Grup de Teatre Palera

Format a Monòver l’any 1968, ha viscut dues èpoques:

La primera des de l’any de la seua formació (1968) fins l’any 1975 quan per diverses circumstàncies va deixar de funcionar.

La segona època s’inicia l’any 1991 quan comença a preparar-se el muntatge d’Angelita i les posteriors representacions del mateix muntatge han significat la presentació del nostre grup en l’àmbit teatral del nostre entorn i li han assignat un llindar que el grup tracta de mantenir i fins i tot superar.

Els tres darrers muntatges del Grup de Teatre Palera, Angelita de Azorín (1992), Jacques i el seu amo de Milan Kundera (1993), Després de la pluja de Sergi Belbel (1994) i La Fàbrica (1998), han significat la consolidació interna del Grup i han definit com un grup honest i estudiós que es dedica preferentment a les obres d’autor, constituint cada muntatge un homenatge a l’autor dramàtic escollit.

MUNTATGES DEL GRUP DE TEATRE PALERA:

• EN ALTA MAR, Slawomir Mrozek, 1969.
• EL CONVIDADO, Martinez Mediero, 1970.
• CARGAMENTO DE SUEÑOS, Alfonso Sastre, 1970.
• EL PRECIO DE LOS SUEÑOS, Carlos Muñiz, 1971.
• FANDO Y LIS, Fernando Arrabal,1971
• POEMAS Y CANCIONES, Bertolt Brecht,1971
• LOS MUTANTES, Martinez Mediero, 1972
• LA DISTANCIA, 1972
• ORATORIO, Fernando Arrabal, 1972
• GUILLERMO TELL TIENE LOS OJOS TRISTES, Alfonso Sastre, 1972
• LA CUEVA DE SALAMANCA, Miguel de Cervantes, 1973
• JÁCARA DEL AVARO, Max Aub, 1973
• ELS MITES DE BAGOT, Xavier Romeu, 1974
• LA TIERRA DE JAUJA, 1975
• ANGELITA, Azorín, 1992
• JACQUES I EL SEU AMO, Milan Kundera, 1993
• El GAT AMB BOTES d’Andersen
• DESPRÉS DE LA PLUJA, Sergi Belbel, 1994
• LA FÀBRICA, de Miquel Martí Pol, 1998

Cuatro generaciones de nanos

Las pasadas fiestas de Septiembre de 1997 Miguel Ángel Giménez Penalva, protagonista de este artículo, con 21 años, hizo realidad una ilusión que quizá tuviese por habérsela transmitido su familia: debutó como componente en los nanos. La tradición familiar se transmitió desde su bisabuelo: Hermelando Giménez Poveda. Posteriormente salieron sus tíos Hermelando, Salvador, Pedro y Joaquín, estos últimos mellizos. Salvador Giménez Esteve (“XAULO”) estuvo saliendo durante muchos años. El padre de Miguel Ángel, Joaquín Giménez Albert, se incorporó más tarde i actualmente sólo sale él en el grupo. Con el correr de los años van cambiando las costumbres de las personas y de los pueblos. Yo me quiero centrar en las fiestas de Monóvar. Poco a poco se han ido renovando los festejos, los horarios que tiene la gente de salir a divertirse, que han cambiado, nunca mejor dicho, como de la noche al día, en este caso más bien al contrario, del día a la noche. Una de las cosas que han seguido inamovibles son los “NANOS”.Se dice psicológicamente que los recuerdos que quedan archivados en nuestra memoria de la infancia son las que más nos han impactado en su momento.¿Quién no guarda un recuerdo agradable de los nanos?Para poder hacer un poco de historia de la familia entrevistamos a su tío Hermelando que es el mayor y único hermano que queda de los cuatro. Conversando con él tuvimos acceso a muchas anécdotas y información sobre los nanos que nos eran desconocidas:-Quan va començar a eixir?Jo vaig començar en el 51, tenia 33 anys. En aquella època eixia:- Antonio Amorós, “VILLENA”,-”XARAMITA”,-José Botella, “XUECO”,-Pepito “QUEIXAL”,-José Valero, “PEPITO MALACARA”,-Enrique EL SALINERO,-els quatre germans “CABEÇOS”: Tonico, Tomás, Joaquín i Pedro “XISPA”,-Enrique Sánchez, “PETISSO”,-”JAMES”, que és fill de Paco “EL LOCO”, que és el primer xaramiter que va haver. Se li va quedar el nom de “POPEYE” perquè és el nano que ell portava sempre. Més tard va ser tamboner.Quan va morir Quito “EL BLANCO”, que era el “jefe”, em vaig fer jo càrrec dels nanos.-Quin recorregut feien?Mosatros eixíem el dia 6 de l’Ajuntament al Convent, carrer sant Joan a l’Alborada. Els demés dies corríem tot el poble, pujàvem a santa Bàrbara i tot.El regidor que estava encarregat dels nanos era Lino Giménez. En l’època de mon pare eixia Amador “EL PASTORET”, “MANDÚRIA”, “TOMAET”, “PUTXERO”, “FAMADO”, i no me’n recorde de més, ¡Mare de Déu el temps que fa d’això!-Quin nano portava vosté?Jo portava uno que era un home en un sombrero i bigot i una jaqueta a quadros. Sempre anava davant però quan descansàvem anava a vore darrere per a què no li xaparen la falda, sinó anaven a terra. A mon pare li van xapar una volta la falda i va dir enseguida: ¡Fóra nanos! i “MANDÚRIA” i tots ells van arrear corrent. Això és un perill si agarra a un zagalet baix. Quan venia l’Onque Marcial el municipal o alguno d’ell es posava darrere a la mira. De xaramiters en mosatros sempre ha vingut “PACO EL DE LA BALLAORA”, de tamboners “TATXA”, “XINONA” i “POPEYE”. “L’ONQUE PEPE SANTA BÀRBERA” també és dels primers. En l’etapa meua vam disfrutar molt i és que a mi m’agraden les coses sèries. Un dia li vaig dir a …: “Xe, si m’agarres altra volta la botifarra…”, perquè va caure tot el carrer Bartolico p’avall pegant voltes, i això no ho volia jo.-Quins nanos havien?Pos havien dos negres, dos dones, dos del tricòrnio, dos mitjanets i els dos grans, Popeye i l’home del bigot que era jo.Ahora, muchos años después que Hermelando Giménez, iniciara esta tradición familiar, su biznieto, Miguel Ángel Giménez Penalva, la recupera con ilusión. En Monóvar el futuro de tradiciones como ésta, la de los nanos, está en manos de los jóvenes, ya empezamos a notarlo en nuestras fiestas. Esperamos que ellos sepan transmitir también a sus hijos la ilusión por estas cosas tan nuestras.

(Monòver 1913-1998) Casada amb Pedro Roman Alfonso. Mare de Pedro, Oscar, Dolores, Antonio Paqui.

Azorín i Pla parlen de Blasco

La primavera passada RTVE va emetre Entre naranjos, de Vicent Blasco Ibáñez, en tres episodis. No vaig seguir la versió televisiva d’aquesta obra, encara que sí que vaig veure farà uns vint anys, i també per televisió, Cañas y barro, que no em va desagradar, malgrat la prevenció que tinc per tota adaptació cinematogràfica o televisiva de les obres literàries. De sobte, a tall d’exemple, i que jo recorde ara mateix, només Carol Reed millorà el relat de Graham Greene, El tercer home, i Luchino Visconti igualà en mèrits cinematogràfics els literaris de la novel·la de Tomasi di Lampedusa, El guepard.Aprofite ara per dir que les obres de teatre, cinema o televisió, són el resultat de combinar moltes arts i tècniques, un esforç col·lectiu coordinat per un director. Una obra literària acostuma a ser fruit d’una sola persona. Relacionar una obra de realització individual amb una obra que, per molta empremta personal que hi pose el director, no deixa de ser col·lectiva, i establir-ne comparacions és, si més no, confondre l’essència de les coses comparades. I no obstant insistiré en la temàtica per dir que una novel·la de Blasco, Los cuatro jinetes del Apocalipsis, va ser duta per dues vegades a la pantalla. No he vista la versió cinematogràfica muda, protagonitzada per Rodolfo Valentino, però sí la versió parlada dels anys cinquanta, que quedava, i vostès perdonen la “comparació”, d’escassos mèrits literaris. Ara bé, Blasco Ibáñez va escriure moltes novel·les. El pas del temps i el rigor dels crítics s’han encarregat de fer-ne la tria. Una vegada separat el gra de la palla, avui en dia tant els lectors majoritaris com els crítics primmirats accepten com les millors novel·les de Blasco les que s’ambienten a la ciutat de València i el seu hinterland. Entre naranjos, publicada l’any 1900, pertany a les que hem mentat. I no obstant això…I no obstant, Josep Martínez Ruiz, a La voluntad (1902), valent-se d’un dels personatges que hi apareix, critica àcidament i in extenso una pàgina d’Entre naranjos, però sense dir el nom de l’obra ni el de l’autor. Cite llargament perquè el comentari s’ho val.

“Yuste se para y coge un libro del estante. Después añade: -Lo que da la medida de un artista es su sentimiento de la naturaleza, del paisaje… Un escritor será tanto más artista cuando mejor sepa interpretar la emoción del paisaje… Es una emoción completamente, casi completamente moderna. En Francia sólo data de Rousseau y Bernardino de Saint Pierre… En España, fuera de algún poeta primitivo, yo creo que sólo la ha sentido fray Luis de León en sus Nombres de Cristo… Pues bien: para mí el paisaje es el grado más alto del arte literario… ¡Y qué pocos llegan a él!… Mira este libro: lo he escogido porque a su autor se le ha elogiado como un soberbio descripcionista… Y ahora verás, prácticamente, en esta lección de técnica literaria, cuáles son los subterfugios y tranquillos de que te hablaba antes… Ante todo la comparación es el más grave de ellos. Comparar es evadir la dificultad…, es algo primitivo, infantil…, una superchería que no debe emplear ningún artista… He aquí la página: “ En el inmenso valle, los naranjales como un oleaje aterciopelado; las cercas y vallados, de vegetación menos oscura, cortando la tierra carmesí en geométricas formas; los grupos de palmeras agitando sus surtidores de plumas, como chorros de hojas que quisieran tocar al cielo cayendo después en láguido desmayo; villas azules y de color rosa, entre macizos de jardinería, blancas alquerías casi ocultas tras el verde bullir de un bosquecillo; las altas chimeneas de las máquinas de riego, amarillentas, como cirios con la punta chamuscada; Alcira, con sus casas apiñadas en la isla y desbondándose en la orilla opuesta, todo ello de un color mate de huevo acribillado de ventanillas, como roído por una viruela de negros agujeros. Más allá, Carcagente, la ciudad rival, envuelta en el cinturón de sus frondosos huertos; por la parte de la mar, las montañas angulosas esquilmadas, con artistas que de lejos semejan fantásticos castillos imaginados por Doré, y en el extremo opuesto los pueblos de la Ribera alta, flotando en los lagos esmeralda de sus huertos, las lejanas montañas de tono violeta, y el sol que comenzaba a descender como un erizo de oro (…)” El maestro saca su cajita de plata y prosigue: -En una página, una página breve, y nada menos que seis veces recurre en ella el autor a la superchería de la comparación…; es decir, seis veces que se trata de producir una sensación desconocida apelando a otra conocida…, que es lo mismo que si yo, no pudiendo contar una cosa, llamase al vecino para que la contase por mi… Y observa -y esto es lo más grave- que en esta página, a pesar del esfuerzo por expresar el color, no hay nada plástico, tangible… además de que un paisaje es movimiento y ruido, tanto como color, y en esta página el autor sólo se ha preocupado de la pintura… No hay nada plástico en esa página, ninguno de esos pequeños detalles sugestivos, suscitadores de todo un estado de conciencia…, ninguno de esos detalles que dan ellos solos, la sensación total…, y que sólo se hallan instintivamente, por instinto artístico, no con el trabajo, ni con la lectura de los maestros…, con nada.”

Josep Martínez Ruiz, quan encara no era Azorín, té més raó que un sant quan critica l’estil metafòric que acabem de llegir. Altres opinions literàries expressades al començament i acabament del fragment crític són del tot discutibles. Ara bé, cal dir que l’escriptor monover, malintencionament, va escollir una de les pàgines pitjor escrites per Blasco, que escrivia o dictava les novel·les a raig fet, apressadament, de la mateixa manera que escrivia articles periodístics enmig d’agres i acarnissades campanyes polítiques, sense tenir temps ni ganes de repassar-ne les galerades.Quaranta anys després del comentari crític que acabem de llegir, Azorín va editar el llibre Valencia (1941). Tinc el convenciment que feia bastants anys que Azorín tenia escrita una gran part d’aquest llibre. El capítol XXXV el dedica a rememorar la figura de Blasco Ibañez, que havia conegut personalment, quan era jove, a València. Convé dir que recentment acabada la guerra civil (1936-1939), enaltir Vicent Blasco Ibáñez va ser un signe de valentia política i literària per part d’Azorín, ja que Blasco fou un escriptor volgudament censurat, silenciat i oblidat durant la llarga postguerra.Al llibre Valencia, Azorín no solament fa les paus literàries amb Blasco Ibáñez sinó que també aprofita per a fer-les amb don Teodor Llorente, a qui atacà amb molta virulència i raó l’any 1894 en un llibre titolatel Buscapiés, escrit amb el pseudònim d’Ahrimán. Però no ens desviem i tornem a Blasco. Diu Azorín a Valencia:

“Blasco Ibáñez era un mozo fuerte, sanguíneo, la barba de ébano y los ojos relampagueantes. Tenía siempre la sonrisa en los labios y el che en el aire. No debió nunca Blasco rasurar la barba moruna. Con la barba, Blasco era más Blasco que con los modernos bigotes recortados y el cuello marinero. Trabajaba incansablemente. Con la tirilla desabrochada, la camisa abierta y los brazos arromangados; o bien en camiseta los días festivos como lo ha retratado un pintor, Fillol, fabricaba cantidad de prosa clara y enérgica. Nuestras estéticas se oponían. Como manifestase yo, años adelante, esta discrepancia (recorde’s La Voluntad), las relaciones cordiales que nos ligaban se enfriaron. Volvieron a ser cálidas y sinceras años después. Leí con interés sumo las primeras novelas de Blasco Ibáñez: Arroz y tartana, Entre naranjos, Cañas y barro, La barraca, novelas valencianistas, sin tesis parcializantes. Se abría con ellas un mundo nuevo para mí. Viviendo en Valencia, venido a Valencia desde un país montuoso y desnudo, el paisaje valenciano no se me había revelado aún. Y es mucha verdad. Blasco Ibáñez ha creado la Naturaleza valenciana. Encantado, embelesado -venciendo la frecuente acirología del novelista-, yo contemplaba los espectáculos desconocidos que se me presentaban (…) El paisaje en las novelas de Blasco Ibáñez estaba pintado a grandes rasgos, impetuosamente (…) Por primera vez, modernamente, un escritor español se naturalizaba en el ambiente universal (cal recordar la gran sort que tingué Blasco quan va ser traduïda per pura xamba la seua novel·la La barraca al francès) (…) Blasco salvaba las fronteras y llevaba nuetro aliento a todas partes. Y al llevarlo lo hacía universal, sin que dejara de ser español. Desde su casa del Cabañal, Blasco se extendía por todo el mundo. Sus conflictos pasionales eran los conflictos que todos, en los más diversos países, podían sentir.. El peligro que se corría era el de que, al ser universal (vol dir també, supose, popular), al hablar un lenguaje que fuera comprensible a todos, se viera precisado Blasco a abandonar lo íntimo y profundo -particular- en los espectáculos que presentaba en sus libros. Pero ¿cómo nosotros podíamos sentir esto ante las magníficas descripciones de un naranjal, de un panorama de la vega valenciana (tornem a recordar, amb certa perplexitat, La voluntad), del prolífico lago de la Albufera? (…) ¿Ganará o perderá con el tiempo la obra de Blasco Ibáñez? (…) Caerán las tesis transitorias. Caducarán los apasionamientos doctrinales. no interesarán acaso tanto los conflictos. Pero estos rasguños geniales con que se pinta un paisaje o se dibuja una figura permanecerán indelebles a lo largo del tiempo y a través de generaciones»

Deixant de costat les contradiccions que podem trobar entre el panegíric que acabem de llegir i allò que diu Josep Martínez Ruiz en La Voluntad, sobta la indiferència que sent Azorín davant de l’ambientació sociològica que ofereixen les novel·les del cicle valencià de Blasco Ibáñez, aspecte, el sociològic, posat de relleu expressament per Enric Sebastià al seu llibre València en les novel·les de Blasco Ibáñez (L’Estel, 1973). De la mateixa manera que Pérez Galdós ens descriu mitjançant un reguitzell de novel·les (Episodios nacionales) el segle XIX espanyol, Blasco ens retrata sociològicament parlant la València de la segona meitat del segle passat, així com l’entorn més apropiat a la dita ciutat, d’una forma magistral. Arroz y tartana és la més didàctica en aquest sentit. La lectura de les novel·les del cicle valencià de Blasco, és imprescindible per als valencians que tinguin interès social i econòmic, de la mateixa manera que Carles Marx recomanava la lectura de Balzac pel simple fet que era un escriptor que donava categoria de protagonista en les seues novel·les al diner. No tot és estilística en la literatura. Algú ha dit que Dostoievski és un mal escriptor però un gran novel·lista, de la mateixa manera que Baroja és un gran escriptor malgra fer-se uns embolics majúsculs amb la sintaxi. No tota comparació és odiosa. Per això vull que el lector compare la descripció de Blasco Ibáñez feta per Azorín amb la impressió que li va fer a Josep Pla quan el visità a Menton-Garavan l’any 1921, quan el novel·lista encara que exiliat, vivia en una abundància de mitjans econòmics que li permetien disposar -a ell, que havia estat un menjacapellans ultrancer!- d’un secretari exseminarista encarregat de la correspondència i també d’arreglar-li la sintaxi i l’estil de les novel·les que li dictava com qui canta mentre pinta parets. La llarga semblança de Balsco Ibáñez la podem trobar al volum 21 de les obres completes de Pla. Diuen que és una de les millors semblances que s’ha escrit del novel·lista valencià. A destacar que Pla s’equivoca quan considera que la llengua materna de la mare de Blasco era el valencià. Els pares de Blasco eren aragonesos i la llengua materna de Blasco va ser la castellana. Ara bé, el parlar del carrer, l’ambiental de la València del segle passat, era majoritàriament el valencià, per això considere molt més important la influència que sobre l’individu exerceix la llengua ambiental que la llengua materna. D’altra banda, i com a simple curiositat, direm ara que els primers escrits de Blasco, per influència del seu mestre Constantí Llombart, foren en valencià, o en llemosí, com deien abans. És curiós que Pla, al seu escrit, faça referència al parlar matern o popular de Blasco, denominant-lo alternativament tan aviat català com valencià. De fet, Pla, quan diu valencià, s’està referint a les particularitats que presenta el parlar de Blasco respecte el català general.Pla ens situa Blasco en un entourage emprenyador. Voltat de fama, diners i luxe, només acostumava a relacionar-se amb unes persones importants per les que no sentia ni fred ni calor, i per tant vivia en solitud afectiva. Per això acaba dient Josep Pla:

“…els seus únics moments de relaxació autèntica es produïen quan trucava a la seva porta de Menton-Garavan algun republicà de les terres de València que havia conegut Blasco en els temps heroics o algun venedor de taronges o de qualsevol fruita que se li acostava fascinat per la glòria del seu conterrani. Llavors Blasco ho deixava tot, suspenia tota la seva vida diríem pública, s’apoderava del visitant com una presa magnífica. S’armaven llavors unes converses interminables, en el curs de les quals tots els matisos del valencià, tot el seu lèxic més saborós, totes les paraules explícites i les paraules no tan explícites i els sobreentesos i els sotaentesos i els silencis de la llengua es manifestaven amb tota la vigència que el vigor de Blasco comportava. No solament aquells homes es comprenien; a més a més s’estimaven. De vegades s’armava entre ells una polseguera verbal que semblava el preludi d’unes bufetades fatídiques, però no passava res, perquè, així com en el món de Montecarlo com més barretades s’intercanviaven més profund era el mutu menyspreu, com més discussió es produïa en aquelles visites més d’acord estaven els vociferadors. Així i tot s’acabava amb unes rialles lluminoses i estentòries i uns moviments d’efusió cordialíssims. Aquests foren en el moment mateix de la glòria i de la riquesa de Blasco -una fortuna a la qual mai no havia arribat fins a la data un escriptor peninsular- els únics moments de joia autèntica que vaig poder contemplar en aquella etapa de la seva vida.”

Antoni Ròdenas Marhuenda, setembre 1998

D’Azorín i el país meu d’Antoni Ródenas

Hi ha llibres que no es deixen ressenyar sense que l’acció de posar-se a ressenyar-los no demane una ressenya autobiogràfica simultània. El llibre d’Antoni Ródenas -veí de Monòver, de Barcelona i habitant del barri de la Sénia i de la Canyada de la Farina- va ser una lectura de formació per a dues tongades de monovers. En el cas de qui signa aquestes ratlles, la lectura de D’Azorín i el país meu es produí en el moment de la seua alfabetització en català -la seua llengua familiar- als 20 anys. L’alfabetització tardana no és només l’aprenentatge més o menys reeixit del codi d’una llengua, en el cas de molts catalanoparlants suposa també el trencament d’una visió dual i desplaçada de la pròpia llengua materna. Hi ha una llengua digna d’aquest nom, la llengua de cultura apresa a l’escola i a l’institut, i també ja al barri entre els fills d’immigrants, o en els jocs amb els coetanis criats en castellà per pares valencianoparlants, o davant el televisor; hi ha també un dialecte sense nom per a parlar amb la família i alguns amics… Em recorde amb 5 anys barbotejant les primeres frases en castellà jugant en la replaceta del Mancebo; em recorde amb 10 anys llegint amb el meu iaio Gasparo un article de Julià Corbí –»La llengua dels monovers»- publicat en el programa de festes: «Este -em deia l’avi- és el valencià correcte, este –un capítol del Cañís-, el valencià monovero». Més tard, aquell valencià correcte era el de les narracions de l’Equip Harmonia, dels catàlegs de les exposicions de pintura dels primers vuitanta, i el d‘El Veïnat de Joan Serrano, el de 1979, l’autèntic El Veïnat; aquella publicació al servei dels ciutadans -del «veïnat», i no de la classe política-, que parlava de la memòria històrica, de l’actualitat local, de la cultura popular, però també del pas de les estacions o de la irrupció d’un eixam en els carrers del poble, i que era al mateix temps un mitjà per a fer-se sentir per primera volta en tants anys.

Aquella llengua, però, no s’ensenyava als instituts i, quan molt més tard, en aquell curs fora de l’horari universitari, vam estudiar aquell valencià correcte que va resultar ser el mateix del Cañís, aquella cadena de sons -veu pura- se’ns convertia en signes gràfics, en paraules diferenciades, en pronoms, en articles, en adverbis; i quan aquelles paraules que havíem sentit tantes vegades, familiars, humils, es trobaven en un vers de Foix o Espriu, en una rondalla de Valor, o en un assaig de Fuster, la consciència s’il·luminava i s’eixamplava i la llengua minúscula, el dialecte sense nom, es convertia en una veu poderosa. Una vegada arribats a aquest punt acudia la necessitat d’explicar-se el fet: qui o què i en nom de què ens havia privat de la plena possessió de la nostra llengua, de les manifestacions cultes escrites en la nostra llengua? Llavors, uns altres que s’havien fet les mateixes preguntes abans, ens van ajudar: el Fuster de Nosaltres els valencians, el Sanchis Guarner de La llengua dels valencians, l’Alacant a part de Josevicente Mateo, el D’Azorín i el país meud’Antoni Ródenas, del qual ja havíem llegit, retallat i guardat l’article «Tirant lo Blanc i el meu poble», publicat al costat de l’article de Julià i del capítol del Cañís.

Així va ser com abans de conèixer Ródenas en persona, l’havíem conegut en la lletra, és a dir, en l’esperit. En persona el vam conèixer a la Canyada de la Farina una vesprada de les darreries de l’agost monover amb olor de marge de segadissa ressequida i agitació de bagerugos i orenetes… però aquesta és una altra història. D’Azorín i el país meu el vam llegir en un exemplar de la pionera col·lecció taronja de l’editorial L’Estel que s’havia publicat el 1973 i que era propietat de la Biblioteca Municipal de Monòver -no cal dir que es tractava d’un llibre introbable a les llibreries. Llegir-lo ens va ajudar a arribar abans a unes respostes, o potser a fixar millor els interrogants. Déiem més amunt que va ser una lectura de formació i això, a pesar de l’autor, cal que ens afanyem a dir, perquè Ródenas, com Fuster, no aspira a la catequesi ni al proselitisme, tant l’un com l’altre miren la realitat amb els ulls nets i intenten explicar-la amb la major precisió possible, amb un estil clar, amé, intimista si cal, però privat d’inflors i, en el cas de Ródenas, desinfectat amb bones arruixades de fina ironia monovera. Tot això acompanyat d’un gran domini de la frase, d’una extraodinària claredat expositiva, d’una aparença de facilitat expressiva que amaga el gran esforç esmerçat a aclarir la calima retoricista. Acostumats com estem a un català escrit de tesi doctoral, estandaritzat, -«corretjós» en diria Ródenas- sec i dur de rosegar, com el de qui ara us escriu, el seu, que és l’empelt reeixit de la saviesa lingüística popular amb una altra de literària apresa dels grans estilistes del català modern -Pla, Gaziel, Fuster-, és una contínua lliçó de bona retòrica.

La mirada escrutadora d’Antoni Ródenas es projecta sobre la realitat des d’un punt de vista dual, però complementari: «Us parlaré d’Azorín des de Monòver. En canvi de Fuster, de Sanchis Guarner, de Pla i d’altres escriptors, us parlaré des de Barcelona.» Aquesta és la segona lliçó de D’Azorín i el país meu. Si la primera és l’estil, la segona és el punt de vista. La primera cosa és observar el món amb una mirada «centrada», és a dir, des de la pròpia consciència no interferida, això és, des de la catalanitat. «El meu desig íntim és que aquest llibre es quede a mig camí entre Superrealismo i Cañís y cañisaes.» Ródenas -com li agrada de fer sempre- es trau importància. D’Azorín i el país meu es podria situar entre un Superrealismo i un hipotètic Nosaltres els valencians (meridionals), o entre El quadern gris, El pagés i el seu món o Cadaqués de Josep Pla i Notícia de Catalunya de Vicens Vives o Els mallorquins de Josep Melià. La primera cosa és mirar la realitat monovera partint de la catalanitat constitutiva per analitzar, tot seguit, en la línia que s’havia encetat a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears en obres com les de Vicens Vives, Pla, Fuster, Sanchis Guarner, Mateo o Melià, l’evolució històrica, social, econòmica, lingüística, cultural de Monòver dins el context del Països Catalans. Tot açò amb la intenció d’interpretar el present i d’interrogar-se sobre el futur. Col·locar-se en aquesta posició era l’única manera d’entendre la realitat monovera des del punt de vista històric. Perquè Monòver només es pot abordar des del castellanisme falsejant la història, o bé ignorant-la, o desentenent-se d’ella i acudint simultàniment a l’estatisme esteticista (Azorín), o combinant tot això amb el casticisme localista (Amanci Martínez Ruiz, Pepe Alfonso, Martínez Limorti) o bé optant per atendre el present, deixant de costat el passat, denunciant les injustícies i proposant reformes per aconseguir un futur millor (Joaquim Amo, Josep García i els redactors de la premsa obrera), i és que el republicanisme federal, com l’internacionalisme obrer, parteixen d’un present sense fonaments i conflueixen en un mateix punt d’arribada: la castellanització.

Amb aquesta mirada «centrada» s’ocupa de la repoblació medieval de les Valls del Vinalopó i de Monòver, de l’expulsió dels moriscos i de la segona repoblació cristiana del segle XVII, del repartiment lingüístic de la comarca, del Cañís y cañisaes, de les peculiaritats de la variant meridional de la llengua catalana parlada a Monòver, de la relació entre la llengua literària i la llengua parlada, de la influència lingüística dels mitjans de comunicació de masses, de la lectura i la televisió. Dedica uns capítols a l’evolució socioeconòmica de Monòver i de la comarca que Azorín oblidà en la seua obra. Parla de la relació d’Azorín amb el seu poble, de l’estatisme azorinià i de la seua mentalitat preburgesa, del seu bilingüisme latent, del seu coneixement de la literatura catalana i dels lligams que va mantenir al llarg de la seua vida amb representants del món literari i cultural català. I tot això conjuminant perfectament el component autobiogràfic, la seua història de vida, la dels seus besavis, avis i pares, que és la història de tants altres oblidats que pateixen la història i a qui la història no recorda; o bé incorporant al text una anècdota que il·lustra una reflexió de llarga volada: un capítol pot començar explicant el procés d’expansió militar de Jaume I i acabar glossant una conversa entre uns fabricants de joguines d’Ibi i uns representants barcelonins.

Per un altre costat, l’interés de Ródenas per les manifestacions de la cultura popular com el teatre, les cançons, els oficis, la història oral, ens va ensenyar a molts llegidors monovers a estimar el llegat lingüístic, cultural, paisatgístic dels nostres majors com alguna cosa digna de valorar-se, estudiar-se i preservar-se. Perquè també Josep Alfonso, Luveral o José García paren de vegades l’atenció a les llegendes, les cançons o les tradicions populars, però els venç el «descentrament», l’efecte de considerar com a superior i digna la cultura llibresca castellana o francesa, el veritable centre sobre el qual gravita la mentalitat diglòssica d’aquests autors.

En els capítols que dedica a la situació de la llengua catalana a la comarca es descriu el present de la llengua, el present de 1973, ja que Ródenas, segurament perquè no viu de continu al poble, es fixa sobretot en la interferència del castellà en el sistema lingüístic dels monovers, bàsicament en el lèxic: en la pèrdua dels modismes, en la introducció de castellanismes i en l’empobriment del lèxic. Només detecta el procés d’interrupció de la transmissió de la llengua de pares a fills, que pren un impuls extraordinari a tota la comarca a partir dels anys seixanta, a Petrer, una ciutat que preveu assimilada a Elda. L’autor és un observador privilegiat, mira des de Barcelona i és capaç, per tant, de superar la visió regional –no fa diferències entre el procés de castellanització de Barcelona i Monòver. És immune, per tant, a les vel·leïtats secessionistes valencianes, com a l’excés localista dels alimentadors del «monovero» -el nostre secessionisme particular-, però també està vacunat contra el regionalisme barretinaire dels catalans de Catalunya; com a prova n’hi hauria prou a repassar els autors que cita, Fabra, Sanchis Guarner o Moll entre els lingüistes, Pedrolo, Valor, Espriu, Pla, Gaziel o Villalonga, entre els escriptors. Però és la concepció mateixa del llibre l’exemple més contundent d’antiregionalisme: el «país seu» s’estén des del Carxe fins a Salses i l’Alguer.

Reeditar és recuperar la memòria col·lectiva. Es torna a editar allò que considerem que encara necessitem llegir. Després de 1973 el llibre de Ródenas va acabar descatalogat i, a pesar de les gestions d’alguns lectors que pensaven que D’Azorín i el país meu havia de tornar a circular entre les noves generacions de lectors perquè gran part del que s’hi deia continuava sent interessant, no ha sigut fins a novembre de l’any passat que hem tingut a les mans una nova edició del llibre. L’oportunitat de la reedició a càrrec de l’Institut de Cultura Juan Gil-Albert ha permès que l’autor haja pogut esmenar alguns errrors i afegir al final d’alguns capítols noves informacions basades en lectures i estudis posteriors a la data de la primera edició. Aquells que vam veure en Ródenas un precursor ens hem alegrat de la nova vida del llibre, l’hem tornat a llegir i el ressenyem ressenyant-nos perquè aquelles terceres i quartes tongades de monovers que, gràcies als precursors, no han arribat a ser analfabets en la seua llengua, el lligen també. Ja faran ells la seua ressenya.

Paül Limorti, setembre 1998

CURRÍCULUM

Eva Rico Torregrosa

20 d’octubre de 2004

1. DADES PERSONALS

NOM I COGNOMS: Eva Rico Torregrosa.

LLOC I DATA DE NAIXEMENT: Alacant, 22 de febrer de 1977.

ADREÇA ELECTRÒNICA: evaricot@hotmail.com

2. TITULACIÓ ACADÈMICA

Llicenciatura de Filologia Catalana. Universitat d’Alacant, iniciada el curs 1997-1998 i acabada al setembre de 2004.

Certificat de Capacitació per a la Docència en Valencià (setembre de 2004).

Diploma de Mestre de Valencià (setembre de 2004).

Matriculada en el Curs d’Adaptació Pedagògica (curs 2004-2005).

3. PUBLICACIONS

3.1 Articles:

«Recull de literatura popular monovera», Setembre, Ajuntament de Monòver (2002), p. 47-52.

3.2 Traduccions:

Guia de Matemàtiques per a 3r d’ESO. Sèrie Supernova: Recursos didàctics fotocopiables per al professorat (ISBN: 84-8194-644-3), trad. (castellà-valencià) de Joan M. Perujo i Eva Rico Torregrosa, Picanya, Voramar/Santillana Educación SL, 2004.

Guia de Biologia i Geologia per a 3r d’ESO. Sèrie Supernova: Recursos didàctics fotocopiables per al professorat (ISBN: 84-8194-649-4), trad. (castellà-valencià) de Joan M. Perujo i Eva Rico Torregrosa, Picanya, Voramar/Santillana Educación SL, 2004.

Ciències de la Naturalesa per a 2n d’ESO. Supernova (ISBN: 84-8194-213-8), trad. (castellà-valencià) de Joan M. Perujo i Eva Rico Torregrosa, Picanya, Voramar/Santillana Educación SL, 2004.

4. CURSOS I SEMINARIS REBUTS

I Simposi de Literatura Autobiogràfica: Història, Memòria i Construcció del Subjecte, organitzat per la Universitat d’Alacant, Alacant, 11-13 de novembre de 1999 (30 hores).

Simposium Los Sentimientos Humanitarios en la Literatura y el Arte contemporáneos en España, organitzat per la Universitat d’Alacant i l’Obra Social de la CAM, Alacant, 19 d’octubre de 1999 (20 hores).

I Congrés Internacional Llengua, Societat i Ensenyament, organitzat per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Alacant, 8-10 de novembre de 2000 (30 hores).

II Seminario de Periodismo Ambiental, organitzat per l’Ajuntament de Villena i l’Obra Social de la CAM, Villena, 12 d’abril de 2000 (20 hores).

Curs Literatura Infantil y Educación Literaria, organitzat per la Universitat d’Alacant i l’Obra Social de la CAM, Monòver, 2000 (30 hores).

Curs Recursos Lúdicos para Animar a Leer, organitzat per la Universitat d’Alacant i l’Obra Social de la CAM, Monòver, 2000 (30 hores).

Congrés Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes, organitzat per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, el Departament de Filologia Catalana i el Departament de Geografia de la Universitat de València i la Societat d’Onomàstica, València, 18-21 d’abril de 2001 (30 hores).

Curs d’Estiu «El futur professional de l’estudiant de lletres I: el món editorial», organitzat per la Universitat de Girona, Girona, 13 de juliol de 2001 (30 hores).

II Simposi de Literatura Autobiogràfica: la construcció del subjecte femení. Periodisme i literatura en l’esfera del jo, organitzat pel Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant, Alacant, 29-31 d’octubre de 2001 (20 hores).

V Setmana Universitat i Escola Rafael de Vera Ferre: «Interculturalitat, Llengua i Integració en el Sistema Educatiu Valencià», organitzat per la Facultat d’Educació de la Universitat d’Alacant, Alacant, 20-26 de març de 2002 (20 hores).

Curs «Narrativa de dones (de sor Isabel de Villena a la narrativa actual)», organitzat pel Vicerectorat d’Extensió Universitària de la Universitat d’Alacant, Alacant, 8-12 de juliol de 2002 (30 hores).

VI Setmana Universitat i Escola Rafael de Vera Ferre: «Llengua, educació i mitjans de comunicació», organitzat per la Facultat d’Educació de la Universitat d’Alacant, Alacant, 5-11 de març de 2003 (15 hores).

I Setmana Literatura i Societat: «Joan Fuster, en perspectiva», organitzat pel Secretariat de Cursos Especials de la Universitat d’Alacant, Benissa, 14-22 de març de 2003 (25 hores).

III Simposi Internacional de Literatura Autobiogràfica. L’epístola, organitzat pel Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant, Alacant, 13-15 de novembre de 2003 (30 hores).

Universitat d’Estiu Rafael Altamira «Avanços en nutrició humana. Avantatges i inconvenients», organitzat pel Vicerectorat d’Extensió Universitària de la Universitat d’Alacant, Alacant, 19-23 de juliol de 2004 (30 hores).

5. EXPERIÈNCIA LABORAL

Gestió i administració en Dacsa Produccions (productora i distribuïdora d’espectacles teatrals), com a treballadora autònoma (període de 1996 a 1998).

Auxiliar de repartiment a l’oficina de Correus i Telègrafs de Monòver (període de 03-08-2001 a 14-08-2001).

Administració, coordinació i organització d’activitats en la Casa Museu Azorín de Monòver, contractada per l’empresa Letra A de Azafatas S.L. i, posteriorment, per l’empresa CIVA Relaciones Públicas S.L. (període de 1999 a 2004).

6. ALTRES MÈRITS

Certificat de Coneixements de Valencià Grau Elemental de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià (7 de juliol de 1997).

Certificat de Coneixements de Valencià Grau Mitjà de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià (21 de juliol de 1997).

Certificat de Coneixements de Valencià Grau Superior de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià (setembre de 2004).

(Monòver 191..-19..) Filla de Rafael i Remedios. Germana d’Antonieta i Rafael Rico. Casada amb Alfredo Rico Jara. Mare de MªCarmen, Alfredo i Leocadia

Ma. Luisa Ruiz Maestre, Recetario de Cocina de la madre de Azorín 1898
Transcripció i notes de Rafael Poveda Bernabé. Col·lecció Mosaic.
Edició de l’Excm. Ajuntament de Petrer i la CAM.

L’Ajuntament de Petrer i la CAM enceten l’any amb una nova publicació: Recetario de Cocina de la madre de Azorín, un recull de133 receptes culinàries i un consell pràctic: «Modo de lavar la blonda».

Aquesta publicació és fruit de la investigació i recerca que porta a terme Rafael Poveda pels diferents arxius del poble de Monòver. Com ell mateix ens diu a la introducció, escorcollant entre les carpetes de testaments i papers de la família Azorín, que es troben a la Casa Museu Azorín, van aparèixer tres quadernets en els quals escrivia Maria Luisa Ruiz, mare d’Azorín, les receptes de cuina que ella volia recordar.

Els erudits locals, i quan diem això ens referim a aquells que es tornen bojos investigant tot el que Monòver ha produït culturalment, ja haurien sentit parlar de l’existència d’aquests papers en La Menestra d’Amancio, el germà d’Azorín; un llibre que escrigué al final de la seua vida, una mena de, com diu Poveda, «testament ideològic». En aquest llibre Amancio dedica algunes línies als quadernets de receptes de la seua mare, i moltes més a descriure-la com a persona:

El cuaderno de recetas de reposteria de mi madre, doña María Luisa Ruiz Maestre (Petrel, 1845 – Monóvar, 1916), es un cuaderno de hojas rayadas, encuadernado, de las cuales hay manuscritas de su puño y letra unas trescientas páginas, con su letra anclada, espaciada y clara (…). Anotaba mi madre las recetas a medida que las iba comprobando, hechas por sus propias manos que merecían exequatru.

Molts monovers i monoveres trobarem receptes quotidianes del nostre menú local: les tonyes, l’estofado, els pastissets de glòria, els suspiros, el dolç de tomata…I altres no tan locals però que María Luisa anotava per augmentar el seu repertori: Bizcochos de la Monjas de Santa Ana, longanizas de Vic…

Aquest grapat de receptes casolanes estan escrites en un llenguatge senzill, ple de valencianismes, normals en un escrit de consulta pròpia i sense ambicions literàries. Paraules preses del seu valencià quotidià i que segurament desconeixia en castellà, com melsa, mida, pésoles,vincitas, mondonguillas, capolar, vernisado, tovallas (aquestes dues últimes ja castellanitzades actualment a Monòver: varnisat i mantel).

Aquesta publicació, ens transmet una sensació semblant a la que ens trametien els dietaris de Bernardo i José Rico: ens fa sentir intrusos escorcollant en la privacitat de les persones, en un grapat de papers que van ser escrits en privat i que els autors d’aquests mai podrien imaginar que arribarien a ser d’ús públic. Ara bé, és aquest mateix caràcter privat el que els fa interessants, el que fa que es convertesquen en l’altra cara de la realitat, la cara que no passa a la història, la cara quotidiana: la del treballador que anota cada dia les coses més rellevants de la seua faena i del seu entorn, la de la dona reclosa a casa que s’entreté anotant en uns quaderns les receptes culinàries que li agraden i li semblen més interessants.

I tots dos tenen també, i potser això ha sigut el que ha motivat que la CAM i els Ajuntaments respectius s’hagen decidit a publicar-los, el fet de ser textos propers a José Martínez Ruiz, textos que ens mostren l’entorn familiar i casolà de l’escriptor.

Tant de bo continue en la nostra comarca aquest afany per publicar i traure a la llum investigacions, documents i treballs de caràcter local. I si aquest interés es veu recolzar pels ajuntaments i entitats locals, encara millor. Ja és hora que comencem a invertir en cultura, perquè la cultura també és una necessitat prioritària dels nostres pobles, encara que els resultats no siguen tangibles i immediats.

Esther Limnorti

Sabors antics

Vicent Josep Escartí

En la película Como agua para chocolate, la protagonista, lentament, va mirant com passa la vida, mentre ella cuina per a tots els qui l´envolten i anota aquelles receptes en un vell llibret. És, en veritat, l´art d´adobar els menjars una d´aqueixes virtuts que de vegades passen desapercebudes -fins que es perden o no es tenen a prop, crec- fins que algú no te les evidencia.

Ara, la cuina -la dels monestirs, sobretot- s´ha posat de moda, en forma de llibres. Amb fotos de plats ben abellidors, les receptes de les mongetes d´ací i d´allà es poden trobar a les llibreries d´arreu. Entre d´altres, és clar.

El meu amic Rafael Poveda, enòleg i erudit, ha tingut a bé de donar a conéixer -era inèdit totalment- el contingut del receptari de cuina de la mare d´Azorín, enllestit el 1898, que és tant com dir que té els plats de la segona meitat del segle XIX. Perquè donya Maria Lluïsa Ruiz Maestre, que va nàixer a mitjans del noucents, sembla que anava anotant les receptes, amb cura, després d´experimentar-les, i això li portaria alguns anys. Rafael Poveda, que és un estudiós de tot el que es relaciona amb el seu poble, Monòver, i amb Azorín, supose que ha aconseguit involucrar a l´Ajuntament de Petrer -poble de la mare d´Azorín- i a la CAM, i amb això podem gaudir de la cuina d´aquell segle passat i ja un tant remot que, amb els sabors dels seus plats, se´ns pot fer més pròxim.

A mi, que encara no he provat a fer cap d´aquells plats, allò que m´ha captivat són els noms: sopada de agua imperial, pichones asados en papel, huevo hilado, manjar blanco, requesón de monjas, pan de Mallorca, panecitos de Portugal, memoria de rosquillos, tortada de criadilla, puntos en el aire, suspiros, etcètera. Tota una delícia.

Donya Maria Lluïsa, que, segons sembla per la fotografia seua que es publica a la portada, està més prop -físicament- de la mare de la protagonista de la película suara esmentada, amb les seues receptes s´aproxima més a la mare amatent que va ser. I els seus menjars, aquell menjars tradicionals, revisitats ara per Poveda, adquireixen un to senyorívol: dels senyors agraris d´aquest país i de la Mediterrània. Els menjars que, per exemple, devien d´empassar-se els protagonistes d´Il gattopardo, la novelála del príncep de Lampedusa. En fi, la lectura d´aquest encert de Poveda ens farà molt bon profit.

(Publicat a Levante 26.02.99)

Prólogo

Mi buen amigo Rafael Poveda me ha dado una buena prueba de aprecio al encargarme el prólogo de esta colección de recetas que tienes entre tus manos.

Y yo me muero de envidia, viendo su capacidad de enólogo y bodeguero de éxito al tiempo que amante esposo, que aún encuentra tiempo para sus otras dos pasiones que son la bibliofília y el cariño a su Monóvar del alma; todo lo contrario que aquel otro amigo, gran músico y célebre tuno «El Catetín» que cuando le preguntan que de donde es, dice:

-de Guadalajara… pero estoy en tratamiento-, añadiendo en seguida como escusándose, con toda la sorna del mundo.

Como mesonero que vende buenos ratos que soy, mas que cocinero, se me escapan algunos matices de alguna que otra receta; pero creo que sentándose uno con cada receta, a solas, y reescribiéndolas para uno mismo, se pueden estas realizar con gran éxito.

Dicho esto y superada la normal aridez de leerse un recetario de un tirón, (cosa para la que no están hechos, ya que son libros de consulta y no de entretenimiento) no es menos cierto que a mi me han enternecido y me han abierto el apetito.

Me ha enternecido por que es un recetario que está cumpliendo su centenario y además es de Monòver y el que suscribe es de Sant Vicent del Raspeig y ya es cincuentuno y vinculado a este pueblo de Monòver desde que mi abuelo «Toni El Secretari» compraba vino allí después de un día de viaje con un carro cargado de barricas y tirado por unas caballerías mandadas por la burra «la Romera» Y quien se lo vendía no era otro que «el Yayo Borrasca» el abuelo de Rafael Poveda. Lo que no se es si se lo daban o no con queso.

Estamos ante una colección de apuntes que no se han escrito para ser impresos y produce casi pudor el adentrarse en su intimidad.

Aquí no tenemos un libro de cocina en el sentido moderno y mas habitual del termino, con su reparto equitativo por tipos de productos y/o preparaciones; se trata de un cuaderno de notas de consulta en el que aparecen con detalles aquellas recetas que por naturaleza exigen medidas muy precisas (la pastelería y la charcutería no admiten muchas desviaciones, hay que ser exactos) y aparecen menos esas recetas cotidianas que por ser tan usadas y patrimonio compartido de toda una comunidad en un momento determinado de su historia no precisa de ser anotadas: ante la duda se preguntaba a alguna amiga o vecina.

Yo creo que ahí está la razón de que no aparezcan recetas de arroces ni legumbres y muy pocas de verduras, la huerta está lejos para los tiempos que corren, casi tan lejos como el mar, y también por eso hay tan poco pescado, a penas algo de pescado azul y bacalao que son sin duda los que mejor viajan para las condiciones de la época.

Pero esto no quita ni un ápice desinterés a este librito que a parte de cumplir con sus funciones de recetario de parte de la cocina de una época y región, es también como una ventana abierta en el túnel del tiempo y poder comer como ellos hacían, lo cual resulta más difícil cada día.

Y decía que me abre el apetito por que esta dama era toda una cocinera, cosa que se puede apreciar, entre otras cosas por como habla de cocina, como hablan las madres de sus bebes, que todos son diminutivos cariñosos: así el almíbar hace «ojitos» en vez de burbujas, «las tabletillas se irán bañando con una pluma con azúcar clarificado» en vez de con un pincel… el aceite se mide en cascaritas de aceite»… el agua se mide en tacitas medianitas»… el limón no tiene que tener «nada del agrio» en unas preparaciones y todo en otras… y ¿harina?… «la que se beba la mas». E incluso para hacer el «alfajor» además de la miel y todo lo demás, se le pone «media onza de alegría», que seguramente tiene otro significado, pero que yo voy a exigirle a mis colaboradores y a mi mismo el ponerle, no media, sino una onza entera de ese ingrediente a todas nuestras preparaciones para que esta se reparta y cunda.

Agradecido:

Oslo, otoño 1997

Norberto Jorge, mesonero.

L´AVI JOSEP

Paula Poveda Prats

Un nom amb molta història, molta fortalesa, fins i tot sentit de l´humor. No es pot resumir ni en una, ni en dues paraules. Era una persona meravellosa a qui tots nosaltres hauríem volgut imitar, no tant per la seva simpatia i tendresa com per la seva saviesa. Tota una vida de sofriment que portava guardada com una caixeta forta que no es pot obrir, el feia passar hores tancat a una petita biblioteca que hi havia a casa de la meua àvia Remediet. Ell va viure molts anys i dels més difícils; visqué la Guerra Civil a Espanya, temps en què el sofriment envoltava totes les cases i famílies. Encara que ell era molt petit (tan sols tenia set anys) recorda eixos tres anys en què només se sentia el rebombori dels fusells que feien els republicans i nacionalistes amb Hittler i Mussolini. Recordava i ens contava les històries que li contava la nostra besàvia Margarida.

Amb una mica d´alegria va continuar una vida que en un moment donat es va parar, i per a ell, ja no va poder continuar.

Era un dia trist quan vaig entrar a eixa petita i singular biblioteca, el lloc que per a ell era una mena de refugi, on ell sentia la angúnia dels seus records. El meu avi es trobava assegut en un butaca de fusta tan antiga que pareixia que es podia trencar en qualsevol moment, era l´herència del seu pare i que després passaria a ser la joia de mon pare.

Mirava fixament una fotografia que estava al damunt de la taula, aquesta estava plena de fulls groguencs, i una màquina d´escriure molt vella, plena de pols. Dintre d´ella un full sobreeixia per dalt, amb un títol molt impactant: Vol d´ocell.

-Què escrius? – Vaig preguntar al meu avi.

Un poema dedicat a la meva filla Rosa i els meus nets Joan i Miquel que en aquest moment es troben molt lluny de mi.

Amb la meua veu amb un to molt baix vaig començar a llegir aquell poema que el meu avi havia escrit amb tanta tristesa a unes persones quasi desconegudes per a mi.

Després vaig fixar la vista al seu rostre, era un rostre trist, aleshores una llàgrima va recórrer des dels seus ulls fins als llavis d´aquella persona que portava tant de dolor al seu cor.

Em va demanar silenciosament que m´asseguera al seu costat que em contaria la seua història, aquella que li va marcar la vida d´una manera que mai oblidaria, ni tan sols els dies de la vertadera angúnia a la Guerra, la fam i altres coses…

L´ambient es va tornar silenciós i el meu avi va reanudar la història..

Tothom estava a casa, era una nit de Nadal amb milers d´estrelles, la neu cobria els arbres i pel badall de la finestra entrava una gelor que ens deixava arropits. Se sentia el guirigall dels xicons que feien ninots de neu al carrer. Teníem el foc encès i les flames feien xic! xic! i s’anaven cremant poc a poc. La teua mare estava a la cuina baixa fent el sopar i ton pare com sempre al seu despatx, llegint un llibre que havia trobat que tenia almenys cent anys, les seues fulles es trencaven només de passar-les. Tractava, crec, d´un esdeveniment al seu poble, Monòver. Jo estava assegut com sempre a la meva butaca enmig del saló i sentia com moltes nits el transistor, tan vell com jo – de vegades ja ni es podia girar aquella rodeta que no sé ni quina utilitat tenia. – La veu pare! Em dia sempre ton pare.

Al meu costat es trobava la teua germana posant-li les figuretes i els llums a l’arbre de Nadal. Es respirava un ambient d´alegria, tot el món es trobava realment feliç.

Aleshores l’àvia Remediet va cridar!

Xiques, veniu a posar la taula que van a arribar els vostres oncles!

L´àvia va obrir la taula del menjador i va posar les estovalles i les tovalloles, eren roges, les més boniques que la teva mare tenia per a aquella nit. Els cresols il·luminaven la taula, era tan bonic, que com pensen sempre tots els avis, vaig pensar que mai més tornaria a veure aquella escena familiar que tant m´agradava.

Un rellotge, penjat a la paret, va tocar les deu i mitja de la nit. Era massa tard i ton pare va eixir del seu despatx i ens va dir:

– És molt estrany que no hagen arribat. Va agafar el telèfon i el va despenjar, es va quedar quiet durant uns deu segons i va marcar una i una altra vegada aquell número, però sempre es posava el maleït contestador. – Som Rosa i Miquel en aquest moment no ens trobem a casa, deixa’ns el teu missatge.-

-No es troben a casa.-Va dir ton pare amb un to preocupat.

La mare va posar el menjar a la taula amb una oloreta que encisava aquell ambient.

-Farem un poc de temps, estaran a punt d´arribar.-Respongué la mare per a calmar-nos.

Vaig parar aquell transistor que l’únic que feia era un dolor de cap que no es podia resistir. L´àvia va eixir a la porta del carrer per veure si arribaven. Per a què? – pensava jo, no ho sé. Encara que ella isquera ells mai arribarien.

Es van fer les dotze de la nit i després d´una llarga espera la mare us va agafar a tu i a la teua germana petita Laura en una revolada i us va portar al llit.

-Dormiu, va dir amb una veu molt dolça, que els oncles no poden venir avui, demà vindran a dinar amb nosaltres.

-Mare, per què plores? Vas preguntar, Marieta.

-No és res filla, estic un poc cansada i em ploren els ulls.

Va contestar amb molta angúnia que no ho podia remediar. Va sonar el telèfon, la mare va baixar les escales amb una salt, feien un soroll molt fort. Ton pare va agafar aquell telèfon que res bo devia de dur.

Va començar a fer preguntes un poc desesperat, On estan? Que els ha passat? Es troben bé?. Totes aquelles preguntes ens posaven més nerviosos a tots nosaltres. L’àvia de seguida es va posar a plorar. Totes les imatges roïnes passaven al seu cap. Un pensament vell per als anys que no emportava res encoratjador..

Robert penjà el telèfon amb molta ràbia, i al moment els seus ulls es van omplir de llàgrimes una darrera d´altra. Tot aquell ambient i aquella casa plena de llums i alegria al moment es va tornar oscura, trista. Es va quedar callat sense saber què dir, la veritat és que no sabia per on començar, la teua mare li va preguntar:

-Què és el que passa?

-La Rosa i Albert han tingut un accident, i estan molt greus. L´àvia va caure al sostre, no respirava, la seva cara era pàl·lida i blanca com la neu. La mare li passà l´alcohol amb un pany rosat i enraonà de seguida. Vam muntar al cotxe tots nosaltres, la mare cridà a l´àvia teua i es va quedar amb vosaltres. Van arribar a l´hospital en deu minuts que es van fer els més llargs de tota la meua vida , vam preguntar a recepció i ens van indicar a la tercera planta en la unitat de vigilància intensiva. Recorreguérem tots aquells llargs passadissos de color blanc i llargs com la boca d´un llop, amb un ambient de malaltia i temor que no ens deixava parar de plorar.

Una volta ho vam trobar, l´infermera ens va obrir aquella cortina de color verd que tapava un cristall molt gros. Allí gitada es trobava Rosa.

On està Albert?- Preguntà l´àvia.

Ell no s’ha pogut salvar, va morir a l’instant. Els seus pares es trobaven desfets per dintre del cor. Començà a plorar i sense passar ni un segon preguntà pels nostres nets.

-Ells els podreu veure demà, no tenen res greu.

La teua avia i jo vam passar la nit dins aquella habitació, on la meva filla estava connectada a una màquina, que només feia pi, pi, pi!. No es va sorollar en tota la nit, nosaltres no podíem ni dormir ni tan sols cinc minuts. En qualsevol moment podia….i en això la màquina es va sorollar piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii……..

Des d´aquell moment la meva vida es va acabar, la meva única filla havia mort. Als meus nets se’ls van emportar els seus oncles, ja que eren persones jovens i els podien donar lo millor. Tot el que podia ser una nit d´alegria es va convertir en la mort.

Així doncs, des d´eixe moment he trobar un refugi a la meva biblioteca on escric els meus records.

Quans esdeveniments ens porta la vida, quant de dolor, però sempre haurà un lloc al cor per a la alegría i els moments feliços.

Aleshores després que el meu avi en contara la seua história vaig compendre el sentit de la vida.