Archivo de la categoría: Articles i Col·laboracions

Manuel Vidal per Rafael Poveda

Manuel Vidal

Mai havia pensat que aquesta pàgina estaria escrita per a Manuel Vidal Payà. De fet m’hauria agradat moltíssim dedicar-se-la en vida. Soc tan conscient de la quantitat de coses que m’he perdut al perdre tan prematurament a Manolo, que ara, quan és irreversible, m’empenedeix de tot cor de no haver parlat més amb ell. Jo sóc un dels privilegiats que el va conèixer i tractat prou a fons els darrers 15 anys. L’entrada quasi setmanal i de vegades diària que feia a la seua fàbrica, va fer que compartira amb ell les vicissituds d’una família empenyada en fer gran i sòlida l’empresa familiar que ell –com a germà major- liderava. Tot un exemple per a mi mateix, on les similituds –malgrat les diferències generacionals- eren evidents. Els dos havien perdut els nostres pares prematurament. El meu ens va deixar als 57 anys de manera fulminant per culpa d’una malaltia imprevisible i el seu, Manuel Vidal Bonmatí, va desaparèixer quan sols tenia 40 anys de forma brutal i esgarradora assassinat per una colla de criminals. No era casualitat que m’indentificara en moltes coses amb ell. Jo també lluitava amb el meu germà per traure endavant el llegat del nostre pare. Estàvem obligats a superar el repte, no tan sols per pur egoisme o supervivència, sinó per orgull i coratge. Manolo va ser per a mi un bon model on mirar-me discretament. Ara que no està ho puc publicar, eixes coses es fan o es pensen però no es diuen a la cara, senzillament s’admeten tàcitament. Tot l’afecte que vaig rebre de Manolo el transformava jo en subtil admiració cap a la seua prudent, mesurada i elegant actitud davant les coses de la vida. Recorde entranyablement com em tractava quan ens reuníem a l’oficina o al laboratori de l’impremta, en companyia del seu germà Luís, -sens dubte el seu alter ego– tant impetuós com jo mateix, i com, sense donar-nos compte i aplicant tot el seu seny, ens feia vore i comprendre els seus arguments. Tota una demostració de diplomàcia i bon fer. Amb ell vaig passar moments inoblidables construint els meus llibres. Tots els vaig editar i imprimir al seu taller i no cal dir-ho, el mèrit de la impressió, textura, qualitat del paper, prestància, disposició etc. es deu a la seua mà, perquè alguns ignoren que, encara que Vda. de Manuel Vidal és en l’actualitat una de les fàbriques de paper engomat més importants de l’estat, i produeix papers realment especials, com per exemple el paper metrat (una exclusivitat que sols ells manufacturen), el vertader ofici de Manolo, el que més li agradava i el feia goig era el d’impressor. Tenia un coneixement exhaustiu del vell i savi art de la tipografia. Dominava els papers, les tintes, els tipus, la composició i sobre tot l’aspecte general de com es tenia que acabar un llibre. Lector infatigable, criticava ó elogiava les noves edicions comercials segons tocara. Al mateix temps s’havia adaptat amb il·lusió a les noves tecnologies de l’offset i els scànners i sempre que veia els plecs desplegats en la pantalla de l’ordenador deia: «T’imagines quina cara hauria posat mon pare o Pepe Amat si vegeren això!!!»

Manolo havia seguit amb honor el noble ofici que son pare li havia deixat en herència i que tenia el seu origen en la primitiva impremta de Joaquim Amo, «l’oncle Canyís». Va ser en 1915 quan el seu polifacètic, inquiet i emprenedor avi Heliodoro Vidal Mira, amb una gran visió de futur va adquirir el negoci del difunt J. Amo. Heliodoro havia provat altres negocis; en 1913 va fundar una fàbrica de licors, sifons i gasoses, i tres anys abans en 1910 va pagar 6.250pts. per arrendar el Teatre Principal per cinc anys. Heliodoro va morir en 1922 amb 61 anys, el seu fill Manuel va ser el que realment va engrandir l’impremta. A partir de 1916 va publicar els primers llibres d’Enrique Albert, Montoro, Peñataro, Luís Polo, Remedios Picó i també va imprimir la majoria dels periòdics monovers fins la seua tràgica desaparició en 1936. Després de la guerra, éssent Manolo encara un xiquet, va treballar de valent ajudant a eixir endavant la seua mare i no va ser fins 1950 quan Manolo va imprimir el primer llibre de la seua carrera professional. Un llibre cabdal en la nostra historia local: Cañís y Cañisaes d’Amancio Martínez, germà d’Azorín D’enllà a la seua mort ocorreguda el passat dos de desembre va fer innumerables obres impossibles d’enumerar, però la seua obra mestra, la que passarà a la posteritat gravada al cor dels que el van conèixer, és sense dubte el record inesborrable de la seua amistat .

Rafael Poveda

Presentació del programa de festes 11.08.2002. Rafael Poveda

Presentació del programa de festes 11.08.2002-08-04

 

Bon dia a tots, en primer lloc agraïrvos de tot cor per vindre a la presentacó de la revista de festes. Crec que teniu un gran mèrit, demostreu una gran interés i una incondicional amistat acudint un 11 d’agost a mig dia a escoltar alguna cosa sobre el nostre poble. Problablement la majoria de vosaltres heu renunciat a anar-vos a la platja o quedarvos en la caseta de camp prenint el bany per tal de venir aquí.

A propòsit d’esta circumstància li he fet arribar al regidor de festes la proposta de, en un futur, canviar el dia de la presentació. Crec que el programa, que és com li hem dit tota la vida o la revista que es com li diem des de fa uns anys, és un dels aconteiximents mes relevants dels que se celebren a llarg de l’any i mereix la màxima difussió. És per això que he proposat presentar-lo més promte, cap a final de Juliol ó més damunt de festes, per eixemple el diumenge anterior a l’exaltació, on la majoria dels monovers ja han acabat les vacances i amb tota seguritat omplirien la casa de la cultura. Les publicacions, llibres o revistes etc. Es presenten en general deprés de la seua distribució, quan ja porten un parell o tres de setmanes venent-se i circulant amb lo qual no seria problema al hora de que el públic coneguera d’avant mà el seu contingut,  horaris de celebracions etc. Si ho pensem bé este acte no està dissenyat per a donar cap sorpresa, sinó per exaltar, comentar i disfrutar els treballs i les colaboracions que en ella apareixen. Altre suggeriment que em permetré fer avui sense ànim de ser impertinent és el de limitar la intervenció del coordinador a aspectes merament tècnis i presupuestaris, deixant els continguts de la revista per al presentador invitat, així com prucurar-li un exemplar previament, amb temps suficient per a una acurada lectura, de tal manera que es puga lluir davant de l’audència.

Dit això estem aquí per entregar-nos de franc i espere viure molts anys per a poder continuar colaborant i qui sap tornar algun día, en un futur, a presentar-la de nou i espere que no siga digital!!! encara que no ho tinc molt clar perque els temps van molt depressa i ens obliguen a canviar, pero no vull renunciar al plaer de tocarla, óldre-la i d’escoltar el cluxit de les pàgines –carteo… es diu a eixa qualitat del paper, una paraula que em va essenyar el nostre volgut paisà i recentment desaparegut l’impressor Manuel Vidal, que tant sabia d’esta revista. Si més nó la va editar al llarg de 40 anys aproximadament…

 

Bé, la majoria de vosaltres i molta de la gent que tindrà l’oportunitat de vore aquest acte per televisió me coneix sobradament i no fa falta que a estes altures de la vida me presente. Moltes voltes en els últims deu anys he estat aquí damunt i en altres llocs del nostre poble presentant llibres propis o d’altres persones, revistes diverses, mítins, programes de ràdio o televisió, moderant debats polítics o presidint tertúlies literàries, fent d’introductor de conferènciants forànis i fins i tot he acompanyat a algun regidor o alcalde a representar a Monòver en altres pobles quan aixina mos ho demanaven o era necessàri.

Tot ho he fet de bon grat i amb la passió que em caracteritza i he de confesar-vos que tot ho he fet amb l’orgull personal que te provoca que persones concretes o colectius més amples de la nostra societat te busquen i te demanen ajuda o colaboració.

Però mai com ara m’he sentit tant orgullós, tan devanit que diem “Mosatros”.  I dic això per que per a mi és un gran privilegi que els responsables de la regidoria de festes, en nom dels representants polítics de la voluntat popular, que com ja sabeu resideix en el poble, hagen tingut la deferència d’escollir-me per a aquest acte. Crec que una de les coses més boniques que te pot passar es vorete reconegut pel teus, pels més pròxims en el teu àmbit vital. Després de la familia el el més inmediat és el teu poble. Es d’agraír profundament que te demanen representar als teus veins encara que siga per uns minuts sobretot tenint en compte que, els valencians en general i  els monovers en particular ens caracteritzem per un arrelat i ancestral menfotisme, que ens insta a preferir lo de fora a lo propi o al foraster pel veí. Encara em ressona aquella desgraciada frase de

“els monovers en una alçà de muscle tombem la torre” deu de ser per això que està inclinada i aquesta sensació del passar de tot, del “a mí que qué” té el seu clímax en una frase que no he sentit mai en cap lloc del nostre àmbit llingüistic: i perdó per l’expressió:

fótrese en els fressol de careta, frase enigmàtica que no m’estranyaria que se la inventara Canyís.

Que vol dir això? Que els monovers som insensibles? De cap manera, més bé som com som, es a dir diferents.

 

Però existeix de veritat una personalitat monovera?

No serà un mite destinat a justificar-nos?

Som diferents als altres pobles de la comarca?

 

Dia Azorín, més o menys perque cite de memòria, que els monovers teniem un carácter: formado en la inevitable constancia de la tragedia venidera.

Com si estaguerem esperant que mos fera fum la teulà. Pesimistes? ó com sempre me repetia Pepe Artiaga realistes ben informats.

 

Nosaltres els monovers no som altra cosa que els hereus dels colons cristians que ocuparen les terres dels morets expulsats a sang i ferro en 1609. Però que ningú equivoque, quan vam venir de la foia de Castalla a repoblar estes terres, astó no era cap xollo, aquí no havia més que serres esquilmades i unes terres predesérdiques. Els nostres avantpassats van treballar de valent. Som el producte de generacions i generacions curtides en la escasesa. Definitivament tenim dret a ser conservadors perque als nostres gens encara resona la fam i la sequera. Venim d’un àmbit rural, tímidament industrialitzat. Com bé explica amb clarividencia Toni Ródenas en el seu llibre d’Azorín i el País meu, el monovers som hortolans fustrats. Ens costa assumir el secà. Obviament Novelda està tan aprop. Hem mirat a Novelda amb estima, amb una sutil jo no diria… enveja, tal volta admiració. I hem fet bromes. Recorde a mon pare sempre jovial dir-li als seus amics novelders:

Escolteu, és veritat que quan van arribar els americans a la lluna van trobar a uno de Novelda venent safrà?

 

Era un moment delitós que mai oblidaré.

Mentres ells recorrien el món venent espécies, la nostra burgesia es dedicava a prestar diners a tant per cent i vivia de rendes sense menejar-se del casino. També es veritat que vam fer el millor teatre de la provincia -ara feliçment recuperat-. Alguna ventaja teiem que tenir.

 

Clar que som diferents d’els nostres veins!!! Som el resultat del medi físic i econòmic.

Ja sabeu el que diuen els d’Elda de nosaltres en una legenda que –encara que inventada- podria estar estreta d’un cronista del segle 18:

 

“Es costumbre en esa villa de Monóvar que a los pocos dias de nacer los varones, momentos antes de recibir el santo sacramento del bautismo, los padres los lancen sobre una gran pared forrada de màrmol extremadamente pulido, y si en ella permanecen agarrados los dan por buenos monoveros”

 

Eixe deu ser el motiu per el qual nosaltres anàvem a Elda a peu o com a molt en bicicleta a prestar diners i ells venien en cotxe a liquidar els interessos.

 

Alguns autors ja van tenir la tentació de definir-nos. Per exemple Joseph Montesinos que en 1790 diu que los monoveros:

aunque rudos en modales son buenas personas.

 

També el doctor Pérez Bernabéu més conegut pel metge l’aigua,  autor en 1914 d’un opuscle titulat apuntes médicos de la ciutad de Monóvar reeditat  l’any passat per la regidura de cultura,  diu referint-se a nosaltres:

 

 

 

Los naturales de esta población son francos, alegres y apacibles y aficionados a diversiones, pero de buenas costumbres (cuya pureza de otros tiempos parece que se va perdiendo), trabajadores, honrados y laboriosos, y sobre todo respetuosos con las autoridades.

 

Pero el temps passa  i poc a poc, lentament anem caviant i comencem a creure un poc més en nosaltres mateixos, aprenem a mirar al costat i descobrir quantes coses de profit poseïm i per quotidianes encara menyspreem.

Un dels millors novelistes que ha donat la literatura espanyola i company de viatge d’Azorín en la generació del 98 va ser Pio Baroja, el qual en refussar les teories de Sabino Arana va dir en certa ocasió:

“El nacionalismo se cura viajando”

 

Jo com ja sabeu, i com a consequència del meu ofici viatge continuament per tot el món venent vi de Monòver i vos puc assegurar que cada vegada estic més malalt, però no de nacionalisme reductor i folclòric, sinó d’amor i estima pel meu poble. Costa de creure –però és veritat- que després d’anar a Nova York, Tokio, Berlin o París te pugues emocionar quan des de l’avió que va descenent a l’Altet mires per la finestra intentant sense massa èxit distingir Santa Bàrbera en mig d’un gran secarral. I quan ja tornes amb el cotxe després de molts dies i arribes al cénit de la carretera en un lloc que té molts noms; la revolta del Collao de Novelda ó Collao del Almelé ó en la Casilla, o com diu un amic meu -evocant a Boabdil- en el “suspiro del monovero”, i veus allà al fons Monòver t’emociones. Sembla exagerat però si per uns no és més que un poble, un llosco de pedra algeps o fins i tot un turrupero, per a mi – i crec que ho compartim aquí – és el meu enyorat Munove, el lloc, l’espai físic dels meus gojos i de les meues  penes, de les meues millors i més importants vivències, ilusions i projectes de futur.

 

Per tant no me demaneu paraules de compromís,  o prosa retòrica, el temps dels jocs florals ja ha passat, d’arrere s’han quedat coses tan horribles com el “Himno a Monóvar”, que te dos versos tan peregrins que diuen:

 

“al ver tus calles me paresen un manatial”

 

el qual per fortuna –excepte els dies de gota freda- no ha prosperat.

 

Jo soc dels que es queda per a sempre i dels que demà acudirà a treballar, a les festes a prendre café amb els meus amics i a viure intensament cada cosa que succeix aquí. Sóc dels que es para pel carrer a parlar en tot el món. M’agrada el compromís i per això al costat de les coses positives afegiré crítiques, això sí constructives.

 

Abans d’ahir va ser el meu aniversari i vaig fer 44 anys, encara que no ho semble ja tinc edat per a parlar-li de tu –amb el màxim respecte- a quasi tots els meus paisans. Crec que estem en un bon moment i que tenim moltes coses que apanyar, però també se que tenim moltes coses de que estar orgullosos, no es necessari presumir pero podem reivindicar el nostre poble amb el cap alt allà on aniguem.

 

Als anys 60 quan l’industria sabatera va començar a transformar els nostres costums i vam començar a deixar el camp per la fàbrica i el forcat per la cadena de producció, la dualitat camp ciutat que havia durat tres segles va iniciar la seua fi. Era el temps de don Francisco Sanchiz Bonastre, el primer alcalde que es va llevar l’uniforme, el inventor de la reina de las fiestas i del desfile multicolor. L’alcalde que tolerava el Grup de Teatre el Palera i que no va dubtar en cridar a Joan Serrano per a que dirigira l’exaltació de la reina, després de que Tomàs Valcárcel, que havia vingut d’alacant a ocupar-se, es descalabrara al caure des de l’escenari del cine Jema.

Encara recorde a un gobernador civil i jefe provincial del Movimiento fent una broma irreverent i establint una carinyossa comparació amb Franco i el braç incorrupte de Santa Teresa i dient de Bosnatre: Paco lleva la mòmia de Azorín allà donde va.

 

Clar!!! que sinó havia de reeivindicar aquell home en aquell moment si vam tenir la santa barra de premiar un eslogan que dia “pare su reloj i véngase a monovar”

 

Vam eixir del gris i van arribar els colorins de la democràcia. Un dels primers afectats va ser esta revista, jo estava més o menys involucrat, si no directament també creia que havia que canviar el format, els contiguts etc. Bueno.. jo creia que havia que canviar-ho tot. Me perdonareu els errors si vos dic que l’intenció era bona i que en el fons vam cometre totes les equivocacions posibles amb l’ingenuitat característica dels purs. Érem purs nosaltres en aquell temps. No tinc pudor en dir-ho. M’ho recorda tantes voltes el pintor Ramón Molina. Mentres nosaltres buscaven la quinta esència, els altres ocupaven el nostre lloc i ara vint anys després me trobe aquí presentant la revista de festes com si jo fora un don Isidro, un don Rafael o un don lo que siga. Per cert aprofite l’ocassió per a agraïr-li a mon tio Isidro, aquí present, que m’haja passat els trastos, en un símil taurí que ell, perfecte coneixedor del món dels bous, me va dir l’altre dia mentre preniem un café i m’aconsellava paternalment sobre com fer la presentació de la revista.

Digues lo que digues, que t’ixca del cor!!!. Almenys ho intente.

 

 

Pero estic content perquè si més no esta revista no es altra cosa que el reflexe del nostre poble i per tant de nosaltres mateix. Cada volta està millor feta, té continguts interessants, reflecteix la nostra realitat llingüística etc.

Quan el regidor de festes Lino Palomares em va invitar a parlar, vaig tenir la tentació de fer-vos un exhaustiu estudi de la revista des de els anys vint que va ser quan Antonio Montoro, Vicent Peñataro i altres fan la primera revista de festes amb colaboracions literaries fins avui en dia. Tinc tots el programes de festes des de 1939 i alguns més anteriors. Estos dies he estat rellegint-los i mirant-los, els he muntat al meu despatx i els he escampat al meu voltant per tal d’intimar un poc. He vist les nostres vides i les dels notres pares reflectides en ells. La vida del monovers sutilment estampada en les fulles ara ja grogues. També les grans absències dels que no podien, ni estaven, ni els deixaven. Les portades de Lorenzo Blanes, de Luís Martínez Limorti, els quadres de Luís Vidal i dels pintors amics de Monòver, López Sánchez, Benjamín Palencia, Perezgil o Cosín, Genaro Lahuerta, Lozano, Soler, Vazquez Díaz, Zabaleta, Reidar Kolberg i tans altres.

Les fotos interiors de la mare de Déu del Remei. Las nostra patrona des de que el duc d’híxar la imposara seguint la moda marianista del segle 18 i deixant a la anterior patrona Santa Catalina en un segon i oblidat lloc. Recordaré ara com anècdota que el 17 de març de 1644 el pleno de l’ajuntament de Monòver presidit pel seu antecessor Josep Garcia d’Ursino, aleshores alcalde de Monover, va nomenar patrona a la santa de Alexandria i que jo sepa no s’ha fet cap pleno extrarodinari per a distituir-la i estic segur que no se farà per que podriem acabar tots excomulgats. Sense que signifique un detriment per a la mare de Déu del Remei aprofite per a reivindicarla novament.

 

Ara ens portarem la revista a casa i com si d’un tresor es tractara anirem passant les pàgines i bevent de la nostra pròpia història, tornarem a emocionar-nos llegint cada rengló o mirant les fotos. Anirem contant el dies que falten per a la nit del proper dia 6, quan després del pregó de Paqui Limorti, notable monovera absent, sone la dolçaina i els primers cuets i el nanos i gegants apareguen per la porta de la codiciada casa gran. Allí me trobareu fent una catarsi personal i invocant a tots els que ja no estan fisicament però si espiritualment. Vull referir-me al amics que em perdut recentment, monovers com Paco Peiró o Enrique Vidal que amb el seus pinzells van plasmar infinitat de voltes el perfil inconfundible de la nostra ciutat. Monovers com l’abans esmentat Manuel Vidal, artífex incontestable de la històira d’esta revista i com altres que en les últimes dècades van aportar desinteresadament el seu esforç i la seua passió per tal d’enriquir la resvista i les festes en general.

 

Però abans d’anamos deixeume que us faça un breu comentari sobre els seus continguts.

 

 

El primer article dins de la secció titulada Estudis i investigació és el que presenta José Poveda Giménez, cronista oficial de Monòver i que per gerarquia enceta la revista. No contaré el que diu per que espere que ho llixgueu però m’aderix a l’homenatge que li ret al pintor Enrique Vidal. Inclou un dibuix idealitzat de la Ermita de Sant Roc, destruida per la bàrbarie ignorant en 1936. És un dibuix imaginari, fet a partir de la tradició oral i dels records. A hores d’ara no existeix cap fotografia. M’agradria que l’alcalde instituira una especie de premi pulitzer local per a la persona que aporte la primera foto de este edifici tan important per a la historia de Munove. No hem de perdre l’esperança de trobarla amagada en alguna còmoda d’alguna cambra del nostre poble. Seria molt bonic que els que tenim menys de 70 anys, que som la majoria, puguerem vore com era aquella replaceta.

Contínuen dos treballs sobre el pintor Higino Mallebrera, d’el qual, com ja sabeu s’ha fet enguany una gran exposició a Madrid i Alacant, així com un llibre recopilatori de la seua obra, fotos i escrits d’este monover. Hem d’agrair a Mario Rodriguez el seu interés i dedicació per l’obra de Mallebrera. Comentava amb ell i amb altres amics com Paco Corbí, la lliçò que el rivavial d’Higino ens havia donat. A voltes la cotidianitat te fa no donar-li importància a les coses, tal i com explica Conchi Martínez, neboda del pintor naif.

Quantes voltes, davant del triunf d’un dels nostres paisans hem sentit allò de:

Eixe? però si eixe s’ha criat en mi en mig del carrer. O anava en mi a escola, etc.

 

Ho dic perque Mallebrera es el típic eixemple d’artista que ha passat d’estar absolutament infravalorat a ser elevat als altars de la crítica. Sense entrar en valoracions qualitatives, us recomane estar atents a la producció pictòrica dels artistes locals, per si de cas dins d’uns anys, multipliquem per 1000 el valor dels seus quadres.

 

Com ja sabeu, en guany es cumpleix el centanari de la publicació de La Voluntad, una de les principals obres d’Azorín. En primavera vam assistir a una lectura continuada desta novela que va tindre l’honor d’iniciar el señor alcalde i que va estar organitzada per la Casa Museu. Va ser una grata experiència i ens va aprofitar per a apropar-mos encara més a la prosa del nostre referent literari més important i de pas reunir-nos amb alguns escritors foranis i amics de Monòver com José Luís Ferris i Pepe Ferràndiz. A propòsit de la Voluntad són els dos treballs d’assaig literari que vénen a continuació, un de Manuel Cifo, professor de Torrevella, enamorat de la Casa museu i un incondicinal de les Tertúlies amics d’Azorín i l’altre de Christian Mansó, professor francés i que molts de vosaltres recordareu perquè ha visitat vàries voltes la nostra ciutat i a demés ha estat un excelent amfitrió als congresos sobre Azorín que s’han celebrat a la Universitat de Pau i als que han acudit ilustres monovers alguns d’ells aquí presents. Vos recomane una lectura dedicada i atenta.

 

Tot seguit fem un tomb de 180 graus i trobem un treball de camp, exhaustiu sobre els usos lingüisics al nostre poble. Els seus autors són Juan José Amo Botella, al que no tinc el gust de conèixer i Brauli Montoya, professor que conec fa molts anys i del qual tinc vàries publicacions a destacar “El desplasament de llengues en Elda i Oriola al segle 17” que va ser un dels meus llibres de consulta quan vaig començar a interesarme pels documents de la mateixa época.

L’article en questió és el producte d’enquestar a 437 persones sobre –ho diré d’uan manera resumida- si parlen, entenen, o usen el valencià. I tenin en conte la tossuda reticència, l’escàs pressupost i el poc prestigi que encara li concedeixen les nostres institucions a la nostra llengua, les conclusions del treball són molt positives i alentadores.

 

Tot seguit podem deleitar-nos i evocar als nostres majors llegint refranys, frases fetes, dits, o dit d’una manera vulgar “xarrades” . És sorprenent com es pot arribar a codificar un tema aparentment insignificant que no havia despertat més interés que quatre pinzelldes humorístiques de Pepe Alfonso als 50-60. Seguint el model publicat per Esther Limorti i Artur Quintana al 1998, Júlia Tortosa i Eva Rico, dos joves llicenciades monoveres han enquestat als yayos i han ordenat de forma admirable una part de les nostres manifestacions més ancestrals. Estes xiques són l’altra cara d’aquell vers dels anys 30 escrit per Joaquim Román que dia “Els estudiants de munove són tots uns carabassins”

 

A la pàgina següent ens trobem un article d’Emilia Martínez Alfonso que també contradiu el vers anteriror i que reitera la nostra realitat cultural. Emilia com sabeu és la tècnica del gabinet de normalització lingüística al nostre ajuntament. Es encomiable el treball que fa de promoció, divulgació, correció i supervisió en tots els àmbits d’us de la nostra llengua, començant pel Veïnat i acabant per exemple per esta revista, que ha tingut que repasar acuradament per que quede ortogràficament impecable. Aprofite l’ocassio per a felicitar-la i demanar-li al senyor alcalde que revise cap amunt el pressupost del gabinet.

 

Inmediatament i sumant-se a la nòmina de dones monoveres llicenciades en filòlogia catalana- crec que superen amplament als homens- trobem una brillant, amena i clàssica col·laboració de la revista de festes escrita per Consol Luz Blanco. Llegint-la m’ha vingut a la memòria la sensació d’ancronisme que he sentit algunes voltes al vore escrit noms com Esteban Esteve, Alberto Albert, Vicente Vicent o Andrés Andreu. Vos advertíré que en arribar a este punt de la revista vos anireu seguits a buscar –primer que res el vostre nom- i després llegireu la resta. Això és el que jo he fet però per desgràcia no he trobat el Poveda. Espere que en un pròxim estudi, Consol m’aclarixca a mi i als no nomenats l’etimologia i procedencia dels nostres cognoms. A banda de la informació que trobarem recomane de tot cor la conclussió final del treball.

 

El que ve a continuació titulat l’educació a la trancisió m’ha semblat més literari que d’assaig. L’autor, sota el seudònim d’el Pessic evoca l’escola tardofranquista i la sensació que va patir en vore un dia arribar un jove professor amb pantalons texans que els parlava amb sensibilitat i estima. El canvi havia començat.

 

Del marqués de Salamanca, fa Paquí Limorti, un bon esboç i publica algunes novetats sobre este personatge que va ser Alcalde de Monòver en 1834. Sempre m’he preguntat que nasos fea aquí este home de Málaga, a part de perseguir i reprimir als Carlistes. També m’intriga el conegut comentari d’Azorín sobre Salamanca al que acusa de construir la estació a un kilometre del poble per a vengarse dels electors locals.

De veritat podien portar el tren al centre del poble?

No el van construir per l’únic lloc possible?

Estos dies que es parla tant de l’impacte que el tren d’alta velocitat tindrà sobre el nostre entorn seria un bon moment per a invitar als investigadors locals a que averiguen alguna cosa.

 

Un veterà col·laborador de la revista, el mestre monover José Corbí, recupera un fet interessant de la nostra intrahistoria referida al alcalde  Salamanca i documentada a partir d’un acta de pleno. El titul, explícit, diu que el señor alcalde,  mentres que als mestres li pagava tot el sou als funcionaris soles els donava la mitat!.

No vull pensar la que es podria organitzar hui si això passara.

 

 

Un servidor ha reunit alguna informació per a un futur llibre sobre la fotografia a Monòver. Espere que vos agrade i demane disculpes si me d’eixat algú fora.

 

 

 

Tinc el privilegi de precedir en la revista a Demetrio Mallebrera, que és ara mateix el col·laborador més fidel i constant de la revista. Ha publicat treballs ininterrumpidament des de 1970 i a part de ser autor d’una novela, i un recull de contes, ha editat l’any passat un llibre titulat Setembre que està íntimament relacionat amb la revista perque arreplega els últims 30 anys de les seues col·laboracions. Altre valor que li podem conferir a la nostra revista és el de crear un corpus suficient per a produir llibres. Demetrio Mallebrera, prolífic articulista, autor del pregó de festes en l’any 2000 i devot azorinista, publica enguany un article sobre la festa i el jocs de carrer, molt interessant.

 

Segint la lectura, quan arribem a la pàgina 83 trobem un treball de don Gregorio Martínez Mallebrera que te que vore amb l’edició de les ordenances municipals de 1883 i que va servir de presentació el passat mes de maig de la reeedició que la regidura de Sanitat de l’Ajuntament de Monòver havia fet amb motiud de la IV setmana de la Salud i que Marcial Poveda Peñataro i un servidor vam coordinar i ilustrar amb fotos d’Arturo Cerdà Rico. La lectura del treball de don Gregorio és un bon resum del llibret i ens pot aprofitar per a entendre com era la vida, que problemes i que necessitats tenien els nostres avantpassats fa cent anys. També més endavant trobarem un interessant treball que don Gregorio a publicat referent a la Historia de la Guarderia Infantil “Mare de Déu del Remei” on explica totes les vicistud que van ocòrrer fins la seua inauguració en 1976.

 

Relacionat amb la salut del cos i de l’ànima és l’article que Pedro Gonzalez Prats publica enguany i que com de costum està dedicat al vi. Sana afició la del nostre estimat amic al qual he d’agrair-li que haja publicat més de 30 articles dedicats al mon del vi i sobretot el seu magnícfic llibre “El Fondillón, un real vino” que tantes voltes he regalat a client i amics.

 

“La discordia”  és el títul amb el que jove J. Pablo Corbí Molina s’estrena. Es dona la circumstància de que J. Pablo es fill d’altre veterà col·laborador, José Corbí Martínez. Per tant me congratule de que pare i fill conicidixquen al mateix tems en  la revista. J. Pablo fa un repàs de la historia de la segona república i es d’agrair que la centre a Monòver. Fins ara, el temes de la preguerra i la guerra civil espanyola a nivell local han estat obviats deliberadament per tal de no remoure velles ferides. Crec que ara 60 anys després i amb vint de democràcia estem preparats i deshinibits per a començar a publicar treballs d’investigació sobre aquells fets dramàtics que van ser tan determinants per la nostra historia.

 

 

 

Un col·laborador indispensable de la revista és Baltasar Palicio. Com ja sabeu s’ha especialitzat en l’estudi de la economia social de Monòver al segle XIX. Des de 1986 ha publicat una dotzena d’articles que esperem que en un futur apareguen en forma de llibre, per supost indispensable per anar completant l’inmés puzle de persones, industries, impostos i activitats econòmiques del poble.

Baltasar com sabeu també te la responsabilitat de coordinar la Revista amb totes les preocupacions, tensions i maldecaps que això comporta. Moltes voltes, amb una certa injusticia, ell està en el punt de mira de les crítiques. Com de les recriminacions pel errors no podrà lliurar-se deixeume que siga jo el que li felicite per les coses ben fetes que són la majoria i de pàs animar-lo per a que no decaiga en l’impossible intent de contentar a tot el món.

 

Semblances i records

 

Paco Peiró ha mort, amb ell desapareix el darrer representant de l’antiga burgesia monovera, aquella que va produir artistes com Azorín, el seu germà amancio, l’escritor José Garcia, o Luís i Pepe Martinez Limorti. Monovers que van canalitzar les seues inquietuds cap al art com a contraposició a una vida plaentera i anodina de partideta de quines en la terrassa del casino. Peiró va ser un artista al vell estil, vital fins el mateix dia de la seua mort. El seu text, titulat Refugio en la vejez, lluny de ser un trist testament, desborda jovialitat i entusiasme i acaba amb un: ¡ hasta el año que viene! Está tot dit. Moltes gràcies Paco.

 

Quina tele la de aquell dia! és el títol del deliciós article de Paco Corbí Jordà on recorda l’aparició per televisió allà pels 60 del grup musical local Els Movers. Si el contingut és interessant i novedós, més encara és l’expectació que ens ha produit coneixer que està treballant en un nou llibre. Com bé sabeu els últims 15 ó vint anys no hem parat de demandar-li i fins i tot recriminar-li a Paco l’escassíssima producció literària que produia. La nostra antiga i sincera amistat ens feia coneixedors de la seua aguda i brillant capacitat creativa. No ens conformavem amb les seues contundents crítiques pictòriques. Voliem més i de repent ens trobem amb tres llibres: El del coneixement del medi, el de la historia del Teatre Principal que es presenta el dia 2 de setembre i el pròxim que editará dedicat a la música pop produida al nostre poble. Tot un rècord. Sembla que volia vengar-se de tants anys de sequera. Felicitats Paco.

 

Si hi ha a monovera entregada i dedicada, amb una vitalitat i un entusiasme ilimitat per no deixar escapar la memòria monovera, eixa és Maria Luisa Roman Mira. És sorprenent la capacitat que té per a enquestar als majors, arreplegar fotos, recordar coses senzilles i populars que mai se mos  ocurririen als demés. Si l’any passat va publicar els noms i anécdotes de cada un dels antics moradors de les coves de la Goletja, enguany publica -amb una insignificant colaboració meua- l’historia dels algepssars, amb dos entrevistes a dos dels protagonistes, Paco Maravillas i Paco Gil.

Mª Lluisa espere que continúes tan dinámica.

 

Dulzaineros y tamborileros es el títul de l’article que firma Joaquim Vidal Llorens, altre dels més veteranos col·laboradors de la revista. Tinc el privilegi de parlar amb ell quasi tots els dies de l’any. Ximo, que és com jo li dic carinyosament es veí de la bodega on cada dia acudixc a treballar. Més encara el considerem alcaide de la Goletja, títul oficiós i entranyable que va heretar de mon tio Luis Borrasca. Ximo. Com si d’un metge es tractara, li pren el pols cada matí al poble. Ens informa de cada succés, óbit o fet per menut que siga. Les seues obligacions familiars no li impedixen dedicar-li temps a la seua gran passió: la música. Ell és una autèntica enciclopedia local, fruit sens dubte d’una priviligiada memòria ben que unida, a una gran generositat i amor per Monòver.

 

Luis Quiles Picó, ha escrit enguany dos articles, un recordant a la penya Els Murciélagos i altre un relat moral inspirat probablement en les vivències de la seua vida professional. A Luís vull felicitarlo públicament pel llibre titulat Así Fue. Biografia apasionada de un adolescente que va publicar en l’any 2000. Jo vaig tindre el privilegi de llegir la primera còpia i el vaig animar de forma entusiasta a publicar-lo. Es un llibre clar, sincer i d’estil directe que recomane a tots el monovers i que m’agradaria que aprofitara d’exemple. Recentment, un altre monover ben conegut, Emiliet l’ordinari, em va dir que estava escribint les seues memòries. Anime a tots els majors a que deixen escrits el seus records, que no es preocupen de l’estil ni de la ortografia, això no és important, lo verdaderament esencial és que posen per escrit totes eixes coses que ells soles coneixen i que còrren el perill de prédre-se inevitablement. A demés eixe exercici te efectes benefactors contra l’alzehimer. Y si no que s’ho diguen a la seguent col·laboradora Asunción Alacil que és una destacada activista de la Tercera Edat i que  la seua actitut vitalista és un inmillorable model per als majors.

 

La Carta que Enrique Cerdá li escriu al seu besavi Arturo és, més que una carta, un poema carregat de sentiment i amor al seu andecessor. Igual que el seu avantpassat, Enrique es metge a Madrid i l’any passat va fer un emotiu pregó al balcó de l’ajuntament. Enrique és fill de Rosario, net de Telesforo i besnet d’Arturo. Esta mateixa vesprada, quan acabe esta presentació mon anem amb ell, el seu germá Salvador, Joan Serrano i Tito Caneu a Cabra del Santo Cristo, provincia de Jaén, poble on va viure i morir Arturo Cerdà i on demà s’inugura un parc que porta el seu nom i on es descubrirà un bust de bronze recordant al metge i artista monover.

 

Alfredo Pérez Rico és un habitual dels darrers anys, va començar a publicar en 1996 i éste es el que fa sis dels seus treballs. Encara que viu a Elda, és un enamorat de Monòver i sempre conta històries i anécdotes d’allò mes interessants. La d’enguany recorda entre altres coses les manifestacions públiques de fe que es produiren en la postguerra, el rosari de l’aurora i la santa misión i ens ha fet recordar a l’inefable Padre Rodriguez, autèntic panegirista de la fe catòlica i croat redimidor d’ànimes que –segons explica Alfredo- va camí dels altars.

 

Alfredo és germà de Joaquim Pérez Rico, admirat amic, expert genealogista i autor en 1960 d’un opuscle sobre la historia de Monòver.

 

Molts de vosaltres coneixereu a Marino. Ha segut veí nostre en la Goletja. Este xic és un jove que va patir un gravissim accident que el va deixar tetraplègic i el va postrar en una cadira de rodes. S’ha atrevit a escriure un article exposant les circumstàncies de la seua actual minusvalia i denunciant l’insesibilitat que encara existeix en la nostra societat i les barreres arquitectòniques que patixen estes persones. Estic segur que la seua valentia no quedarà en l’oblit i des de les instancies competents s’atendran estes qüestions.

 

No estic molt segur però crec que es la primera volta que Pepe Vidal Garcia publica a la revista de festes. Com sabeu, condicionat pel seu treball, ha vixcut molts anys fora de Monòver. Exactament a Madrid i Canaries, té per tant el perfil indicat per a ser un futur pregoner de les festes. Em consta que l’alcalde ja ha pres nota. Pepe el Vicari és de la generació del meu germà Salva. Quan jo estudiava a Madrid m’escapava al Jarama a vore les carreres de motos. Pepe, que treballava al centre de telecomunicacions del circuit ens colava als boxes i a les àrees restringides. Ara 25 anys deprés ens trobem de nou amb gran satisfacció.

 

Cari Sabater Román va iniciar en l’any 2000 una sèrie d’articles dedicats als records familiars francament emotius. Les he seguit amb interés i este d’enguany especialment per tractarse de don Pascual Carrasco i doña Paquita Roman, que van ser grans amics dels meus pares i els autèntics mecenes del Rolde Literario. Felicite a Cari per reivindicar la figura discreta d’esta parella que amb la seua generositat i iniciativa van reunir al seu voltant a la intelectualitat monovera. Afegiré que molts dels articles, ilustracions i portades publicats en esta revista als anys 60 van estar, inspirats i disenyats al voltant dels generosos àpats que doña Paquita preparava en l’emblematica Torrecilla.

 

Un article des de Madrid d’un farmaceutic, Juan Jorge Poveda, descenent de monovers  i el treball de Carles Jover Quiles,  guanyador del concurs de redacción del Colegi Cervantes precedeixen al dibuix de José Antonio Carreras que no he pogut ubicar.

També una breu col·laboració de Maria Josefa Anaya, escritora de 91 anys que evoca el Teatre Principal i que segur que disfrutrá amb el llibre de Paco Corbí que es presenta el proxim dia 2.

 

Torna ara de nou el pintor Mario Rodriguez a fer un homenatge a un dels seus mestres: Enrique Vidal i reflexiona al voltant de lo important que és que de xiquet no te fustren les aficions. Quants artistes no han prosperat per culpa dels mestres. Enrique a banda de ser un gran pintor va ser un bon docent i ahí estan els seus alumnes per a constatar-lo.

 

Tomas Torio, mestre del Centre Molinet, explica en un llarg i complexe article els beneficis de la música, llenguatge universal, per a millorar les condicions psíquiques i mentals dels discapacitats.

 

Amb molta emoció Begoña Maqueda recorda a son pare Vicent Maqueda,  mort en febrer d’enguany i que tantes voltes en la seua época de guardia municipal ens va ajudar. Maqueda tenia una gran afició a escriure i al teatre i el recorde quan es parava en la bodega i departiem sobre tal o cual llibre. Sorprén vore que ya en 1970 fa 32 anys va publicar articles sobre teatre. El recordarem.

 

També amb molta emoció i sentiment evoca Alexandra Carrillo al seu mestre Enrique Vidal i abonda més encara en la personalitat del pintor monovero. Crec que Enrique estará orgullós de vore l’afecte i l’estima que li tenen els seus alumnes i amics. Ara me l’imagine fent-li caricatures a Sant Pere i a tots el angelets.

 

Micaela Esteve del grup d’educació base publica per primera volta. Li animem des d’aquí a ella i tots els seus companys a que continuen superant-se.

 

Parece que fue ayer es un treball memorialístic de Luís Quiles Esteve, que ja sabeu que es un gran colaborador de la revista, ja en 1981 va publicar “Cuando mi pueblo duerme” . Luís és un dels fills del també escriptor i colaborador Luís Quiles Picó i té un germà bessò Carlos, que és idèntic a ell i que a més a més és un extraordinari imitador del cantant Julio Iglesias.

 

Juan Romero Gimeno tanca esta secció de semblances i records amb una pinzellada sobre l’any 1936.

 

En l’apartat de creació apareix de nou el jove e impetuós poeta José Mira Torregrossa, esta volta amb un text en prosa que recorda una pelicula de Quentin Tarantino, encara que el autor la situe en l’inofensiu Café Jijón de Madrid. El titul ben premonitori és “Kamikaze”.

 

Antonio Pérez Picó, altre monover absent i per tant candidat a pregoner, va presentar la revista ara fa alguns anys, també des de els anys 70 ha publicat amb certa periodicitat. Amb estil líric i evocador fa parlar a Monòver en primera persona des dels temps més remots de la darrera glaciació fins l’any 1609, data de l’expulsió dels moriscos.

 

No podia faltar altre dels bons amics i incondicionals col·laboradors de la revista i de tantes coses per al poble com Pepe Mallebrera, que quant les inumerables ocupacions de la creu roja li deixen temps, escriu la seua vuitena entrega de La Torre y la Luna, que ja s’ha convertit en un clàssic de la revista. Que la vida te done molts anys més per a que continues amb eixa conversa mig cuento i mig veritat.

 

La directora del Veïnat, i periodista ràdio-televisiva Marián Díaz, ha escrit un monòleg sobre les nostres festes al més pùr estil Buenafuente. Marian amb una prosa irònica i un punt àcida fa un recorregut pels tòpics festers més estridents i sense perdre l’humor introdueix una sutil autocrítica. M’ha sorprés gratament l’enginy que demostra i el to divertit i desenfadat del seu article i a pesar de lo arriscat de la temàtica i de l’exposició evident a una posible pluja de crítiques, li anime a que insistixca en estos monòlegs tan autèntics.

 

Enrique Chinchilla Amat es recolza en les figures d’Azorín i Castelar per a establir un paralelisme entre Elda i Monòver. Aporta opinions interessants sobre l’inevitable dualitat entre les dos ciutats.

 

El cas de Pilar Santos és curios, firma el seus escrits al Veïnat i aquí a la revista amb el subtitul de forastera. Bé… ha naixcut fora, com tans altres però eixa circumstancia no impdix que conega i li agrade Monòver. Ara dedica el seu poétic escrit a Azorín. Per cert Pilar té un llibre de contes infantil amb dibuixos de Xavier Garcia que està inédit i que des de aquí reclame la seua publicació.

 

A l’arribar al “parnasillo local” frase que li he demanat prestada a mon tio Isidro ens troben un poema sentit d’Asunción Alacil dedicat a Monòver, un d’Elvira Maestre digne d’elogi i altre pòstum del recentment desaparegut Ramón Maestre Pérez, monover afincat a Sevilla.

 

Seguix Lorenzo Vidal Vidal,  Vidal Bis o Vidal al quadrat, que amb un acròstic li fa la competència al més veterà dels acrostistes (si és que existeix esta paraula) que com ja sabeu és Josep Llorente Vidal “Llorendal” que des de 1967 publica invariablement.

 

Tanca les glòries del mont parnàs un poema en métrica lliure de Matias Deltell Maqueda dedicat al Manto de la Virgen del Remedio.

 

Finalment la Mayordomia de la virgen del Remedio, ocupa la seua tradicional pàgina amb la novetat, de publicar la transcripció de l’acta que es va alçar de la primera reunió que es va tenir després de la guerra civil i que estava destinada a la reorganització interna de la mayordomia.

 

Com aficionat a la fotografia he d’afegir el canvi tant positiu que han experimentat les fotos de les reines i dames. Són més modernes i naturals. A propòsit m’agradaria proposar per a futurs anys una revisió del concepte encara romàntic de reina i dama. Estes xiques que són escollides per a representar a totes les demés joves del poble, tenen segur, a part d’un fisic d’indubtable bellesa, unes opinions, uns gustos, uns criteris, unes activitats, unes aficions que no ixen publicades. Crec elevariem la seua importància si l’any que vé dignifiquem este apartat amb entrevistes i espais on puguen expresar-se obertament. Hi ha una certa superficiliatat que convé corregir.

 

Per tancar he de parlar de la portada de la revista. Com sabeu des de fa uns anys la portada se saca a concurs. Enguany el concurs s’ha tancat en falç i a hores d’ara els concursants encara no sabem quino ha segut el fallo. La portada que per cert és molt bonica i fa honor a Paco Peiro, s’ha triat al marge de les condicions establertes.

Per tal d’evitar que en el futur tinguem mal entesos i disgustos gratuits, puc suggerir a la regiduria de festes que incremente la quantia del premi o que li encarregue cada any a un artista diferent la portada, amb un any d’antelació, de tal manera que s’obligue a realitzar-la amb la qualitat que es d’esperar.

No vull despedirme sense agrairli a l’ajuntament,  a la comissió de festes i a tots els colaboradors l’esforç que han fet i enviarli una carinyosa reprimenda als que no han publicat enguany. També a les empreses que s’anuncien i que contribuixen a fer possible esta magnifica revista.

Bones festes a tots i moltes gràcies.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Paraueles de presentació de Rafael Poveda del llibre de José Mira Torregrosa, ¿Qué serà de Yuri Gagarin?

Paraueles de presentació de Rafael Poveda del llibre de José Mira Torregrosa,  ¿Qué serà de Yuri Gagarin?

Llegides en la carpa de la V Semana de la Salud de Monòver el 30.03.2003

 

 

Sr. Alcalde, sr. Regidor de Sanitat.

 

Bon dia tots moltes gràcies per haver vingut a la convocatoria que l’ajuntament de Mònover i la regidoria de Sanitat us han fet aprofitant la V setmana de la salud. Es tot aun aconteiximent que en un dia i en un mati es puguen presentar 3 publiacions que tenen que vore amb el nostre poble i amb el nostre àmbit històric i cultural.

 

Sabem que cada dia es més complicat reunir a la gent i es un goig vore un foro tan nombrós de persones interesades en la literatura i en les coses del nostre estimat poble.

 

Com diu el nostre paisà, el professor  Rafael Navarro, en este poble tot es diferent, de fet és el únic poble del mon que presenta els llibres a mig dia. Per això té més mèrit.

 

Destaque la presència de les autoritats polítiques, dels candidats a les proximes eleccions municipals, de representants de asociacions locals, d’amics que han vingut de fora, de Novelda, d’Alacant etc i a banda dels nostres incondicionals tinc que agrair també la presencia dels nostre crítcs, tan necessaris per a la nostra superació personal.

 

També resaltaré la presencia dels periòdistes, que no han dubtat en sacrificar un dia de descans per cubrir aquest acte, especialment el de la televisió i ràdio local que al llarg de la setmana ens han donat publicitat.  Per als que no puguem venir avui podran vore este acte per la televisió local proximament.

 

Ara fa casi un any que ens vam reunir per a presentar la segona novel·la de Juanjo Alcaraz. Ara tenim el privilegi de poder presentar de nou una novel·la. Ja sabeu que Monòver ha sigut un poble que ha donat molt escriptos i algun d’ells han cultivat aquesta disciplina literària, que ha juït del crítics és la més dificil. Jo mateix he fet 6 o 7 llibres i mai he segut capaç d’escriure una, em meravella la capacitat dels meus companys al hora de construir un relat amb personatges ficticis, donar-los una personalitat i desenrotllar una historia amb principi trama i desenllaç. .

 

Però abans de parlar de l’autor de de la novel·la, m’agradaria que ferem junt un repàs per la novelistica monovera per a que tinguem una idea clara del nostre potencial.

 

Si fem un repàs de la nostra microhistoria trobarem que el primer novelista va ser com no Azorín. El més important i universal dels nostres escriptors. Peró com ja sabeu les noveles d’Azorín no responen al cànon clàssic de la novel·la. De fet alguns critics posen en dubte que La Voluntat o Doña Inés siguen noveles en el sentit estricte del terme novel·la.

El propi editor d’Azorín -biblioteca nueva- baix del titul posa un subtitul que diu Novel·la.

Com si vullguera advertir al lector que -encara que li semble atra cosa- això es una novel·la. Alerta que no estic entrant en valoracions. Soles matisse.

 

-Altre novelista monover absent – no per que haja faltat- sino perque no vivia a Monòver i venia de tard en tard és Francisco Bonmatí de Codecido, (1901-1965) metge, fill de metge, cunyat de l’assessinat, José Calvo Sotelo i assistent de don Jaime de Borbón, el germà de don Juan. Este home a part d’unes biografies sobre la realesa i alguns guions cinematogràfics va escriure 10 novel·les que si podem calificar d’estructura clàssica, amb personatges ben definits, trama, tensió i desenllaç. El editor de Bonmatí enfatizava encara més el subtitul i posava  sota el tittol coses com Novel·la de amor y espionaje o novel·la de intriga y pasión.

 

Préviament Miguel Villalta Gisbert, (1902-1942) advocat i polític va escriure dos noveles Rapsodias Vulgares 1926 i Rumbos de anunciación 1931. Noveles de caràcter social, prou desconegudes i d’escassa difusió.

 

-Contemporani i amic de Bonmatí va ser altre escriptor monover. José Alfonso Vidal. -Pepe Alfonso per als amics- que a banda d’escriure tres biografies d’Azorin, i llibres de memòries i anecdotaris. Va escriure un llibre –Levante 36- que sense ser una novel·la clàsica està enmarcada en el génere de memoria autobiografica lleugerament novelada.

 

L’única dona novelista que ha donat Monòver ha segut Carmen Payà Mira (1917-1996) dóna revoluciònaria, feminista i política, primera regidora de la història a l’Ajuntament de Monòver. Va escriure 4 llibres encara que sols una novel·la en 1934. Un hombre tímido en París.

 

Menció especial hem de fer d’Antonio Montoro Sanchís, biógraf d’Azorin, periodista, assagista, poeta helenista. Va publicar 10 llibres però sols un d’ells podem calificar de novel·la concretament Agarista de Mantinea en 1949.

 

Donem un bot important en el temps, 25 anys i arribem a altre novelista monover molt recient i inmediatament predecesor d’Alcaraz i José Mira que es Demetrio Mallebrera Verdú que va publicar en l’any 1999 La fuerza incomprendida–  una novel·la –a la cual no li pose ningun pero-   interessant i innovadora  i que encara que Demetrio, no esta d’acord, alguns de nosaltres –sobretot Marcial Poveda- pensem que reflecteix, encara que subtilment i de forma difusa el Monover dels anys 70.

 

José  Mira Torregrossa va nàixer a Monòver en 1970, es per tant un escriptor jove, i de al dia de hui el últim novelista que ha publicat. Si les dades no me fallen és el novelista que fa nou. No està mal. Molts de vostens no el coneguen massa, probablement degut a la seua juventut. També sorpén que el seu primer llibre publicat siga un llarg relat. Però és que ja des de menut va tenir afició a les arts, i va cultivar altres generes com la fotografia i la pintura. En 1994 publica per primera volta al periodic local el Veïnat Llanto al dolor y a la pobreza i ja es destaca per un estil absolutament innovador que ja apuntava una desboradant personalitat.

Désprés va anar publicant altres escrits ininterumpidament  tant al Veinat com a la revista de festes. Destacaria sobretot alguns articles denuncia i sobre tot el seu poemari del final dels noranta amb alguns poemes que recorde . Al guns d’ells impactants com Alas caidas o Santuario de Làgrimas sota el seudònim de Kaos o Roy, sobrenoms que ara ha abandonat.

 

Ara mateixa dos llibres de poemes que estan acabats i que trobe que per la seua coesió mereixen ser publicats estan inèdits per que el propi autor- com si patira la sindròme de Rimbaud- considera que no han de vore la llum. Deixame que te bonegue: deus de publicar-los.

 

A propòsit d’això li recordaré a José la contestació de Troski al poeta Vladimir Mayawoski quan aquest últim va anar a protestar per l’ús propagandistic que es feia dels seus llibres mentre ell estava represaliat pel règim… Una vegada escrita, la teua obra ja no és teua, és del poble.

Bromes a part reclame la publicació dels inèdits, sobretot de Amaneceres de Cristal.

 

Bé ara tenim aquesta novel·la entre mans, Es titula ¿Qué serà de Yuri Gagarin? I està bellament editata per l’ajuntament e impressa per l’imprenta Mondejar que ha fet un gran treball. El dibuix de la portada és de Ramon Molina.

Ramón Molina ja sabeu que és ara el nostre pintor de referència. Morts Luis Vidal, Peiró  i Enrique Vidal, Molina s’ha converit en la màxima autoritat i a banda de la seua producció artística, que combina amb la docència, representa el nexe de conexió entre les antigues generacions ja esmentades i les noves, represntades per Xavier Garcia i Mario Rodriguez. És per tant un luxe que el nostre estimat amic Ramón haja dedicat el seu art a ilustrar la coberta d’este volum.

 

 

 

Este llibre conta la historia d’una jove que pateix l’anorexia. No fa falta que vos diga el que ja sabeu: que es una malaltia que consisteix en una alteració greu de la percepció de la pròpia imatge, amb una por morbosa a la obesitat i per tant un condicionant de la conducta que fa que el malalt rebutge el menjar o es provoque vòmits o faça un exercici excessiu. L’origen de la malaltia pot ser genètic, psíquic o el més cruel de tots que és el social. Les modes, una visió moderna de la bellesa estètica i les influències o expectatives fan que alguns joves siguen víctimes.

 

José mira ha descrit amb prou detall el drama familiar que suposa per als afectats i per a les famílies- normalment el pares són els més implicats- la aparició del símptomes, la malaltia i la possible rehabilitació.

El llibre a banda de ser una lectura té també un aprofitament terapèutic i m’atreviria a dir que també preventiu, ja que dona algunes de les claus de per que alguns joves cauen en la trampa de l’anorexia.

 

Recomane la lectura als més  joves i sobretot als pares.

 

El títol de la novel·la ¿Qué serà de Yuri Gagarin? M’evoca la meua infantesa, quan escoltava parlar d’aquest astronauta soviètic. Gagarin que va nàixer en Rússia en 1934 i va morir al estrellar-se mentre provava un avió mig en 1968- va ser el primer home en realitzar un vol espacial en 1961. Al tornar a la terra va tenir la gosadia de dir: No he vist a Déu!!!

Aquelles paraules van ferir profundament als creients i especialment a les autoritat d’aquí on com ja sabeu Esgléssia i estat es confonien un sols estament.

Però bé anècdotes a part vos preguntareu?

 

Que te que vore l’anorexia amb Yuri Gagarin?

 

No seré jo qui ho revele. La resposta la teniu en estes pagines i espere que la obtingueu en llegir-lo.

Que disfruteu molt amb el llibre i que l’autor s’anime a escriure més i no tarde molt en publicarne altra.

Eleccions 2003. Rafael Poveda

Eleccions 2003

En primer lloc vull advertir al lector que l’únic propòsit d’aquest article és fer una reflexió purament política de l’actualitat monovera i contribuir al debat constructiu sobre el present i futur del nostre poble de cara a les pròximes eleccions locals. Inevitablement he de parlar de persones que tenen nom i cognoms, que conec personalment, que son veïns meus i de vegades també amics. Per tant demane que les manifestacions que aquí expresse es tanquen dins de l’àmbit estricte de la política i que no s’interpreten com opinions de tipus personal. Dit això parlarem del Partit Socialista, el primer que ha donat el pas de presentar la llista de candidats.

La candidatura a l’alcaldia per part de Juan Antonio Buendicho és una de les novetats més interessants dels últims anys i ve a trencar el tediós tàndem Peiró-Ginés que tants èxits i fracassos a donat al socialisme monover. La presència de Buendicho al front de la candidatura no deixa de ser una fresca i sana oxigenació del enrarit ambient que els passats esdeveniments havien convertit a l’agrupació local. Però la carrera meteòrica del candidat cap al cim del partit no ha estat exempta de problemes i contrarietats, a més presenta a priori un llarga sèrie d’incògnites i contradiccions evidents. El seu misteriós i suposat apadrinament per instàncies superiors del partit, ha estat posat parcialment en dubte per l’omnipresent influència del secretari local José Ginés. Només cal mirar els noms inclosos en la llista per a observar fins a on arriba el poder de Serrello. Començant pel propi candidat, Ginés ha col·locat capritxosament els seus fidels en els llocs d’eixida i de pas s’ha assegurat que no aparegueren els que li han contestat o els que, aprofitant la seu absència forçosa, havien agafat massa lideratge.

Hem de reconèixer-li a Buendicho que el seu primer objectiu –ser cap de llista- ha tingut èxit. Però la seua ambició política –d’altra banda més que llegítima- té un preu molt alt. Buendi ha deixat un rastre de cadàvers darrere d’ell que supera en molt al dels seus correligionaris. Ha dut unes negociacions plenes d’incertes promeses, d’ambigüitats calculades i de continues i desesperants consultes a l’autoritat superior. La dependència més que manifesta del secretari local i les seues maquiavèliques maniobres, han fet que al final el candidat es veja obligat a encapçalar una llista molt sorprenent de persones a les quals els atorgarem, de moment, el benefici del dubte. Però si aquesta candidatura destaca per alguna cosa, és òbviament per les més que cridaneres absències. El dimitit portaveu Tomàs Alfonso, el número dos natural, l’home que ha portat el pes del grup municipal els darrers anys, un del més veterans i experimentats polítics monovers ha quedat exclòs sense més explicacions i substituït per Salud Pastor, regidora que ha passat sense pena ni glòria per aquesta legislatura. Etel Amorós, altra afiliada de tota la vida, entregada i fidel militant que ha sigut castigada per mostrar-se crìtica i poc disciplinada amb l’actual direcció. Però la més clara mostra de política desintegradora, personalista i de culte al líder és la no inclusió de cap dels membres de la influent e important corrent interna Izquierda Socialista, representada per Mª del Carme Lorenzo, regidora avalada per una impecable gestió, un dels valors més sòlids del partit, representant, juntament amb Alejandro Garcia, del sector més format i preparat per a l’actual gestió municipal.

De moment el candidat no diu massa coses; no a la guerra i altres generalitats més que òbvies i previsibles. Si que és veritat que ha complit la primera promesa que li va fer als seus companys: carregar-se a Tomàs. Ara li queda la segona, la que diu en veu baixeta als seus íntims: carregar-se a Serrello.

Mal i difícil començament el que presenta el candidat Buendicho, que naix debilitat per una considerable contestació interna, ningunejat per Serrello, amb la sensació general de que és un polític provisional, amb una llista d’amiguets i quintacolumnistes de Ginés i amb l’espasa de Damocles d’un probable indult al secretari local que espera, cegat per la seua pròpia megalomania i messianisme, el seu retorn triomfant.

Gat per llebre. Rafael Poveda

Gat per llebre

No esperava que haguera tant d’enrenou per l’article del mes passat. Sols era un escrit que intentava obrir un debat polític d’altura d’un tema que està al carrer i intentar aclarir les coses. Lamente que alguns amics s’ho hagen pres de manera personal. Faré tots els esforços per tal de que me tornen a saludar. La pregunta és: serem capaços de parlar de política amb un cert nivell sense descendre als inferns de l’insult i la desqualificació personal? Per la meua part així serà. Sincerament també ho espere d’alguns del aludits. D’altres en canvi serà difícil. Cada un té el seu estil, i mentre uns intentem aprofundir en les idees per arribar a conclusions lògiques, altres practiquen l’exabrupte.

Aquest abisme de fons i forma es pot trobar clarament evidenciat dins del projecte que el PSOE monover intenta presentar a la societat:

Per un costat Buendicho, el nou candidat de formes amables que intenta introduir en la opinió pública la sensació de que tot és meravellós i no hi ha cap problema. Ha reclutat alguna cara nova i un pes pesat de la nostra societat, Paco Picó, l’home que tots voldrien en la seua llista, moderat, sincer i format. Fins aquí fantàstic.

D’altre costat José Ginés, Serrello, secretari local del partit amb el control absolut de l’assemblea, del comité i de la llista electoral. Home de la vella escola, d’altres maneres, diguem-ne… més rústiques, més acostumat a les estridències verbals, per dir-lo d’una manera políticament correcta. Aquí la cosa comença a fallar.

Algú creu que dos móns tan diferents es poden posar d’acord?

De moment circulen pel poble versions ben diferents del que resultarà de l’experiment d’ajuntar antagonistes tan grans com Paco Picó i Serrello. Un dels arguments, el més conegut i utilitzat per els nouvinguts és aquell que recordàvem el més passat: -Quan triumfe el Buendi expulsaran a Serrello del poder-

Aquest discurs -meitat propaganda, meitat ingenuïtat- que l’entorn del candidat fa circular baix mànega, ha calat en alguns sectors de votants esperançats i voluntariosos. Fins i tot, alguns s’ho han arribat a creure com si d’un anatema es tractara i el fan servir sense voler acceptar la realitat d’una llista virtual que no representa les diferents corrents i sensibilitats del partit.

Però la possibilitat més probable per no dir segura, la solució que el PSOE prepara, la més inquietant i esgarrifadora, és la següent: si Buendicho guanya, Serrello serà alliberat pel nou alcalde i nomenat gerent de l’Ajuntament amb tots els il·limitats poders que això suposa. Es donarà l’esperpèntica situació de vore al secretari local del partit socialista instal·lat en la poltrona de l’alcaldia repartint favors i dictant-li al grup de govern la política a seguir. Quan arribe eixe dia vorem a Paco Picó anar-se’n a sa casa fart i decebut i amb ell a tots els electors beneïts que han caigut embelesats pel mirall. Cruel i paradoxal realitat.

En el fons ningú s’ha d’estranyar d’aquesta circumstància per que la persona que de veritat es presenta a les eleccions, l’autèntic candidat és Serrello, però com legalment no pot fer-ho perquè està inhabilitat per la justícia per prevaricar, ha posat un bon xic que li aguarde la cadira.

Una mirada senzilla dels darrers esdeveniments així ho avalen. Serrello fent de candidat en la premsa i contestant als altres candidats, dirigint els plenos des de el públic amb gesticulacions grotesques, prohibint-li a Buendi que acudira al debat del Rotary i un llarg etcètera que constata la suplantació obsessiva d’un per l’altre.

El frau democràtic que ens ve damunt si el PSOE triomfa no té precedents en la història política d’aquest poble, sols seria comparable a la moció de censura que aquest mateix personatge, José Ginés, va organitzar i liderar en 1992 contra el seu propi partit. En aquella ocasió es va exhibir com un mestre del transfuguisme d’anada i tornada. Ara intenta consagrar-se com a catedràtic de la simulació.

La veritat està en perill. Els votants de bona voluntat poden creure que voten una opció quan realment voten una altra. Gat per llebre.

Rafael Poveda

Buendicho, fracaso y prisas en Monóvar.

Buendicho, fracaso y prisas en Monóvar.

La moción de censura contra el alcalde de Monóvar, interpuesta por el Partido Socialista y el GIM, tiene como candidato a Juan Antonio Buendicho, joven y advenedizo cabeza de lista en las pasadas elecciones municipales. Si prospera la moción, este señor se convertirá sin ningún mérito en el próximo Alcalde de Monóvar. Ya se las prometía muy felices cuando fue nombrado candidato por la asamblea local de su partido, y ni corto ni perezoso empezó una caza de brujas contra sus propios compañeros, veteranos concejales como Tomas Alfonso o Etel Amorós y miembros de la corriente Izquierda Socialista como Alejandro García o Pedro Vidal. Tampoco dudó en marginar y excluir de su lista a su antigua mentora la edil Carmen Lorenzo. Seguro de su éxito arrolador en los comicios del 26 de mayo, conformó una lista con mayoría de amiguetes bisoños, realizando una ridícula campaña. Buendicho fue el responsable de que el PSOE perdiera un 15% de votos, dos concejales y además fuera ampliamente batido por primera vez en Monóvar por el PP de Salvador Poveda.

Incapaz de asumir su derrota y todavía noqueado por la realidad incuestionable de las urnas, J. A. Buendicho se a lanzado al vacío del desprestigio político, presentando una moción absolutamente injustificada en tiempo y forma. Solo 45 días después de que el nuevo alcalde se pusiera a gobernar con decisión, con solo dos plenos convocados y sin que ningún acto o acontecimiento de relevancia haya ocurrido, el candidato socialista ha hecho una entrega vergonzosa de poder a sus nuevos socios: Las principales concejalías y la alcaldía compartida dos años cada uno.

No hay mas que leer la moción y los dos escasos renglones de las ridículas justificaciones para descubrir la pobreza intelectual y la falta de argumentos de este personaje que esta arrastrando a su partido a un ridículo espantoso.

Esta loca carrera por conseguir el poder a cualquier precio esconde el pueril intento de maquillar su fracaso personal, su incapacidad política y su falta de liderazgo, jaleado además por sus resentidos colegas.

Las próximas víctimas de la purga que ha puesto en marcha Buendicho serán por este orden: primero su último avalista, José Ginés, actual y efímero secretario general, luego Leandro Pérez, presidente y a continuación la concejala Mª Salud Pastor, último escollo para conseguir un partido de mesa camilla y amigos de la infancia.

Pero mientras asistimos a la deriva previa al hundimiento definitivo del Partido Socialista en Monóvar, los ciudadanos de este pueblo vamos a sufrir las graves consecuencias de un comportamiento tan irresponsable como ignominioso. Sinceramente no nos lo merecemos.

Rafael Poveda

Presidente de la Tertúlia Amigos de Azorín

Monóvar

 

 

 

Presentació del llibre de Marian Díez «Sempre plou qun no hi ha escola» 29.11.02

Presentació del llibre de Marian Díez «Sempre plou qun no hi ha escola» 29.11.02

 

Bon dia, moltes gràcies per haver vingut a la presentació d’este llibre

 

Es una gran sort comptar amb la complicitat del professor Vicent Beltrà, una persona que ha demostrat una gran estima pel nostre poble, no obstant va decidir exiliar-se, que no retirarse, des de  la seua Callosa d’Ensarrià (Callosa la bona) que diem aquí, fins a Munove, o per precisaro més a un idilic llogaret que va pertànyer fa poc més d’un segle al nostre terme. Vull referirme a Les Enzebres, un lloc idílic, una mena de Sangrilà, on el nostre amic, estem segurs, a trobat la felicitat.

Però si Munove l’ha recompensat amb una de les nostres joies mes estimades, ell no s’ha quedat curt perque des de la seua tasca com a professor de Filologia en la Universitat d’Alacant ha estat el preferit del alumnat, especialment dels estudiants de Munove, que sempre l’han qualificat de mestre i company.

Però ara no és el moment d’explicar el seu llarguissim i bril·liant curriculum. Entre altres coses perque ell no vol que ho diga, i jo li faré cas. Pero Vicent, si que em premetràs que diga una cosa que no crec que estiga escrita en la teua memoria de mèrits, i és la teua extraordinària capacitat per a les llengues i el que més ens agrada als teus amics, el teu domini de la fonètica. No m’extranya allò que me contava una de les teues alummnes, concretament Júlia Tortosa, que ara és a inglaterra, quan me dia: quan  Vicent Beltrà me va escoltar parlar me va endevinar que era de Munove!!!

Bé, anecdotes a  abanda, crec que Marian no podria haver fet millor tria per a que parlaren del seu llibre perque Vicent, no sols es un gran coneixedor del llenguatge sinó que també ho és de les pasions, dèries i manies que tenim els valencians, actituts més que particulars que apareixen meravellosament descrites en el llibre de Marian. Per tant a tu te toca expliar-lo i a nosaltres agrairt’ho.

 

 

Però abans de donar-li la paraula  a Vicent deixeume que diga quatre coses de Maria Antònia Diez Picó, que és com li diuen a la xica. Si a esta xica que  ens torna bojos a tots i que fa que aniguem darerre d’ella pa tots els puestos arrastrats per la seua empenta i simpatia. I estem avui aquí per acompanyar-la i animar-la a que no pare. Marian demostra un gran aguant i una gran fortalesa, sobretot hui, un dia realment aclaparador per ella, el día que presenta el seu primer llibre i el mateix dia que estrena la seua segona gran producció anomenada Els monòlegs de Marian. És admirable el gran esforç personal que fa i la gran energia que emplea en crear estos textos literaris que ens arriben cada setmana. I té mèrit per que darrere d’eixa careta de bona xica que sembla que estiga a punt de trencà el plo, s’amaga una dona valenta i punt descarada, i malgrat l’ambient hostil que la rodeja, le putades que li fan i les decepcionants actuacions d’una minoria, ahí està, més fresca que una rosa i disposada triomfar. No podia ser d’altra manera perque Marian, com diriem a Munove és de a dós gallons.

 

A més a més triat un gènere literari, l’humor, que requereix una especial habilitat i aguda inteligent-sia, just el que li falta a la colla de mediocres que intenten boicotejar-te per a desgràcia nostra i de la resta de la humanitat, els quals en una inmensisima majoria t’adorem.

 

S’ho vaig dir a un altre amic fa anys quan li presentava el seu llibre i to repetiré a tu ara. No fages cas dels censors, ells són efímers i tú eterna, perque quan ja no estigues aquí i el teu cos desparega irremediablement, la teua obra quedarà, i através d’ella te prolongaràs infinitament.

 

L’ únic mérit que tinc per estar aquí fent de telonero és ser el teu amic. Una joia preada que valore profundament i que estic segur que tots els que aquí estan presents també. Per tant, en nom de tots noslatres te conmine a que continues en la lluita diaria d’observar, escriure i publicar les coses que ens envolten en la vida. I que ho fases amb eixa gràcia i eixe descaro que sempre has demostrat en els teus escrits i actuacions.

No se si ho creuràs, però ajudes a molta gent a prendese la vida amb més calma, amb més distanciament,  i sobretot amb un somriure, que prou falta mos fa.

 

Un article de Rafael Poveda sobre Juanjo Alcaraz

Crec de tot cor que quan en 1996 vaig presentar el llibre de Juanjo Alcaraz en la casa de Cultura de Monòver no em vaig equivocar ni mitja vaticinant que ens trobàvem davant d’un escriptor en tota regla. De fet aquell primer llibre titulat El Cazador de Cometas y otros cuentos venia precedit d’una sèrie de premis i relats curts publicats prèviament al periòdic El Veïnat i a la Revista de Festes, on el jove escriptor mostrava un bon domini de la llengua escrita i una més que considerable capacitat d’inventiva i imaginació.

Si bé l’inici de l’edició del llibre va estar voltat d’una interessant polèmica produïda per la censura que va patir l’autor de mans de l’antiga regidoria de festes, culminat per l’intent de negar-li el saló d’actes, i la prohibició posterior d’exhibir en la televisió local els parlaments de l’autor, del catedràtic Prieto de Paula i d’un servidor, al final tot aquest afer es va oblidar ben prompte i el llibre de contes va ser un èxit.

El lectors podran pensar que l’àmbit de lectura va ser sols Monòver, però res més lluny de la realitat, ja que el volum va córrer per molts llocs de la nostra geografia, generant infinitat de comentaris elogiosos de part d’altres escriptors i crítics literaris. De tot ells, el més meritori va ser l’article aparegut mesos després al diari Infomación d’Alacant i firmat per l’escriptor i editor Luís Bonmatí, alhora crític implacable i sincer, on comparava Juanjo Alcaraz amb escriptors afamats i reconeguts i al mateix temps destacava l’agudesa i brillantor de la prosa exposada als contes. Bonmatí venia a dir, més o menys, que escriptors bons però desconeguts com Alcaraz, mereixien més recolzament i promoció que no d’altres soporífers famosos que ens aburrien fins a la mort amb histories del tot previsibles, tedioses i embafoses.

La trajectòria vital de Juanjo és molt meritòria i digna de consideració. Naixcut en 1961 una família humil i sense massa recursos econòmics, va haver d’estudiar dret per la nit, furtant-li hores a l’oci. Un accident laboral que quasi el deixa cego, va estar a punt de frustrar la seua carrera, però finalment amb l’ajuda de la seua família i amb la seua extrema tenacitat va superar tots els entrebancs. Fa uns anys va obrir un despatx on s’encarrega d’assessorar i defendre a molts ciutadans monovers. La seua activitat professional com advocat no li deixa molt temps lliure, però si el suficient per que practique les dos activitats que més li apassionen: el senderisme i la literatura. En la primera destaca com a pelegrí jacobeu i té el sorprenent rècord de ser la primera persona en la història que ha anat de Monòver a Santiago de Compostela a peu en tan sols 25 dies!!!. En la segona despunta per ser, sens dubte, el millor novel·lista que ha donat el nostre poble des d’Azorín. Aquesta afirmació que a priori pot semblar arriscada es vora confirmada quan aparega pròximament la seua primera novel·la titulada: «¿Quién escondió el pecado por el que murió Salvador Crespo? que li publicarà l’editorial Aguaclara en col·laboració amb l’institut de Cultura Juan Gil-Albert.

He tingut el privilegi de llegir l’esborrany de la novel·la i he de reconèixer que malgrat els antecedents, el nou llibre de Juanjo m’ha sorprès encara més que el anterior. Òbviament no vaig a desvetllar aquí els seu desenllaç, però si que els faré una curta pinzellada per tal d’anar obrint boca. La trama es desenvolupa a Monòver al primer quart del segle XX a partir d’una breu, però inquietant i verídica noticia apareguda als Dietaris de Bernardo Rico. Un jove, Salvador Crespo, mor electrocutat en mig del carrer. Un any abans havia estat protagonista d’una virtuosa heroïcitat aplaudida per tot el poble. Però aquest fet aparentment innocent i pur, ocultava un rerafons tèrbol i fosc. Un pecat inconfessable de sexe i violència havia produït una sèrie d’esdeveniments sobrenaturals amb conseqüències terribles en mig d’un ambient d’intrigues i delacions. La lluita de classes i l’obsessió pel poder econòmic, polític i social precipita als protagonistes a una marea de passions i odis.

Quan vostès dins de poc llixguen el llibre, intentaran trobar similituds entre els personatges de la novel·la i els nostres avantpassats més coneguts. No és d’estranyar, perquè Alcaraz utilitza estereotips agafats de la nostra història domèstica per a configurar models universals. Si això últim no deixa de ser interessant, el que més es agradarà d’aquesta narració és la trama enginyosa, el perfil definit dels protagonistes, la tensió argumental mantenida al llarg de totes les pàgines i la satisfacció que et queda quan acabes de llegir-la.

Des d’aquí aprofite per a felicitar Juanjo Alcaraz Payá per la seua iniciativa creativa i artística, i també pel seu comportament vital, exemple de conducta ètica, generosa i desinteressada. Enhorabona.

Rafael Poveda

Paraules de Rafael Poveda en la presentació del llibre de Juanjo Alcaraz.

Paraules de Rafael Poveda en la presentació del llibre «El cazador de cometas y otros cuentos» de Juanjo Alcaraz.

Casa de la Cultura, novembre de 1996

Senyores i senyors bon dia i benvinguts a aquest acte. Quan Juanjo Alcaraz em va convidar a fer d’introductor en la presentació del seu llibre em vaig sentir molt honorat per diversos motius.

En primer lloc pel simple fet de que un monover haja escrit un llibre a Monòver, l’haja editat i imprès aquí i que s’haja inspirat al seu poble, el nostre.

Juanjo ha ingressat en la nòmina d’autors nascuts a Monòver que han arribat a publicar un llibre.

En segon lloc per la gran qualitat literària que té aquest llibre i les particulars circumstàncies que han rodejat la seua publicació.

Com vos podeu imaginar escriure un bon llibre entranya les dificultats pròpies de la creativitat, imaginació i ofici de l’escriptor i sols d’ell depèn portar-ho a bon terme, però publicar-lo és a voltes un autèntic calvari on intervenen elements externs a la pròpia creació literària com és per exemple la qüestió econòmica. Lo extraordinari d’aquest llibre de Juanjo Alcaraz és que afegeix un component encara més impertinent a la seua odissea i és la censura que ha patit. Si, si la censura han sentit bé.

Aquest llibre que ara veu la llum conté el conte que va ser censurat el passat setembre pels responsables de publicació de l’ajuntament de Monòver i tenia que haver-se publicat en el programa de festes. Es dona la circumstància que el conte es va d’eixar de publicar per motius polítics per que alguns servidors públics es van veure retratats. -i no per criteris de qualitat que seria l’únic admissible, de fet el conte de Juanjo era de llarg el millor treball.

Per desgràcia per als censors vivim en un estat de dret on la llibertat d’expressió està garantida i dos mesos després la causa que ells pretenien, es a dir silenciar el conte, a tingut un l’efecte contrari i el boomerang ha tornat en forma de d’un llibre esplèndid.

El més menyspreable dels censors no és tant el momentani impediment que posen al lector, sinó la messiànica actitud que s’atorguen al determinar que coses podem llegir o no els mortals com nosaltres. Es a dir el censor s’erigeix en una espècie de divinitat, en un pare redemptor que substitueix la nostra voluntat i pren les decisions per nosaltres. El censor naix, creix i es multiplica en societats dictatorials, on no hi ha llibertats. En les democràcies es mantenen hivernats i a la mínima que els deixen tornen a florir.

El lector en la seua individualitat és l’últim en decidir si una cosa és bona o no, si li agrada o no i si és criticable o no. ¿qui són estos personatges per a dir-nos a nosaltres si estem preparats pera a llegir tal o qual cosa.

Bona pregunta ¿qui són?. Bé, oficialment la regidora de cultura atribueix la negativa a la comissió de festes. (Aquesta llarga llista que no els faré l’honor de llegir) Aquestos senyors no han dit ni mut, no sabem si per que estaven d’acord o perquè no s’han adonat em consta que la majoria no l’havien llegit. En definitiva siga qui siga, la responsabilitat política és de l’alcalde, de la regidora de cultura i dels líders dels tres partits que conformen l’actual grup de govern i que no han fet cap comentari, ni s’han manifestat en contra, i han permès amb la seua complicitat i el seu suport que s’atemptarà contra la llibertat d’expressió.

Però hi ha més la cosa, en dos plens posteriors als fets cap membre de la oposició va denunciar els fets. Un silenci, d’altra banda, incomprensible que hauran d’explicar algun dia.

Un company de senderisme de l’autor li va dir fa pocs dies:

«Monòver és com un bonsai. Tots es dies quatre tíos li van tallant les arrels pera a que no creixca»

Però bé, en mig de tanta misèria política, de tanta mediocritat i de tanta degradació personal apareix com un raig de llum i d’esperança una obra literària. Una llibre. Una resposta amb classe, amb categoria, amb elegància.

Jo sé que Juanjo no volia que avui polemitzaren, volia un estricte acte literari però tenim que denunciar aquestes coses encara que siga per pur egoisme. Avui han intentat tapar-li la boca a un ciutadà, demà ho intentaran amb tots aquells que no toquen la música que ells volen.

Afortunadament per a aquest llibre les fulles del calendari aniran passant inexorablement i dins de molts anys ningú ja se’n recordarà dels noms d’aquells obscurs i grisos censors que tisora en mà seccionaren les paraules. A diferència, aquestes pàgines presidiran les biblioteques de molts monovers i cada volta que el prenguen entre les mans llegiran en la coberta: Juanjo Alcaraz Payà – El Cazador de Cometas i otros cuentos.

Res més moltes gràcies.

Rafael Poveda

FALTA EL PERSONAJE DE LA PAGINA SIETE por Juanjo Alcaraz

FALTA EL PERSONAJE DE LA PAGINA SIETE

por Juanjo Alcaraz

La fantasía, aislada de la razón, sólo produce monstruos imposibles. Unida a ella, en cambio, es la madre del arte y fuente de sus deseos. (Francisco de Goya)

El día en que a Efraín Verdú se le fue la chisma, alguien acabó pensando que la locura, al igual que la muerte, tenía que ver con esa condición efímera y miserable que es la humana. A Efraín siempre se le había visto como a un esnob que meaba en los maceteros del foyer del Acción Católica alegando que las cosas servían para lo que uno quisiera; que escribía dramas complicados, que según decía eran de absurdos como la vida misma; y que iba y venía de espaldas a cualquier cosa preestablecida, porque su condición de bohemio liberal le permitía saltarse las normas ante la paciencia admirativa y asombrada de los demás. De vez en cuando armaba todo tipo de esperpentos y espectáculos que eran bien vistos mientras no atentasen a la moral y al régimen político imperante. Se le permitían más de cuatro cosas, porque aquellas excentricidades, de las que hacía alarde en los círculos culturales, simbolizaban el deseo oculto de la mayoría de ellos por dejar entornada una puerta a la esperanza y a la progresía. No así ese día azafranado y otoñal en que apareció en cueros por las calles del pueblo, corriendo desesperadamente y haciendo creer que intentaba alcanzar a alguien que nadie veía y al que gritaba como un energúmeno: «¡Debes volver a tu sitio, tú no eres real!» Lo vieron trastabillar por todas partes del pueblo y subir y bajar las cuestas desvariando solo, porque ellos no estaban tan locos como para ver que delante huía nadie, por espacio de una hora interminable en la que, al final, lograron cerrarle el paso y detenerlo para cubrirlo con una manta que trajo Dolores la estanquera. Despotricaba como un cerdo camino del matadero. Sus desencajados ojos pudieron arrancarse, ellos mismos, en los esfuerzos de ver por entre el amasijo de gente que lo rodeaba, a ese alguien ficticio que nadie estaba dispuesto a admitir. Lo maniataron, por fin, con los jirones húmedos de un delantal de madapolán blanco que le arrebataron a una de las muchachas de bolillos, que, distraída en el jaleo, había caído en la alberca de la fuente de la calle Iglesia.

Lo llevaron a la farmacia de don José Peris y lo sentaron en la peana del purificador de agua. Efraín aún tenía los ojos como loza quebrada y los miembros tensos y amoratados por las mordazas. No había dejado de dar alaridos y gritos, que poco a poco perdían el tono histérico del principio y se apagaban en ahogos y carrasperas, debido, seguramente, a que le ardía la garganta de tanto forzarla.

– ¡ Déjenme en paz, que no estoy loco ! ¡ Por su culpa se ha escapado !

Don José Peris vertía, de un frasco morado a un vaso de precipitados sucio que alcanzó del laboratorio, un líquido ambarino y viscoso. «Un manicomio es lo que necesita.» Pensó al intentar dar a Efraín de beber y sentir el brebaje escupido en la cara. Mientras, en la calle, la gente se agolpaba frente al escaparate de la farmacia, dándose empujones para asomarse a ver y mezclando todo tipo de exclamaciones y pareceres, como si en aquel lugar se expusiera al público algún especímen insólito de los que se enseñaban en los circos o en las casetas de feria.

Las viejas enlutadas se lamentaban con gestos duros y muecas, que parecían estar esculpidas en sus caras y no una turbación del momento, de los desatinos de aquel tocado, que no eran más que una excusa para ir enseñando las desvergüenzas. «Y lo más seguro es que todo eso lo aprende en los libros.» Elucubraban entre sí, pensando que cuando se vivía sin trabajar, lo más fácil era buscarse la perdición. Las muchachas de bolillos de la Sección Femenina se subían, para ver mejor, a la reja del estanco de Dolores. Una de ellas, la que estaba encaramitada en el barrote más alto, creía haber visto algo, para mejor decir, iba relatando a sus compañeras lo que su soliviantada fantasía le dictaba, con la pretensión de que estaba contemplando un claro escorzo de la cosa que a Efraín le colgaba mientras era perseguido por los municipales; cándidas las demás, ignoraban que la línea visual de la otra no pasaba del estante de los cien frascos medicinales, destellando a esas horas, en cien tonos de azul, los cuadritos de luz rojiza de un octubre reacio a sucumbir en el otoño. Pese a que se cansaron de estirar el cuello, se tuvieron que conformar con lo que la de arriba les radiaba y con los reflejos de vidrio del escaparate, medio tapado por el ripio de gente que se mantenía pegada a la luna biselada. Sus risas de roedor y las gracias picantes que se pasaban bajito unas a otras, se apagaron de repente. Saltaron de la reja de Dolores la estanquera y buscando pretextos rápidos y cómplices, cuando por el ensanche de la calle Mollana, frente a la esquina del Rincón del Bolo, vieron aparecer a una pareja de la Guardia Civil, a don Miguel el párroco y a doña Luisita Alberola, la señorita de bordados, que desde su andar atosigado y tantaleante, les profería frases inaudibles desde donde estaban y ademanes severos y reprobatorios.

Que Efraín perdiera la chaveta, era tanto más preocupante por cuanto se había exhibido, como Dios lo trajo al mundo, aquella tarde inesperadamente cálida y espesa, como un día veraniego, encarnada y brillante, ardiendo en la hoguera del tardío cielo mediterráneo. No se podía tolerar una salida de tono de aquel calibre. Uno de los expectadores, ante la proximidad de las fuerzas del orden, hizo audible su solicitud de mano más dura para atajar despropósitos como el de Efraín, y ello porque las hijas de cada cual, no tenían porqué enseñarse cosas malas e indecentes, en contra del ejemplo y la educación que recibían en sus casas. Efraín estaba exhausto, derrotado por los esfuerzos de liberarse de la cantidad de brazos que le habían asido y de las ataduras del percal mojado. Se sentía como un bicho raro, con el mal sabor a boca del jarabe que le habían obligado a tragar y sumido en la charca de miradas que lo observaban con la fruición de quien está atendiendo al resultado de un experimento. Notó frío en sus pies descalzos, desmoronamiento y la primera sensación de que se encontraba completamente desnudo; por eso, en un acto de pudor, se arrebujó todo lo que pudo en la manta que le habían puesto. Todos los que allí estaban mirando sus reacciones, esperaban a que alguien con autoridad determinase qué se debía de hacer en ese caso.

Efraín temblaba y, de vez en cuando, se lamía los labios para limpiarse el gusto amargo del bebedizo. Después de la trapisonda, se comportaba como un animal herido e indefenso, amedrentado por los ojos indolentes de ellos que no se despegaban de su lado para evitar otra correría. Conforme se iba reposando el guisado de su cabeza, notaba la pesadumbre de no saber en qué mundo se encontraba, la angustia de que iba a volverse loco, si no lo estaba ya. Todo era que había estado demasiado tiempo encerrado y dándole muchas vueltas al tortero. La novela le había sorbido los sesos, le había dejado muchas noches sin dormir y muchos días sin comer. Metido en el arduo empeño de culminarla antes de las Navidades, se había abandonado un poco, entregado a los lances del argumento y a la fuerza de los personajes. La fantasía lo había arrastrado a episodios insospechables, a situaciones límite en que la realidad de su vida se mezclaba con la realidad de la historia que estaba inventando. Pudo rescatarse un momento de sus cavilaciones y se miró de arriba a abajo, llevando sus ojos por el mismo camino por donde los demás lo contemplaban con asco. No había fantasía en su pinta maltrecha y acorralada, tampoco en la evidencia de su estado, que lo mostraba como un fiel ejemplo de la ley de vagos y maleantes. Su situación era palpable y desesperada, sin otra salida que dar con sus huesos en la cárcel o ser echado al destierro, porque, a ver quién podía creerse la verdadera causa de su conducta, aun cuando explicara que las pruebas estaban en un montón de cuartillas manuscritas en tinta azul real. La noche anterior había conseguido acabar su novela, llegar al desesperante punto y final. Después de debatirse en la duda de si debía añadir un párrafo descriptivo que disimulara la precipitación con que había liquidado el último capítulo, pensó que no sería estético, ni práctico; además de que no le daba la gana, no tenía porqué alargar la vida literaria del hijoputa de Juan Parra, a quien había logrado matar después de intentarlo durante decenas de páginas.

Sí, esa noche había dado muerte al único personaje que debía perecer en el curso de una emboscada, porque lo había creado para eso, para que pagara por sus actos de criminal; y porque estaba concebido para encarnar, con su muerte, el punto culminante del argumento y se hacía preciso su sacrificio, por tanto, no podía caber otro final más literario. Pues un personaje era sólo eso, una piel de quita y pon para soñar despierto, un juguete que para funcionar había que colocarle las pilas, una creación inmortal o efímera, según se recreara con el ánima encendida de la imaginación o se adormeciera en el légamo del tedio del lector. Lo primero que hizo cuando hubo acabado el relato, fue dejarse caer por el acantilado del punto final y gozar, deleitarse sopesando el rimero de folios escritos durante más de un año. Parecía mentira, pero tantos pesares para componer aquella historia que rozaba la tragedia, y en esos momentos, era agua pasada. Yacía latente en una sola línea kilométrica de tinta que concluía de idéntica forma que otras historias escritas por él, como si todos sus argumentos abocaran al mismo despeñadero, siempre con el pretexto de que la realidad de la vida no daba para otros desenlaces.

Se le hizo de madrugada repasando las cuartillas. Terminó con los párpados inflamados por el reflejo de la luz del velador en el papel y con la boca agrietada, de haberse fumado sin descanso un paquete de Pall Mall. Aplatanado o, tal vez, rendido por tanta satisfacción, tuvo que dejarse caer en la cama. Despertó pasado el mediodía, alterado por una musiquilla estridulante. Un afilador tenía aparcada la muela justo debajo de su ventana y resilbaba con impertinencia. A esas horas, el sol tenía fragmentada la dudosa oscuridad del cuarto. Cuchillos de lumbre entraban por las rendijas de la ventana y se estampaban contra el suelo, en donde se deshacían en cegadoras láminas de metal fundido; el resto del ámbito era una penumbra cortada a rodajas. Instantes antes de abrir los ojos por el sobresalto, estaba soñando que volaba por encima de una ciudad de casas de muñecas, todas ellas tenían tejados de colores y estaban dispuestas, como hongos, entre el verde de altas y tupidas montañas. Iba flotando por un cielo gris y líquido que no dejaba ver más allá de las crestas del horizonte, sentía la agridulce ingravidez de estar metido en una pecera. Pero un ejército de grillos comenzó a devorarle las alas y ya no pudo mantenerse en el aire. Caía en picado a un precipicio sin fin. Por eso abrió bruscamente los ojos y se dañó la vista contra los tabiques oblícuos de luz solar que dividían el cuarto. Durante el tiempo que tardó en recuperar la noción de las cosas, había tenido la sensación de que alguien lo observaba, desde el mueble del aguamanil, al fondo de la habitación. El afilador dejó de rechiflar y llamó a su clientela. «¡El afilador!» Aquella llamada vibrante y metálica, le hizo recordar quién era y que no podía perder más tiempo en la cama. Había logrado dar término a su novela: «Muere, aunque sea sólo una vez.» Un relato de odios y venganzas en torno a un asesinato de justicia que se hacía esperar hasta el último episodio.

Después de pasar un rato dándole vueltas a la conveniencia de dejar como estaban algunos pasajes del texto, se levantó urgido por las ganas de volver a repasarlo y retocar ciertos puntos. No le hizo falta vestirse, pues se había echado con las ropas del día anterior. Se enjuagó la cara en el aguamanil y bajó los siete escalones, que separaban el cuarto de su escritorio, secándose las goteras del rostro con el faldón de la camisa. Se llevó un susto de muerte. Nada más cruzar el quicio del escritorio, lo vio sentado en una pila de libros sobre el suelo, con el cuerpo respaldado contra la pared y los dedos de sus nerviosas manos, encordados sobre el tobogán del vientre. Era el Juan Parra de su novela, en carne y hueso, idéntico a como él lo había creado con la imaginación. El pelo negro y de brillo grasiento, su tez de canela, sus córneas de serpiente venenosa, su sonrisa abismal y cínica, sus miembros de felino, su estar tenso y receloso, su pinta de perdulario de los bajos fondos con la cicatriz en una de sus mejillas. También su vestimenta era la que le había ideado, prendas de sarga oscura y de lienzo, de antes de la guerra. Lo escrutó receloso desde una de las jambas. No creía lo que estaba viendo. Se tuvo que restregar varias veces los ojos, para estar seguro de que no continuaba soñando; el chiflido del afilador en la calle parecía indicarle que no. Era imposible que no hubiera un rasgo o un detalle en aquel hombre, que no estuviera descrito a lo largo de las ciento y pico cuartillas. El pánico empezó a subirle por los pies, sintió que el suelo se ablandaba y que estaba siendo tragado por la tierra. El personaje, su personaje, le sonreía dejándose ver la hilera de dientes podridos por el alcohol y el tabaco. «Ya era hora.» Le espetó con la voz que tantas veces le había oído mientras lo hacía vivir en los papeles.

– ¿ Quién eres ? – Le preguntó al fin, fingiendo una incredulidad que era más bien profundo temor.

– ¿ Para qué me lo preguntas ? Tú ya sabes quién soy.

Efraín no cejó en su asombro.

– Pero no es posible, no puede ser…

– Te llevo aguardando un buen rato. No he querido despertarte.

El sonido de la zampoña del afilador volvió a ondulear en la casa; pero esta vez, sus tonos sonaron lejanos y diluidos. Efraín se fue a sentar en la silla más distante a la posición del inesperado visitante. No acaba de reponerse de la increíble certeza de aquel espejismo.

– Esto es absurdo. ! No, no y no. Es que no puede ser ! Efraín meneó la cabeza como muestra de que no aceptaba formar parte de la alucinación. Hacía verdaderos esfuerzos por salir del ensueño, pero era inútil.

– Pues vaya cojones. Ahora resultará que no estás satisfecho con el logro con que me has caracterizado. ¿ No era así como me pensaste ? – Le preguntó Juan Parra entreviendo la intención de un reproche.

Después de un instante de vacilación, Efraín pensó que tenía que apechugar con la evidencia y seguir el juego hasta la punta.

– No es eso. Es que…- Cuando iba a decir algo, la voz imponente del otro lo cortó en seco.

– Pues yo no estoy conforme, y no pienso amoldarme al argumento.

Lo que le faltaba. El juego podía conducirlo a la locura.

– Y yo sigo sin entender nada. – Contestó Efraín sin lograr salir de la confusión.

El Juan Parra de carne y hueso se incorporó poniéndose de pie. Al estirar su eslora para desperezarse, casi llegó a tocar el techo con la cabeza. Efraín se asombraba, cada vez más, de las semejanzas entre aquel ser dudoso, y el de ficción que había matado por la noche, antes del punto y final de la novela.

– La cosa es bien sencilla. No me gusta el papelón que me has dejado en ese folletín de mierda. – Le aseveró amenazante.

– Un personaje es como lo escriben, si no, sería otro personaje. Te escribí así, ¿qué quieres que le haga? ¡Joder! Si alguien me viera por el agujero de una cerradura… – Efraín se llevó las manos a la cabeza.

– No te justifiques, me hiciste así con la idea de pringarme. ¿ Y sabes una cosa que me toca los huevos ? – Se dirigió hacia la mesa camilla que hacía de escritorio y agarró el mazo de cuartillas de donde se suponía que se había escapado. Lo blandió como si estuviera abanicándose y buscó la hoja en que se narraba la escena de su muerte.- Que al final me mate un cagastacas que encima es medio maricón.

– Motivos no le faltan, te la tenía jurada. Cualquiera, en la vida real, te haría lo mismo por la mitad de cabronadas que te había aguantado – Intervino disculpándose a la vez que encogía los hombros.

– Es igual. Sigue sin gustarme tu historia y no voy a participar en ella.- Acto seguido, Juan Parra lanzó violentamente el mazo de cuartillas, esparciéndolas por el aire manso de la estancia. Se produjo una tempestad de hojas de papel blandiendo la atmósfera cerrada que los envolvía.

– ¿ Qué has hecho ? – Efraín se tiró al suelo y se puso a recoger las cuartillas, una a una, prescindiendo de si seguían el orden del relato.

– Puedes perder el tiempo si quieres, pero no conseguirás meterme de nuevo en tu embrollo.

– Pero tú eres un personaje. No tienes opinión, ni puedes decidir. Eres un producto de mi imaginación, que te ha hecho de esta manera; y de otra no puedes existir. – En esos instantes, suplicaba comprensión.

– Ahora, nada tengo que ver con tus cuentos. ¡ Ni personaje, ni Cristo que lo fundó ! Hazte cuenta que me he rebelado y que tomo mis propias decisiones. Aquí no va a haber más historia, que la que yo me corra por el mundo.

– Eso es imposible, porque tu vida empieza y acaba aquí.- Efraín le señaló el montón de papeles que había recogido del suelo.

– Con eso puedes limpiarte el culo, nada tienen que ver conmigo.

Efraín se puso a pasar hojas y a entrar en un estado de perplejidad absoluta. Todas las cuartillas que inspeccionaba, presentaban amplios espacios en blanco. Habían desaparecido párrafos enteros y, en los diálogos, faltaban las frases que en teoría permitían pensar o hablar al personaje. En las del suelo se repetía el mismo fenómeno. Cualquier parte del texto que guardara relación con Juan Parra, se había borrado de los papeles. No existía rastro de tinta o señal que indicase la más leve sospecha de que en esos vacíos se había escrito palabra alguna. Aquéllo volvía a parecerse a una pesadilla terrible y abrumadora. Todo era inverosímil. Arrodillado en el suelo, comprobaba las hojas esparcidas, buscaba afanosamente, esperando encontrar alguna que no tuviese dicha anomalía; pero fue inútil, en su búsqueda desesperada fue a toparse con las piedras de basalto del otro, que con la cabeza le indicaba que no había vuelta atrás.

– No trates de esforzarte, no hay dios que me haga volver a esa basura que te sacaste de la chola.

– ¡ El trabajo de más de una año echado a perder !- Efraín se lamentaba para desahogar su impotencia. Estaba obligado a aceptar que lo que tenía en las manos era simple papel, folios inútiles que sólo servían para el fuego o para lo que el otro le había indicado en tono de guasa.

Juan Parra comenzó a desnudarse y a lanzar sus ropas sobre las pilas de libros.

– Ahora, sácate la ropa y dámela. Para ir por ahí, ésta no me aprovecha, me recuerda que soy yo.

Efraín no salía de su asombro. La pesadilla estaba llegando a extremos en donde lo absurdo pasaba la frontera de lo peligroso.

– ¿ Qué gilipollez es ésa ?

Juan Parra tenía los ojos encendidos y enviaba puñales con la mirada. Su rostro, crispado y agitanado, estaba adquiriendo los gestos duros y amenazantes de los momentos en que en la obra se preparaba para tirar el degüello. Entre tanto, se descalzaba sus botines de cabritilla y se aproximó a Efraín, agarrándolo por la pechera y forzándole a desvestirse.

– ¡Suéltame! ¡Te he dicho que me sueltes!

– Quítate la ropa y no me hagas perder los estribos.

– ¡No me da la gana! – Gritó Efraín forcejeando contra las carnes desnudas y consistentes del otro. Se resistía a ser sometido por aquella ilusión que, tarde o temprano, se desvanecería diluido por la realidad y sometido para siempre al plano estricto de la fantasía. Pero para ello, primero él tendría que despertar de ese mal sueño, cosa que no parecía ser probable, porque en un descuido, recibió un fuerte puñetazo en el mentón que le desencajó los huesos de la mandíbula. Casi pierde el sentido del golpe, podía mantenerse en pie a malas penas. El dolor se había hecho sólido, se había cristalizado por todo su cuerpo, recorriéndolo como una lava glacial. Tuvo que claudicar y ponerse a desabotonarse la camisa. Pese a que la escena bien podía haber formado parte del texto, que aún yacía tirado e incompleto por el suelo, no le quedó más remedio que acatar la corporeidad inexplicable de Juan Parra y cederle la ropa.

Juan Parra acabó de vestirse y señaló el mar deshecho de papeles:

– Quiero que los quemes. Después de que me haya ido, no se te ocurra que vuelvas a inmiscuirte en mi vida. A partir de ahora, somos desconocidos. ¿ Entiendes ?

Efraín no replicó. El dolor de quijadas lo tenía calibrando la intención de aquellas peticiones.

– Si te vuelvo a encontrar por el mundo, te mataré. Si tú lo has hecho conmigo, está bien que te pague con la misma moneda. No lo olvides.

A Efraín se le puso la carne de gallina. Las crueles palabras del otro, le habían llegado como un vaho invernal y espeluznante. Juan Parra desaparecía por la puerta, iba ridículamente vestido con unas ropas que le estaban cortas y que le entorpecían su andar felino. Efraín no podía dejarlo escapar. Enteramente desnudo, se incorporó del rincón donde había quedado encogido igual que un feto y, tropezando varias veces hasta salir de la casa, corrió detrás gritando y suplicando como el loco en que se había convertido.

– ¡Tienes que volver a tu sitio! ¡No estás hecho para vivir en el mundo! ¡Vuelve, no eres real!

Don Miguel el párroco, imperturbable como una piedra, estuvo oyendo, sin rechistar, el hilarante relato de Efraín. Aquella explicación, que no dejaba de ser ocurrente y digna, para ser llevada al cine, daba señales de lo perniciosos que podía llegar a ser los malos hábitos y el alejarse de la compañía de Dios. Estaban, el uno frente al otro, en el cuarto de puertas del Cuartel de la Guardia Civil. A Efraín lo tenían esposado como a un delincuente, todavía envuelto en la manta y con la cara llena de magulladuras de cuando a uno de los guardias, con la intención de quitarle la tontería, se le fue la mano unas cuantas veces. El párroco sintió lástima, sobre todo porque se sugestionó con la apariencia de Efraín, que le recordaba al Ecce Homo. Al enterarse de lo sucedido, había asentido con la cabeza recalcando que ya lo veía venir, que ese muchacho andaba ligero de cascos y era aficionado a lecturas poco recomendables. De siempre había vivido sin riendas que lo supiesen sujetar frente a las tentaciones y los peligros del mundo; así estaba ahora, al borde de un abismo que podía significar su perdición total. La culpa no era toda suya, había crecido sin unos padres que lo protegieran y educaran, en el más absoluto desarraigo, porque a las cosas se las tenía que llamar por su nombre; mal cuidado por una vieja meretriz y un tío que nunca se había sabido si en verdad lo era y que vivió la mayor parte del tiempo en el extranjero. Del tío adquirió las peores costumbres, comportamientos malsanos a los que se llamaba moda allende las fronteras, eso sin contar los innumerables libros y revistas de dudoso contenido que ya hubiesen necesitado de una buena hoguera. Don Miguel dejó su silla después de haber meditado acerca de la capacidad de fabulación de Efraín y de los malos influjos que la provocaban. No había duda de que el diablo andaba haciendo de las suyas y se aprovechaba de la relajación y del abandono de las pautas morales que cada domingo él recalcaba ,desde el púlpito, a sus feligreses. Esbozando una mueca de falsa comprensión, inició un distraído periplo por el cuarto de puertas con las manos anudadas a la espalda, barriendo, con los bajos de la sotana, las losetas levantadas y sueltas del piso del cuartel. Simuló impaciencia y enfado acompañados de unos gruñidos de mal genio, para acabar deteniéndose frente a la figura encogida y sollozante de Efraín, que permanecía con la mirada extraviada en un punto mucho más hondo que el suelo. El párroco adoptó, por fin, una actitud mansa y doctrinaria.

– Mira hijo, lo que has hecho es muy gordo, bastante gordo. Estoy seguro de que hasta la Virgen se habrá tenido que tapar los ojos para no ver tu indecencia. – Le dijo señalando la figurilla de una Pilarica de escayola que presidía el cuarto desde una repisa saliente de la pared.- Pero como ya está todo hecho y Ella no habrá querido verlo, está dispuesta a perdonarte.

– Usted no me ha creído. Lo que le he contado es cierto, no estoy loco ni salido.- Le reprochó Efraín sumido en la impotencia y no deseando que el párroco continuase con el sermón.

– Hijo, claro que te he creído. ¿ Por qué no voy a hacerlo ? Pero, ¿ crees que los demás te creerán ?

Efraín no reaccionó ante esa pregunta, tal vez porque no necesitaba contestación.

– Dejémoslo en que todo ha sido la consecuencia de una pesadilla, en que has salido sonámbulo a la calle, sin ninguna intención pecaminosa, sin darte cuenta de tu indecoroso estado. Ibas soñando que perseguías a un deplorable personaje de uno de esos libros que, por mala costumbre, sueles leer y que, como habrás podido comprobar, te van a volver loco como al Quijote. Unos días de reposo y unas vitaminas que te recete el médico, y ya está, todo arreglado. Eso sí, después te pasas por la iglesia, que tú y yo tenemos bastante de que hablar.

Para Efraín la cosa no se podía arreglar tan fácilmente. Estaba cayendo en la desesperación de ver que nadie iba a ponerse en su lugar. Todo el mundo pensaba lo mismo, que estaba loco; lo cual le atormentaba, porque, a ese paso, no le quedaba mucho para convencerse también él.

– Pero es que no ha sido un sueño. Si lo han tenido que ver, llevaba mi ropa. Si lo hubiera podido alcanzar… Ahora, Dios sabe dónde estará metido.- Estas últimas palabras las pronunció con voz queda y una resignación no exenta de amargura.

Al párroco se le iba la paciencia. Levantó la mirada, forzando una mueca de tolerancia y resignación que interpretó para alguien imaginario, como si en el cuarto de puertas, además de Efraín y de él mismo, hubiera otro estúpido capaz de aguantar tanto disparate. Estuvo a punto de decir: lo que te pasa es que estás chiflado. Pero se contuvo. En cambio, ignoró sus deseos de dejar suelto su lado visceral y propinarle un cachete, dulcificó su semblante, hasta adquirir la mansedumbre y las maneras dulzonas que tantas veces había tenido que fingir ante sus feligreses más acaudalados en los momentos arduos de tenerles que pedir, en nombre de Dios, alguna dádiva para paliar la situación de más de una familia desesperada: «Don Carlos, Dios tiene en cuenta estos sacrificios.» «Doña Antonia, Dios sabe lo que vale desprenderse de los bienes materiales, sobre todo en los tiempos que corremos. Todo lo tiene presente, incluso la cantidad.» Efraín seguía encogido, con el aspecto ruinoso de un náufrago recién rescatado. Tenía los sentidos puestos del revés y sólo veía y oía lo que pasaba en sus adentros.

– Hijo, el sargento espera ahí fuera, y ya sabes lo que quiere hacer contigo. Hazme caso, lo dejamos en que ha sido un desbarajuste de la edad, cosa de un joven como tú, y que te mande rapar el pelo. No lo compliques más y deja el resto de mi cuenta.

Efraín no decía nada, parecía no haber visto la tabla de salvación que se le estaba tendiendo.

– Prometes que aquí en adelante te vas a comportar, olvidas ciertos hábitos malsanos y esas lecturas que te perjudican. Mira, te puedes dedicar a la poesía, – se le ocurrió de pronto – a la Virgen le gustaría que le escribieses una. Yo te puedo orientar sobre muchas cuestiones, además, te puedo prestar libros interesantes de los que guardo sabias lecciones. – Le puso, paternalmente, la mano en el hombro.- Y no estaría mal que vinieses de vez en cuando por misa.

A Efraín Verdú, aquella tarde, le esquilaron la cabeza. La pareja de guardiaciviles lo custodió hasta la barbería de Mejías. Antes, le habían traído ropa y le habían dado de comer un bocadillo de calamares que el párroco mandó pedir en el Rincón del Bolo. Cuando Mejías había terminado con la maquinilla de los dos ceros, uno de los guardias le ordenó:

– Ahora se la afeitas.

Efraín se dejó hacer. Ladeaba la cabeza a la presión vacilante de las manos de Mejías, quien, con cierto recochineo, le enjabonaba la sesera. Cuatro ojos bigotudos e indolentes lo vigilaban desde el otro lado del espejo. Efraín sólo reaccionó, encogiendo el cogote, al oír blandir la navaja en el cuero de afilar. Cuando Mejías terminó la faena, el mismo guardia de antes acercó el bigote a la reluciente calva y la inspeccionó con suma desconfianza. Tras una leve y maliciosa sonrisa, quedó satisfecho. Dirigiéndose a Mejías, aunque señalando a Efraín, añadió:

– El sargento dice que se lo cobres a él.

Mejías asintió con la cabeza mientras contemplaba el resultado de su obra, que, de antemano, se había resignado a no cobrar.

De regreso a su casa, Efraín fue seguido por una caterva de chiquillos que le llamaban caracebolla y le sacaban la lengua. En algunos portales, había mujeres que, a su paso, enmudecían para luego hacerse cruces discutiendo sobre lo peligroso que era tener a un loco suelto. También en el aula de la Sección Femenina, las muchachas de bolillos cuchicheaban acerca de las intimidades de Efraín y aguantaban las risas detrás de los almohadones de la randa, mientras doña Luisita les recordaba que debían confesarse. Efraín subía las cuestas sin notar el esfuerzo, llevado de la insensibilidad de sus extremidades, que no notaban el vacío dejado por sus sentidos erráticos y perdidos en la búsqueda de una sensación sólida y real en aquella tarde calenturienta de octubre. Su casa estaba patas arriba. Muebles, enseres y cachivaches se extendían en el más caótico desorden por todos los rincones. El tintero había sido derramado sobre el tapete de la mesa camilla. De los estantes, habían desaparecido los libros y revistas, los manuscritos de sus obras y el paquete de cartas y postales con el bramante verdemar. Los cajones también andaban revueltos y medio vacíos. Por la casa navegaba el tufo lento y picante de las cosas que arden a fuego lento, al fondo del pequeño pasillo, por la puerta entreabierta del patio, se colaban unas gasas de humo pálido que proyectaban sombras sigilosas y trémulas en las paredes. Al empujar la puerta se topó con las cenizas, allí había ardido todo su mundo, sus años de creación literaria, sus ilusiones y esperanzas. La causa de su desgracia, la cientos de folios de su novela, probablemente habían desaparecido en la hoguera inquisitorial, porque no los divisó entre el maremágnum de la casa. En la piel desnuda de su cráneo, reventaban miles de burbujas frías y chisporreantes a la temperatura de sus pensamientos, que lo estaban colocando, ahora sí, en el lado oscuro de la demencia. La última cosa cuerda que le pasó por la cabeza, recordando aquellas cuartillas, fueron las palabras indolentes de Juan Parra, que no cesaban de repetirse como en un disco rayado: «Quiero que los quemes. Quiero que los quemes. Quiero que los quemes…»

– ¡No! – Gritó desgarradoramente Efraín, con la vista turbia por las lágrimas.- ¡Noooo…!

El día en que a Efraín se le estropeó la chaveta, de eso ya hace bastante tiempo, alguien pensó que la locura es un agua torrencial e incontenible que nos arrastra, sin remisión, hacia los piélagos más sórdidos del hombre. Por eso, Efraín quedó trastocado, encallado en la sensación de que el mundo estaba hecho con el aguardiente de Eloisa Riera y de que no era verdad que estuviera creado de sustancia divina, sino de metílico envenenándolo. Sí, eso era. Lo supo una tarde que la sorprendió en la tienda, vertiendo el alcohol tóxico en los toneles destinados a la venta. Ahí se encontraba el quid de la cuestión, que el mundo se emborrachaba con el alcohol equivocado.

– Ponme medio litro, pero que sea del bueno.- Le recalcaba, desde aquella tarde, a Eloisa, usando el tono guasón que demostraba, a las claras, que sabía su secreto.

– Cada día estás más loco.

– Porque pones mucho de eso. – Y con su adquirida sonrisa cínica, le señalaba el garrafón del metílico.

Efraín se dio a la bebida para saltar el abismo que lo separaba de las cuartillas en blanco, para cubrir esa distancia vertiginosa que irremisiblemente se le hizo insalvable. Le era imposible escribir una línea que diera por buena, se desesperaba y se rompía la crisma contra la mesa camilla, dándose cabezazos de espanto. En un principio, se atizaba unos cuantos medios vasos, el aguardiente suficiente como para soltar el lastre que lo tenía envarado sin que perdiera, a su vez, el deseo de salir del atolladero; pero, poco a poco, conforme transcurrían los meses y las bujías seguían sin funcionarle, fue necesitando más combustible y dejó de utilizar los vasos, bebía a grandes tragos de la botella, porque ya no notaba el ardor líquido ni en su garganta, ni en su estómago. Una vez borracho, le importaba un rábano el que las musas lo hubiesen desterrado de sus dominios. Aun así, lo intentaba siempre que estaba sereno. Un día logró escoger un título para una nueva novela que jamás escribiría. Se creyó con ánimos y lo estuvo intentando. «Un autor en busca de su personaje.» No, un título así, daría la impresión de haber sido tomado de la obra de Pirandello. «Historia a la espera de un personaje.» Tampoco, era poco impactante. «Falta el personaje de la página siete.» Éste podía servir, pero no lograba entender porqué en la siete y no en cualquier otra, aunque bastaría con hacerlo protagonista de sólo seis páginas. Parecía tenerlo fácil sin necesidad de usar la imaginación, su propia experiencia pasada era una fuente de recursos. Lo cierto fue que nunca dio un palo al agua, las cuartillas se amontonaban a sus pies hechas pelotas de papel, pues apenas había logrado garabatear en ellas tres palabras seguidas, las encontraba insulsas o cursis, en ambos casos, merecedoras de acabar estrujadas en la papelera. Su mente estaba a oscuras, como si su sustancia gris yaciera encajonada e inservible en algún armario cerrado de su cabeza.

El alcohol no pudo paliar esa situación. Los días de desazón y zozobra seguían a las largas noches de insomnio, el calendario de Efraín se podía seguir por los litros de aguardiente. Las borracheras le mitigaban el sufrimiento, pero lo empantanaban, cada vez más, en esa zona de la existencia en la que si uno no reacciona a tiempo, es engullido por la ciénaga de la vileza y del abandono. Harto de acumular papel y botellas vacías y de llevar siempre avivado en la boca

el volcán de sus vísceras, un domingo por la mañana, mientras medio pueblo estaba en misa y el otro medio trabajando en la tierra, como cualquier otro día de la semana, albergó el propósito de salir a la caza y captura de Juan Parra, así, que cogió el portante y desapareció por el mundo en el que andaba suelta su locura. Ellos supieron que se había ido, porque vieron su casa cerrada a cal y canto. Si bien la noticia causó cierta tranquilidad, sobre todo en las casas vecinas, donde ya no aguantaban sus escandaleras y sus desvaríos, en el fondo todos compartieron una leve preocupación por los peligros que la vida le deparaba fuera de aquel lugar. Efraín se fue a perseguir una ilusión, o como dijo alguien, quiso atrapar al vuelo ese sueño que los demás matamos en nuestras vidas ordenadas y vulgares, y que conservamos en la vitrina de la memoria para lamentarnos cuando ya es tarde para soñar. «Por eso nos conformamos con decir que si volviéramos a nacer haríamos esto o aquéllo.» Efraín se perdió por el mundo, como si el mundo fuera un lugar sin retorno, porque, desde entonces, nadie supo más de él. Siempre había quien se dejaba decir en el mostrador del Rincón del Bolo que lo habían visto mendigar por las calles de ciudades dispares y que hozaba en los cubos de basura como un perro callejero, o frecuentar los lupanares más sórdidos en medio de gente del hampa. También hubo quien dijo haberlo visto de lejos, y aún así, aseguraba, que sus ojos eran del color del pus y que hacían temer de él lo peor. Otros calculaban que habría cruzado el charco y se habría marchado al extranjero, con el tío que no era tío. Incluso, se llegó a pensar que había muerto despeñado por un barranco cuando, en la plana de un periódico, solicitaron datos para identificar el cadáver desfigurado y todos ellos creyeron reconocerlo en la foto borrosa. Por esas fechas surgió la leyenda de que su espíritu perturbado vagaba por las noches en el vacío inmenso de la casa y se tuvo que decidir su derribo. En el solar se pusieron bancos y jardineras, pero ante el repelús de la gente, acabaron por tapiarlo. Pero de eso, también hace bastantes años, tantos, que cuando esta mañana han leído, en la sección de anuncios por palabras del periódico, el reclamo inaudito y aberrante en el apartado de Varios, parece que el tiempo ha hecho presa de ellos y les ha tirado en cara el no haber tomado la vida en serio. Se han sobrecogido al comprobar atónitos que la vejez los empujaba a desvariar, pues algo del pasado, quizá el recuerdo exagerado de un episodio que no fue tal como lo tenían en la memoria, les había iluminado las córneas, dándoles esa apariencia demente. » Urge encontrar a un tal Efraín Verdú. Escritor o loco, sin más señas. Personaje harto de padecer en una vida que no es la suya, lo necesita para morir como debe. Cualquier información al respecto, será espléndidamente gratificada. Preguntar por el Sr. Juan Parra en el teléfono…» Uno de ellos se ha preguntado, con esa entonación que ponen los que pretenden dar muestras de lucidez, si al final de todo, tenía que resultar que los locos iban a ser ellos.

– Mira que si la vida es un manicomio…- Ha replicado chistoso otro de ellos.

Y alguien, ese alguien del que nunca se acuerda uno, tal vez porque siempre pronuncia la última palabra desde una ocurrencia osada y fatídica, viéndose envejecer en el mismo banco del parque que los demás y sin más consuelo que el sol devastador de estos años ochenta, los ha rematado con una frase que no han acabado de entender por la expresión de sus caras abúlicas, aunque todos han asentido como dando por válida la sentencia; bueno, todos no, el pobre Mejías ni se ha enterado, de unos años a esta parte, se ha quedado más sordo que una tapia.

– La vida es así. Si no fuéramos unos viejos locos, sería señal de que ya estaríamos muertos.

Tornar a l’Índex

Pepe Albert en el record. Per Rafael Poveda

Pepe Albert era amic dels meus pares i, perquè no dir-ho, també meu. No podria precisar el primer record que tinc d’ell. Crec que va ser l’estiu del 75 quan molt amablement ens deixà, a la meua professora i a mi, un despatx del Museu Azorín per tal de fer classes d’idiomes. A jutjar pel meu francés no vaig aprofitar molt les lliçons, el que si vaig memoritzar són els amables i divertits sermons que ens predicava. Nosaltres, tan joves i inexperts, escoltaven entusiasmats tota classe de histories. Temps després, quan el meu interès per la historia local augmentà, Pepe Albert va estar un filó inesgotable de coneixements. Entre altres moltes coses, era capaç de remuntar-se vàries generacions enrere en les famílies més significatives de Monòver. Fent una demostració espectacular de memòria oral, parlava dels Catalans, del Rius, dels Albert, Rico o Verdú com si els haguera tractat personalment. Altra de les seues i més reconegudes virtuts era la de fesonomista. Soles he vist un cas paregut -el de ma tia i també excel·lent amiga seua, Antònia Martínez Limorti- que mirant una foto de fa un segle, reconeguera a les persones una per una i et contara tota sa vida. En definitiva un autèntic arxiu humà.

Ni que dir que la seua actuació com a director de la Casa Museu Azorín va se fonamental en aquells anys decisius. Com molt bé explica el seu successor i actual director Pepe Payà, la fidelitat i estima d’Albert a la biblioteca familiar i la seua visió de futur van garantir la supervivència dels llibres i documents en un moment de màxima ignorància pel valor de tot allò.

Coversador incansable e irònic Pepe Albert era probablement l’últim «gentleman» monover. El millor, per no dir únic, representant de l’escassíssima burgesia il·lustrada local. Va heretar, a banda dels bens materials, una interessant actitud davant la vida i el temps. Semblava com si en ell s’acumularen la sapienza de vàries generacions de terratinents benestants. Això si, ell practicava la part civilitzada i culta d’aquella nissaga. En certa ocasió em va resumir la burgesia com «l’art de deixar passar el temps dolçament, sense massa complicacions». Ell tampoc se la va complicar massa; es va quedar fadrí. En alguns aspectes em recordava Amancio Martínez Ruiz, el germà fadrí d’Azorín, diletant, elegant, conservador, intel·ligent, cèlibe.

Tenia alguns avantpassats il·lustres: Joaquim Verdú Pérez, el seu rebesavi, va ser el primer alcalde democràtic en 1834 succeint Salamanca. Un oncle, Artur Albert Verdú, vice-cònsol a la ciutat turca de Esmirna nomenat pel general Prim. L’avia Capelo de l’aristocràcia Italiana i un oncle -don Paco Herrero- metge.

En l’hivern de 1991 vam dinar junts la meva esposa Esther, Pepe Albert i jo a ma casa. Vam platicar llargament sobre els aspectes culturals de Monòver. Després van visitar la seua al carrer Mollana. Em va dir que li fotografiara una pintura que ell posseïa. Era el retrat d’una dama al que li mancava la signatura. Segons em va dir sospitava que l’autor de l’obra era el famós Vicente López. Als pocs dies li vaig donar les fotos que seguidament ell envià a un expert del Museu del Prado. Al poc temps em va ensenyar una carta on li contestaven que amb tota probabilitat i a falta d’un examen precís, aquell quadre era del contemporani de Goya. Ja no tornarem a parar d’aquell tema.

No conec amb detall el fons pictòric que es pot trobar al nostre poble, però crec que no m’enganye, si diguera que estaríem parlant de la pintura més important sinó la més cara de Monòver.

El pintor Vicente López Portaña, va nàixer a València en 1772. Estudià en Sant Carles i fou pensionat per anar a San Fernando. Allà tingué com a mestre el valencià Marià Salvador Maella, professor influent, que li transmeté l’estil de Mengs. Tornà a València el 1794, i, amb la seua precocitat habitual, fou nomenat director de pintura de l’Acadèmia de Sant Carles (1801). L’any següent fou nomenat pintor de cambra, arran de la visita de Carles IV a València. Acabada la guerra del Francès, Ferran VII el confirmà en el càrrec de pintor oficial de la cort, ara amb caràcter efectiu, a causa de l’allunyament de Goya, Durant aquests anys féu compatible una fecunda producció pictòrica amb càrrecs oficials -fou director del Museu del Prado i professor de dibuix de la reina Maria Isabel de Bragança i d’Isabel -i acadèmics, com a membre de les acadèmies de Madrid, València, Saragossa i Roma. Conreà el tema religiós en olis d’un escàs interès, i la historia i al·legoria en unes grans composicions al fresc, entre les quals sobresurten la que representa Carles III posant el seu orde sota el patrocini de la Immaculada i la que decora una sala de la Casa del Vestuari de València. La seua especialitat fou, però, el retrat, gènere en què es distingí pel rigor formal i la precisió del dibuix, malgrat la manca de tensió dels personatges retratats per ell. El perjudicà també el fatigós tractament concedit als detalls d’indumentària i l’ús d’una coloració una mica agra, resultant de l’excessiu ús de tonalitats càlides. Tot i així, és el pintor més representatiu de l’Espanya de Ferran VII, inclòs Goya, precursor d’un art nou el geni del qual, per la seua proximitat cronològica ha perjudicat l’obra de López. Entre les seues obres principals destaquen Els Reis Catòlics rebent els ambaixadors del soldà de Marroc, el retrat del gravador Don Manuel Monfort, el del general Don Ventura Caro, el del arquebisbe de València don Juan Francisco Ximenez del Rio, el del rector Don Vicente Blasco, el del General Narváez. Malgrat la fidelitat evident a uns postulats estètics derivats dels neoclassicisme de Mengs, al llarg de la seva dilatada producció artística, als darrers anys hom adverteix un tímid procés de renovació, obert al corrent romànic imperant aleshores. Morí en 1850 a Madrid.