Introducció

Els quaderns de Bernardo Rico Albert i son fill José són probablement l’únic dietari que coneixem i tal vegada dels pocs que han perdurat fins als nostres dies. Bernardo Rico era l’home de confiança de la família Azorín. Més concretament de don Isidro Martínez Soriano, pare de l’escriptor que degué contractar-lo al voltant de 1890. Bernardo era del Pinós però estava vinculat a Monòver. Durant tota la seua vida es va dedicar a servir a una família burgesa i poderosa. Son pare Pasqual ja havia treballat al Collado. Des de l’adolescència fins a la seua mort va ser el fidel guardià de les possessions de la família. Vetllava de les finques, contractava els peons, mulers, veremadors, cofiners, etc. Negociava amb els mitjers i venia els productes de les collites i dels ramats. Era, doncs, l’ànima que guaitava de tot i feia que a la família del “Señorito” no li faltara de res. Mentre Bernardo anava i tornava del Collado a Monòver, de Monòver al Ziri o al Belig governant les cases, bancals i basses d’aigua, la família Martínez Ruiz vivia el benestant estatus que la seua condició social li permetia. Don Isidro, el patriarca, descendia d’una família important i rica de Yecla. Era un home autoritari, catòlic, monàrquic, conservador, alcalde de Monòver des de l’any 1877 al 1881 i diputat provincial. Fundador del Casino, posseïa tots els trets clàssics del petit cacic local. Mantenia una amant que visitava sovint amb el seu cabriol, aquesta dona heretà més tard l’hort d’enfront del Convent de Caputxins. La propietat era de la seua esposa María Luisa Ruiz, provenia, per tant, de l’herència de Blas Ruiz i va provocar el distanciament entre Azorín i don Isidro, son pare. Bernardo acompanyà l’amo a tots els llocs, fins i tot a Madrid. Era probablement l’home que millor va conèixer les interioritats de don Isidro. Maria Luísa, l’esposa de don Isidro i mare d’Azorín, va nàixer casualment a Petrer però son pare provenia d’una poderossíssima família monovera, els Ruiz. Els Ruiz vingueren a Monòver en el segle XVI des de Gandia. Amb molta probabilitat, eren jueus conversos i, com molts d’ells, obtingueren càrrecs importants en l’administració de justícia i en vàries generacions arribaren a controlar la secretaria de la Inquisició. Eren, per tant, homes francs que no pagaven impostos i que al llarg dels anys acumularen extenses propietats agrícoles i urbanes. Mª Luisa Ruiz Maestre exercia de mestressa de casa. Es va prodigar poc en la vida social de Monòver, i malgrat que les finques i la majoria de les riqueses les havia aportades ella de l’herència dels Ruiz, quasi mai les visitava i va muntar al Collado poques vegades, deixant en mans del seu marit la regència de les propietats. María Luisa apareix sempre envoltada de les filles, Amparo, Consuelo, Pilar, Mercedes i María, governant la casa del carrer Sant Andreu i més tard la del carrer Salamanca. Estoicament va aguantar les infidelitats del marit mentre anava i tornava de l’església. Sotmesa a les rígides costums del moment encara va tenir temps d’escriure un receptari de cuina molt interessant que publicarem aviat. Bernardo Rico, testimoni d’excepció de les vides dels membres de la família, assistí al principi de la seua servitud a l’opulència d’una gran família. Més tard, amb la mort de Mª Luisa i de Isidro, es va dividir l’herència i la familia va viure una certa decadència econòmica. Azorín i Amancio voltant per Madrid, sense aportar ingressos -més be el contrari-, Ramón, l’altre germà exercint de metge i casat amb una rica propietària de La Puerta del Segura a Jaén, i les germanes, ocioses, brodant l’aixovar i esperant un bon partit. Per la correspondència que ha quedat ens imaginem a Bernardo governant les propietats al mateix temps que la seua casa. Donant comptes als hereus i carregat de responsabilitat i mantenint senceres les propietats.

Bernardo no hauria estat un majoral especial ni hauria passat a l’historia, si no fos pel fet d’escriure durant 40 anys, dia a dia, tot el que passava al seu costat. Sense fallar mai, fins i tot quan estava malalt, va anar anotant el clima de cada dia amb una precisió extraordinària. Va apuntar les incidències de la feina al camp, el rendiment de les collites, del ramat, les peces cobrades en la cacera, i sobretot, i més interessant, els esdeveniments que succeïen en la seua vida i en el seu poble. Fets quotidians que no quedaven registrats en cap lloc, fets domèstics que mai s’hagueren conegut si ell, cada dia, no ho haguera escrit als seus diaris. Bernardo també es va atrevir a decorar les seues llibretes, va fer menuts dibuixos d’estil naïf, simplistes però carregats de gràcia. Era un home d’escassa formació acadèmica però de coneixements amplis. Sabia fer de tot, agricultura, ramaderia, pirotècnia, negocis… Pels seus escrits sabem que era beat, caçador i li agradaven les partides de pilota i els bous. Per a nosaltres els documents que ens han arribat són de vital importància per al coneixement i enteniment de la historia local del nostre poble. Per desgràcia sols ens ha arribat una part fragmentada dels documents. Dels prop de 40 anys que Bernardo escriví en altres 40 llibretes sols en tenim 15. El primer el corresponent al 1894 i l’últim al 1932, escrit pel seu fill Josep Rico quan Bernardo ja havia mort. Al quaderns finals, aproximadament des de l’any 26 es pot intuir la ma del fill i també la de la filla Remedios. El quaderns es troben repartits entre el Museu d’Arts i Oficis, la biblioteca del senyor José Monzó i la Casa-Museu Azorín. En mig en falten molts, no saben on paren o si han estat destruïts. Sí que tenim notícies del que correspon a l’any 1899, desaparegut fins ara però citat al llibre de José Alfonso Azorín en torno a su vida y su obra, on l’autor va dedicar un capítol a Bernardo extraient alguns paràgrafs i reproduint una dotzena de dibuixos. Aquest volum sembla que va estar algun temps en poder de don Primitivo Quiles, el qual ens va contar alguns detalls, com el fet que el 31 de desembre era diumenge i per tant l’últim dia de la setmana, del mes, de l’any i del segle, i que a l’església es va organitzar un velatori perquè molta gent es pensava que s’acabaria el món. Ara mateix les nostres indagacions han estat infortunades i no hem pogut trobar-los. Encara no hem perdut les esperances. Confiem que, amb la publicació dels primers anys i la divulgació de Bernardo entre els monovers, es puguem trobar les llibretes que falten, tal vegada oblidades en alguna caixa, a les cambres de les velles cases del vell Monòver.

Rafael Poveda i Consuelo Payà. Estiu de 1998