen història. Per altre costat, la por a ser localistes condueix massa sovint a la pedanteria, al casticisme tronat (Pepet Alfonso) o al provincianisme embafós (les actuals conferències-col·loqui del Casino). Només sé trobar dues excepcions a aquesta tendència: Joaquín Amo que menyspreava la lírica i volia canviar l’estat de coses heretat i Antoni Ródenas que es posa a escriure per aclarir-se i aclarir-nos enmig del maremàgnum del final dels seixanta i ens col·loca en la perspectiva de la generació jove actual: valencians conscients i monovers amb història, amb la cultura catalana com a marc lingüísticocultural de referència bàsic, com a fonament i com a punt de partença.

La lectura d’aquestes pàgines de García -«comentarios personales» els anomena l’autor- ens provoca algunes sorpreses a propòsit de la seua sensibilitat. Les demostracions d’agnosticisme, racionalisme i anticlericalisme es segueixen d’uns retrats de la realitat monovera impregnats d’un romanticisme més que remirat. Llegiu si no la descripció del cementiri una nit de Tots Sants; es burla de les creences de la gent en esperits, fantasmes i preses d’ull, però no s’està d’escriure coses com: «Nuestra protectora mora en las regiones célicas, alrededor del Dios Padre; es una mujer ideal, hermosísima, etérea, fosforecente. Nosotros la hemos visto y hemos hablado con ella algunas noches en ese mismo cementerio, sentados al pie de la cruz de piedra del centro.», en fi… visions d’un ferit de lletra de 24 anys, ebri de lectures barrejades i encara no digerides. No tindria temps de fer-ho.

García i companyia eren joves modernistes, havien format el seu gust literari en la companyia constant dels romàntics francesos (Hugo, De Musset, Lamartine, Gautier) i els decadents i simbolistes (Charles Baudelaire, Paul Verlaine, Gérard de Nerval, Edgar Allan Poe, Rubén Darío). La influència del tema de l’alcohol en la creació literària -seria millor dir la influència de la literatura francesa sobre el tema- el porta a descriure la destil·leria Brujas que freqüentava amb els amics, com una taverna parisenca i Peñataro, Marcolán, Capilla i Montoro com uns Verlaine qualssevol extasiats per l’absenta. Al gust decadentista per l’estètica tavernària i els seus elogis de l’alcohol contraposava l’impuls vitalista nietzcheà -l’altre gran corrent modernista- i el positivisme. Quan recorda una malaltia de la infantesa que el va mantenir inactiu durant un temps, exclama: «Aquello pasó, la lucha sigue dándonos el ritmo de la vida y hablándonos del gran porvenir que tan sólo el esfuerzo podrá lograr, cuando nuestro psiquismo tienda a marcar un norte y camino director». Confiança en ell mateix, voluntat per a dirigir el seu esperit pels camins de la contrucció d’una personalitat ben formada. Personalitat, voluntat, raó, mètode per a analitzar la realitat amb l’objectiu de reformar-la: li va faltar el temps per a acabar la seua empresa.

Van ser segurament aquestes preocupacions per la reforma de la societat i el model del pare allò que el va portar al camp de l’ensenyament i al cos d’inspectors de primera enseñanza. Com Joaquín Amo i els republicans veu en l’educació de les persones la base del progrès material dels pobles: «hace falta mucha cultura, escuela, círculo, conferencias..». Es veu en les idees que escampa pel text la influència de la pedagogia krausista importada per Giner de los Ríos i que tant va influir en els intel·lectuals castellans de finals de segle: defensa l’eliminació de les barreres entre el professor i els alumnes, la desaparició de les tarimes en les aules, l’educació a l’aire lliure. Les escoles Cervantes que va construir pocs anys després de la mort de García un altre republicà, Saturnino Cerdà, justament l’alcalde que va col·locar el seu nom en un carrer, segueixen l’ideal que propugna en el seu escrit: escola pública i laica segons el model francès amb jardins amplis segons l’ideari krausista.

Com a reformista fa algunes observacions sobre la política local que sorprenen tristament per la seua actualitat i ens fan pensar que una espècie de maledicció col·lectiva regeix el destí d’aquest poble. Es revolta contra la ineptitud dels governants municipals: «aquí no hay ninguna iniciativa sólida, como no sean tiquismiquis políticos y bajezas de caciques» afirma quan mira els murs gastats de l’edifici de l’ajuntament. «¿Qué se hace de esta administración? ¿No hay responsabilidad jurídica para tantos inútiles que obstruyen la evolución de sus pueblos dignos de gran empuje como Monòvar?», afig més avant. Quan parla de la necessitat de construir unes escoles públiques i de com no s’ha fet, a pesar de la demanda d’alguns sectors de la societat, dirà: «ha sido una utopia para nuestro concejo, cubierto siempre de figureros y trafalmejos, y cada vez empeñándose más com la hacienda».

I una curiositat final. Com els Martínez Ruiz i tants d’altres monovers no del tot vegetants, García maté amb el seu poble natal una estranya relació d’amor-odi. Un lligam misteriós uneix successives generacions de monovers en aquest sentiment d’atracció-repulsió respecte del terrós nadiu: «Monóvar será pequeña, ruin, lúgubre (…) No tendrá distracciones, ni belleza natural ni artística, ni alegría, ni vivacidad, pero tiene (…) un vaho sentimental que nos atenaza.» Un dia discuteix amb un estudiant que torna de Madrid i que es sent pres per l’esplín, el desfici del senyoret: «El amigo está harto del pueblo; intenciones tuvo hace contados días, de tomar el tren y desaparecer. Para él estos pueblos obligan a una vida monótona y cansina; las mismas cosas repetidas y contra repetidas dentro de la vulgaridad.» Ell li aconsella que es quede pel bé de la seua salut malmesa per tanta vida disipada de la capital i li adverteix que encara que se’n vagen, tornaran ja vells al retir postrem del poble estimat a retrobar-se amb els amics ja provectes per esperar tots junts -resignats i geperuts- l’hora última. Poc sospitava García que un estiu, més proper que llunyà, tornaria per a no anar-se’n mai, que li dedicarien i li desdedicarien un carrer, que construirien unes escoles com les que ell volia, que els seus estimats llibres i papers acabarien davall els enderrocs de sa casa o «s’esbarriarien pertot», que algú rescataria un bocí de la seua memòria per a ningú. No sabem quin atavisme remot s’hereta entre els especímens més conscients nascuts en aquest terrupero miserable, en aquest llosco d’algeps edificat, que provoca aquest pertinaç, ineluctable i fatal impuls d’amor i refús que mor en l’oblit.

Paül Limorti i Payà. Monòver, maig de 1997

Xavier Garcia Garcia

(Monòver 1974) Capricorn. Els seus pares es traslladen a viure a Banyeres quan tenia 4 anys i els primers records que te relacionats amb la pintura són les repetides versions de la torre de Monòver que pintava en la classe de D. Miquel Llopis, el mestre de dibuix i pintura que donava classe particular a la casa de la Plaça del Plàtans. Allí estava amb altres potencials pintors dels que ara, uns anys després, sols recorda a Justo que sembla si ha fet carrera. El primers treballs eren amb carbons, i al llarg de tres anys acudia totes les vesprades dues hores amb la qual cosa es demostra que tenia autèntica vocació. Xavi recorda que algunes vegades no podia anar per la vesprada a classe, hi recuperava anant pel matí després de les 12 fins l’hora de dinar.

Dels tres anys el que estava a Banyeres recorda tres quadres menuts i el primer de tot –un oli- com el primer amor.

Als deu anys torna a Monòver i continua estudiant. Desitjós de prosseguir les classes de pintura, acudeix al taller del pintor Enrique Vidal Pina, del qual no sols aprèn algunes tècniques, sinó també determinades actituds vitals. Tot això passava al voltant de 1985. Allí comparteix els aprenentatges amb Mª Dolores Aguilar, Fabian Mira, Mario Rodríguez, Raül Blanes, Antonio Ballester, David Corbí i Juan Tendero, aquest últim encara continua pintant al seu costat, ara com alumne en l’actual taller de Joventut. Al llarg de cinc anys practica sobretot l’oli i un poc d’acrílic. En aquell moment estava millorant la seua pròpia tècnica i també alguns xiquets vicis que més tard corregiria en la seua carrera. Exposa tots els anys en les exposicions anuals «Jóvenes Pintores Monoveros» de Setembre en la sala de l’Asociación d’Estudios Monoveros. D’aquell període recorda amb goig un bodegó. Malgrat les indicacions de Ramon Molina per tal de que entrara a formar part del grup Palera Jove, no ho va ser possible i afectat per una certa desmotivació, barreja de rebel·lia i inconformisme, que ell atribueix a l’adolescència, va passar tres anys sense tocar un pinzell. En 1994 torna de nou amb una exposició conjunta amb Ramon Molina en la Fira de Santa Caterina i més tard en solitari a la Casa de Cultura. La més important i que determina el seu punt d’inflexió és la celebrada al Casino de Monòver en setembre de 1996. Després de diversos intents i estimulat per la seua parella ingressa definitivament en la Facultat de Belles Arts de València. A partir d’ahí es concentra en la seua carrera. Nomena a companys importants, Patrícia Gómez, Verònica Aldeondo, Santiago Sánchez i Paloma Rueda que el van ajudar prou en la carrera. Del que més ha deprés de la carrera és la interrelació entre els seus companys i la continua absorció d’estils i idees. Dels mestres li agrada parlar sobretot de Javier Chapa, del qual diu que ensenyava molt per que no estableixia barreres entre mestres i alumnes i temps després encara segueix la seua trajectòria. D’aquest mestre ha heretat una metodologia pedagògica consistent en preocupar-se al màxim del treballs dels alumnes. Horacio Silva li influeix estilísticament i recorda que el primer dia de classe va visitar una exposició d’ell que el va impressionar molt gratament. També va ser alumne de José Antoni Garcia, del que recorda el seu tarannà humanista i la immensa formació pictòrica. De Rafa Calduch, comenta que és un gran pintor, detallista, del que va aprendre tècniques novísimes i innovadores de les quals sols Xavi ha practicat a Monòver i que no ha dubtat en transmetre als seus alumnes.

Xavi Garcia dona classes al taller de dibuix i pintura que organitza la Regidoria de Joventut de Monòver. Té més de quaranta de alumnes i gaudeix molt explicant tècniques als seus alumnes. Té una especial connexió amb els joves de 14 i 15 anys amb els que els inculca noves alternatives de creativitat i també els aconsella sobre música, art etc, i en els seus problemes generacionals.

Xavier Garcia sap que de moment no pot viure sols de ser artista. És conscient amb de la realitat social i té els peus en terra- Compagina l’ensenyament amb l’art.

El pintor manifesta que encara no te un estil definit. Després del aprenentatge teòric-pràctic dels primers anys de carrera, ara està en una etapa de projecció d’eixes tècniques a uns determinats objectius. Experimenta contínuament amb noves tècniques però sempre amb la premissa de que tinga un resultat òptim. Al llarg dels dos últims anys ha realitzat una pintura en la qual intenta fer que l’espectador també treballe, es a dir provocar-li la curiositat per tal de, no sols embelesar-li de bellesa estètica, sinó provocar un interès pels materials, formes, tècniques, textura. Segons confessa el propi pintor, diríem que els quadres els acaba l’espectador, ja que la interpretació varia segons l’individu que el mira, i per tant la interacció final es diferent en cada cas. A mi particularment m’ha produït eixa sensació, fins i tot he necessitat tocar el quadre.

Xavier Garcia te una pintura que podríem qualificar de «social» ell mateix reconeix que beu de tot allò que li rodeja, sobretot de les persones. Això vol dir que els seu quadres arriben a molta gent sense que això vullga dir que siga comercial. Treballa els quadres com si foren persones. Estableix una íntima i prèvia conversa abans d’atacar-los.

El pintor té que interessar- va dir. Ha de fer-se atractiu als espectadors. Quan aquest escrit ixca al carrer faltarà poc per a que pinte el quadre més important de sa vida. En unes setmanes es casarà amb Maria, l’autèntic motor de la seua existència. Nosaltres, amb una enveja sana, li desitgem que el viatge a Itaca siga llarg i ple de ventures.

Rafael Poveda

CURRICULUM VITAE

XAVIER GARCÍA  GARCÍA

Telf. de Contacto: 677423268

–         Licenciado en Bellas Artes por  U.P. Valencia 1996-2001

–         Profesor de Secundaria del Departamento de Dibujo del Colegio RRCC. “Divina Pastora” de Monóvar

–         Profesor de Pintura de la Concejalía de Juventud del Excmo. Ayuntamiento de Monóvar

                                   EXPOSICIONES INDIVIDUALES

–         Septiembre 1994, Casa de Cultura de Monóvar.

–         Diciembre 1995, Galería-Bar “La Riba”.

–         Septiembre 1996, Sociedad Cultural Casino de Monóvar.

–         De agosto a diciembre de 1998, Restaurante “MENJARS” “XIRI” Monóvar.

–         Julio del 2000 Café 28 Port de Sagunt (Valencia)

–         Octubre 2000, Restaurante “MENJARS” “XIRI” Monóvar.

–         Septiembre 2002, Sociedad Cultural Casino de Monóvar

–         Abril 2004, Casal Jaume I de Monòver.

–         Maig 2004, La Madrassa Elda.

–         Julio 2004, Casal Jaume I d’Elx

–         Octubre 2004. Casal Jaume I de Mutxamel

–         Noviembre 2004 .Acció Cultural de Benidorm

–         Diciembre 2004. Casal Jaime I de Oliva

–         Enero 2005. Casal Jaime I de Russafa

–         Febrero 2005. Casal Jaime I de Lliria

–          Marzo de 2005. Casal Jaime I de Vila-real

–         Abril de 2005 . Casal Jaime I de Castelló

EXPOSICIONES COLECTIVAS     

–         1989, Exposición Comarcal “ PINTORES DE LA COMARCA DEL VINALOPÓ”

–    1993, “ I SOLSTICI D’ESTIU 1993”, Pueblo Antiguo de Altea

–         Septiembre 1996, “Pintores de la Comarca Valle del Vinalopó”, homenaje a Enrique Cosín.

–         Diciembre 1996, “ I CERTAMEN NACIONAL VILLA DE SAX”

–   Junio 1998, Estudiantes de la Facultad de Bellas Artes de    Valencia

–         Junio 1999, Escuela de Artes y Oficios de Logroño

–         Junio 1999, Café “Picasso”, Pamplona

–         Octubre 2000, X Bienal de Pintura Elisa Tomás Yuste, CAM Cultural Alicante

–   Octubre 2000, Casa de Cultura de Villena

–    Diciembre 2000, Sala de Exposiciones de la CAM de Benidorm

–    Enero 2001, Casino de Torrevieja

–    Febrero 2001, Casa de Cultura del Excmo. Ayto. de    Crevillente

–         Marzo 2001, Casa de Cultura del Excmo. Ayto. de Altea

–   Junio 2001, Casa Cultura Xirivella

–     Junio 2002, Casa de Cultura de Pilar de la Horadada

–     Julio 2002 , Restaurante Xiri, Monóvar

–     Diciembre 2002, Iº Concurso de Pintura Mancomunidad Intermunicipal del Vall del Vinalopó

–    Forn Cultural de Petrer

– Sala Municipal de Exposiciones de la Casa de Cultura de Monóvar

– Sala Grande del Jardín de la Música de Elda

– Sala Municipal de Exposiciones de Sax

–  Noviembre 2004, Teatro Wagner de  Aspe, “XI Premio Nacional

de Pintura Pintor Carpena”

–   Noviembre 2006, Teatro Wagner de Aspe, “XIII Premio Nacional de Pintura Pintor Carpena”

                              OBRAS  EN MUSEOS Y ENTIDADES

–         Mural de la Biblioteca de  la Casa Cultura de Monóvar.

–         Pintura en el Salón de Actos de la Sociedad Cultural Casino de Monóvar

–         Mural  Sala de Reuniones de la Sociedad Cultural Casino de Monóvar.

PREMIOS Y CONCURSOS

–         Junio 2000 y Julio 2002, ganador del concurso para la Portada del Programa de las Fiestas Mayores de Monóvar.

–         Julio 2000, primer accésit del logotipo del Departamento de Mujer de la Diputación de Alicante.

–         Diciembre 1993, Diseño del pin del Exmo. Ayto. de Monóvar para “Fitur 94” (Feria Internacional del  Turismo).

–    Febrero 1994,  Cartel de “ CARNAVAL 94” de Monóvar

–    Mayo 1997,  el Cartel de la “ VII SETMANA    CULTURAL  E.P.A. “FREIRE”  de Monóvar.

–         Septiembre 2004. Cartel  y  Portada anunciadora  de las Fiestas Mayores de Monóvar 2004

– Campaña Prevención de Enfermedades Sexuales. Pinoso 2005

Monóvar a Febrero de 20

Presentació per a l’exposició de Xavier García al Casal Jaume I de Monòver.

2-Abril-2004

Bona nit

En primer lloc vaja per davant el reconeiximent al casal Jaume I de Monòver per posar a l’abast de tothom un lloc per a descobrir la nostra cultura i a més a més donar la possibilitat d’apropar l’art al nostre poble.

A vegades es presenten situacions com aquesta, grates i sorprenents alhora. He d’agrair a Xavier  el que m’haja fet  retrobar-me de nou amb el llenguatge de la pintura.

M’he sorprés a mi mateixa disfrutant, com anys enrere, amb la contemplació gràcil i relaxada d’una pintura on la força del gest i l’ús del llenguatge escrit ens transporta als nostres orígens, a la nostra identitat, al nostre món quotidià.

El recorregut visual que ens planteja Xavier, a cadascú dels seus quadres, es ric en textures i en superposicions matèriques, es una narració visual de l’existència, no excempta de records.

Els patis, les cases, les teulades, mostren la intimitat d’un poble i la visió personal d’un artista vinculat a la seua terra  i al mateix temps amb una visió conceptual i actual de tractar el paisatge.

La valentia amb què s’enfronta a la síntesi figurativa, a vegades onírica en alguna de les seues obres, es digna de tindre en compte; fàcilment ens transporta a un món de fantasia, sense perdre, al mateix temps, la sensació d’estar xapant terra ferma.

El diàleg que manté l’artista amb la seua pròpia obra arriba a l’observador d’una forma càlida i propera, on el bagatge cultural i el coneixement del món de la pintura enriqueix aquesta comunicació.

No més dir-vos, per acabar, que disfruteu d’aquesta exposició igual que ho he fet jo a l’hora d’intentar fer-vos partícips d’aquestes grates sensacions.

Gràcies.

Cándida Pérez

Presentació del llibre El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia. El Pinós, 6 de febrer de 1999.

A causa de circumstàncies adverses m’ha tocat fer la presentació del llibre El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia d’Ester Limorti i Artur Quintana. I és una llàstima que ho haja de fer precisament jo, germà d’un dels autors de l’obra i no Vicent Beltran com estava previst. Vicent Beltran hauria donat la visió d’una persona de la Marina Baixa, profundament coneixedora de les variants valencianes de la llengua catalana i de la literatura popular. Un admirador confés del paisatge, de la manera de parlar i de ser de la gent d’estes comarques de ponent de les Valls del Vinalopó: Monòver, el Pinós, el Carxe… Vicent hauria donat la visió objectiva i neutral, i a voltes apassionada, d’un foraster aclimatat i savi en la matèria. Però no ha pogut estar aquí hui i vos haureu de conformar amb unes paraules meues, improvisades i breus, i a causa del parentesc amb l’autora, neutres i amb el punt just, i fins i tot rebaixat, d’apassionament.

I bé, abans de començar haig de rectificar i aclarir que els autors del llibre no són Ester Limorti i Artur Quintana. Els autors no sabem qui són. No són tampoc les persones que van cantar les cançons que arreplega el llibre o que van recitar les històries que apareixen en ell. Els autors són anònims encara que a voltes –poques- puguem saber qui va inventar la lletra d’una cançó o va protagonitzar i contar per primera volta algun succeït. Els autors d’esta classe de literatura no cobraven drets. Les històries o les cançons eren de tots, de tota la gent, i tots podien contar-les i tornar-les a contar sense haver de pagar un duro de drets d’autor. És per això que es considera que esta classe de literatura és l’obra col·lectiva i anònima de tot un poble, per això s’anomena «literatura popular», literatura feta pel poble. La literatura popular forma part del folklore: «folklore» és una paraula anglesa que significa «ciència tradicional» o «saber popular» (lore) del poble (folk). El folklore, fixeu-vos bé, no és un objecte rovellat tancat en un museu, és el conjunt de sabers del poble, de la gent, els sabers heretats i els que van creant-se, el folklore és del passat i és del present, d’ara. Això és el que tractaré d’explicar en esta presentació.

Ester Limorti i Artur Quintana no són, per tant, els autors d’este llibre, són els seus «editors». L’autor és el poble, les dones i els homes de la comarca del Carxe que durant generacions i generacions han anat inventant històries, fent cançons, ideant endevinalles, creant embarbussaments, tramant jocs… I ara direu, si no són els autors, ¿quina faena han fet els editors que els fa aparèixer en la portada del llibre? Primer de tot els editors ha decidit que valia la pena dedicar el seu temps i els seus coneixements (tant Ester Limorti com Artur Quintana són filòlegs, estudiosos de la llengua i la literatura) a arreplegar i editar la literatura del Carxe. Això ja és un pas important, perquè heu de pensar que a pesar que els estudis sobre el folklore tenen més de dos-cents anys, encara hi ha estudiosos (i molta gent normal i corrent influïda pels models culturals de prestigi) que consideren que la literatura popular no és literatura ni és res, que literatura és la que fan els autors coneguts, els escriptors consagrats, i que tot allò que se n’ix d’aquí són entreteniments de gent inculta indignes de ser recollits i estudiats. Ells no pensaven això i van decidir que era urgent arreplegar tot els materials de literatura popular abans que desaparegueren les persones que encara els coneixien.

La zona del Carxe té una sèrie de característiques que la fan interessant per al estudi del folklore: és un territori extrem del domini lingüístic de la llengua catalana, unes terres colonitzades fa prop d’un segle i mig per agricultors de les Valls del Vinalopó, era un lloc on s’havien mantingut unes formes de vida rurals fins fa poc temps, unes formes de vida que afavoreixen el manteniment de la literatura popular oral.

Una vegada presa la decisió, el primer pas era localitzar els informants, després anar a entrevistar-los amb la gravadora. Això es va fer durant els estius sobretot. I una volta gravat el material s’havia de transcriure, passar del canal oral a l’escrit. Esta part del procés és delicada perquè no escrivim igual que parlem i en el camí podia perdre’s part de l’autenticitat dels textos. Es va optar per un tipus de transcripció que els lectors que està tenint el llibre alaben, ja que es manté la gràcia del parlar de la gent d’esta zona, sense que es dificulte la lectura. Mentre es transcrivien els textos era menester transcriure també la música de les cançons, i en acabar s’havia d’ordenar el material per temes i per gèneres i s’havia d’acompanyar tot d’una introducció explicativa del propòsit de l’edició, de les característiques del lloc on s’havien recollit els textos, de la descripció de la manera de parlar de la zona, bibliografia, etc. Finalment calia buscar qui es fera càrrec de la publicació. Esta part de treball ha correspost a l’Institut de Cultura «Juan Gil-Albert» de la Diputació d’Alacant. Una vegada corregides les proves d’impremta, ja està llest el llibre per a ser presentat. I això és el que estem fent ara.

I una volta ha aparegut el llibre i es presenta i es ven a les llibreries, els materials de literatura popular tornen a la col·lectivitat sota una aparença nova, la transmissió ja no és oral, és escrita i es fa a través de la lectura. Els textos estan a l’abast de qui vulga utilitzar-los sense demanar comptes a ningú, com he dit al principi, i així, a través d’adaptacions i transformacions la literatura popular pot tornar a formar part de la col·lectivitat. ¿De quina manera? De moltes.

Un exemple pròxim el tenim en les rondalles d’Enric Valor o les Ximo González Caturla. Enric Valor es va basar en les rondalles que havia sentit de menut i els va donar una forma, va enriquir el llenguatge literari, va afegir detalls caracteritzadors en els personatges i a voltes les va situar en un espai geogràfic concret, en la Safra, per exemple, o en algun altre lloc conegut. Les rondalles de Valor van servir perquè molta gent s’iniciara en la lectura en valencià en un moment en què la llengua no s’ensenyava a les escoles i estava prohibida. Un poeta pot aprofitar la forma mètrica d’una cançó popular per fer una poesia, o pot basar-se en un tema literari popular o pot aprofitar una llegenda per a fer una novel·la (recordeu la figura de Jaume el Barbut de qui durant el segle passat es va fer una novel·la a partir de la seua llegenda, o la història del comte Arnau en el poema de Joan Maragall). També un músic pot utilitzar una melodia popular (penseu en el Cant dels ocells de Pau Casals). Un grup de danses pot incorporar al seu repertori unes cançons (ara comprovareu de quina manera tan impecable ho ha fet el Grup de Danses del Pinós) un grup de teatre pot aprofitat els jocs d’escarni o unes rondalles per a fer una representació o un contacontes.

Per altre costat, a les escoles i als instituts podem utilitar de nou estos materials per a una funció que havien tingut en el seu temps: perquè els xiquets comencen a aprendre la llengua. A través dels embarbussaments es treballen els fonemes de la llengua (el so LL «Una ovella serella, merella, llanuda, llanada…») A partir de les endevinalles es pot treballar la metàfora o la metonímia («Un bancal molt ben llaurat qua la punta de la rella no li ha entrat», on el bancal és la metàfora de la teulada, la teulada és vista com un bancal). A través de les frases fetes la comparació («estar calent com un titot», «estar més net que Carracuca», «ser més car que una mortalla»). I amb les rondalles podem treballar la narració oral i despertar la imaginació del xiquet (imaginar que la lluna es va engolir un xiquet amb un costal de llenya a partir de l’observació d’unes ombres en la seua superfície, tal i com ens conta una de les llegendes mitològiques recollides en el llibre). I en fi, amb tot el material recollit es pot treballar la creativitat verbal en conjunt: la invenció de rondalles, d’embarbussaments, de cançons.

Pel cantó dels valors, esta literatura mostra una relació especial i molt estreta de les persones amb la naturalesa. Un tipus de coneixement que estem perdent i no hem de perdre si no volem vore com perilla la nostra supervivència. Este coneixement del medi s’observa en els sabers sobre els costums dels animals, sobre les característiques de les plantes, la regulació del temps pels cicles de les estacions i el ritme de les collites i dels treballs en el camp, que s’expressen en rondalles o en frases fetes: «créixer com es carabasses», «estar més aspre que un codony», «estar més gord que un teixó», «paréixer un gat de pallissa», «pondre-li hasta el pollastre» i també en els refranys: «El que té terra en rambla i lla(d)era, com si no la tinguera», «la rabosa, guardadora des gallines», «en abril no m’arranques la raïl», «a setembre qui tinga gra que sembre», «De sant Tomàs a santa Llúcia un salt de puça», «De santa Llúcia a Nadal un salt de gall»

Per la seua part els lingüistes poden estudiar la llengua, els folkloristes la tradició literària: els gèneres, les estrofes, els temes… Així un estudiós pot descobrir que un conte recollit en el Carxe com «Els animals músics» es pot sentir en tot Europa en un muntó de llengües i cultures diferents. Els antropòlegs poden investigar el sistema de creences i valors, els mites i l’organització social de la societat preindustrial a través dels textos populars.

I d’esta manera la literatura popular continua el seu camí a través dels segles i ens dóna elements que ens lliguen a una comunitat i ens conformen com a persones. Perquè les col·lectivitats que no generen ni transformen ni adapten la seua cultura popular, que l’han oblidada perquè la ignoren, estan en el camí de disoldre’s fins a desaparèixer. Ara la literatura popular arriba des dels mitjans de comunicació de masses, les rondalles vénen des dels Estats Units i les firma la factoria Disney i el folklore són els xous televisius de José Luis Moreno i los «Cuarenta Principales». Però este és un tema de debat llarg que continuarà en el pròxim mil·leni i que consisteix a saber si es pot trobar el just equilibri entre la nostra tradició cultural sense deixar d’aprofitar el que vinga de fóra: un mestissatge que siga enriquiment i no aculturació.

Necessitem que es creen grups d’investigació que s’encarreguen de l’estudi i l’arreplega dels materials de cultura popular, calen grups com el Grup de Danses del Pinós que indaguen en la música i en les danses i les incorporen al seu repertori. Necessitem mestres que elaboren materials didàctics, calen institucions com l’Institut de Cultura «Juan Gil-Albert» o com les regidories de cultura dels ajuntaments que financen l’edició de llibres de i sobre cultura popular. Hi ha faena, i ja se sap que «Tant segat, tant garbejat».

No vos canse més, vos invite a llegir el llibre i anime a Esther a continuar treballant per a recuperar la cultura popular tradicional dels nostres pobles, ara que encara estem a temps. Moltes gràcies.

Paül Limorti i Payà