Archivo de la categoría: Articles i Col·laboracions

Fabià Mira en el laberint. Rafael Poveda

Fabià Mira en el laberint.

Rafael Poveda

Si hi hà un artista que em produeix admiració és aquell que no es deixa influir per la norma. Fabià Mira (Monòver 1972) és un creador nat que fuig de les creacions amables i acomodades. No ha esperat a tenir autonomia financera per explicar damunt dels llenços el que pensa o el que sent. Des del principi ha tirat pel camí del mig. Les seues expressions son admirables, impetuoses de vegades incomprensibles. Mai l’he vist justificar-se davant una crítica, senzillament ho fa com vol, amb l’expressió més sincera possible. Escriu paraules: “Omniosa” però que és això? No ho sé però m’agrada. Ha pintat un autorretrat amb farina de blat. Déu meu! si fermenta agafarà volum i el rostre obscur s’omplirà de milers de badalls blancs. Vol restaurar una vella casa abandonada, de moment l´ha pintat amb vida, flexible, amb moviment.

Fabià Mira es troba ara en el laberint. Davant es veu una llum, és l’art en la seva forma més abstracta. Ell camina com un gat elegant voltat d’espectres, deixant darrere la foscor. En les parets del laberint les imatges que ell ha creat s’alineen sense ordre ni raó. Els ovnis, les monges, els cristos, els corbs, les cases fantasmagòriques, el foc i la mort. El camí del laberint és tortuós, a dreta i esquerra en minúsculs racons sense eixida les mòmies pétrees de la cultura oficial intenten sense éxit barrar-li el pas. Ell, amb la seguretat que li dona saber-se guiat per les muses, se´n fot de la medocritat i s’enlaira com Ícar enfilant l’eixida encertada. Si Dèdal-prototip de l’artista universal- va construir el laberint per tancar el Minotaure, Fabià Mira n’ha creat un de propi del qual eixirà victoriós.

L´oracle

L´etimologia d´oracle ve d´oraculum, resposta divina, un lloc sagrat de l´antiga Roma on els seus habitadors anaven a consultar el futur de les seues vides. Allò funcionava com un confessionari, i una sacerdotessa, per un forat de la paret del temple en penombra, li revelava als fidels el futur de les seues vides.

A Monòver l´oracle es pot trobar a la recarada sud-est de la façana de l´ajuntament. Diàriament, al raseret, bé assegut en el banc, bé de peus, el súmmum sacerdot vessa saviesa als seus acòlits. Veïnat en mà, pontifica sobre la política local, exalta el seu líder, i descarrega la seua fúria verbal sobre els enemics. El seu exercici principal consisteix a fiscalitzar els que entren i ixen del consistori. Quan el seu líder els il·lumina amb la seua presència exhorta els seus feligresos a fer reverències. La colla de babaus que l´envolten, peguen cabotades d´assentiment quan l´ideòleg els regala amb les seues revelacions. Mentre tant el sol del migjorn els calfa les galtes.

El xerraire de La Sala acudeix puntual a tots els plens. Té la cadira reservada. La primera de la primera filera. Ai! d´aquell que gose llevar-li-la. La seua guàrdia de corps, cada dia més minsa, l´ofrena amb somriures, palmadetes en la esquena, caramels d´eucaliptus, i algun puret de regalèssia. El personatge, es passa la sessió murmurant, bafanejant, insultant a dreta i esquerra. Com que te el clac assegurat, escolta complagut i segur de si mateix com li riuen les gràcies. Més tard, quan el seu líder -meitat home, meitat Deu – s´enfonsa en soporíferes homilies filosòfiques, intentant explicar la sexualitat dels àngels, ell s’embacora, i un filet de bava li cau pels llavis. Algunes vegades el plaer arriba a l´èxtasi, i el conat de levitació és aturat pels seus correligionaris amb una oportuna carxotada. Finalment, i després de repartir les oportunes benediccions als de la seua corda, i perdonar-li la vida a la resta dels assistents, el savi pensador s´allunya del respectable, embotit en les seues cavil·lacions.

Ell, que ha passat mitja vida jugant al sarangollo i escoltant el transistor, es veu ara carregat de raó, propietari de la veritat absoluta, amb la sagrada missió de guiar als seus en la santa creuada de salvar el partit.

Les joies de la biblioteca Azorín; Cavanilles

Les joies de la biblioteca Azorín; Cavanilles

Rafael Poveda

Antoni Josep Cavanilles i Palop, va ser un botànic que va nàixer a València el 1745 va i morir el 1804 a Madrid. Va cursar estudis de filosofia a la universitat de València i de teologia als col·legis de la Companyia de Jesús de València i Gandia on es va doctorar en 1766. S’establí a Madrid on va opositar a càtedres per tres vegades sense cap èxit .Anà després a Oviedo com a preceptor del fill de Teodomiro Caro de Briones, i en aquesta ciutat va ser ordenat sacerdot el 1772. El 1776 el duc de l’infantado el trià com a preceptor del seus fills. Un any mes tard al ser nomenat el duc ambaixador en Paris se n’anà amb ells a París on restà fins el 1789. Començà l’estudi de la botànica el 1780, va assistir a les classes de Lamarck, Antoine-Laurent de Jussieu i René Luuiche Desfontaines, i assolí, només en quatre anys uns coneixements considerables. Abans d’iniciar la seua obra científica publicà un escrit polèmic, segurament inspirat pel duc de l’infantado, Observations de M. l’abbé Cavanilles sur l’article Espagne de la Nouvelle Encyclopédie(1784), on va atacar el to despectiu envers la cultura espanyola en què era escrit l’article. Poc després publicà el primer volum de les Monadelphiae Classis Dissertationis decem(1785), fruit de pacients observacions i d’acurats estudis, on descriví un gran nombre de plantes i en féu els dibuixos corresponents. Del 1786 al 1789 va publicar a París set volums més d’aquesta obra, i el 1790 tornà a Madrid on va publicar el novè i desè volum. El 1791 va rebre l’encàrrec de recórrer la península i de fer diversos estudis de ciències naturals en diferents zones. Amb aquest motiu va fer una sèrie de viatges per tot el País Valencià (1791-93), fruit del qual foren els dos volums d’Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población, y frutos del Reyno de Valencia 1795 i 1797); l’obra conté una gran quantitat de dades i constitueix una descripció molt acurada del País Valencià. Entre 1791 i 1801 va publicar la sua obra més important; Icones et descriptiones plantarum, quae aut sponte in Hispania crescuunt, aut in hortis hospitantur, en sis volums on va descriure 712 plantes de la península ibèrica, Amèrica, Filipines, i Austràlia, acompanyades del corresponent dibuix. En 1805 fou nomenat catedràtic i director del institut botànic de Madrid, on tingué nombrosos deixebles, entre els quals cal destacar Rojas Clemente i Marino Lagasca. També va publicar Anales de Historia Natural 1799-1805 i Observaciones sobre el cultivo del arroz y su influencia en la salud pública (1796) així com altres obres menors. Proposà un sistema de classificació que simplificava el de Linné. En morir va llegar el seu valuossissim herbari al jardí botànic de Madrid , on encara es conserva. El text que a continuació reproduïm és el dedicat a Monòver i es troba a la pàg. 262 del llibre quart titulat “Sur o Tierras meridionales del Reyno de Valencia” en el volum II. d'”Obsevaciones…” En la biblioteca de la Casa Museo Azorín es troba un volum de l’exemplar d’aquesta joia bibliogràfica. La seua descripció:

OBSERVACIONES /SOBRE LA HISTORIA NATURAL, /GEOGRAFIA, AGRICULTURA, / POBLACIONES Y FRUTOS DEL REYNO DE VALENCIA /POR /DON ANTONIO JOSEF CAVANILLES/ DE ORDEN SUPERIOR/ EN MADRID, EN LA IMPRENTA REAL/ AÑO DE 1795 (volum II) EN LA IMPRENTA REAL SIENDO REGENTE D. PEDRO JULIAN PEREYRA IMPRESOR DE CAMARA DE S.M. /AÑO DE 1797.

Descripció física: 2 vol. foli 34,5x 24,5cm. Lletra rodona. Caixa 25,2 x 15cm. 41 lin. Notes a peu de pàg. a dos colors. Il·lustracions:(Vol I) 26 làmines en metall, de 26×16 cm. aprox. 1 làm. en metall de 48×23,6cm. plegada davant la pag.145 (Vol II) 25 làm. en metall, de 26x26cm. aprox. gravat en metall de 3x7cm. que representa l’anvers i revers d’una moneda en pàg. 7 gravat en fusta de 5,5x 7cm. en pag.238. Totes les làmines: numerades amb la p. davant la qual apareixen inserides; amb títol gravat al peu, excepte alguns mapes; dibuixades per J.A. Cavanilles i burinades per T.L. Enguidanos, excepte les de (vol I) pàg. 77 i (Vol II) pàg. 99 i 168, gravades per M. Gamborino. Cartoné amb llom de pell verda. Títols en or Paper: SERRA Ex libris: Casa museo Azorín Monóvar Manuscrit: F. Bonafon, Betera 149 (lletra d’Azorín) Registre del museu: 22-155-6

DOCUMENTS TROBATS ALS CLOTS DE FAIO

DOCUMENTS TROBATS ALS CLOTS DE FAIO

A finals del mes de juliol del 1992 van arribar a les meues mans vuit documents que havien estat trobats en un lloc on habitualment descarreguen “ripios”. Estaven tots dins un sobre modern i amb síntomes d’haver estat a un lloc ple d’humitat.

Tots els documents estan manuscrits en tinta negra. Com que crec tenen interès per als estudiosos, he fet la transcripció respectant íntegrament el text i l´ortografia.

Rafael Poveda

Doc.1- Una carta (30X24cm.) de l’Alcalde de Elda al de Monòver sobre avituallament de la Guardia Nacional.

“La remonta de caballos destinada al Regimiento Caballeria 1º de Ligeros pernocta hoy en esta villa, y para cumplir el servicio de bagages que necesita para mañana en su transito a Aspe se hace preciso que V. se sirva disponer se presenten dos carros de a par y uno de a mula a las cuatro horas de la mañana siguiente a la puerta de la Posada de esta villa. Con cuya medida cumplira este R. Servo. y yo quedare al tanto en iguales circunstancias. Dios que a V. ms. as. Elda 25 de febrero 1836

Juan Senpere.”

 

Doc.2.-Una carta (29,5x20cm.) de l’ “Administrador de Rentas y Estancos” d’Elda al President de l’Ajuntament de Monòver sobre un nomenament.

“El Sr. Intendente de la Provincia por su decreto de 10 de Febo. ultimo, ha tenido ha bien nombrar para cubrir la plaza del estanco nº 2 vacante en esa villa, a Joaquin Molera, Sargento de La Guardia Nacional, y en este dia de la fha. le he puesto en posesion del citado estanco. Lo cual comunico a V. para que le conste y se le guarden y hagan guardar en su consecuencia todos lo fueros y privilegios que gozan los de su clase. Adjunto acompaño a V. el documento que se me puso para mi resguardo, cuando por ese Ayuntamiento se nombro Estanquero interino a Jose Maestre de esa vecindad; pues ha dejado cubierta a la Real Hacienda en todas sus partes. Lo que asi mismo comunico a V. para su inteligencia y satisfaccion de toda la corporacion que V. preside. Dios que a.V. ms. as. Elda 7 de Marzo de 1836. Rafael Astor.”

Doc.3.-Una carta (35x25cm.) del President de l’Ajuntament d’Elda al President del L’Ajuntament de Monòver sobre amenaça Carlista. “Es la una de la noche y recibo el oficio del Presidente del Ayuntamiento de Sax que dice asi; “En esta hora que son las diez de la noche acabo de recibir del Ayuntamto. de Villena el oficio sigte.= En la tarde de este dia se han recibido por expreso reiteradas ordenes de los SS. Gobernador Civil y Comandante General de la Provincia manifestando la urgente necesidad de que salgan todas la fuerzas de la Guardia Nacional de ambas Armas al punto de Casas Ibañez, suministradas para quince dias donde recibiran las ordenes correspondientes. Todo con el objeto de batir la faccion fatricida que amenaza a la Provincia. Con este motivo y guardando la armonia que hasta aqui han profesado los Patriotas de esta Ciudad con todos los de los Pueblos limitrofes, no permite esta corporacion que se descuide un momento en participarle el peligro en que se halla la Patria para que evitando toda sorpresa de la faccion que fomenta la Guerra Civil, pueda prevenirse i batir a rostro firme sus inicuas maquinaciones como en otras ocasiones la ha verificado avanzando sus fuerzas a donde lo ha llamado en su auxilio Na. Ynocente Reyna, y espera sera consiguiente en su modo de obrar y que hara pasar este oficio a los Justicias inmediatos por lo que a todos interesa ya que esta corporacion ocupada en lo necesario para estos casos no puede verificarlo por si a cada una en particular. Dios que a V. ms. as. Villena y Marzo 16 a las 8 de la noche de 1836.= Pedro Garcia= Y los trascribo a V. con el propio objeto, omitiendo decir a V. cuanto se interesa la Patria en estos casos, por lo que lo trascribiera al Ayuntamiento de Monóvar y Novelda= Dios que a V. ms. as. = Sax 16 de Marzo a las 10 y media de la noche de 1936= Joaquin Valera. “Y lo traslado a V. a los efectos que se indican de anterior. Dios que a V. ms. as. Elda a la una y media de la madrugada del dia 17 de Marzo de 1836. Miguel Amat.

Doc.4.-Carta (30,5×20,7cm.) del President de l’Ajuntament d’Elda al de Monòver sobre missatgers.

“Este Ayuntamiento ha dispuesto poner tres apostados en la Villa de Sax pagados de los fondos publicos de esta, y está asi ya egecutada esta disposicion con el obgeto de recibir los partes que emanan de las inmediaciones de la faccion amenazadora con su invasion en esta Provincia. Para que se comunique a los pueblos limitrofes, se hace preciso que estos tengan tambien sus apostados en esta Villa, y sin detencion alguna se despachen los partes que se reciban y con toda exactitud. Es bien cierto la prevencion que su Diputacion Provincial tiene hecha a la Justicia para las presentes circunstancias, pero S.L. considerara tambien que esta Villa tiene 95 hombres en activo servicio en la Plaza de Alicante, tres apostados en Sax, y los que restan en la Poblacion los necesita precisamente, para tenerlos prontos a pasar todos los partes que la partida de Cava. del 4º Regimiento de Linea dirige continuamente a las Autoridades y Superiores de la Provincia; sin que puedan apostar a los pocos hombre que quedan de esta interesante atencion. Considero que se hara V. cargo de estas justas reflexiones, y que para tener en esa Villa los partes que se reciban con toda puntualidad, se servirá disponer se constituyan en esta villa tres apostados de esa socorridos de sus fondos publicos; asi como lo ha egecutado este Ayuntamiento en Sax. Dios que. a V. ms. as. Elda 14 de Septiembre de 1836. El Presidente Juan Sempere.”

Doc.5.-Una carta del cura al President de l’Ajuntament, sobre fer-se càrrec del objectes religiosos del ex-convent de caputxins.

“El hermano ministro de la cofradia de la Orden 3ª establecida en el Convento de Capuchinos de esta Villa , D. Juan Gutierrez me ha entregado los ornamentos y parte de los efectos pertenecientes a la misma, estando ya anticipadamente en mi poder algunos de los mismos en cumplimiento de lo que se me previene por orden del Revdo. Sor. Provisor y Govdor. de este Obispado, que a la letra es como sigue= Para proceder a la formacion de ynventarios de los obgetos consagrados al Culto del Convento cerrado de esa Villa segun Rl. orden de 11 de Setiembre ultimo, hemos nombrado a V. para que concurra al efecto con el Cavo. Comdo. de Dros. de amorton., y verificado se encautara V. del templo y dhos. obgetos del Culto, aunque pertenezcan a Cofradias avisandome despues de realizado para mi gobierno. Dios que a V. ms. as. Orihuela 6 de Octubre de 1835= Pedro Regalado del Rio G.V.G.= Sr. Cura Parroco de Monovar. Lo que elevo al conocimiento de V.S. y con lo que queda contestado el oficio que se sirvió dirigirme con fha. veinte y dos del corriente. Dios que a V.S. ms. as. Monovar 25 de Octubre de 1835. Vicente Asensio, Cura.

Doc.6.-Un bando (21x15cm.) sobre localització de les portes de la tanca que voltava Monòver. Sense data, probablement de 1836.

“Hallandose este Ayuntamiento concluyendo la fortificacion y cerca de esta Poblacion con el obgeto de hacer frente al enemigo en el caso de invasion, y tambien para evitar el robo de frutos que con frecuencia hacen en este termino, introduciendolos en esta villa de noche, y haciendole la mayor falta las puertas y postigos que havia colocados en las salidas para la huerta y campo, e ignorando que sugetos sean los que se han encargado de ellas; ha acordado se publique bando haciendo saber a todos aquellos vecinos en cuyo poder existan dichas puertas y postigos o la madera o yerro de ellas en caso de haverlas desecho, que dentro de tercero dia acudan a la Casa del Sor. Presidente a manifestarlo, pues pasado dicho termino, al que no lo hiciere se le castigara con el con el mayor rigor; y se encargara a todos los vecinos que tengan noticia de ello, que lo verifiquen al mismo Sor. Presidente pasado el tercero dia en la inteligencia que no sera descubierto y se le entregara la gratificacion de 100rs. von. por las puertas de las salidas de Madrid, Alicante, y veinte por los demas postigos o yerro de alguna de ellas, lo que se cumplira sin la menor demora.”

 

Doc.7.-Un bando (21×15,7cm.) als cardadors de llana.

“Se hace saber al publico, que los tegedores y demas fabricantes de lanas no podran limpiar las suyas mas que desde las hitas que hay puestas para abajo de la balsa; y las ropas desde dichas hitas para arriba bajo la multa de ocho reales a los primeros, y a los segundos cuatro reales vellon. Monovar 11 de Octe. 1835

 

Doc.8.-Un llistat (21×15,7cm.) de Carlistes. Sense data, probablement 1836. Molt interessant observar que almenys els malnoms “Gaspaxet”, “Caboton”, “Cabreta”, i “Forneret”, es mantenen en l’actualitat associats als mateixos cognoms que en 1836.

Copia.Lista de los sugetos que deven ser detenidos en la carcel durante las actuales circunstancias por marcados de desafectos y enemigos del trono legitimo de su Magestad Doña Ysabel 2ª.

Silvestre Brotons,

D. Serapio Escolano

Juan Felipe escolano

Juan Verdu Vdo. , La maja

Mn. Franco.Verdu y Verdu

Pedro Serrano Colomer

Tomas Poveda de Escolano

Tomas Poveda de Verdu

P. Juan Durá

Mn. Pedro Manuel Asensio

Mn. Maximino Rico

D. Gaspar de Cañas

Jose Sanchis de Peres

Franco. Verdu de Poveda

Tadeo Marin

Jose Rico Serrano

Joaquin Cortes

Andres Cortes de Gimenez

Pedro Verdu de Albert

Franco. Sanchis Vdo. (Chato)

Anto. Hernandez (Forneret

Franco. Alfonso y Pico

Feliso Cerda de Poveda

Jose Verdu (Ullera)

Jose Alfonso (Caboton)

Joaquin Corbi de Amorós

Jose Martinez de Pujalte

Joaqn. Durà

Pascual Vidal, Cabreta,

Anto Aracil de Pina

Amancio Ruiz

Jose Vañon de Pina

Anto. Blanes

Martin Maestre (Fernando)

Jose Vidal de Paya

Anto Paya (Rafela)

Jose Prats de Corbi

Antonio Porsel

Juan Marin

Vicente Ruiz

Manuel Marco

Jose Serrano de Roman

Pedro Serrano de Vicent

Andreu Santa

Alejandro Lopez

Matias Sempere de Olcina

Jose Mañez

Jose Maestre de Sanchis

Leoncio Sanchis de Vidal

Jose Vidal (Gaspachet)

Isidro Quiles

Vicente Verdu

Franco. Bataller

Jose Gonzalves de Hernandez

Joaquin Tora de Gil

Juan Tora de Gimenez

Juan Mallebrera, Padre

Juan Mallebrera de Sala, hijo

Miguel Pina

Manuel Nebleza

Mn.Manuel Nebleza

Juan Silvestre

Ramon Silvestre

Anto Gimeno de Blanes

Pedro Yñigues”

Els artífex de la construcció de l’església de Sant Joan Baptista de Monòver.

Els artífex de la construcció de l’església de Sant Joan Baptista de Monòver.

Rafael Poveda (Publicat en Revista Monóvar 1990) L’obra arquitectònica de més importància que té Monòver, és sens dubte l’església de Sant Joan Baptista. La que hui coneixem està edificada sobre les restes de la primitiva. En la seva construcció participaren moltíssimes persones durant molts anys. Els noms i els oficis d’alguns d’ells han quedat registrats en els llibres de l’arxiu parroquial i en algunes publicacions d’autors locals i forasters. D’aquestes últimes fonts he tret una relació curiosa dels participants, on he exclós els promotors, rectors, bisbes i altres autoritas civils i eclesiàstiques, els quals espere arreplegar en altre estudi. Josep Artigués, escultor i mestre de canteria, junt a son fill Tomàs va realitzar a partir d’octubre de 1719 la talla dels arcs, columnes i capitells, també la trona de núvols i altres ornaments. Artigués és autor de diversos treballs en el temple de Santa Maria d’Elx; de l’altar major, del tenebrari,de l’aiguamans,(2) així com del disseny de la portada del Sol i molt probablement de la portada de S.Joan Baptista en el mateix temple. (1)En 1652 començà la construcció de la capella de la Reial Basílica de la Mare de Déu dels Desamparats en València. De l’any 1657 al 1659 es va encarregar de les obres de l’església de Nostra Senyora dels Angels en Xelva.(4). Artigués, que havia nascut a Muro del Comtat, s’hi va traslladar en agost de 1733 a passar les festes, i hi va morir d’apoplegia.(3) Tomàs Belando, pintor i daurador del retaule modern i del combregatori, va cobrar 35 lliures en 1787.(2) Joaquim Bernabeu, mestre de canteria, natural de Carcaixent, va cobrar 10 lliures per la planta i figura de l’ església antiga en 1655 (5). Bernabeu va ser reconstructor del importantíssim monestir de La Valldigna en 1648 (4). Francesc Cambra, mestre canter de Monòver, comissonat pel Consell de la vila per viatjar a Novelda a prendre la planta i mesura de l’església que es volia fabricar a Monòver.(1655)(5) Tomàs Durà, pintor, autor en 1724 del pavelló del retaule que existia en el cambril de la verge.(2) Roc Felip, pintor i daurador de València, autor dels treballs del retaule readaptat.(1774)(2) Vicent Galcerán, gravador, autor del gravat realitzat per Guisart en 1782.(6). Pere Joan Guisart, escultor i pintor, va dibuixar el retaule de la Mare de Déu del Remei de Monòver en 1782.(6) Va tallar estàtues en l’església-convent del Carme de València abans de 1783. També va treballar en l’església de les Escoles Pies de València.(4). Vicent Inssà, arquitecte, autor dels plànols de la portada i de l’església, també dissenyà la portada de la capella de la Mare de Déu del Remei. Va treballar des de el 19 d’abril del 1751 fins al 24 de desembre de 1755. El 7 d’abril de 1757 li van pagar 240 lliures i un sou.(1) Inssà també és autor com a mestre d’obres de la torre de l’església de Santa Maria d’Ontinyent en 1745.(4). Joan Marin, mestre ferrer, autor del penell de plom en març de 1790.(2) Francesc Mira de Ochoa, escultor de Monòver, autor, en 1765, de la talla més important que és la imatge de pedra crema que presideix la plaça de la verge. Va tallar i readaptar el retaule més modern de la capella en 1774 i les petxines dels altars de Sant Francesc i Santa Rosa en 1787 per 10 lliures. Probablement l’actual carrrer de l’Escultor era el lloc on tenia la casa-taller.(2) Gabriel Mira, mestre d’obres natural de la vila d’Asp, iniciador de la segona capella de la verge.(23 d’agost del 1717).(2) Joaquim Oltra, fuster, va cobrar 19 lliures i 13 sous per tornejar quaranta-nou balustres de la barana que existeix actualment.(Desembre de 1790).(2) Vicent Pastor, pintor i daurador, autor de la reparació de la mitja taronja , dels carcanyols i dels àngels claus dels arcs torals. Va treballar des de juny a desembre de 1790.(2) Vicent Picó, proveïdor dels més de cinc-cents pans d’or que per un preu de 16 lliures van ser necessaris per a daurar la mitja taronja de la capella de la verge. Treballs que es van realitzar entre el 14 de maig i el 24 de desembre del 1721.(2) Antoni Pérez, pintor de Monòver, autor dels llenços del “bocaporte”, va cobrar 8 lliures.(2) Tomàs Planes,(València 1707), gravador, autor el 1733 d’un gravat sobre planxa de coure del retaule de la verge.(2) Joan Prats, mestre ferrer, de Monòver, autor del magnífic enreixat que tanca el pas desde la nau central a la capella. Va cobrar 25 lliures el 13 de novembre de 1741.(2) Miquel Simarro, talla la pedra del base del penell en 1790.(2) El seu parent Joan Simarro va participar com a mestre canter en la construcció de l’església de les Escoles Pies de València.1767-1771.(4)

Bibliografia consultada:

  • (1) Vidal Bernabé, Inmaculada, La escultura monumental barroca en la diócesis de Orihuela-Alicante, Dip.Alicante. 1981.
  • (2) Corbí, José Vicente, Nuestra señora del Remedio y su capilla de Monóvar, Asociación estudios monoveros.1988
  • (3) Navarro Mallebrera, Rafael, Los arquitectos del templo de Santa Maria de Elche, Publicaciones de la C.A.P.A. 1980
  • (4) Catàleg de monuments de la comunitat valenciana, Conselleria de cultura.1983
  • (5) Sanz Sainz, Carmelo, La ciudad de Monóvar, memória sobre administración local,1947
  • (6) Programa de festes de Monòver 1975

EL TRESOR DEL BILAIRE

El Bilaire

EL TRESOR DEL BILAIRE

Rafael Poveda

El Bilaire: turó al nord de la penya de la Safra entre el camí del collao de Victoriano, i la carretera de Monòver al Pinós.

Blai Limorti era regidor d’urbanisme de l’ajuntament de Monòver. Aquell migjorn va rebre la visita d’un dona major nerviosa i enfadada. No era estrany. Ultimament persones majors, en la seua majoria habitants del casc vell de la ciutat, feien continues protestes de l’estat ruïnós de cases i carrers. Aquella dona era Micaela Mira, vivia en el barri de la Goletja, a les faldes del castell. Una roca despresa havia obert un badall immens en la paret posterior de sa casa. Quan Blai va arribar acompanyat per la brigada de reparacions, una colla de veïns prou enfadats formaven un rogle al voltant de la casa. Després dels acostumats comentaris referents a la poca vergonya de l’ajuntament, els obrers del consistori es posaren a tapar el tall. Mentrestant, Blai va escalar agafant-se a les paleres cap al lloc d’on procedia la roca. En arribar, va observar un forat negre que semblava les restes d’un arc de mig punt fet de pedra de selleria. Sense pensar-s’ho molt va apartar algunes pedres i va entrar acatxapat un quants metres. Com que no veia res, va decidir recular i anar per una llanterna. Quan va eixir, es trobava prou excitat, ell, un filòleg que preparava oposicions pel matí, exercia de regidor al migjorn, i traia algunes peles fent de corrector lingüístic per la nit, no estava acostumat a les aventures. Més tranquil, després que la llum de la Goletja i els murmuris del veïnat el tornaren a la normalitat, va decidir anar a buscar el seu amic Antoni Amat, el més preparat espeleòleg local. Al dia següent, ben equipats, es van endinsar pel túnel. Era prou baixet i no permitia anar totalment dret, d’ample no tindria més de mig metre, això feia que difícilment es pogueren creuar dues persones. Avançaren els primers metres. A primera vista el túnel no tenia arcs de sustentació ni estava apuntalat, senzillament estava excavat a colp de pic en la roca, en la famosa pedra d’algeps de Monòver. Caminàrem horitzontalment un bon tram. De tant en tant, als costats, apareixien unes cavitats semblants a les fornícules. Les parets i el sostre estaven en bon estat i quasi no es veien solsides. De moment, el passadís es va fer més ample i més alt. Havien arribat a un replanell del qual partien dues escales, una ascendent a mà dreta i un altra que descendia cap a l’esquerra. Triaren la de la dreta i començaren a pujar. Després de salvar més de 200 escalons, els va resultar impossible continuar; una llosa de pedra perfectament col.locada ho impedia. Intentaren menejar-la i va caure terra solta. De colp un raig de llum entrà per una regata de la llosa i va il.luminar el xiquet habitacle. Clavaren el piolet pel badall i la llosa es va desplaçar amb prou facilitiat. Toni Roman Amat va traure el cap i es va trobar amb quatre parets sense sostre i una finestra; allò semblava un corral, però no ho era. Ràpidament va identificar el lloc; era l’interior del castell, del vell vigilant del poble. Fetes les anotacions pertinents, tornaren a tapar el forat i baixaren fins al replanell. A partir d’aquí, contaren 432 escalons descendents fins que van arribar a una minúscula estança. A l’esquerra continuava el passadís, en front, un balcó de ferro prou rovellat impedia continuar. S’abocaren i il.luminaren la gran cavitat que es mostrava davant. L’espectacle era fantàstic; no tindria menys de 40 metres d’amplària per 6 d’alçària. El fons estava ple d’aigua. Uit arcs gòtics de pedra de sellar arrancaven des de baix i es trobaven en el cenit del pou culminat per un brocal també de pedra i que pareixia condemnat. A un costat es veia reble, que, a jutjar per la gran cantitat de rajols moderns que tenia, semblava segur que havia estat abocat feia pocs anys. Guardaren silenci un moment, el soroll de fons que venia de dalt era sense dubte remor de cotxes i motos. No vacil.laren ni un moment, estaven baix de la Plaça de la Sala. Blai havia llegit que l’any uitanta-sis es va obrir un gran clot davant el Banc Popular i que es va tapar sense més incidències. Allò era l’aljub que arreplegava les aigües de la vessant del Castell i Santa Bàrbera. En alguna época, o bé els moros o bé el primers cristians, el costruïren per tal d’abastir-se d’aigua. Més tard, probablement al portar aigua de la Canyaeta i construir les fonts públiques, el condemnaren. Al continuar pel passadís de l’esquerra, el jove regidor d’urbanisme va pensar que seria una bona idea recuperar l’aljub i substituir l’horrible fanal del centre de la plaça per un brocal de pedra amb la seua reixa de ferro forjat i carrutxa inclosa. Caminaren en línia recta. Ja no havien escalons i el túnel era pla. Molt prompte una paret de pedra i argamassa tallava el camí. Decidiren picar-la i un altre forat negre els avisà que una nova cambra s’obria a l’altre costat, van allumbrar i es feren pas tombant les pedres. La visió d’aquella cambra era esgarrifosa, tant Toni com Blai es quedaren de pedra, amb la respiració continguda i amb una tremolor que, segons conten, els va durar algunes setmanes. La cosa ho mereixia: un muntó d’ossos humans i calaveres de tots el tamanys s’aliniaven al voltant d’aquelles parets negres. Al centre quedava una escala interrompuda per una llosa de pedra rectangular. Intentaren moure-la però no ho aconseguiren. En la llosa havia una inscripció que deia: “EX SANCTI JOANNIS BAPTISTAE ECCLESIA OSSUARIUM” “Sens dubte”, va dir Blai, “estem sota l’església, justament en el fossar, i es molt probable que no haja entrat aquí ningú des de fa un parell de segles” Quan ja havien inspeccionat aquell lloc tenebrós i estaven decidits a tornar, Toni Amat va allumbrar la part de paret que no tenia ossos davant. Li va estranyar que fora de construcció diferent i es va propar un poc més. Al segon cop de piolet ja es veia un forat negre a l’altre costat. Aquella cambra no contenia ossos, però hi havia una cosa molt més interessant. Un caixa de fusta, semblant a lesque s’utilitzaven per a guardar l’aixovar, presidia la estança. La van allumbrar amb molta emoció i curiositat. Estava coberta de pols i no tenia pany. La van obrir… estava plena d’objectes!. El primer que van traure va ser un farcell de tela negra en prou mal estat i ple de forats, el van deslligar i aparegueren vàries armes: una pistola , un mosquet, i algunes dagues, també hi havia una coixinera amb boletes metàl.liques que semblaven projectils i una polvorera. “Bones armes!” -exclamà Toni- ” li preguntarem a Carles Valls, ell és un expert i podrà catalogar-les. Tot seguit van extraure unes peces de seda brodada, un oli sobre llenç amb la figura de Crist. També hi havia alguns llibres:”De trinitatis erroribus libri septem” de Miquel Servet (1531) “Llunari e repertori del temps” de Bernat de Granollacs (1513) “Llibre dels àngels” de Francesc Eiximenis (1392) “Llibre d’Evast i Blanquerna” de Ramon Llull (1521). Els ulls de Blai i Toni brillaren de goig; aquells llibres eren autèntiques joies, també demostraven que el propietari era una persona culta i il.lustrada. Continuaren escorcollant i baix dels llibres aparegué una caixa més menuda, d’uns dos pams, un cofret de fusta obscura i ferros negres. L’obriren i aparegué una peça de tela prou rica al tacte i en perfecte estat de conservació Una vegada desplegada, van vore que es tractava d’una senyera amb un escut d’armes brodat al centre; d’atzur, una fulla de serra en banda d’argent acompanyada de dos ulls d’argent. També hi havia un cilindre de llautó que contenia un paper manuscrit que deia: ” Jo, Joseph Guardiola i Vidal, prohom de la vila de Monòver, administrador del tresor públic i membre del consell, em veig forçat a fugir de la meua pròpia casa, vila, i propietats per tal de salvar la vida. Hui, 25 d’abril de 1707, han arribat noves d’Almansa anunciant la desfeta del nostre exèrcit, la captura de les armes, i la presa de la senyera pels enemics. L’escamot de monovers que la vila envià per tal d’unir-se al general Galway, ha estat fet presoner i el seu cap Bartolico, ferit de mort. A trenc d’alba partiré cap a altres terres on trobe lloc segur i no puga ser capturat per l’invassor castellà. Mort al borbó!. Visca el Rei Carles!”. “Testament : Si la mort em sorprén abans que puga tornar a Monnòver, és la meua voluntat que tots els meus bens siguen donats a la meua estimada i única filla Assumpció, amb la condició que li done una renda de 200 Lliures a l’any a mossén Francesc Soler i Vilanova rector d’aquesta església i protector meu”. Un segon document més gran amb el següent text: “Segons Mohamed Betiés, alfaquí de l’alquebla de Monnòver, l’onze d’octubre de 1609, els moriscs van ser portats a Berberia per ordre del Rei. Totes les coses que no han pogut endur-se amb ells per por que se les furtaren, les han amagades en un aljub sec del Bilaire. Les instruccions per a recuperar el tresor estan en clau dins el poema del poeta àrab Ibn-al- Abbar de València:

“Mira la dolça canya al capvespre

l’ombra que projecta

i deixa que et guie els ulls

cap a Terra Santa”

Hores mes tard ja havien eixit del passadís. No sabien què fer amb aquell manuscrit misteriós. Blai proposà d’anar a consultar Antoni Marhuenda, un vell savi que vivia retirat en una humil caseta de camp, allà per la Canyada de la Farina. Aquell home d’aparença tranquil.la, que fumava uns cigarrets d’olor terrible, els va dir, després d’examinar atentament el manuscrit: “Això està clarissim, primer de tot heu d’anar al al Bilaire i encarar-vos a la Safra. Safra vol dir collita de la canya de sucre. Després haureu d’esperar que es pose el sol, veure on arriba l’ombra, i mirar a llevant que és on està la terra santa dels musulmans, és a dir, l’Alquebla. Es van quedar embacorats de l’erudició d’aquell home, i mentres enfilaven el camí del Bilaire, els dos van pensar que encara tindrien que llegir molt i estudiar més per arribar a saber la centèsima part del que el mestre Antoni coneixia. Quan van arribar al Bilaire es van trobar un conjunt de cases semiderruïdes i amb signes d’abandonament. Sols havia un home major que els observava amb curiositat i que fumava tranquil.lament assegut en un banquet de pedra a la porta de la casa mes gran. Es van apropar. –

Bon dia!

-Bon dia! Vostens diran.

Després d’explicar-li tota la història, aquell home els va dir: “Em diuen Pere Pastor, vaig nàixer aquí i aquí he viscut sempre. L’any vint-i-uit uns veremadors de Monòver que havien tornat d’Orà, van muntar al Bilaire dient-me que uns moros vells que havien conegut allà, els havien recitat una canço que parlava del tresor que els seus avantpassats havien amagat en el Bilaire de Monòver quan allò de l’expulsió. Vam pegar moltes patades però no vam trobar res. Anys més tard, seria per l’any de la picor, estava jo llaurant una llastra que està aquí mateix quant la terra es va afonar i vam caure el matxo, el forcat i jo en un forat grandíssim, més gran que un pou. Quan vaig poder eixir i traure l’animal vaig fugir a curar-me les ferides. Estava tan espantat que no vaig tornar. Ningú d’aquí dalt es va atrevir a baixar. Unes setmanes després va ploure molt i el forat es va reblir ell soles. Jo no he tornat a llaurar eixe troç i quan passe per allí procure no arrimar-me molt, no siga la temptació…” Serien les sis o les set de la vesprada, quan el sol, vermell com una magrana, va anar caent lentament i fent les ombres cada vegada mes allargades. Moments abans d’amagar-se, una ombra, estreta i punteguda, els marcà el mateix lloc on minuts abans els havia conduït el senyor Pere. Era qüestió d’afanyar-se, encara quedava una hora de llum i si cavaven ràpid tal volta podrien trobar alguna cosa. Als cinc minuts de cavar com a comdemnats, Toni Amat i el seu llegó, van desaparéixer acompanyats per una considerable polseguera. -Tranquils, no passa res, ja estic acostumat. Tireu-me la llanterna. Aquella cavitat era sense dubte un vell aljub sense gota d’aigua. Les parets eren de pedra, semblants a les ribes, i d’una grandària de set o uit metres de diàmetre per tres d’alt. A un costat s’arrengleraven set gerres de terrissa. Estaven totes amb la boca tapada amb cera d’abelles. Van destapar la primera i un doll de monedes aparegué de moment. La majoria contenia tota classe d’objectes, ferramentes de ferro i de fusta, gots de vidre, ceràmica variada, fils, teles, flassons de perfums, ungüents, dinades d’herbes medicinals. Un altra més llargueruda contenia un rotllo de pergamí amb caracters àrabs que no van poder desxifrar.

Al dia següent, la relativa tranquil.litat del poble havia desaparegut. Tant la caixa trobada al passadís, com el tresor complet, estaven exhibits en saló del Palau Municipal. La cua de gent que desfilava pel davant, contemplant-lo, omplia la plaça de la Sala, i un fum de periodistes carregats de càmeres de televisó, intentaven aconseguir les millors imatges. Blai i Toni repetien per enèsima vegada la història.

Rafael Jover, corresponsal

MONòVER — Un tresor d’incalculable valor material històric i etnològic ha estat descobert a Monòver. Els autors de la troballa sòn els jovens Blai Limorti i Toni Amat, els quals, amb intel.ligència i valentia i arriscant les seues vides, han rescatat de l’oblit monedes, llibres únics, i el que segons apunten les primeres impressions, és el text del Corà més antic que es coneix al País Valencià. En conèixer la notícia, el President de la Generalitat ha anunciat que els jòvens seran guardonats el pròxim nou d’octubre. El que ja s’anomena “Tresor del Bilaire” passarà a ser exposat definitivament en el museu local.

Rafael Poveda.

MONOVERS EN LA CORT DE DON JUAN. Rafael Poveda

MONOVERS EN LA CORT DE DON JUAN

La mort del comte de Barcelona, m’ha fet rememorar a un monover que encara que no el vaig conèixer, si que sentit parlar d’ell.

Francisco Bonmatí de Codecido va nàixer accidentalment al Fondó de les Neus i pertanyia a una família monovera acomodada. Son pare era metge en Monòver i sa mare Micaela era filla de Gregorio Codecido enginyer militar que tenia propietats al Belix, i al qual li dedicà Azorín unes ratlles en “Agenda” 1959.

Bonmatí es va llicenciar en medicina a Madrid, i es va casar amb Elia Montoya, una aristòcrata filla dels comtes de Casafuerte i neboda de la esposa del polític José Calvo Sotelo. Més tard va ocupar el càrrec de metge de la casa nacional de moneda i timbre.

Va ser redactor del diari ABC i cronista oficial de Madrid i premi “Castillo de Chiveli” atorgat per la Real Académia per uns articles publicats en el diari “La Nación”. Va escriure el guió cinematogràfic: “Lola Montes” i tres més amb la col·laboració de José Maria Pemán: “Fuenteovejuna”, “El Capitán de Loyola” i “El amor Brujo”. Una dotzena de novel·les la majoria d’ambient costumista: “El ladrón de Clara Valverde” 1944, “El Navajazo” 1949, “Espérame siempre a las seis”, “¿Por qué mientes?”, “Nada más que una mujer”, “Pilar”1939, “Los inseparables”1946, “Oro y Barro” 1952, “Recoletos 71” 1958, “Aquella noche…” i “Un esqueleto con careta” 1948. En aquesta última Bonmatí dedicà varies planes a Monòver i en to despectiu es va referir a la població de la següent manera: “Mujerucas y viejas desgreñadas tripudas, esperpénticas, venidas del aquelarre de las cuevas arrabaleras para gozar de la fiesta”. Als joves del casino els va dedicar frases com “Y los pollastres y jovencitas del gallinero local” Tot això li va costar un seriós disgust una nit de festes de setembre en el ball del Casino de Monòver, on un grup de joves anomenats “Penya del Bote” (entre els quals es trobava mon pare) es van sentir ofesos i senyalats pel fragment de la novel·la i van fer una parodia disfressats de pollastres i rodejant la taula on es trobava Bonmatí i altres mandataris locals com don Silvino Navarro, don Hermelando Corbí i altres que va provocar un considerable escàndol. Al dia següent un dels adlàters va organitzar sense massa èxit una recollida de firmes per tal d’expulsar als provocadors i es va dirigir entre altres a don Manuel Linares el qual li va contestar que ell no firmava, per que si el seu fill Manuel (que havia mort feia poc) haguera viscut hauria estat implicat.

Tot aquesta situació no va impedir que dies després i previ advertiment als esvalotadors, les autoritats li dedicaren incomprensiblement una plaça en el poble, això sí la més diminuta. “Rinconada del escritor Francisco Bonmatí de Codecido”

A Bonmatí se’l recorda a Monòver per les seues estades estiuenques en la casa de camp i del carrer major, avui farmàcia de La Goletja. Conten que era molt presumit, que portava uns vestits espectaculars, colls durs, un bastó amb empunyadura de plata i dos gossos Dogos amb pedigrí certificat.

També va escriure Bonmatí “Leyendas y tradiciones españolas” i tres biografies: “La duquesa Cayetana de Alba” 1940, “Alfonso XIII y su época”1943, “Alfonso XIII el Rey enamorado de España” 1946, i “El príncipe Don Juan de España” 1938. Que és una biografia de Don Juan de Borbó amb moltes fotografies, entre les quals destaca una amb el Rey Alfonso XIII i altra amb Don Juan totes dues en la coberta del iot “Hidalga”. Bonmatí va ser rebut diverses vegades pel propi Rei i per Don Juan, la primera en octubre de 1936 en l’hotel Excelsior-Galia de Milà, on Bonmatí li va contar amb tot detall la seua fugida per Alacant. Més tard en Novembre va acompanyar des de Roma a Milà a l’infant Don Jaime i segons explica al llibre va viure amb molta intimitat amb tota la família reial, fins i tot Bonmatí va ser l’encarregat d’enviar al general Franco la famosa carta on Don Juan s’oferia a lluitar en la marina.

Certa vegada en que Don Juan repartia ministeris entre els seus adeptes, tot esperant anar a Madrid, li va preguntar a Bonmatí que voldria ser, si ministre de cultura o de sanitat, i aquest últim va respondre: Jo, el que vull ser, és el millor novel·lista d’Espanya.

Don Francisco Pérez Verdú, em va contar que certa vegada Azorín fent referència a l’obra literària de Bonmatí va dir en to irònic que tenia futur, això si, quan vinguera Don Juan. Temps després van anar ell i Bonmatí a vore a Azorín al pis de Madrid. Quan van acabar la visita, ja en el carrer don Paco li va preguntar a Bonmatí que li havia paregut el mestre, Bonmatí amb la pedanteria que el caracteritzava li va contestar: ¡És un pobre home!.

Francisco Bonmatí de Codecido va morir en Madrid 1965.

En el Museu d’ Arts i oficis de Monòver existeix una biografia inèdita d’ aquest autor escrita per José Alfonso.

Ben pocs monovers es consideraven donjuanistes, sols una minoria en general il·lustrada ho era. La majoria de la gent tenia la visió oficial que el franquisme havia fabricat del comte de Barcelona. Altres per la seua condició republicana senzillament l’ignoraven. Algunes persones van acudir a Estoril no per que foren donjuanistes, sinó per que la visita s’incloïa en la ruta turística.

Rafael Poveda, 23 d’abril de 1993 (Publicat al Veïnat)

Salis et Mare. Rafael Poveda

Salis et Mare. Rafael Poveda

Havia quedat a dinar amb el fotògraf un dia molt calorós d’aquest estiu. Cap a les tres de la vesprada va arribar al restaurant amb un considerable sufocantment. Venia carregat amb vàries càmeres fotogràfiques i un munt de materials. Després d’una primera hidratació consistent en una cervesa ben gelada, em va contar l’odissea que havia patit aquell matí.

Rafa -em va dir- He estat en un lloc formidable i estrany. És probablement la part de la terra on mes radiació solar hi ha. El sol rebota en els cristalls microscòpics de les parets i la llum és cegadora fins a tal punt que el cel es fa quasi negre.

D’esprès d’aquesta espontània confessió que d’altra banda no em sorprenia a jutjar per la colossal ullada de sol que exhibia en les seues galtes, em vaig preguntar d’on vendria el meu amic. Finalment em va contar que acabava de arribar de les Salines de Santa Pola, havia esta tot el matí fent fotos en l’explotació salina. S’havia col·locat entre dos muntanyes de sal a les dotze del migjorn un dia de juliol. També havia fet tombs per la platja i els carrers propers a la mar.

Uns dies després em va ensenyar les fotos meravelloses que ara podem admirar. Aquesta col·lecció representa una visió, al meu parer, inèdita de Santa Pola. Un paisatge que per quotidià ens pot semblar més que vist, reiteratiu o monòton fins que mirem les imatges que Xavier Mollà ens presenta en aquest portfoli. Les salines quadriculades com espills d’argent, les carenes de sal que semblen monstres del juràsic, eixa màquina retroexcavadora un punt amenaçadora que sembla lluitar inútilment amb eixes piràmides tan blanques, i en front la mar, l’altre basament de Santa Pola.

Les palmeres altives resistint la força del vent càlid de la mediterrània. Predominants, amb eixa actitud desafiant, com dient “aquí mane jo”. M’agrada especialment la fotografia on es veu en primer pla el tronc erosionat i ferit però triomfant d’una palmera vora la mar que ha tingut la gosadia de créixer en la sorra. Per contrapunt uns pinatells solitaris, torturats pel vent de llevant, deformats per la natura sobreviuen com poden aclaparats per les seues veïnes les palmeres. Algunes imatges són molt suggerents, els embarcadors buits amb un horitzó infinit. Qui s’haurà fet a la mar per ell? Haurà tornat?

Definitivament la presència humana en les imatges es molt minsa però precisa. Sota el cel protector, aquestes visions immenses, ens donen un referent i ens avisen de que no som res, de la nostra insignificança davant l’espai interminable. Qui ho diria si pensem en un dia de vacances estiuenques on la gent inunda l’espai físic de la platja.

Algun observador es preguntarà que significat tenen eixes fotos desenfocades. Donat per fet la indiscutible voluntarietat del fotògraf en construir-les així, el que a mi em provoquen és una sensació de concentració del missatge. L’autor pretén que els detalls nítids no entretinguen la idea. Li llevarem tots els elements superflus, fins i tot la nitidesa –em va dir- Produirem un acostament extra de l’espectador a la foto i alguna cosa més–afegiré jo-. Ara comence a comprendre una mica l’experiment i m’agrada. De tota manera es una pregunta que hauran de fer-li directament a l’autor i si és que tenen l’ocasió.

Si tornem al projecte inicial de Xavier Mollà captem de seguida el propòsit deliberat de recolzar-se en les dos branques econòmiques per excel·lència de Santa Pola: la sal i el mar. Resulta sorprenent que una cosa tan primària com el clorur sòdic siga tan important en aquest poble i en la resta del món i des de sempre haja estat codiciat fins a ser moneda de canvi en l’antic Imperi Romà.

Les fotos de les salines son d’una puresa extrema, tenen molt a vore en l’expressió “Vosaltres sou la sal de la Terra” el significat de la qual és ben clar: Allò que preserva de la corrupció, de l’error. Mirant-les detingudament també he trobat alguns aspectes innovadors en l’obra de Xavi que no havia vist abans. Em refereix a les imatges d’ull de peix, on l’horitzó és una corba i malgrat identificar els elements visibles, no deixa de recordar certs paisatges llunars o més recentment marcians. Tal vegada el fotògraf -no se si dir-li arter- intenta magnificar la sensació de puresa i netedat. Resulta difícil endevinar quina és la finalitat que persegueix, però com diem abans, es probable que siga buidar la imatge de tot allò que li sobre.

Encara que el fil conductor és evident, i de la mateixa manera que la sal i la mar estan íntimament lligades, convindrà l’espectador amb mi que les fotos de la platja tenen una càrrega molt més suggeridora que les altres. No és d’estranyar si tenim en compte que en les fotos de les palmeres, dels pinets, del embarcador, del carrer, de la fita i d’eixa pobra torre que es desfà com un terròs de sucre, la mar està omnipresent i defineix l’espai final. La mar sempre al fons, ens invita en cada foto i en tot moment a deixar-nos dur per la imaginació i a inventar mil d’històries que s’inicien i acaben en eixe lloc. Aquí el fotògraf juga a provocar-nos una certa inquietud i sembla que ens espente a preguntar-nos: què fem aquí encara? si allà fora està la mar que ens durà per mil camins arreu del món!

Ha mort Montoro. Rafael Poveda

Ha mort Montoro. La noticia, si no del tot inesperada, m’arriba prematurament. Em commou tenint en compte que em quedaven encara moltes converses i discussions pendents amb ell. Quan falta un amic te dones conte de tot el que t’has perdut i la quantitat de preguntes que t’has deixat sense fer-li. Sóc dels que, malgrat la distància generacional, mantenia una relació fluïda amb un home de vegades difícil però a l’hora vital i lliurat en cos i ànima a la cultura del seu poble. Home que al meu parer pertanyia a la vella guàrdia cultural local. Dic això perquè, si hi ha un escriptor que represente globalment la “vella escola monovera”, eixe és Paco Montoro. L’apel·latiu “vella escola monovera” atribuïble a il·lustres noms com els ja absents Luis Martínez Limorti, José Artiaga, etc. i els encara presents D. José Maria Roman, i D. Francisco Peiró, crec que podria atribuir-se -amb els matisos obvis- al grup de escriptors que enllacen el mateix estil retòric del autors de la preguerra: Peñataro, Luveral o Antonio Montoro. La seua creació es va fonamentar en una literatura construïda des de l’anècdota convenientment idealitzada per encaixar-la en una suposada realitat pintoresca amb algunes pinzellades d’erudicció i sota l’omnipresent i aclaparant figura d’Azorín. Aquesta opinió personal, que no crítica, ve avalada per tot un seguit de llibres i articles, publicats majoritàriament en la premsa monovera, que un servidor ha llegit, catalogat i publicat en una pàgina d’internet que està a l’abast –mai millor dit- de tot el món.

Dit això, Francisco Montoro és, tant per la seua producció literària, com per la seua dinàmica activitat cultural, el millor exponent del –si em permeten l’adjectiu- “ombusdman cultural”, al que tots acudien a preguntar, l’home que estava en tot els “tinglados”; El Casino, El Veïnat, La Revista Monóvar, Les Tertúlies, La ràdio, La tele, L’Església, els llibres i les processons. Contradictori i romàntic va practicar unes maneres que per la lògica transformació del pas del temps esta cridades a desaparèixer. Si primer censurava un quadre de Fabian Mira penjat al Casino, després encarregava quatre murals pagats a joves pintors monovers per a que presidiren el saló de dalt. Si m’animava a deixar els estudis i l’assaig i passar-me al relat o la novel·la, després encapçalava una creuada contra un conte de Juanjo Alcaraz per que el considerava ofensiu. En definitiva, un ésser humà amb totes les virtuts i defectes, com tots nosaltres.

Si analitzen des de la distància i amb el màxim respecte els seus llibres i escrits ens trobarem primerament amb l’edició de Canyís (1990) on Montoro va afegir de la seua pròpia collita el subtítol “El llibre de Munove” i on li hem d’agrair que arreplegara un recull quasi complet dels escrits publicats en el setmanari “El Pueblo” pel tàndem Joaquim Amo-Amancio Martínez Ruiz. Montoro, però, fidel a la vella escola, va descuidar els aspectes lingüístics de l’obra, reduint-los a la “gràcia popular monovera”, un paraigües justificatiu per tal de no complicar-se la vida. Al llibre s’incloïa un pròleg i uns peus de foto escrits en castellà i un punt incoherents. Una oportunitat perduda si tenim en compte que l’edició de Canyís de 1950 portava un deliciós pròleg d’Amancio escrit en valencià. Encara recorde la forta però cordial discussió que vam tenir a propòsit i que evidentment jo vaig perdre. Després va venir el llibret sobre la Rondalla i un nou llibre sobre “Remedios Picó- La Poetisa” (1993) que va ser el millor assaig de la seua obra. Montoro va analitzar el poemari d’aquesta autora fent un gran esforç per tal d’elevar de categoria uns versos senzills e insubstancials. A continuació va publicar “Monóvar Fiestas y recuerdos, (1998) un catàleg minuciós de les festes del nostre poble ple de noticies i comentaris irònics que s’ha convertit per a molts de nosaltres en consulta obligada. Finalment en 1999 va editar el seu darrer llibre anomenat Monóvar, anécdotas y personajes de nuestra historia on aportava multitud de histories i fotografies inèdites de gran valor històric. Segons em contava estava preparant un futur treball dedicat a l’historia del Convent-Asilo que de segur ens hauria aportat moltes noticies interessants.

Ara Paco Montoro ja no hi és, el trobarem a faltar en les Tertúlies amb les seues intervencions imprescindibles i polèmiques. Ens queda la seua obra i la seua memòria. Ara és el moment d’agrair-li de tot cor els seu esforç personal en tantes coses. Res millor que la difusió i publicació dels seus escrits i llibres encara inèdits per a que és perpetue i prodigue la seua figura. Davant les noticies inquietants que ens arriben respecte del futur del seu arxiu, reclame des d’aquesta pàgina el caràcter públic de la seua col·lecció de fotografies, escrits, poemes, relats, etc. i encoratje als hereus a que el donen a la Casa Museu Azorín tal i com ell va manifestar repetidament tant a mi com a altres persones del seu entorn.

Rafael Poveda

Elogi d’un corredor de fons. Enrique Deltell per Rafael Poveda

Elogi d’un corredor de fons.

Enrique Deltell i jo van coincidir al Consell Regulador de la Denominació d’origen. Els dos érem vocals tècnics i teníem l’encàrrec de tastar dues vegades a l’any tots el vins que s’elaboraven i que aspiraven a ser qualificats. Aquelles sessions ens van apropar prou i va fer que mirarem les diferències d’una manera més calmada.

En altra ocasió em va invitar a visitar la seua finca al Fondó. Em va ensenyar les plantacions de vinya que amb molta il·lusió començava a produir. Recorde que aquell dia de juliol calorós i sufocant que em vaig posar prou malalt i em vaig marejar moltísim, i Enrique, en aquell desbaratat cotxe em va portar al metge. Per la nit em va cridar a vore com estava i li vaig agrair el detall.

Però de totes les nostres relacions, la més intensa es va desenrotllar a la Gelateria Mira, on des de fa anys, cada vesprada, manteníem una tertúlia de contingut polític el propi Enrique, Juanjo Alcaraz, Pepe Tafarra, Mª Carme Lorenzo, Pepe Mira i jo mateix.

Ara, la seua desaparició ens ha deixat orfes de la seua persona, de les llargues i discrepants converses sobre la política local, del seus comentaris socarrons i enigmàtics. Ens havíem acostumat a que ens deixara inquiets amb noticies a mitges i anuncis de futures crisis al PSOE i a l’Ajuntament que quasi sempre es complien.

Precisament les últimes setmanes, quan nosaltres, ingenus, especulaven en veu alta sobre la possibilitat d’una moció de censura amb el representant del grup independent, ell, amb aquell somriure que tant el caracteritzava, ens mirava i després de morir-se de risa ens picava dient:

-És més fàcil que neve en agost que això passe.

Després guardava silenci i deixava que nosaltres mossegarem l’ham i ens embolicaren en una desaforada discussió.

Supose que ara, després de que una carretera tercermundista entre dos autovies ens l’haja furtat brutalment, haurà que revisar la seua aportació política a Monòver, que jo crec que està molt per damunt d’eixa imatge segundona i discreta que els successius líders del socialisme monover s’enpenyaren en fer-nos vore. Ben al contrari, mentre el personalisme egoista d’uns i altres conduïa a la desfeta de l’agrupació local, Deltell es va mantindre sempre en posicions serioses i desapassionades, defensant primer que res els fonaments ideològics del Partit Socialista i aguantant la marea amb el millor estil dels corredors de fons.

Per desgràcia mai podrem saber quins plans tenia per al futur, se n’ha portat amb ell eixe secret, encara que darrerament es mostrava crític amb l’actual direcció i discretament decantat amb l’idea d’una imprescindible renovació al si de l’agrupació local.

El trobaran a faltar al seu partit perquè de militants tants fidels i disciplinats com ell en han parit ben pocs.

Les nostres reunions ja no serán iguals. Hem perdut un discrepant entranyable. Ho lamente de tot cor. Descanse en pau.

Rafael Poveda

Joan Manyar, un monover, víctima de l’Inquisició. Rafael Poveda Bernabé

Joan Manyar, un monover, víctima de l’Inquisició.

Rafael Poveda Bernabé

A Joaquim Serrano Jaén

Quan vam publicar el llibre Visites en 1993, vam poder observar entre altres moltes coses, el gran esforç adoctrinador que el bisbat d’Oriola va practicar sobre els moriscos monovers a les acaballes del segle XVI. Monòver, aleshores habitada majoritariament –més d’un 90%- per moriscos, patia un considerable retràs evangelitzador i per això els comentaris arreplegats en la visita que el bisbe Josep Esteve va fer a la nostra vila en 1595:

“ha constat a sa senyoria la gran necessitat que ya de reparar alguns abusos que·s fan en dita vila de Monnòver per ésser la major part dels vehins y habitadors d’ella crestians nous decendents de moros que volent seguir lo error en lo qual vixqueren sos antepasats y no tenint consideració que han rebut lo sanct baptisme ne temen lo castich de nostre senyor Deu, usen de cerimònies de moros …”

També podem llegir a les Visites tot un seguit d’ordinacions destinades a reprimir els usos i costums dels monovers, que fidels a la seua llengua, cultura i religió, feen poquíssim cas de les noves lleis imposades a sang i foc pels nostres avantpassats. L’obssessió per controlar la puresa de sang del carnicer:

“del carnicer qui tallara la carn en la dita e present vila es a saber que aquell haja de ser y sia crestià vell, fill de crestians vells y no cassat ab crestiana nova “

De la vestimenta:

“sots pena de un ducat puga portar sabates fetes a quartos de diversos colors, sino que sien totes de una color”

De les pompes fúnebres:

“per a llevar totalment ocatio que no es fasen cerimònies morisques al temps de la mort o soterrar dels dits nous convertits provehí ordenà e manà sa senyoria que los dits curats nomenen y senyalen una dona crestiana vella per a que aquella amortalle”

De les festes i la música:

“ordenà e manà que de así avant los nous convertits no puguen husar en les bodes y regosijos, de nit ni de dia, dels sons de la cheremia, sens serà tan solament lo dia de la boda, des de aprés dinar fins a que·s fasa de nit sots pena de cinch lliures”

Bé, en mig de tot aquest ambient de continues interferències que els moriscos -també anomenats nous convertits- suportaven per part de la classe dominant, ens podem imaginar la manca de llibertat que la majoria de la població suportava i el clima de violència social que hauria en la nostra població. És molt probable que afegida a l’ostentòria persecució cap a les formes de culte musulmà, hi haguera un altra classe de brutalitat soterrada, consistent en acusacions i delacions -infundades o no- fetes pels mateixos membres de la comunitat morisca, els quals, si bé en pocs casos, començaven a mostrar una certa adaptabilitat a les noves pràctiques religioses cristianes.

Entre 1591 i 1595 el monover Joan Manyar, morisc renegat que anys enrere s’havia acollit a l’edicte de gràcia i perdó fent abjuració de la seua fe, va patir un escorcoll en sa casa, fruït d’una denuncia que quatre persones anònimes li havien fet. Al moment de regirar-li les seues possessions, els agutzils van trobar la seua dona que anava a amagar un cabàs de llibres escrits en àrab. Com que els guàrdies nos sabien llegir van lliurar els llibres al comissari i aquest els va enviar a Múrcia, a la seu de la Santa Inquisició i els experts van deduir que es tractava de alguns manuals del Corà i altres de caire religiós, així com altres més inofensius dedicats a comptes. Definitivament a Joan Manyar se li havia caigut el pèl. Detingut, va ser interrogat i torturat i en les confessions –no sabem que grau de credibilitat pot tenir un comentari extret a cops de puny- li va passar el mort al seu sogre que feia anys que havia mort i va dir que, efectivament sabia llegir i escriure en àrab, però que no l’usava per a predicar ni ensenyar a altres. Aquesta darrera afirmació és molt interessant, ja que demostra que alguns monovers continuaven practicant d’amagat els ritus mahometans, que almenys alguns no eren analfabets, que malgrat la imposició del català, encara coneixien i practicaven la seua pròpia llengua i que molt probablement també coneixien el castellà. La sort de Manyar ens la podem imaginar molt angoixosa. Li van penjar un “San Benito” i el van obligar a anar davant l’església de Sant Joan Baptista a autoinculpar-se. A més el van multar amb una considerable quantitat de diners i encara amb el cos cloixit per la tortura li van pegar una pallissa amb una verga de bou. Manyar devia ser un atleta per a no morir en la maniobra, si tenim en compte que tenia la sospitosa edat de noranta anys. No sabem que va ser d’ell després que el castigaren a anars’en de sa casa i del seu poble, Monòver, al llarg de dos anys. Probablement moriria prompte, lluny dels seus parents i en tot cas segur que no va arribar a vore com quinze anys després –en 1609- tota la seua comunitat era expulsada fora del regne. Joan Manyar era sens dubte un home important a Monòver, les seues possessions al costat del Fondó queden reflectides als Llibres de Fàbrica. També sabem que al seu fill Joan Manyar de malnom “el mut” l’havien desarmat en la Real Crida de 1563 i que li havien incautat un llançonet per qual li pagaren la miserable suma de dos sou. El mut estava casat amb Joana Chafé amb la qual va tenir un fill en 1577 i va morir abans del 1660 i que la seua vídua va soterrar un albadet el 5 de novembre del mateix any. Un altre Joan Manyar va tenir un fill en 1603. Altres membres del seu clan apareixen als llibres de Mortuoris o Fàbrica: Pere Manyar posseïa una vinya al Belix, Alonso Manyar terres en la partida del Raval. Lluís Manyar Jadí també tenia bancals i va soterrar un fillet el 25 de maig de 1600. Àngela Manyar, viuda de Pere Cisbon va morir el vint d’agost de 1600. Poca cosa més ens ha quedat d’aquella família si exceptuem un topònim ben popular “El plà del Manyar” que devem sens dubte a Joan i la seua nissaga.

(Archivo Histórico Nacional. Sección Inquisición. Legajo 2022, Expediente 22. Fols. 4v-5r: Relación de las causas que se han despachado en el Santo Oficio de la Inquisición de Murcia, desde ocho de diciembre del año de noventa y uno, hasta fin de noviembre de este año de 1592: De los reconciliados por cosas de la secta de Mahoma.)

Juan Mañar, morisco, vecino de Monóvar, de hedad de noventa años. Este, en tiempo que hubo edicto de gracia para los moriscos del Reyno de Valencia, fue reconciliado por cosas que confesó haber hecho de la secta de los moros, y con intención de moro, y hiço la abjuración de los otros reconciliados. Después de lo qual, el reo fue testificado con quatro testigos, de que buscándole la casa, los guardas del general, que es cierto derecho del Reyno de Valencia, para ver si hallaban algún fraude en su casa, de lo que tocaba al derecho, hallaron que su muger llevaba a esconder un capaço de libros escritos en arábigo, y se los tomaron los guardas, y los entregaron al comisario, el qual los embió al Officio, donde se interpretaron y se hallaron todos ellos ser del Alcorán de Mahoma y donde se señalaban sus ritos y ceremonias muy particularmente. Con esta información fue preso y traído a las cárceles y él confesó haberse hallado en su poder los dichos libros arábigos, y que algunos de ellos eran de la secta de Mahoma, y otros de quentas, y que los dichos libros eran de su suegro, que había muchos años que había muerto. Los quales reconoció, negó haber leydo en ellos, ni haber enseñado a nadie, aunque declaró saber leer y escribir arábigo, y en todo el discurso del proceso perseveró en esto y se votó a tormento. El qual se le dio y perseveró en su negativa. Votóse a que este reo saliese al auto, o a una iglesia, a oír su sentencia en forma de penitente y que abjurase de behementi, y que se le diesen doscientos açotes, y desterrado de la villa de Monóvar por dos años, y condenado en doçe ducados para la fábrica de la iglesia de Monóvar. Executose.

La qüestió de la virginitat al Petrer del 1700. Rafael Poveda

La qüestió de la virginitat al Petrer del 1700

En l’any 1993 treballava en l’arxiu notarial de Monòver a la recerca d’algun protocol notarial del meu poble anterior al Decret de Nova Planta. Cercava infructuosament algun document escrit en la nostra llengua per tal de delectar-me llegint la prosa del segle XVII i al mateix temps informant-me del noms del nostres avantpassats així com coses tan trivials -però per a mi curioses- com el valor de les cases, les terres o les vinyes. Curiosament l’arxiu monoverí no conté cap protocol del segle XVII de cap notari monover. Tots els protocols són posteriors, però per fortuna per a Petrer les velles i polsoses prestatgeries contenen un bon grapat de capbreus de notaris petrerins com Gil, Salazar, Burguño, o Montesinos. Llegint un dels toms del notari Baptiste Montesinos, vaig trobat relligat en mig de les actes notarial més comuns referides a les darreres voluntats, vendes etc. un breu document de dos planes que replegava un succés d’allò més estrany i alhora tan extraordinari que estic segur que difícilment trobarem res semblant en tot l’univers protocolari:

Any 1700 del protocol notarial de Baptiste Montesinos de Petrer. (Arxiu Notarial de Monòver)

Die VIIII Mensis novembris anno a nativitate Domini MDCC.

In Dei nomine. Amen. Noverint universi, atés y considerat que lo puntdeonor y crèdit sia la joia més estimable que en esta vida estimar se puixa, e perquè en ningun tems ni en ninguna manera ni a contrari dir, presumir ni pensar no es puixa, e com tota persona humana estiga tenguda a qualsevulla desgràcia, e infortúnio y a qualsevulla desgràcia que Déu nostre Senyor per sos alts e incompresibles juïns li té aparellat, e com suseí que en lo dia de air, huit dels corrents, a cosa de tres a quatre després de migdia, estant Catalina Maestre, filla de Juan y de Maria Brotons, cònjugues, de edad de dotse a tretse ayns, en la cassa de son oncle, Joseph Andreu, canterer de la present vila de Petrer, hon en lo estable de dita casa à-i una barraca al present cuberta de diferents rames y bastons, el qual dit Joseph Andreu o altre de la sua cassa li manaren a la dita Catalina Maestre, sa neboda, que muntàs a dita barraca a alcansar uns trastos; y al baixar de la qual, la dita Catalina Maestre, en menor edat, tingue y fonch Déu nostre senyor cervit tingués tal desgràcia que per son orofici i parts intactes se li ficàs un bastó. Y avent comensat a cridar y plorar la dita Catalina Maestre, acudí Maria Brotons, sa mare, y altres persones del veïnat; remediaren lo perill que entonses estava y vegeren eixir gran flucció de sanch. En continent la llevaren y chitaren en lo llit y cridaren al doctor Baltazar Alcaràs, el qual manà cridar serurgians per mèdits dels quals feren la primera cura y estancaren dita flucció de sanch. E com en tals cassos se requirixca per a prova y verificació authoritat de jutje, y una sumària informació de testimonis provant y verificant lo dit e infraescrit, lo qual no obstant, atenent que són pobres persones sos pares de la dita Catalina Maestre, attés lo qual, en lo dia de hui, datta del present, a cossa de les quatre després de mig dia, estant en presència del doctor Gaspar Maestre, prevere, rector de la parrochial de la present vila de Petrer, y de Baltazar Maeste, ciutadà, justícia de la present vila, y de mi, lo notari, y testimonis infrascrits, en la cassa y habitació de los dits sos pares de Catalina Maestre, posada y situada en la present vila de Petrer, lo dit Baltazar Alcaraz, doctor en Medicina, manà a Vicent Garrigós y Joseph Martines, serurgians de la present vila de Petrer, que miraren y regonegueren ab tota atensió la dita nafra feta en la forma dita en les parts ocultes de la dita Catalina Maestre, lo qual, y avén vist y regonegut los dits serurgians, y avén jurat a nostre senyor Déu, en virtut del qual jurament dihuen y declaren que avent regonegut a la dita Catalina Maestre y lo bastó o rama ab lo qual se nafra la dita Catalina Maestre, li entrà per son orofici envés a dins, y romp les túniques de son claustro, e que així o senten y coneixen y declaren en sa consiència sobre el jurament que feren prestat. De tot lo qual requirirem a mi, Battiste Montesinos, notari de la present vila de Petrer, en rebés acte públich per a memòria en lo esdevenidor; lo qual per mi, dit notari, fonch rebut en los lloch, dia, mes y any desús dit, en presència de los damunt dits, trobant-se presents per testimonis a dites cosses Juan Bernabeu, hermità, y Gines Bernabeu, llaurador, de Petrer habitadors.

 

Després d’un lectura ràpida i més tard acurada un arriba a la conclusió que tres-cents anys donen per a molt. Puc suposar l’aldarull que s’organitzaria en el veïnat quan la xiqueta en qüestió cridara pel dolor. Probablement l’avís el va donar ser el seu oncle Joseph Andreu, un humil terriser dels molts que hi havien a Petrer i que es guanyaven la vida al peu del torn modelant i després coent, càntirs, botijes i botijons. Imagine als pares, els humils Maestre-Brotons -persones pobres i sense recursos que vivien baix el castell- fent-se càrrec de la pobra xiqueta i cridant les veïnes més manifaseres per tal de prestar els primers auxilis a la noia. La magnitud de l’avalot no va tardar en arribar als oïts de Baltasar Maestre, que aleshores ocupava el càrrec de justícia, i que malgrat dir-se Maestre, cognom per altra banda molt abundant a Petrer, no estava emparentat amb la criatura sinó que pertanyia als Maestres rics, els que vivien enfront l’església. Després d’acudir a la casa, Balthasar va pensar que allò li venia gran i a més mai s’havia vist davant un fet com aquell i va decidir cridar el prevere, el seu cosí Gaspar Maestre per tal de que s’ocupara de posar ordre en un fet tan delicat. Aquestes coses les apanya millor un rector, va pensar. Després d’esglaiar-se al escoltar els fets de boca de Maria, la mare de la pobra Catalina, mossèn Gaspar va dir que no passava rés i que no calia organitzar tot aquell enrenou, però la insistència de Joan, el pare, en advertir-li de la gravetat de la ferida el va il·luminar i va decidir cridar el metge Baltasar Alcaràs i els dos ajudants que sempre li acompanyaven i que compaginaven les seues ocupacions de barbers, sagnadors, arranca queixals i menescals amb el no tan acreditat ofici de cirurgians. Després de tota aquella cercavila per la cambra de la nena i una vegada feta la comprovació ocular de les parts damnificades, els tres van constatar que allò no tenia solució. La preocupació del pare per guardar l’honor, per tal de que no hi hagueren comentaris equívocs, i probablement aconsellat per veïns i curioses va decidir cridar Baptiste Montesinos, notari, el qual vivia dels guanys que li deixaven les clàusules testamentàries, codicils, i últimes voluntats dels petrerins. Montesinos no va dubtar ni un moment com afrontar aquella fe. Calia sobretot demostrar i deixar clar per al futur que la pèrdua de la virginitat de Catalina havia estat un fet fortuït i no un acte deshonest. Havia que tenir en comte que aquella noia seria algun dia no molt lluny una fadrina casadora i hauria d’acudir al tàlem amb tota integritat.

Mentre tant el capvespre havia deixat pas a la nit. Els cresols il·luminaven tènuement l’interior de la casa. A la cambra, ja tranquil·la, Catalina dormia després d’un dia ple d’incomprensibles esdeveniments. Altres vegades quant jugant al corral de l’oncle Joseph s’havia fet sang o cremat amb els ramassos encara encesos del forn terrisser, ningú havia fet cap comentari, excepte sa mare, que la curava amb vinagre i sal. No podia comprendre el perquè de tot allò. Van tenir que passar alguns anys per a que aquella noia festejara i es casara amb totes les garanties d’integritat que el paperot de Montesinos acreditava.

Rafael Poveda