PALAMARINAR, notes de lectura

per Rafael Poveda

L’amic Vicent Franch m’ha demanat que oficie de co-presentador del seu llibre Palamarinar, confiança que agraesc però que no sé si defraudaré amb el que ara els diré, atés que sóc novell en aquest ofici noble de les presentacions.

El fet cert és que vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la presentació de l’obra a València, i vaig comprovar que s’hi reproduïa la mateixa perplexitat que evindecia la persona encarregada de fer-ne el pròleg. Què és Palamarinar?, es preguntaven uns i altres. Segons el prologuista, «Ni és un assaig, ni és una novel.la, ni és una monografia, ni és un llibre de poemes, però no hi ha dubte que en Palamarinar hi ha elements de tots aquests gèneres -i d’altres més». Aquestes paraules, al meu entendre, atenen més a la forma en la qual es presenta l’obra que no a la veu que l’escriptor hi deixa sentir, a l’esperit.

Crec que per definir l’obra no cal buscar conceptes massa complicats, ni bastir teories literàries etèries. N’hi ha prou amb acudir a les mateixes paraules de l’autor quan escriu: (lectura pàgines 163-164)

Sóc conscient que la cita ha sigut llarga, però crec que era necessària per a situar l’obra que ara ens ocupa, perquè és el mateix autor qui ens declara el seu sentit últim.

Després de la lectura d’aquestes línies, crec que no és exagerat afirmar que Palamarinar és una catarsi de Vicent Franch a través dels seus alter ego: de l’escriptor pacient, del nacionalista esperançat, del ciutadà compromés, de l’erudit de les coses de la terra, del conversador apassionat i irònic, del professor universitari, del lector intel.ligent, de l’amic amatent, del malalt d’amor pel seu país, i alguns altres.

Ara bé, no hem d’entendre ací el mot catarsi en un sentit asèpticament clínic, sinó en el que té de purificació interior, de revisar i ordenar els propis fantasmes interiors, les pròpies emocions, els propis sentiments, en el sentit de reflexionar sobre tots ells.

Des d’aquesta perspectiva, l’obra de Franch té més a vore amb un monòleg interior de caire autobiogràfic o memorialístic que amb cap altre gènere. És la seua veu la que ens parla de la infantesa, dels amics, de la geografia íntima, del compromís polític i cívic amb el país, de les lectures, dels noms de les coses que ens envolten, de les seues obsessions, etc.

Palamarinar s’estructura en nou capítols (El somni, La font, Els textos, El guia, Les portes, La ciutat, Les claus, El viatge i Els llibres de l’íter), a través dels quals l’autor passa revista a tots els seus altres jo, acompanyat d’un personatge referencial i simbòlic, Joan Tomàs, homenatge d’alguna mnera als amics, als mestres i a la cultura pobletana, amb l’única intenció de cercar la seua Ítaca particular, ara trasmutada en Palamarinar. Viatge sí, però cap al seu interior, cap a la seua percepció del món viscut, amb una atenció fins i tot malaltissa per les petites coses que conformen la vida de cada dia, possiblement més transcendentals que no les grans coses que fem professionalment.

L’obra se’ns presenta a través d’una escriptura densa, carregada de referències de tot tipus a elements de la nostra vida quotidiana, de la nostra geografia europea, de la nostra història i de la cultura en general. És per això que la lectura es fa, en certa manera, críptica, i através de la qual l’autor exigeix sempre la complicitat i l’atenció del lector a cada plana, escrita aquesta amb una obsessió pel llenguatge que fa que anem descobrint ací i allà els matisos de la llengua i, si m’ho permeteu, els colors de l’idioma, de la parla viva.

No vull allargar-me més. Acabe ja. Aquestes són algunes de les coses que m’ha suggerit la lectura de l’obra de Vicent Franch, i aquestes línies escrites desordenadament que els acabe de llegir, no vull que siguen cap altra cosa que una invitació a la lectura de Palamarinar. Moltes gràcies.

Altea, novembre 1994