Els libres de Claveria són els registres contables del funcionari municipal que tenia la responsabilitat dels pagaments en l’ajuntament. A Monòver es custodien a l’arxiu municipal en la secció de «Cuentas de propios y arbitiros, caja 724, sección 1 y 2». Els més antics que es conserven són un volum que comprén el periode de 1652 a 1660 i un altre del 1687 a 1695 on falta la claveria completa dels anys 1692-93. Els dos estan integrament escrits en la nostra llengua. El tercer volum ja el trobem després del decret de Nova Planta, el qual òbviament apareix ja escrit en castellà. Els dos volums es troben sense tapes, en prou bon estat el primer i amb algunes taques d’humitat el segon que impedeixen la lectura en algunes pàgines. El paper és de bona qualitat amb filigranes ó marques d’aigua diverses en quaderns cosits en fil de cànem. La tinta, del tipus metàl.lic, ha esdevingut groguenca com a conseqüència de l’oxidació. Els dos volums són del mateix tamany, 31cm.d’alt per 22 d’ample. El primer té 202 pàgines i unes cartes de tamany 22cm x 14cm. cosides en el centre. El segon té 220 pàgines. Els dos estan escrits a una columna amb els enunciats de cada assentament escrits al marge esquerre.

De la lectura dels llibres de claveria es poden traure valuosíssimes conclusions de diferents tipus, lingüístic, polític i històric. El valencià no sols era viu en el poble baix, era l’idioma de la clase dominant, dels legisladors, dels prohoms de la vila. Des del punt de vista polític, la conclusió més important que es destrau és veure un Monòver absolutament articulat en l’antic regne des dels diferents braços de la generalitat. El vincle polític i econòmic amb València i el religiós amb Oriola marquen la vida quotidiana del poble. Les relacions amb Alacant es limiten al pur veïnatge, són les mateixes que amb Elx i Ontinyent. La part històrica és un allau generós de notícies inèdites, persones, oficis, fets, dades i dates. Gràcies a una lectura minuciosa podem conèixer els noms de les persones que van ocupar càrrechs més o menys importants com per exemple:

Els governadors:

• Vicent Valera Junenda 1652-60
• Jusep Valera 1687-1696
• Els justícia: Gaspar Cerdà 1652-53
• Roch Reig 1653-54
• Vicent Cortés 1654-55
• Thomàs Brotons. 1655-56
• Joan Pérez. 1656-57
• Miquel Pérez. 1657-58
• Francés Mira. 1658-59
• Damià Cortés. 1659-60
• Andreu Verdú. 1660-61
• Thomàs Rico 1687-88
• Juan Verdú. 1688-89
• Mauricio Sanches. 1689-90
• Gaspar Rico de Damià. 1690-1691
• Jusep Mira. 1691-92
• Pau Mira. 1692-93
• Alonso Sans. 1693-94
• Juan Ochoua. 1694-95
• Els jurats: Pere Ruiz, Miquel Pérez i Joseph Cerdà de Llorens. 1652-53
• Andreu Cortés, Joan Rico de Ginés i Joseph Rico del familiar. 1653-54
• Pau Cerdà, Joan Pérez i Gaspar Cerdà de Gaspar. 1654-55
• Pere Ruiz, Vicent Cortés i Damià Rico. 1655-56
• Pere Payà, Joan Gonsalbes major de dies, i Joan de Ochoua. 1656-57
• Joan Verdú, Roch Reig i Damià Cortés. 1657-58
• Francés Tortosa, Damià Rico de Damià i de Thomàs Brotons. 1658-59
• Vicent Cortés, Miquel Gonsalbes i Joseph Rico del familiar. 1659-60
• Damià Rico de Damià, Juseph Mira y Juan Sans de Alonso. 1687-88
• Juan Ochoua, Gaspar Serdà y Miquel Hurtado. 1688-89
• Isidoro Errero, Roch Reig y Pau Mira 1689-90
• Juan Sans de Alonso, Thomàs Brotons menor, y Urbano Reig. 1691-92
• Lluch Planelles, Juan Verdú y Juseph Brotons. 1692-93
• Bernardo Tortosa, Joseph Ochoua y Juan Rico. 1693-1694
• Roch Reig, Llorens Cerda y Francés Verdú. 1694-95

Els clavaris:

• Francés Albert. 1652-53
• Joseph Rico de Verduna. 1653-54
• Llorens Tortosa. 1654-55
• Alonso Sans. 1655-56
• Antoni Brotons. 1656-57
• Joan de Vera, menor de dies. 1657-58
• Bernardo Tortosa. 1658-59
• Vicent Blanes, major de dies. 1659-60
• Francés Sans. 1687-88
• Juan Ochoua. 1688-89
• Thomàs Poveda. 1689-1990
• Blai Reig. 1690-91
• Francés Tortosa de Bernardo. 1691-92
• Francés Tortosa. 1692-93
• Vicent Errero. 1693-94
• Diego Sanches 1994-95

Els síndics:

• Francés Payà. 1652-56
• i subsíndics Andreu Cortés. 1656-59
• Francés Tortosa. 1659-60
• Juan Rico 1686-89
• Alonso Sans. 1689-93
• Urbano Reig 1693

Els mustassafs:

• Joan Verdú. 1654-55
• Llorens Cerdà. 1657-58
• Joan Gonsalbes. 1658-59
• Gaspar Cerdà. 1659-60
• Juan Sans. 1696

Els cirurgians:

• Joan Guarinos de Elda. 1652-56
• Batiste Bellido de Xixona.1656-59
• Gaspar Hernàndez. 1659-60

Els doctors enmedicina:

• Francico Gómez. 1651-58
• Miquel Sanchís de Novelda 1658-60
• Joachim Genesia 1687-91
• Vicent Paià. 1691-92
• Roch Peres. 1692-94
• Vicent Guillem. 1694-95

Les comares:

• Isabel Joan Gonsales, muller de Carlos Montoro. 1652-91
• Isabel Montoro. 1691-95

Gràcies també a les anotacions del clavari podem descobrir noves dades:

De la presència i extinció de llobs:

No. 54 LLOBATINS.

De manament i provisió de Joan Verdú, Roch Reig i Damià Cortés, jurats de la vila de Monnòver, provexen que Joan de Vera, clavari, done i pague a Làzaro Tomàs, de la ciutat de Villena, llobero, tres lliures per una llichigada de llobatins à pres en lo terme de la present en la partida de La Solana de Salines, davall Pasquala, i que guarde la present datis Monnòver die XXVIII maii 1658. 3L.

Del rellotge i la seua procedència:

No. 46 RELONGE ASENTAR-LO.

De manament i provisió de Andreu Cortés, Joan Rico de Ginés i Joseph Rico, jurats de la vila de Monnòver, provexen que Joseph Rico de Verduna, clavari de dita vila, done i pague 12 lliures i catorze sous de moneda de València com semblans se han gastat en lo asentar lo relonge que dita vila à fabricat per a lo bon govern en les persones següents: Primo a Joan de Ochoua, obrer de vila, per sinch dies de son treball tres lliures. Ítem al mateix per un boltó per asentar la maça de ferro sis sous. Ítem per una finestra al mateix una lliura. Ítem al mateix per una somera que donà per a portar quatre camins algeps dos sous. Ítem a Lloís Martínez per dos dies que ajudà per a foradar la torre setze sous. Ítem per quatre cafisos de algeps per a obrar la dita caseta del relonge, tres a Blai Berenguer i a Isidoro Alonso una lliura. Ítem al mateix jurat Cortés per huit dies tingué al mestre que féu dit relonge i una cavalgadura portava per lo sustento de aquell tres lliures. Ítem a Francés Corbí, pintor, per lo pintar la mostra dos lliures quatre sous. Ítem a Mateu Aguir per fer la caxa o bastiment de la mostra, una altra finestra per a la caseta de dit relonge, uns garrons de fusta per a els contrapesos, un llestó per a la maça asentar aquella i la esfera i demés treballs quatre lliures deu sous. Ítem a Pau Jover per tres lliures donà a dit Corbí per a la cuberta de la insígnia de les hores tres sous. Ítem a Pere Miquel Molina per portar lo relonge des de Ontinent a Monnòver una lliura dotze sous. Ítem a Joan Almut per la fusta que dita vila à pres en lo bastiment del relonge dihuit sous, que tot fa dita suma, i que guarde la present datis Monnòver die XXX marcii 1654. 18L. 14S.

De la solidaritat dels monovers amb els pobles vehïns:

No. 18 PRESENT DELS MALALTS DE MONFORT.

De manament i provisió de Pau Cerdà, Joan Pérez i Gaspar Cerdà, jurats de la vila de Monnòver, provexen que Llorens Tortosa, clavari, done i pague a Pere Ruiz, administrador de la cisa, setze lliures onze sous per tans se an gastat en lo present que la present vila en vot de junta à embiat a la universitat de Monfort per a socorro dels pobres malalts, és a saber: quatre barcelles forment, catorze dotzenes ous, tres dotzenes d’aus, gallines i pollastres, trenta biscuits i dihuit lliures sucre i nou sous que se an donat a Francisco Alfaro i Francisco Cotillas i una mula per acompanyar al jurat present per a llevar-lo en 8 dels presents, i que guarde la present datis Monnòver die quo supra. 16L. 11S.

Els llibres de claveria, fins ara poc coneguts, van passar per mans d’anteriors investigadors. Sols hem trobat dues referències als llibres de claveria en publicacions anteriors. La més antiga és la de Luís Martínez Limorti, secretari de l’ajuntament que, durant alguns anys, va combinar la pintura i les lletres, amb alguns escrits en valencià en la revista de festes tot imitant l’estil de L’oncle Canyís sense arribar ni de bon tros a l’estil del binomi J. Amo – A. Martínez Ruiz. Limorti va fullejar els llibres pero mai els nomenà com a llibres de claveria. Els va utilitzar per a extraure unes poques notes que va incloure en un treball anomenat «Historia de Monóvar», premiat per l’ajuntament en el concurs convocat en 1946 i diu així «En cuentas i presupuestos de 1655 vemos que se le abonan al mestre de catería Francéz Cambra los gastos de un viaje a Novelda, para tomar la planta y medida de la Iglesia que se quiere fabricar en Monòvar, y a Joachim Bernabeu de Carcagente, se le pagan 10 libras, por la planta y figura de la iglesia» » En los presupuestos de 1655 a 1660 figuran consignaciones fijas para pagar a los mayordomos de San Juan y Santa Catalina, que allí le llaman unas veces Santa Catherina y otras Santa Catharina». El fet que Limorti sols comente dades del 1655 em fa suposar que ja en 1946 havien desaparegut els llibres dels altres anys. També resulta més que curiós el comentari que fa sobre l’aspecte linguístic dels llibres: «Superando las dificultades que ofrece la lectura de estos documentos primitivos, hemos podido dar la copia de sus cartas fundamentales que va al final. Alguien había supuesto que estaban escritos en lengua lemosina, pero no hay tal. Los capitulos de la Señora de la villa (es referix a part de la Carta Puebla) estan escritos en castellano y las actas y cuentas en valenciano, con muchas palabras que en Monòvar han caido en desuso; pero que sin embargo, se conservan vivas en las regiones de Valencia y Cataluña en su mayor parte. Los amantes de la lengua valenciana pueden encontrar aquí palabras de mucho carácter. La dificultatd está en los caracteres, que, a primera vista, ofrecen mucho parecido con las escrituras árabes«

L’altra referència als llibres de claveria és la de la doctora Remei Belando, que va utilitzar els llistats del repartiment de la taxa per a estudiar la demografia monovera.

Cap a final d’any esperem publicar aquest llibre en una nova col.leció municipal d’estudis i investigació.

300 ANIVERSARI DE LA CONSAGRACIÓ DE L’HERMITA DE SANTA BÀRBERA 1694-1994

Rafael Poveda

S’imaginen el nostre poble sense l’ermita de santa Bàrbara? difícil, però com totes les coses l’ermita també va tenir un principi. Moltes voltes s’ha parlat i també escrit erròniament sobre l’any de la construcció d’aquest edifici emblemàtic. Enguany va aparèixer publicat al diari Información una data equivocada que la situava en el segle XVIII. El cert i segur és que en 1692, el consell de la vila de Monòver, que és el que avui anomenem ajuntament, a través del seus jurats, que són els actuals regidors, manaren al clavari d’aquell any – l’equivalent al dipositari d’ara- que pagara quatre lliures y deu sous al mestre obrer Thomàs Estacio per construir una paret a la part del nord i també per fer els bancs. A més el consell estava molt content perquè l’obra estava a gust de tots i va decidir fer-li una gràcia i donar-li tres lliures i deu sous més a l’assabentar-se que el pobre Estacio havia perdut diners. Un any més tard el 4 d’octubre de 1693, i com a toc final dels preparatius, el clavari Vicent Errero va pagar vuit sous al ferrer Domingo Gisbert per un pom i per clavar el pany de la porta. L’any següent, el 31 de maig de 1694, ara fa exactament 300 anys estava tot preparat per a la benedicció de l’ermita i Errero va pagar al rector Laínex 4 sous i 6 dinés per presidir la processó, a Jusep Brotons quatre lliures i tres sous per la pólvora, quatre sous al dolçainer, tres sous a Vicent Montoro per ocupar-se de la pirotècnia, deu sous d’almoina perquè repicaren les campanes, dos lliures a Damià Corbí per fer un marc per al quadro de la santa, y a Juan del Tell y Jusep Quiles per la fusta del retaule i altres despeses. l’octubre del mateix any 94 el clavari Diego Sanches va pagar al mestre Estacio una lliura per apanyar la teulada.

Avui, 3oo anys després, els monovers no podem entendre el nostre poble sense la figura de l’ermita de santa Bàrbara.

Corpus Documental (Llibre segon de claveria 1687-1695. arxiu municipal)

No. 76 EXTRAORDINARIS.

De manament y provisió de ses mercés de dits oficials provixen que Francés Tortosa, clavari, done y pague a Thomàs Estacio huit lliures de moneda, so és: quatre lliures y deu sous per la paret que ha fet en la hermita de santa Bàrbera que tapa la remontana y bancs, que eren ademés de la obligació del consert de la hermita y tres lliures deu sous que ses mercés li allargaren de gràcia per coneixer que ha fet la hermita y està a gust de tots y conèixer que en lo estall à perdut sos treballs, y que guarde la present datis Monòver die XIII aprilis MDCLXXXXII. 8L.

No. 17 EXTRAORDINARIS.

De manament y provisió de ses mercés de dits oficials provixen que Vicent Errero, clavari, done y pague a Domingo Gisbert huit sous per un pomet que féu per a la porta de la ermita de la gloriosa senta Bàrbera y clavar lo pany, y que guarde la present datis Monòver die quo supra. 8S. (04.10.93)

No. 74 SANTA BÀRBERA

De manament i provisió de ses mercés dits oficials provixen que Vicent Errero, clavari, done i pague a Josep Brotons quatre lliures tres sous per lo valor de quaranta-una lliures i mija de pólvora que es gastà en lo dia de la colocasió i benedicció de la hermita de la gloriosa senta Bàrbera, més quatre sous i sis al doctor Laínex per acompanyar la professó i tres sous a Vicent Montoro per desparar la artilleria i deu sous per la limosna de la dobla, més dos lliures Damià Corbí per fer la guarnició del quadro, més a Juan del Tell per tres taulos per a el quadro dotze sous, y a Jusep Quiles sis sous per altra taula, més sinch sous i huit diners per a claus i tres sous i sis del serquillo per a el ara, que tot fa dita summa de huit lliures set sous i huit, y que guarde la present datis Monòver die quo supra. 8L. 7S. 8D. (31.05.94)

No. 27 EXTRAORDINARIS.

De manament y provisió de ses mercés de Roch Reig, Llorens Serdà y Francés Verdú, jurats, provixen que Diego Sanches, clavari, done y pague a Thomàs Estacio una lliura per haver apanyat la teulada de la hermita de santa Bàrbera, y que guarde la present datis Monòver die mensis octobris MDCLXXXXIII. 1L.

Presentació del llibre Triptic del Vi de Manuel Bueno

Senyores i senyors bona tarda, ens hem reunit aquí en aquesta empresa emblemàtica i singular del vell i estimat Crevillent per a presentar el llibre «Tríptic del vi» de Manuel Bueno Carreres. D’aquest llibre vaig tenir notícia per primera vegada ara fa uns anys, en el transcurs d’una tertúlia organitzada pel «Cresol» i a la qual vaig tenir l’honor d’assistir. Aquella nit de lectures diverses, em va sorprendre un relat curt que el senyor Bueno va llegir i que tenia a vore amb el món del vi. Ja en aquell moment em va captivar el tema, i no per la meua condició de vinater, sinó per la peculiar manera de tractar l’afer i les maneres franques i planeres d’explicar el meticulós treball del vi. En aquell moment i amb la complicitat de Josep Antoni Aznar, vaig animar a l’autor a insistir en aquell text que es presumia més ampli. Temps després, en varies ocasions, vaig llegir l’esborrany i va començar a il·lusionar-me pensar en la possibilitat, hui feta realitat, de vore el llibre editat.

Altres persones aquí presents, més qualificades que jo, parlaran objectivament del llibre. Soles puc dir que m’ha semblat preciós i sols faré dos comentaris.

Primer, des del punt de vista tècnic, en quant a matèria enològica es refereix, aquest llibre aporta una sèrie de notícies sobre tècniques d’elaboració ancestrals i infinitat de detalls que els puc assegurar que no es troben a cap llibre d’enologia i crec que els conec quasi tots.

Des de el punt de vista literari l’autor es recolza en la verema del raïm i la posterior l’elaboració del vi per a contar les seues vivències, ha buscat una excusa per a explicar-nos subliminarment el seu punt de mira sobre les coses de la vida.

Però jo no he vingut sols aquí a parlar d’un llibre. He vingut perquè darrere d’aquest llibre es troba un home. Un home bo.

Una dia, poc abans de Nadal de fa alguns anys, el mateix dia que complim la tradició anual de omplir les botelles de Fondellol, van arribar al meu celler de Monòver un grup de venerables crevillentins, una mena de senat romà on entre poetes, novel·listes, pintors i cantants formaven una espècie d’ateneu o congregació d’allò més curiós. Em vaig donar compte que eren diferents entre ells però a l’hora units pel fil invisible de l’amor a la cultura. Quan vàrem recórrer la bodega i jo intentava explicar les coses, el senyor Bueno amb gran mestria va prendre la iniciativa demostrant que coneixia molt bé el tema, per a que aprofitava cada màquina o que s’amagava darrere de cada una d’aquelles botes de vi. Els altres, no massa sorpresos, escoltàvem atentament i es felicitaven de tenir a la confraria del Cresol un erudit vinater. Finalment vam acabar en la sagristia del Fondellol, un lloc sagrat si atenem al vi que allí es guarda. Fent un brindis per l’amistat, acompanyats per un panet en figa fet a Crevillent i enaltits per les cançons que la majoria entonàvem, fent bo el dit que al meu poble, Monòver, es diu de tota la vida «A Crevillent tots saben cantar» Des d’aquell dia ens van fer bons amics i com a tal vaig plorar la seua mort. Ara em consola pensar que tots nosaltres i especialment vosaltres els crevillentins, hem rebut el millor llegat possible. Un llibre, la millor i més universals de les herències.

Per tant el millor homenatge que podem retre a la memòria de Manuel Bueno és llegir, el seu llibre i difondre-ho.

Gràcies.

UNA JOIA DE LA CARTOGRAFIA EN MONÒVER

El mapa «Valentiniae Regni…» de Abraham Ortelius, Anvers 1584.

Un dels poquissims exemplars que es conserven (Col.lecció de Manuel i Luís Vidal, Monòver)

En el 1570 publicà Abraham Ortelius( o Oertel) el Theatrum Orbis Terrarum, un atlas amb mapes de tots el paisos en el mateix estil i format, del qual es realitzaren més de quaranta edicions al llarg d’una trentena d´anys. Als Additamenta d’aquest atlas Ortelius figura el primer mapa del Valentiae Regni, olim contestanorum si Ptolomaeo, edetarum si plinio credimus typus, datat a Anvers el 1584. Ortelius escollia acuradament els seus col.laboradors i, possiblement, el que tingué a València fou Geroni Munyoç, catedràtic de la Universitat amb prestigi al món cientific internacional.

Aquest mapa de 1584 és de gran precisió i elegancia. No sols la costa sino també els rius s’hi troben molt ben traçats. El Regne de València hi apareix apaïsat, és a dir, amb el sud a l’esquerra. A la frontera ponentina del Regne està representat el sector Mosquerola-Ruviols, que en el segle XIII fou atribuït per Jaume I a València, el qual després passaria a Aragó. Com a tots els mapes del Regne de València anteriors al segle XIX, hi figura l’enclavament de Cabdet, vila valenciana aïllada en l’interior del Regne de Múrcia.

Belles orles envolten els títols, i completen l’ornamentació dues naus, una galera de vela llatina de tipus medieval i una caravel.la amb tres pals i dues veles quadrangulars, ja plenament reinaxentista. En la transcripció dels topònims valencians lliscaren nombroses errades. Gaspar Escolano ho censurava el 1510 amb excessiva acritud:

No es menor polilla en esta materia el escrivir por relaciones, como en nuestros dias le ha acontecido al curioso Abraham Ortelio, que en el mapa o tabla que , desde Flandes, ha sacado a luz del Reyno de Valencia en su Theatro Geográphico, ha desquiciado casi todos los pueblos de sus verdaderos sitios y nombres, y nos los presenta con otros tan diferentes , que de aqui a doscientos años, havrán de entrar en disputas los lectores, y hazer juycio de que huvo dos Reynos de Valencia: uno el que pinta abraham Ortelio, y otro el que realmente tenemos.(Gaspar Escolano Décadas de la Historia … 1661 I, VI, I, 3). Escolano, cal no silenciar-ho, també desfigurava els topònims valencians en castellanitzar-los.(Manuel Sanchis Guarner, obra completa-1 pag196. E.Climent editor 1976)

Ortelius, Abraham (Anvers 1527-1598) Nom llatinitzat d’Abarham Oertel (o Wortel), cartògraf i cosmògraf flamenc. Publicà un atles, Theatrum Orbis Terrarum(1570, primera edició i que s’anà repetint, amb inclussió de nous mapes, fins l’any 1612, que es publicà la darrera), que comprenia 53 planxes gravades en coure i acolorides a mà, realitzades amb la col.laboració de diversos cartògrafs i geògrafs.

Una secció d’aquest atlas inclou la hispaniae novae sive magnae, recens et vera descriptio, on figuren mapes del Regne de València i del Principat de Catalunya, i que va servir de base a d’altres cartògrafs a partir de 1580 i al llarg del segle XVII. Publicà també un Catalogus goegrapharum, d’un interés induptable per a la coneixença dels principals cartografs d’aquella època, i una gran quantitat de mapes de diverses contrades de la terra. Fou amic de Mercator, que estimulà en la seva tasca, i des del 1575 geògraf oficial a la cort de Felip II de Castella. Va escriure, entre altres obres, Synonymia geographica (1578), Parergon (1579) i Nomenclator Ptolemaicus ( 1584). (Gran enciclopedia catalana, vol. XVI, Ortelius.)

El Teatrum Orbis Terrarum, d’Abraham Oertel, amb titol Valentiniae Regni …. Va ser realitzat a una escala aproximadad de 12:640.OOO. Amb més de cinc cents topònims, encara que la transcripció no es correcta. Com a col.laboradors s’han barallat els noms de Jeroni Muñoz, Pere de Median i Ambrosi Morales, si bé qui hi figura com a tal a partir de 1603 és el preceptor de Felip II, Frederic Furió Ceriol. (Enciclopedia Valenciana vol.2 Cartografia)

ELS MISSALS DE SANTA BÀRBARA

Rafael Poveda

De l’escàs patrimoni que té l’ermita de Santa Bàrbara destacaria, per la seua antiguitat dos missals que estan custodiats en la minúscula sagristia que es troba en les espatlles de l’altar i que es comparteix amb la vivenda de l’ermità. Aquests dos llibres, que per ser anteriors a 1800 es consideren llibres antics, tenen un interès considerable per ser dels pocs elements que han sobreviscut a la barbàrie i l’espoliació que en general han patit els monuments religiosos.

Cap del dos llibres té marques o senyals que indiquen que pertanyien a Santa Bàrbara o que foren comprats per al culte de l´ermita, bé al contrari en un d’ells hi ha una anotació manuscrita que pot indicar que aquests llibres eren d´altre lloc i que en algun moment els van traslladar i els van deixar definitivament en Santa Bàrbara.

El primer volum és un «missal romà» en llatí dels típics utilitzats pels franciscans. De format foli major relligat en pell en prou bon estat de conservació. Presenta un gravat de Sant Francesc i va ésser editat en Venècia (Itàlia) en 1768 per Nicolau Pezzana, el qual va utilitzar el tipus Garamond en aquesta edició. Pezzana i més tard el seu fill Francesco van ser membres d’una de les més importants famílies d’impressors venecians i va imprimir també la Bíblia Sacra Vulgatae en 1742.

Manuscrit en la guarda apareix el següent text. «Dia 24 de Diciembre del año 1817 bendijo esta ermita del collado el licenciado Don Antonio Verdú, el señor Don Vicente Rodriguez cura de la parroquia del lugar de Salinas; y el dia 25, dia de la natividad de nuestro señor Jesucristo dijo la primera misa el padre franciscano Francisco Verdú predicador apostolico y morador en el real colegio de misioneros del Santo Espiritu de la regular observancia de San Francisco»

El segon volum és un «missal romà» oficialista en llatí. De format foli major relligat en pell en prou bon estat de conservació. Presenta un gravat al.legòric a la santa forma amb una custòdia voltada d’àngels encensaris i un calze. Va ser imprès en Anvers (Bèlgica) en 1725 per la vídua de Baltasar Moreto. Els Moreto Baltasar, Bertomeu i Joan, van ser els hereus i successors de Cristòfol Plantino, el més important impressor que els Països Baixos van donar en el segle XVI. Íntimament lligat a Felip II, va editar la famosa Bíblia Políglota d’Anvers.

Manuscrit al final de la portada posa «Compañia» el que podria significar que també pertanyia als franciscans.

25 de Novembre Santa Caterina d’Alexandria patrona de Monòver.

Santa Caterina d’Alexandria donzella, verge i màrtir, va morir en el 307. Va pertanyer a una familia distingida d’Alexandria que l’escriptor Metafrasto nomena reial. El seu nom prové de la coneguda Hecateria grega i segons el cardenal i historiador italià Cesareo Baronio correspon al de l’amazona a qui Eusebi va anomenar Hécate. Va rebre des de molt joveneta una ferma instrucció, estudiant amb profit filosofia i teologia. En l’any 307, quan Caterina tenia divuit anys, l’emperador Maxenci, que governava Egipte, va celebrar en Alexandria, on tenia temporalment la seua capital, en honor dels deus pagans, grans festes i sacrificis amb immolació de molts bous i moltons perseguint durament als cristians. Caterina va propagar la fe cristiana per tal d’evitar que els seus caigueren en l’idolatria i a més es va anar al temple d’Apis a parlar amb l’emperador per tal de recriminar-li la seua conducta idolatra. Caterina era de port delicat, d’esperit viu i de gran bellesa. Des d’un principi va interessar a l’emperador que es va quedar encantat davant l’audàcia de la jove i a la que no va poder rebatre per falta de coneixements. La va detindre en palau i va fer cridar cinquanta doctors d’Egipte als quals Caterina va impressionar amb els seus raonaments i cultura i va convertir a molts d’ells que més tard patirien la tortura amb ella. Després d’inútils ingents amb regals i declaracions d’amor l’emperador Maxenci la va condemnar a ser decapitada. Caterina encara va tenir temps de convertir a l’ esposa del emperador i al seu acompanyant i cap de les tropes Porfiri. El seu cap es conserva en el monestir del seu nom en Sinaí, el qual es va alçar en el segle VI per que segons la llegenda el seu cos va ser traslladat per dos àngels. És la patrona dels filòsofs i es considera un dels 14 sants de més influència en el cel. Santa Caterina d’Alexandria ha estat mil vegades representada plàsticament, la més famosa es el desposori de Santa Caterina amb Jesús infant de Memlig, el de Filippino Lippi que ho va fer de manera profana i el més pompòs de Corregio. Altres motius son la roda que simbolitza la que es va trencar miraculosament quant la martiritzaven, una creu menuda, un llibre i una ploma d’escriure. Altres llenços importants son «Santa Caterina» de Rafael Sanzio (Museu del Louvre, Paris) «Santa Caterina» de Rafael Sanzio (National Gallery Londres) «El cos de Santa Caterina portada al sepulcre per dos àngels» de Bernardino Luina, (Pinacoteca Brera, Milà). «Santa Caterina» de Simó Martini (Església de sant Francès d’Asís) «Santa Caterina» de F. Fiori el Baroccio (Galeria Borghese, Roma). «Santa Caterina» de Lucas de Leiden. «Santa Caterina» de Guido Real (Casa del Príncipe, Escorial, Madrid). «Santa Caterina» de Carvalho (Museu del Prado Madrid). «Santa Caterina» de Hans Baldung (Grün, Estrasbrug). També destaca el magnífic bust de Santa Caterina per Andreu della Robbla (Museu Nacional, Florència). I el retaule donat al Monestir de Sinaí pel cònsol de catalans a Damasc, Bernat Manresa, el 1387.

Al terme de Monòver, les estàtues més importants son les de l’Ermita del Fondó i la de la Església de Sant Joan Baptista de Monòver que es troba en la tercera capella de la part dreta de la nau central, incomprensiblement tot i ser la patrona de Monòver te el retaule més humil i auster de tot el temple i a més ha estat tapada fins fa pocs anys. A la ma dreta li falta una ploma d’au de les que s’utilitzaven per a escriure antigament.

Hem transcrit l’acta en la qual després d’un sorteig es nomena patrona de Monòver el 17 de Març de 1644.

«Consell i parroquia tenguda en rao de nomenar patrona en rao dels sant que l’any a de tenir i per aso es feren bolletes i hi hixque en primer lloch la gloriosa senta Cathalina.»

«Die XVII menssis Marcis anno anativitate domini MDCXXXXIIII.

Don Jusep Garcia de Ursino procurador general al present batle de la vila de Monnover. Pere Paia justicia. Juan Rico de Melchor Pau Serda dos dels jurats de la vila de Monnover = Pere Rois, Andreu Cortes = Andreu Molina = Joan Frances Mira = Vicent Cortes = Gaspar Serda = Roch Reig = i tota la de mes gent de la parrochia de dita vila que se a tengut per a haver de nomenar patro per a dita vila, per a lo qual se feu dos redolins ab los noms del glorios sent Roch i senta Catarina i sacant lo primer redoli fon la gloriosa santa Catarina i aixi es nomena per patrona de dita vila=» (Primer Llibre de consells, F. 208v.i 209. Ajuntament de Monòver).

Ja en el segle XVII als llibres de claveria de l’ajuntament de Monnover troben profusió de notícies sobre despeses fetes en festes dedicades a la santa. En 1658 trobem la primera notícia que diu que els majordoms gastaren 6 lliures. Mes tard en 1687 apareix la mes extensa i detallada notícia sobre la festa:

«Extraordinaris. Demanament i provisio de ses merces de dits oficials provixen que Frances Sans clavari done i pague asi mateix vint i quine lliures tres sous, que es lo que ha gastat la present vila en la festa de la gloriosa santa Caterina martir nostra patrona que es feu en 30 de agost de este corrent any per que es gasta en dita festa dosentes quaranta sis lliures i dotze sous de moneda so es en els focs de coheterio i // es pagaren Asuar de la vila de Elda sinquanta quatre lliures dos sous i huit, i a Roch Reig per la artilleria trenta tres lliures i vint lliures i dos sous per lo valor de dosentes i una lliura de polvora que repartiren als soldats del alarda la qual reparti Pau Mira per orde de ses merces dits oficials// sinquanta sinch lliures que costaren els dos dies de toros i cabestraje. Item vint lliures quatre sous i set que es donaren als torejadors gasto de menchar els vaqueros fer los taulats per a les comedies i toros fer els torils i portar i llevar la fusta i corda per a els torils i taulats. Item vint i huit lliures dihuit sous i nou que es gastaren en la almoina que es dona als predicadors que foren el pare presentado frai Thomas Corregea dominico i el reverend pare mestre frai Manuel Albustante de nostra senyora de la merced per que sels dona a deu peses de a huit cada uno, que monten deneu lliures i deu sous i les nou lliures i huit sous es gastaren en el sustento dels dits pares predicadors per atres propis que es feren al Orito Elig Ontinent i Alacant. Item vint i huit lliures deu sous que es gastaren en la musica so es vint i quatre lliures que es tocaren als musics i les quatre lliures i deu sous en la sivada que es dona a Andreu Cortes per portarlos i lo que es paga a Miquel Gonsalves menor per tornarlos a Villena. Item sis lliures catorze sous que es gastaren en dos antorches que compra la present vila gasto de sera en la proseso do//e als que els donaren als cuheters per son sustento i en quatre cuhets que es feen nous per desparar i lo que es paga a un home que ajuda de arreplegar la almoina que feren los vehins, que totes les dites partides prene i fan suma de les dites dosentes quaranta sis lliures dotse sous de les quals es rebajen sent trenta una lliura nou sous per lo valor de setze cafisos i sis barselles de forment que se arreplega per los vehins de la present vila que venuts a diferents preus per fer dines es trague dells sent tres lliures denau sous i huit lliures i quatre sous que es trague en diner i nou lliures i sis sous de valor de sinc cafisos i dos barselles de civada que tambe es replega de almoina de dits vehins venuda a dihuit reals lo cafis que les dites tres partides pren i fan suma de sent trenta una lliura nou sous rebaxades de les dites dozentes quaranta sis lliures i dotze sous es vist haver posat dits oficials ab vot de consell celebrat lo dia 14 de juliol i lo dia primer de setembre de este present i corrent any i que guarde la present datis Monover die 14 mensis octobris 1687. 115L 3S.»(Llibres de Claveria, arxiu municipal de Monòver)

Els artífex de la construcció de l’església de Sant Joan Baptista de Monòver.

Rafael Poveda (Publicat en Revista Monóvar 1990) L’obra arquitectònica de més importància que té Monòver, és sens dubte l’església de Sant Joan Baptista. La que hui coneixem està edificada sobre les restes de la primitiva. En la seva construcció participaren moltíssimes persones durant molts anys. Els noms i els oficis d’alguns d’ells han quedat registrats en els llibres de l’arxiu parroquial i en algunes publicacions d’autors locals i forasters. D’aquestes últimes fonts he tret una relació curiosa dels participants, on he exclós els promotors, rectors, bisbes i altres autoritas civils i eclesiàstiques, els quals espere arreplegar en altre estudi. Josep Artigués, escultor i mestre de canteria, junt a son fill Tomàs va realitzar a partir d’octubre de 1719 la talla dels arcs, columnes i capitells, també la trona de núvols i altres ornaments. Artigués és autor de diversos treballs en el temple de Santa Maria d’Elx; de l’altar major, del tenebrari,de l’aiguamans,(2) així com del disseny de la portada del Sol i molt probablement de la portada de S.Joan Baptista en el mateix temple. (1)En 1652 començà la construcció de la capella de la Reial Basílica de la Mare de Déu dels Desamparats en València. De l’any 1657 al 1659 es va encarregar de les obres de l’església de Nostra Senyora dels Angels en Xelva.(4). Artigués, que havia nascut a Muro del Comtat, s’hi va traslladar en agost de 1733 a passar les festes, i hi va morir d’apoplegia.(3) Tomàs Belando, pintor i daurador del retaule modern i del combregatori, va cobrar 35 lliures en 1787.(2) Joaquim Bernabeu, mestre de canteria, natural de Carcaixent, va cobrar 10 lliures per la planta i figura de l’ església antiga en 1655 (5). Bernabeu va ser reconstructor del importantíssim monestir de La Valldigna en 1648 (4). Francesc Cambra, mestre canter de Monòver, comissonat pel Consell de la vila per viatjar a Novelda a prendre la planta i mesura de l’església que es volia fabricar a Monòver.(1655)(5) Tomàs Durà, pintor, autor en 1724 del pavelló del retaule que existia en el cambril de la verge.(2) Roc Felip, pintor i daurador de València, autor dels treballs del retaule readaptat.(1774)(2) Vicent Galcerán, gravador, autor del gravat realitzat per Guisart en 1782.(6). Pere Joan Guisart, escultor i pintor, va dibuixar el retaule de la Mare de Déu del Remei de Monòver en 1782.(6) Va tallar estàtues en l’església-convent del Carme de València abans de 1783. També va treballar en l’església de les Escoles Pies de València.(4). Vicent Inssà, arquitecte, autor dels plànols de la portada i de l’església, també dissenyà la portada de la capella de la Mare de Déu del Remei. Va treballar des de el 19 d’abril del 1751 fins al 24 de desembre de 1755. El 7 d’abril de 1757 li van pagar 240 lliures i un sou.(1) Inssà també és autor com a mestre d’obres de la torre de l’església de Santa Maria d’Ontinyent en 1745.(4). Joan Marin, mestre ferrer, autor del penell de plom en març de 1790.(2) Francesc Mira de Ochoa, escultor de Monòver, autor, en 1765, de la talla més important que és la imatge de pedra crema que presideix la plaça de la verge. Va tallar i readaptar el retaule més modern de la capella en 1774 i les petxines dels altars de Sant Francesc i Santa Rosa en 1787 per 10 lliures. Probablement l’actual carrrer de l’Escultor era el lloc on tenia la casa-taller.(2) Gabriel Mira, mestre d’obres natural de la vila d’Asp, iniciador de la segona capella de la verge.(23 d’agost del 1717).(2) Joaquim Oltra, fuster, va cobrar 19 lliures i 13 sous per tornejar quaranta-nou balustres de la barana que existeix actualment.(Desembre de 1790).(2) Vicent Pastor, pintor i daurador, autor de la reparació de la mitja taronja , dels carcanyols i dels àngels claus dels arcs torals. Va treballar des de juny a desembre de 1790.(2) Vicent Picó, proveïdor dels més de cinc-cents pans d’or que per un preu de 16 lliures van ser necessaris per a daurar la mitja taronja de la capella de la verge. Treballs que es van realitzar entre el 14 de maig i el 24 de desembre del 1721.(2) Antoni Pérez, pintor de Monòver, autor dels llenços del «bocaporte», va cobrar 8 lliures.(2) Tomàs Planes,(València 1707), gravador, autor el 1733 d’un gravat sobre planxa de coure del retaule de la verge.(2) Joan Prats, mestre ferrer, de Monòver, autor del magnífic enreixat que tanca el pas desde la nau central a la capella. Va cobrar 25 lliures el 13 de novembre de 1741.(2) Miquel Simarro, talla la pedra del base del penell en 1790.(2) El seu parent Joan Simarro va participar com a mestre canter en la construcció de l’església de les Escoles Pies de València.1767-1771.(4)

Bibliografia consultada:

• (1) Vidal Bernabé, Inmaculada, La escultura monumental barroca en la diócesis de Orihuela-Alicante, Dip.Alicante. 1981.
• (2) Corbí, José Vicente, Nuestra señora del Remedio y su capilla de Monóvar, Asociación estudios monoveros.1988
• (3) Navarro Mallebrera, Rafael, Los arquitectos del templo de Santa Maria de Elche, Publicaciones de la C.A.P.A. 1980
• (4) Catàleg de monuments de la comunitat valenciana, Conselleria de cultura.1983
• (5) Sanz Sainz, Carmelo, La ciudad de Monóvar, memória sobre administración local,1947
• (6) Programa de festes de Monòver 1975

MONOVERS EN LA CORT DE DON JUAN

La mort del comte de Barcelona, m’ha fet rememorar a un monover que encara que no el vaig conèixer, si que sentit parlar d’ell.

Francisco Bonmatí de Codecido va nàixer accidentalment al Fondó de les Neus i pertanyia a una família monovera acomodada. Son pare era metge en Monòver i sa mare Micaela era filla de Gregorio Codecido enginyer militar que tenia propietats al Belix, i al qual li dedicà Azorín unes ratlles en «Agenda» 1959.

Bonmatí es va llicenciar en medicina a Madrid, i es va casar amb Elia Montoya, una aristòcrata filla dels comtes de Casafuerte i neboda de la esposa del polític José Calvo Sotelo. Més tard va ocupar el càrrec de metge de la casa nacional de moneda i timbre.

Va ser redactor del diari ABC i cronista oficial de Madrid i premi «Castillo de Chiveli» atorgat per la Real Académia per uns articles publicats en el diari «La Nación». Va escriure el guió cinematogràfic: «Lola Montes» i tres més amb la col·laboració de José Maria Pemán: «Fuenteovejuna», «El Capitán de Loyola» i «El amor Brujo». Una dotzena de novel·les la majoria d’ambient costumista: «El ladrón de Clara Valverde» 1944, «El Navajazo» 1949, «Espérame siempre a las seis», «¿Por qué mientes?», «Nada más que una mujer», «Pilar»1939, «Los inseparables»1946, «Oro y Barro» 1952, «Recoletos 71» 1958, «Aquella noche…» i «Un esqueleto con careta» 1948. En aquesta última Bonmatí dedicà varies planes a Monòver i en to despectiu es va referir a la població de la següent manera: «Mujerucas y viejas desgreñadas tripudas, esperpénticas, venidas del aquelarre de las cuevas arrabaleras para gozar de la fiesta». Als joves del casino els va dedicar frases com «Y los pollastres y jovencitas del gallinero local» Tot això li va costar un seriós disgust una nit de festes de setembre en el ball del Casino de Monòver, on un grup de joves anomenats «Penya del Bote» (entre els quals es trobava mon pare) es van sentir ofesos i senyalats pel fragment de la novel·la i van fer una parodia disfressats de pollastres i rodejant la taula on es trobava Bonmatí i altres mandataris locals com don Silvino Navarro, don Hermelando Corbí i altres que va provocar un considerable escàndol. Al dia següent un dels adlàters va organitzar sense massa èxit una recollida de firmes per tal d’expulsar als provocadors i es va dirigir entre altres a don Manuel Linares el qual li va contestar que ell no firmava, per que si el seu fill Manuel (que havia mort feia poc) haguera viscut hauria estat implicat.

Tot aquesta situació no va impedir que dies després i previ advertiment als esvalotadors, les autoritats li dedicaren incomprensiblement una plaça en el poble, això sí la més diminuta. «Rinconada del escritor Francisco Bonmatí de Codecido»

A Bonmatí se’l recorda a Monòver per les seues estades estiuenques en la casa de camp i del carrer major, avui farmàcia de La Goletja. Conten que era molt presumit, que portava uns vestits espectaculars, colls durs, un bastó amb empunyadura de plata i dos gossos Dogos amb pedigrí certificat.

També va escriure Bonmatí «Leyendas y tradiciones españolas» i tres biografies: «La duquesa Cayetana de Alba» 1940, «Alfonso XIII y su época»1943, «Alfonso XIII el Rey enamorado de España» 1946, i «El príncipe Don Juan de España» 1938. Que és una biografia de Don Juan de Borbó amb moltes fotografies, entre les quals destaca una amb el Rey Alfonso XIII i altra amb Don Juan totes dues en la coberta del iot «Hidalga». Bonmatí va ser rebut diverses vegades pel propi Rei i per Don Juan, la primera en octubre de 1936 en l’hotel Excelsior-Galia de Milà, on Bonmatí li va contar amb tot detall la seua fugida per Alacant. Més tard en Novembre va acompanyar des de Roma a Milà a l’infant Don Jaime i segons explica al llibre va viure amb molta intimitat amb tota la família reial, fins i tot Bonmatí va ser l’encarregat d’enviar al general Franco la famosa carta on Don Juan s’oferia a lluitar en la marina.

Certa vegada en que Don Juan repartia ministeris entre els seus adeptes, tot esperant anar a Madrid, li va preguntar a Bonmatí que voldria ser, si ministre de cultura o de sanitat, i aquest últim va respondre: Jo, el que vull ser, és el millor novel·lista d’Espanya.

Don Francisco Pérez Verdú, em va contar que certa vegada Azorín fent referència a l’obra literària de Bonmatí va dir en to irònic que tenia futur, això si, quan vinguera Don Juan. Temps després van anar ell i Bonmatí a vore a Azorín al pis de Madrid. Quan van acabar la visita, ja en el carrer don Paco li va preguntar a Bonmatí que li havia paregut el mestre, Bonmatí amb la pedanteria que el caracteritzava li va contestar: ¡És un pobre home!.

Francisco Bonmatí de Codecido va morir en Madrid 1965.

En el Museu d’ Arts i oficis de Monòver existeix una biografia inèdita d’ aquest autor escrita per José Alfonso.

Ben pocs monovers es consideraven donjuanistes, sols una minoria en general il·lustrada ho era. La majoria de la gent tenia la visió oficial que el franquisme havia fabricat del comte de Barcelona. Altres per la seua condició republicana senzillament l’ignoraven. Algunes persones van acudir a Estoril no per que foren donjuanistes, sinó per que la visita s’incloïa en la ruta turística.

Rafael Poveda, 23 d’abril de 1993 (Publicat al Veïnat)

Ha mort Montoro. La noticia, si no del tot inesperada, m’arriba prematurament. Em commou tenint en compte que em quedaven encara moltes converses i discussions pendents amb ell. Quan falta un amic te dones conte de tot el que t’has perdut i la quantitat de preguntes que t’has deixat sense fer-li. Sóc dels que, malgrat la distància generacional, mantenia una relació fluïda amb un home de vegades difícil però a l’hora vital i lliurat en cos i ànima a la cultura del seu poble. Home que al meu parer pertanyia a la vella guàrdia cultural local. Dic això perquè, si hi ha un escriptor que represente globalment la «vella escola monovera», eixe és Paco Montoro. L’apel·latiu «vella escola monovera» atribuïble a il·lustres noms com els ja absents Luis Martínez Limorti, José Artiaga, etc. i els encara presents D. José Maria Roman, i D. Francisco Peiró, crec que podria atribuir-se -amb els matisos obvis- al grup de escriptors que enllacen el mateix estil retòric del autors de la preguerra: Peñataro, Luveral o Antonio Montoro. La seua creació es va fonamentar en una literatura construïda des de l’anècdota convenientment idealitzada per encaixar-la en una suposada realitat pintoresca amb algunes pinzellades d’erudicció i sota l’omnipresent i aclaparant figura d’Azorín. Aquesta opinió personal, que no crítica, ve avalada per tot un seguit de llibres i articles, publicats majoritàriament en la premsa monovera, que un servidor ha llegit, catalogat i publicat en una pàgina d’internet que està a l’abast –mai millor dit- de tot el món.

Dit això, Francisco Montoro és, tant per la seua producció literària, com per la seua dinàmica activitat cultural, el millor exponent del –si em permeten l’adjectiu- «ombusdman cultural», al que tots acudien a preguntar, l’home que estava en tot els «tinglados»; El Casino, El Veïnat, La Revista Monóvar, Les Tertúlies, La ràdio, La tele, L’Església, els llibres i les processons. Contradictori i romàntic va practicar unes maneres que per la lògica transformació del pas del temps esta cridades a desaparèixer. Si primer censurava un quadre de Fabian Mira penjat al Casino, després encarregava quatre murals pagats a joves pintors monovers per a que presidiren el saló de dalt. Si m’animava a deixar els estudis i l’assaig i passar-me al relat o la novel·la, després encapçalava una creuada contra un conte de Juanjo Alcaraz per que el considerava ofensiu. En definitiva, un ésser humà amb totes les virtuts i defectes, com tots nosaltres.

Si analitzen des de la distància i amb el màxim respecte els seus llibres i escrits ens trobarem primerament amb l’edició de Canyís (1990) on Montoro va afegir de la seua pròpia collita el subtítol «El llibre de Munove» i on li hem d’agrair que arreplegara un recull quasi complet dels escrits publicats en el setmanari «El Pueblo» pel tàndem Joaquim Amo-Amancio Martínez Ruiz. Montoro, però, fidel a la vella escola, va descuidar els aspectes lingüístics de l’obra, reduint-los a la «gràcia popular monovera», un paraigües justificatiu per tal de no complicar-se la vida. Al llibre s’incloïa un pròleg i uns peus de foto escrits en castellà i un punt incoherents. Una oportunitat perduda si tenim en compte que l’edició de Canyís de 1950 portava un deliciós pròleg d’Amancio escrit en valencià. Encara recorde la forta però cordial discussió que vam tenir a propòsit i que evidentment jo vaig perdre. Després va venir el llibret sobre la Rondalla i un nou llibre sobre «Remedios Picó- La Poetisa» (1993) que va ser el millor assaig de la seua obra. Montoro va analitzar el poemari d’aquesta autora fent un gran esforç per tal d’elevar de categoria uns versos senzills e insubstancials. A continuació va publicar «Monóvar Fiestas y recuerdos, (1998) un catàleg minuciós de les festes del nostre poble ple de noticies i comentaris irònics que s’ha convertit per a molts de nosaltres en consulta obligada. Finalment en 1999 va editar el seu darrer llibre anomenat Monóvar, anécdotas y personajes de nuestra historia on aportava multitud de histories i fotografies inèdites de gran valor històric. Segons em contava estava preparant un futur treball dedicat a l’historia del Convent-Asilo que de segur ens hauria aportat moltes noticies interessants.

Ara Paco Montoro ja no hi és, el trobarem a faltar en les Tertúlies amb les seues intervencions imprescindibles i polèmiques. Ens queda la seua obra i la seua memòria. Ara és el moment d’agrair-li de tot cor els seu esforç personal en tantes coses. Res millor que la difusió i publicació dels seus escrits i llibres encara inèdits per a que és perpetue i prodigue la seua figura. Davant les noticies inquietants que ens arriben respecte del futur del seu arxiu, reclame des d’aquesta pàgina el caràcter públic de la seua col·lecció de fotografies, escrits, poemes, relats, etc. i encoratje als hereus a que el donen a la Casa Museu Azorín tal i com ell va manifestar repetidament tant a mi com a altres persones del seu entorn.

Rafael Poveda

Elogi d’un corredor de fons.

Enrique Deltell i jo van coincidir al Consell Regulador de la Denominació d’origen. Els dos érem vocals tècnics i teníem l’encàrrec de tastar dues vegades a l’any tots el vins que s’elaboraven i que aspiraven a ser qualificats. Aquelles sessions ens van apropar prou i va fer que mirarem les diferències d’una manera més calmada.

En altra ocasió em va invitar a visitar la seua finca al Fondó. Em va ensenyar les plantacions de vinya que amb molta il·lusió començava a produir. Recorde que aquell dia de juliol calorós i sufocant que em vaig posar prou malalt i em vaig marejar moltísim, i Enrique, en aquell desbaratat cotxe em va portar al metge. Per la nit em va cridar a vore com estava i li vaig agrair el detall.

Però de totes les nostres relacions, la més intensa es va desenrotllar a la Gelateria Mira, on des de fa anys, cada vesprada, manteníem una tertúlia de contingut polític el propi Enrique, Juanjo Alcaraz, Pepe Tafarra, Mª Carme Lorenzo, Pepe Mira i jo mateix.

Ara, la seua desaparició ens ha deixat orfes de la seua persona, de les llargues i discrepants converses sobre la política local, del seus comentaris socarrons i enigmàtics. Ens havíem acostumat a que ens deixara inquiets amb noticies a mitges i anuncis de futures crisis al PSOE i a l’Ajuntament que quasi sempre es complien.

Precisament les últimes setmanes, quan nosaltres, ingenus, especulaven en veu alta sobre la possibilitat d’una moció de censura amb el representant del grup independent, ell, amb aquell somriure que tant el caracteritzava, ens mirava i després de morir-se de risa ens picava dient:

-És més fàcil que neve en agost que això passe.

Després guardava silenci i deixava que nosaltres mossegarem l’ham i ens embolicaren en una desaforada discussió.

Supose que ara, després de que una carretera tercermundista entre dos autovies ens l’haja furtat brutalment, haurà que revisar la seua aportació política a Monòver, que jo crec que està molt per damunt d’eixa imatge segundona i discreta que els successius líders del socialisme monover s’enpenyaren en fer-nos vore. Ben al contrari, mentre el personalisme egoista d’uns i altres conduïa a la desfeta de l’agrupació local, Deltell es va mantindre sempre en posicions serioses i desapassionades, defensant primer que res els fonaments ideològics del Partit Socialista i aguantant la marea amb el millor estil dels corredors de fons.

Per desgràcia mai podrem saber quins plans tenia per al futur, se n’ha portat amb ell eixe secret, encara que darrerament es mostrava crític amb l’actual direcció i discretament decantat amb l’idea d’una imprescindible renovació al si de l’agrupació local.

El trobaran a faltar al seu partit perquè de militants tants fidels i disciplinats com ell en han parit ben pocs.

Les nostres reunions ja no serán iguals. Hem perdut un discrepant entranyable. Ho lamente de tot cor. Descanse en pau.

Rafael Poveda

Joan Manyar, un monover, víctima de l’Inquisició.

Rafael Poveda Bernabé

A Joaquim Serrano Jaén

Quan vam publicar el llibre Visites en 1993, vam poder observar entre altres moltes coses, el gran esforç adoctrinador que el bisbat d’Oriola va practicar sobre els moriscos monovers a les acaballes del segle XVI. Monòver, aleshores habitada majoritariament –més d’un 90%- per moriscos, patia un considerable retràs evangelitzador i per això els comentaris arreplegats en la visita que el bisbe Josep Esteve va fer a la nostra vila en 1595:

«ha constat a sa senyoria la gran necessitat que ya de reparar alguns abusos que·s fan en dita vila de Monnòver per ésser la major part dels vehins y habitadors d’ella crestians nous decendents de moros que volent seguir lo error en lo qual vixqueren sos antepasats y no tenint consideració que han rebut lo sanct baptisme ne temen lo castich de nostre senyor Deu, usen de cerimònies de moros …»

També podem llegir a les Visites tot un seguit d’ordinacions destinades a reprimir els usos i costums dels monovers, que fidels a la seua llengua, cultura i religió, feen poquíssim cas de les noves lleis imposades a sang i foc pels nostres avantpassats. L’obssessió per controlar la puresa de sang del carnicer:

«del carnicer qui tallara la carn en la dita e present vila es a saber que aquell haja de ser y sia crestià vell, fill de crestians vells y no cassat ab crestiana nova «

De la vestimenta:

«sots pena de un ducat puga portar sabates fetes a quartos de diversos colors, sino que sien totes de una color»

De les pompes fúnebres:

«per a llevar totalment ocatio que no es fasen cerimònies morisques al temps de la mort o soterrar dels dits nous convertits provehí ordenà e manà sa senyoria que los dits curats nomenen y senyalen una dona crestiana vella per a que aquella amortalle»

De les festes i la música:

«ordenà e manà que de así avant los nous convertits no puguen husar en les bodes y regosijos, de nit ni de dia, dels sons de la cheremia, sens serà tan solament lo dia de la boda, des de aprés dinar fins a que·s fasa de nit sots pena de cinch lliures»

Bé, en mig de tot aquest ambient de continues interferències que els moriscos -també anomenats nous convertits- suportaven per part de la classe dominant, ens podem imaginar la manca de llibertat que la majoria de la població suportava i el clima de violència social que hauria en la nostra població. És molt probable que afegida a l’ostentòria persecució cap a les formes de culte musulmà, hi haguera un altra classe de brutalitat soterrada, consistent en acusacions i delacions -infundades o no- fetes pels mateixos membres de la comunitat morisca, els quals, si bé en pocs casos, començaven a mostrar una certa adaptabilitat a les noves pràctiques religioses cristianes.

Entre 1591 i 1595 el monover Joan Manyar, morisc renegat que anys enrere s’havia acollit a l’edicte de gràcia i perdó fent abjuració de la seua fe, va patir un escorcoll en sa casa, fruït d’una denuncia que quatre persones anònimes li havien fet. Al moment de regirar-li les seues possessions, els agutzils van trobar la seua dona que anava a amagar un cabàs de llibres escrits en àrab. Com que els guàrdies nos sabien llegir van lliurar els llibres al comissari i aquest els va enviar a Múrcia, a la seu de la Santa Inquisició i els experts van deduir que es tractava de alguns manuals del Corà i altres de caire religiós, així com altres més inofensius dedicats a comptes. Definitivament a Joan Manyar se li havia caigut el pèl. Detingut, va ser interrogat i torturat i en les confessions –no sabem que grau de credibilitat pot tenir un comentari extret a cops de puny- li va passar el mort al seu sogre que feia anys que havia mort i va dir que, efectivament sabia llegir i escriure en àrab, però que no l’usava per a predicar ni ensenyar a altres. Aquesta darrera afirmació és molt interessant, ja que demostra que alguns monovers continuaven practicant d’amagat els ritus mahometans, que almenys alguns no eren analfabets, que malgrat la imposició del català, encara coneixien i practicaven la seua pròpia llengua i que molt probablement també coneixien el castellà. La sort de Manyar ens la podem imaginar molt angoixosa. Li van penjar un «San Benito» i el van obligar a anar davant l’església de Sant Joan Baptista a autoinculpar-se. A més el van multar amb una considerable quantitat de diners i encara amb el cos cloixit per la tortura li van pegar una pallissa amb una verga de bou. Manyar devia ser un atleta per a no morir en la maniobra, si tenim en compte que tenia la sospitosa edat de noranta anys. No sabem que va ser d’ell després que el castigaren a anars’en de sa casa i del seu poble, Monòver, al llarg de dos anys. Probablement moriria prompte, lluny dels seus parents i en tot cas segur que no va arribar a vore com quinze anys després –en 1609- tota la seua comunitat era expulsada fora del regne. Joan Manyar era sens dubte un home important a Monòver, les seues possessions al costat del Fondó queden reflectides als Llibres de Fàbrica. També sabem que al seu fill Joan Manyar de malnom «el mut» l’havien desarmat en la Real Crida de 1563 i que li havien incautat un llançonet per qual li pagaren la miserable suma de dos sou. El mut estava casat amb Joana Chafé amb la qual va tenir un fill en 1577 i va morir abans del 1660 i que la seua vídua va soterrar un albadet el 5 de novembre del mateix any. Un altre Joan Manyar va tenir un fill en 1603. Altres membres del seu clan apareixen als llibres de Mortuoris o Fàbrica: Pere Manyar posseïa una vinya al Belix, Alonso Manyar terres en la partida del Raval. Lluís Manyar Jadí també tenia bancals i va soterrar un fillet el 25 de maig de 1600. Àngela Manyar, viuda de Pere Cisbon va morir el vint d’agost de 1600. Poca cosa més ens ha quedat d’aquella família si exceptuem un topònim ben popular «El plà del Manyar» que devem sens dubte a Joan i la seua nissaga.

(Archivo Histórico Nacional. Sección Inquisición. Legajo 2022, Expediente 22. Fols. 4v-5r: Relación de las causas que se han despachado en el Santo Oficio de la Inquisición de Murcia, desde ocho de diciembre del año de noventa y uno, hasta fin de noviembre de este año de 1592: De los reconciliados por cosas de la secta de Mahoma.)

Juan Mañar, morisco, vecino de Monóvar, de hedad de noventa años. Este, en tiempo que hubo edicto de gracia para los moriscos del Reyno de Valencia, fue reconciliado por cosas que confesó haber hecho de la secta de los moros, y con intención de moro, y hiço la abjuración de los otros reconciliados. Después de lo qual, el reo fue testificado con quatro testigos, de que buscándole la casa, los guardas del general, que es cierto derecho del Reyno de Valencia, para ver si hallaban algún fraude en su casa, de lo que tocaba al derecho, hallaron que su muger llevaba a esconder un capaço de libros escritos en arábigo, y se los tomaron los guardas, y los entregaron al comisario, el qual los embió al Officio, donde se interpretaron y se hallaron todos ellos ser del Alcorán de Mahoma y donde se señalaban sus ritos y ceremonias muy particularmente. Con esta información fue preso y traído a las cárceles y él confesó haberse hallado en su poder los dichos libros arábigos, y que algunos de ellos eran de la secta de Mahoma, y otros de quentas, y que los dichos libros eran de su suegro, que había muchos años que había muerto. Los quales reconoció, negó haber leydo en ellos, ni haber enseñado a nadie, aunque declaró saber leer y escribir arábigo, y en todo el discurso del proceso perseveró en esto y se votó a tormento. El qual se le dio y perseveró en su negativa. Votóse a que este reo saliese al auto, o a una iglesia, a oír su sentencia en forma de penitente y que abjurase de behementi, y que se le diesen doscientos açotes, y desterrado de la villa de Monóvar por dos años, y condenado en doçe ducados para la fábrica de la iglesia de Monóvar. Executose.

La qüestió de la virginitat al Petrer del 1700

En l’any 1993 treballava en l’arxiu notarial de Monòver a la recerca d’algun protocol notarial del meu poble anterior al Decret de Nova Planta. Cercava infructuosament algun document escrit en la nostra llengua per tal de delectar-me llegint la prosa del segle XVII i al mateix temps informant-me del noms del nostres avantpassats així com coses tan trivials -però per a mi curioses- com el valor de les cases, les terres o les vinyes. Curiosament l’arxiu monoverí no conté cap protocol del segle XVII de cap notari monover. Tots els protocols són posteriors, però per fortuna per a Petrer les velles i polsoses prestatgeries contenen un bon grapat de capbreus de notaris petrerins com Gil, Salazar, Burguño, o Montesinos. Llegint un dels toms del notari Baptiste Montesinos, vaig trobat relligat en mig de les actes notarial més comuns referides a les darreres voluntats, vendes etc. un breu document de dos planes que replegava un succés d’allò més estrany i alhora tan extraordinari que estic segur que difícilment trobarem res semblant en tot l’univers protocolari:

Any 1700 del protocol notarial de Baptiste Montesinos de Petrer. (Arxiu Notarial de Monòver)

Die VIIII Mensis novembris anno a nativitate Domini MDCC.

In Dei nomine. Amen. Noverint universi, atés y considerat que lo puntdeonor y crèdit sia la joia més estimable que en esta vida estimar se puixa, e perquè en ningun tems ni en ninguna manera ni a contrari dir, presumir ni pensar no es puixa, e com tota persona humana estiga tenguda a qualsevulla desgràcia, e infortúnio y a qualsevulla desgràcia que Déu nostre Senyor per sos alts e incompresibles juïns li té aparellat, e com suseí que en lo dia de air, huit dels corrents, a cosa de tres a quatre després de migdia, estant Catalina Maestre, filla de Juan y de Maria Brotons, cònjugues, de edad de dotse a tretse ayns, en la cassa de son oncle, Joseph Andreu, canterer de la present vila de Petrer, hon en lo estable de dita casa à-i una barraca al present cuberta de diferents rames y bastons, el qual dit Joseph Andreu o altre de la sua cassa li manaren a la dita Catalina Maestre, sa neboda, que muntàs a dita barraca a alcansar uns trastos; y al baixar de la qual, la dita Catalina Maestre, en menor edat, tingue y fonch Déu nostre senyor cervit tingués tal desgràcia que per son orofici i parts intactes se li ficàs un bastó. Y avent comensat a cridar y plorar la dita Catalina Maestre, acudí Maria Brotons, sa mare, y altres persones del veïnat; remediaren lo perill que entonses estava y vegeren eixir gran flucció de sanch. En continent la llevaren y chitaren en lo llit y cridaren al doctor Baltazar Alcaràs, el qual manà cridar serurgians per mèdits dels quals feren la primera cura y estancaren dita flucció de sanch. E com en tals cassos se requirixca per a prova y verificació authoritat de jutje, y una sumària informació de testimonis provant y verificant lo dit e infraescrit, lo qual no obstant, atenent que són pobres persones sos pares de la dita Catalina Maestre, attés lo qual, en lo dia de hui, datta del present, a cossa de les quatre després de mig dia, estant en presència del doctor Gaspar Maestre, prevere, rector de la parrochial de la present vila de Petrer, y de Baltazar Maeste, ciutadà, justícia de la present vila, y de mi, lo notari, y testimonis infrascrits, en la cassa y habitació de los dits sos pares de Catalina Maestre, posada y situada en la present vila de Petrer, lo dit Baltazar Alcaraz, doctor en Medicina, manà a Vicent Garrigós y Joseph Martines, serurgians de la present vila de Petrer, que miraren y regonegueren ab tota atensió la dita nafra feta en la forma dita en les parts ocultes de la dita Catalina Maestre, lo qual, y avén vist y regonegut los dits serurgians, y avén jurat a nostre senyor Déu, en virtut del qual jurament dihuen y declaren que avent regonegut a la dita Catalina Maestre y lo bastó o rama ab lo qual se nafra la dita Catalina Maestre, li entrà per son orofici envés a dins, y romp les túniques de son claustro, e que així o senten y coneixen y declaren en sa consiència sobre el jurament que feren prestat. De tot lo qual requirirem a mi, Battiste Montesinos, notari de la present vila de Petrer, en rebés acte públich per a memòria en lo esdevenidor; lo qual per mi, dit notari, fonch rebut en los lloch, dia, mes y any desús dit, en presència de los damunt dits, trobant-se presents per testimonis a dites cosses Juan Bernabeu, hermità, y Gines Bernabeu, llaurador, de Petrer habitadors.

 

Després d’un lectura ràpida i més tard acurada un arriba a la conclusió que tres-cents anys donen per a molt. Puc suposar l’aldarull que s’organitzaria en el veïnat quan la xiqueta en qüestió cridara pel dolor. Probablement l’avís el va donar ser el seu oncle Joseph Andreu, un humil terriser dels molts que hi havien a Petrer i que es guanyaven la vida al peu del torn modelant i després coent, càntirs, botijes i botijons. Imagine als pares, els humils Maestre-Brotons -persones pobres i sense recursos que vivien baix el castell- fent-se càrrec de la pobra xiqueta i cridant les veïnes més manifaseres per tal de prestar els primers auxilis a la noia. La magnitud de l’avalot no va tardar en arribar als oïts de Baltasar Maestre, que aleshores ocupava el càrrec de justícia, i que malgrat dir-se Maestre, cognom per altra banda molt abundant a Petrer, no estava emparentat amb la criatura sinó que pertanyia als Maestres rics, els que vivien enfront l’església. Després d’acudir a la casa, Balthasar va pensar que allò li venia gran i a més mai s’havia vist davant un fet com aquell i va decidir cridar el prevere, el seu cosí Gaspar Maestre per tal de que s’ocupara de posar ordre en un fet tan delicat. Aquestes coses les apanya millor un rector, va pensar. Després d’esglaiar-se al escoltar els fets de boca de Maria, la mare de la pobra Catalina, mossèn Gaspar va dir que no passava rés i que no calia organitzar tot aquell enrenou, però la insistència de Joan, el pare, en advertir-li de la gravetat de la ferida el va il·luminar i va decidir cridar el metge Baltasar Alcaràs i els dos ajudants que sempre li acompanyaven i que compaginaven les seues ocupacions de barbers, sagnadors, arranca queixals i menescals amb el no tan acreditat ofici de cirurgians. Després de tota aquella cercavila per la cambra de la nena i una vegada feta la comprovació ocular de les parts damnificades, els tres van constatar que allò no tenia solució. La preocupació del pare per guardar l’honor, per tal de que no hi hagueren comentaris equívocs, i probablement aconsellat per veïns i curioses va decidir cridar Baptiste Montesinos, notari, el qual vivia dels guanys que li deixaven les clàusules testamentàries, codicils, i últimes voluntats dels petrerins. Montesinos no va dubtar ni un moment com afrontar aquella fe. Calia sobretot demostrar i deixar clar per al futur que la pèrdua de la virginitat de Catalina havia estat un fet fortuït i no un acte deshonest. Havia que tenir en comte que aquella noia seria algun dia no molt lluny una fadrina casadora i hauria d’acudir al tàlem amb tota integritat.

Mentre tant el capvespre havia deixat pas a la nit. Els cresols il·luminaven tènuement l’interior de la casa. A la cambra, ja tranquil·la, Catalina dormia després d’un dia ple d’incomprensibles esdeveniments. Altres vegades quant jugant al corral de l’oncle Joseph s’havia fet sang o cremat amb els ramassos encara encesos del forn terrisser, ningú havia fet cap comentari, excepte sa mare, que la curava amb vinagre i sal. No podia comprendre el perquè de tot allò. Van tenir que passar alguns anys per a que aquella noia festejara i es casara amb totes les garanties d’integritat que el paperot de Montesinos acreditava.

Rafael Poveda